Diuen que una manera de reaccionar a una notícia que no t’agrada és matar el missatger. Doncs justament és el que ara em proposo fer, i l’emprenc amb TV3: és inconcebible el simplisme dels mapes exhibits en el programa de seguiment dels resultats electorals, assignant color a les províncies, a les comunitats autònomes i a estones als municipis, segons el partit guanyador. És prou estrany fer això ara a nivell estatal, però fer-ho a Catalunya és totalment inadequat no pas ara, sinó ja des de l’any 1980: per més que s’entestin a ignorar-ho, a Catalunya hi ha un sistema multipartidista des del primer dia. Una de dues: o el dissenyador ha estat un devot dels podemites que volia exhibir-se o ha estat un badoc.
Em podríeu dir que m’agafo a qüestions purament estètiques, però no ho són, van més enllà: al darrere hi ha ideologia. La ideologia que facilita que Mariano Rajoy digui que ells han de governar perquè han guanyat les eleccions. En un sistema parlamentari – que és el vigent tant a Catalunya com a Espanya – el concepte de partit guanyador només es pot aplicar si obtens la majoria absoluta o almenys t’hi acostes molt, que no és el cas. El guanyador és la persona o el grup capaç d’articular una majoria parlamentària: això no es va aconseguir fa mig any, i caldrà veure si ara s’aconseguirà, i com.
Poso la bena abans de la ferida: aquesta crítica també l’he feta – i per escrit – quan eren els meus els qui reclamaven el govern perquè havíem guanyat: però, efectivament, no aconseguíem articular una majoria, i ens havíem de quedar a l’oposició.
Més enllà de l’estètica i dels raonaments espuris, els resultats són els que són i no podem estirar-ne arbitràriament el significat. Si CDC i ERC s’haguessin presentat junts a aquestes eleccions, el resultat conjunt seria, amb molta probabilitat, el mateix que per separat. Un exemple d’ahir mateix: Podemos i IU han obtingut junts exactament el mateix nombre de diputats que per separat fa mig any. No hi ha precedents, ni a Catalunya ni fora de Catalunya, que les coalicions provoquin grans sinergies positives o negatives.
Aquesta és justament la gràcia dels sistemes proporcionals, i encara que sempre hi ha algú que fa el ploricó per les injustícies del sistema – ara li toca a C’s – , la realitat és que n’hi ha prou de donar un volt per Europa per veure que el sistema vigent aquí és molt proporcional (infinitament més que el de França o el de la Gran Bretanya).
Si CDC i ERC haguessin concorregut juntes, doncs, la bona gent de TV3 hauria hagut de pintar les quatre demarcacions amb el verd de Junts x Sí (o potser a quadrets blaus i grocs), però el resultat – no els efectes estètics del resultat – seria el mateix.
I els resultats, digeem-ho clarament, no són bons: els partits independentistes catalans han obtingut el 32,1% dels vots, cosa que els ha reportat 17 escons (el 36,2%). Si ja era just confiar la independència als 62 escons de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya (les prioritats de la CUP, prou s’ha vist, eren unes altres), les xifres d’ara representen un bany de realitat. Sí, ja sé que cada elecció respon a una lògica diversa. Sí, ja sé que hi haurà algú que voldrà fer la lectura que a Madrid no se’ns hi ha perdut res, i que ja anem passant. Però aquesta mena d’arguments poden quedar relativament bé per fer bullir l’olla a Facebook o a Twitter, però en realitat no van enlloc.
El fet és que haurem de tornar a picar pedra fins a aconseguir una majoria àmplia de debò. No hi ha dreceres. Ara mateix el principal error seria repetir l’embadaliment que vam tenir davant la CUP, ara amb els d’En Comú Podem: com que no governaran, podran tenir-nos entretinguts quatre anys prometent-nos que quan governin el referèndum serà cosa feta.
Recordeu el ninot del Federalisme que es van empescar els guionistes del Polònia? Potser a hores d’ara els podemites catalans ja se l’estan emprovant…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!