Albert Vila Lusilla

La comunitat catalanoparlant està d’enhorabona. Ximo Puig, el president valencià, s’ha compromès a tornar a obrir a curt termini la televisió valenciana, Francina Armengol, presidenta de les Balears, abolirà el mal anomenat decret de trilingüisme – en realitat un atac a l’ensenyament en català -, i ara el president d’Aragó, Javier Lambán, s’ha compromès a presentar a les Corts una iniciativa per a derogar l’esperpèntica llei del Lapao. Ha afegit que creia que Aragó havia fet el ridícul més espantós de tot Espanya, i que no hi havia d’haver cap inconvenient per a esmentar pel seu nom la llengua catalana parlada a l’Aragó, sinó al contrari. L’objectiu serà tornar a la llei del 2009, que reconeixia l’existència de tres llengües, castellà, aragonès i català.

Estem tan avesats a ésser tractats a bastonades que ho considerem una gran notícia, i com que això depèn del punt de partença, sembla que realment ho és.

Lambán ha afegit, però, que “evidentment” el castellà continuarà sent l’única llengua oficial a l’Aragó, i en l’entusiasme pel retorn a una situació anterior que no s’hauria d’haver perdut, correm el risc d’acceptar sense crítica i amb naturalitat la no oficialitat en funció de la suposada evidència adduïda.

En aquests casos sempre es bo fer un volt per l’exterior, i veure si realment el nacionalisme es cura viatjant. O més aviat ens adonem de l’excessiva modèstia de moltes de les nostres reivindicacions.

Fixem-nos en el cas de Bèlgica. Aquest país té dues grans comunitats lingüístiques, la francesa – o valona – i la neerlandesa – o flamenca. Però hi ha, a més, una petita comunitat de parla alemanya, de 76.000 habitants, amb capital a Eupen (18.000 habitants). Com a comparació, diguem que a la Franja de Ponent són 68.000 habitants. Un ordre de magnituds perfectament equiparables, però un tractament legal totalment diferent.

En el sistema institucional belga les comunitats lingüístiques tenen un estatus molt notori, superposat i no barrejat amb el de les províncies. En el cas de la llengua alemanya hi ha l’anomenada Deutschsprachige Gemeinschaft Belgiens, és a dir Comunitat Germanòfona de Bèlgica, que posseeix un Parlament propi de 25 membres elegits que nomena un govern format per tres ministres, competents en afers lingüístics, culturals, d’educació i de salut.

Ni cal dir que l’alemany s’hi aprèn com a primera llengua a l’escola, que els rètols de carrers i carreteres estan escrits correctament i que els ciutadans tenen dret a adreçar-se en alemany a les institucions públiques, un dels trets definitoris del caràcter oficial d’una llengua.

Un cas semblant, no tan favorable com el de l’alemany a Bèlgica és el de l’alemany a Itàlia. Al nord, a tocar d’Àustria, hi ha l’Autonome Provinz Bozen-Südtirol, una de les províncies de la regió Trentino-Alto Adige d’Italia, amb uns 519.000 habitants. La vinculació al Trentino va ser una mala passada per diluir el fet diferencial.

L’estatut del Trentino-Alto Adige disposa que la llengua alemanya queda equiparada a l’italià, llevat dels textos legislatius, que són en italià. Els germanòfons de la província tenen la facultat de relacionar-se en alemany amb els organismes i funcionaris judicials i de l’adminsitració pública. En els requeriments es fa servir la llengua del qui requereix, però la reclamació és traduïda d’ofici a la llengua del destinatari. Els carnets d’identitat són bilingües (cosa que a Catalunya som lluny d’aconseguir).

Un tercer cas interessant de contemplar és el de la interpenetració entre danès i alemany a tots dos costats de la frontera entre els dos països. Ja en les Declaracions de Bonn-Copenhaguen de 1955, el govern alemany es va comprometre a protegir la minoria danesa, i el govern danès va oferir garanties dels drets de les minories per a la minoria alemanya. Ja des de 1926 les escoles daneses de Flensburg – la ciutat de parla danesa més gran del land de Schleswig-Holstein – eren finançades pel govern alemany. Actualment hi ha establertes subvencions per a escoles en danès, i es garanteix l’atenció de les relacions religioses, culturals i tècniques amb Dinamarca. Pel que fa a la representació política, al Land d’Schleswig-Holstein s’ha suprimit la barrera del 5% de vots, de manera que la minoria danesa pot tenir representació en el parlament del Land.

Potser es demanar massa que a la Franja de Ponent hi hagi una situació similar, quan en realitat fins i tot una autonomia “potent” com la catalana ha quedat enrere, però no per això hem de deixar de tenir clar el barem. I si voleu un indicador fàcil per a una eventual evolució positiva, passegeu-vos per la carretera N-230: el dia que hi llegiu Areny (i no Arén), el Pont de Montanyana (i no Puente de Montañana), Montanui (i no Montanuy) voldrà dir que comencem a anar bé, tot i quedar privats, això sí, de l’exhibició de poliglotisme que representava demanar el dinar en lapao al Pont de Muntanyana i allotjament al vespre en català al Pont de Suert.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!