Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

17 de desembre de 2016
0 comentaris

Ara ens volen fer ser visigots protoespanyols

D’una manera recurrent apareixen escrits en què, remuntant-se a l’Edat Mitjana, s’intenta demostrar que la dèria dels catalans per la nostra reconstrucció nacional no té cap mena de justificació.

Darrerament ha aparegut, editat per Ariel, un llibre de l’historiador Luis Suárez, Lo que España le debe a Cataluña (732-1516), en què argumenta que la idea d’Espanya no és una idea principalment castellana, sinó d’origen català, i que malgrat la futura hegemonia demogràfica i econòmica de Castella, el model de l’Espanya naixent es gesta ideològicament al nord del Pirineu, on es van refugiar molts fugitius de la dominació àrab.

La tesi és agosarada i provocadora, i no han faltat veus del camp espanyol que li han preguntat si s’havia oblidat de Don Pelayo i de la famosa llista dels reis gots, estranyant-se que un membre de la Fundación Francisco Franco i president de l’Hermandad del Valle de los Caídos com és Suárez s’atreveixi a posar en qüestió el relat historiogràfic oficial. Suposo que deu haver considerat que poder demostrar l’espanyolitat atàvica dels catalans pagava la pena.

Com sempre passa, a una tesi esbiaixada s’hi afegeix la versió simpolista i propagandística que n’amplifica el biaix. En aquest cas aquesta comesa ha correspost a Diana Vázquez, i ha estat difosa per la revista digital Actuall. En opinió de la redactora, Suárez deixa sense arguments les tesis secessionistes, i destaca tres arguments principals:

1. El terme Espanya va començar a fer-se servir a Catalunya o referit a Catalunya, i addueix els termes Spanya i Marca Hispànica, presents a voltes entre els francs, i hereus del terme Hispania dels romans.

2. Es fa palesa una forta tendència a la restauració del regne visigòtic i a la continuïtat de la Lex romana visigothorum, origen dels Usatges de Barcelona.

3. Catalunya mai no ha estat una nació, ja que aquest títol no apareix a cap document.

Qui hi tingui paciència ja s’entretindrà a analitzar per extens les tesis de l’autor; jo, que no tinc cap raó per dubtar que la de Diana Vázquez n’és una bona síntesi, em referiré exclusivament a aquesta.

El recurs a la història és causa d’infinitat de malentesos. Sovint s’ha dit que Espanya és una de les nacions més antigues del món. Segons el grau d’indocumentació, s’ha arribar a parlar de fins a 3000 anys, és a dir, de l’època en què ni tan sols podem parlar d’ibers, i ni els grecs eren grecs i per tant no havien arribat a Empúries: es veu que Espanya ja estava prefigurada per un fat ineluctable des de l’eternitat. La realitat és molt més prosaica: Espanya, en el sentit modern, només neix amb les Corts de Cadis (1812), en què per primera vegada s’abandona oficialment la cita inacabable de regnes, comtats i senyorius que conformen el títol legal del monarca.

No es pot fer història amb un mínim de rigor si s’ignora – o es fingeix d’ignorar – l’evolució del sentit dels termes. Cal anar als conceptes i posar només en segon el vocabulari: el terme nació, per exemple, es feia servir ja a l’Edat Mitjana, i amb un sentit força diferent del que es fa servir a l’edat moderna, i del de l’època de la revolució francesa – en aquest darrer cas amb un significat que s’acosta al nostre terme de ciutadania. Però ni a l’Edat Mitjana, ni a la Moderna ni ara, hi ha hagut ningú que amb autoritat repartís títols de nació.

Remuntar-se a l’època de la reconquesta només pot afegir confusió. És cert que els primers catalans – quan encara no es deien catalans – eren anomenats hispani pels francs. I els àrabs a voltes ens deien francs. Però això no vol dir gaire res: la terminologia és vacil·lant, a voltes contradictòria, i varia de lloc a lloc, d’època a època i d’autor a autor; sense un aparat crític filològic i històric, una denominació aïllada no vol dir res.

El nom de Marquesat de Gòtia i el de Marca Hispànica ni corresponien a divisions administratives ni de cap manera prefiguraven Espanya – ni tan sols Catalunya, ja que els que feien servir aquesta terminologia ho feien des d’una perspectiva franca.

El suposat visigotisme dels primers temps era poc més que una figura retòrica. En quin regne visigòtic pensaven? En el de Tolosa? En el de Barcelona, en el de Narbona? En el de Toledo? En el fracassat del general Paulus? D’altra banda, està ben testimoniat el viratge a les novetats importades pels francs, des de la lletra emprada en els documents fins als ornaments emprats per l’Església. I pel que fa als Usatges, és cert que hi ha una forta empremta visigòtica, però no és l’única ni la més innovadora.

Un cop ocupada la Catalunya Nova, l’expansió territorial prioritària fou dirigida cap al nord, i així ho mostren els nombrosos enllaços dinàstics en el territori occità: la zona meridional del domini dels francs i que encara no pot ésser qualificada de francesa. (No, França tampoc no té 3000 anys d’història, i l’assimilació dels gals de l’Asterix amb els francesos d’avui és absolutament abusiva).

Només amb la mort de Pere I a Muret, el seu fill Jaume I fa un gir total en la seva polític i emprèn les conquestes cap al sud.

També cal valorar en la seva justa mesura la figura dels Reis Catòlics, un altre argument recurrent: cada un era rei en el seu territori, i la prova és que a la mort d’Isabel i una curta regència, Ferran II fou expulsat de Castella al crit de catalanote i viejo catalán i, retirat als seus dominis catalanoaragonesos, va maldar, amb un casament amb Germana de Foix que al capdavall resultaria infructuós, a tenir una descendència més afí a qui llegar la Corona.

Només en els primers temps posteriors – Carles I i Felip I (II de Castella) – podem parlar de predomini del model confederal catalanoaragonès (amb perdó pel caràcter anacrònic del terme): regnes separats, cada un amb les seves institucions, en peu d’igualtat l’un amb l’altre i compartint un mateix monarca.

Però el programa castellà era un altre, i el va formular clarament el memorial del comte-duc d’Olivares, que incitava el rei a no limitar-se a ser rei de Castella, d’Aragó, etc., sinó a esdevenir un veritable rei d’Espanya. Aquest programa, en què Olivares va fracassar, el va dur a terme Felip V, però ni tan sols del tot: el decret de Nova Planta continuava distingint el Principat de la resta d’Espanya. Per a pitjor, però la distingia.

En definitiva, la conclusió és clara: la història pot ajudar a explicar, però ni justifica ni encara menys predetermina. El que justifica els moviments d’afirmació nacional és la voluntat, implícita o explícita, de la gent; el que l’explica és l’aplicació d’una força d’emancipació en uns moments propicis. La voluntat que explica el renaixement de Polònia després de tres desmembraments successius (1772, 1793 i 1795), la reunificació de l’Alemanya partida després de la Segona Guerra Mundial, la independència dels Estats Units i de totes les repúbliques iberoamericanes. I, encara, observeu un mapa de l’Europa de 1814 i compareu-lo amb un d’ara: han accedit a la independència territoris amb molts menys títols històrics que Catalunya.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!