LA INDECENCIA DE DAVID PÉREZ

Ell es secretari segon de la Mesa del Parlament i diputat Socialista al Parlament de Catalunya, es diu David Pérez i ahir en una tertúlia a la radio va fer tot un exercici de mala fe i mesquinesa crec intolerable.

No tot s’hi val per justificar les teves posicions. La mentida no seria un argument vàlid, l’insult directe tampoc, i les dues coses van ser el seu punt fort. Es parlava de les fosses comuns de la Guerra Civil a Catalunya i va acusar directament a ERC i Apel·les Carod d’impedir la seva exhumació ja que es demostraria que hi ha gent d’Espanya que va venir a Catalunya per defensar la democràcia. Ho completa dient que no va ser una Guerra de Catalunya contra Espanya i que el descobriment de la seva tesi es vol amagar suposadament per reforçar el nacionalisme català.

Realment, es va demostra que a Catalunya s’han exhumat diverses fosses, cosa que el desacredita amb la seva argumentació i la resta de convidats van posar les mans al cap per fer entendre que el nacionalisme català te una base ètnica i excloent, cosa que al llarg de la historia ha quedat demostrat que es bàsicament el contrari.

Cal ser molt mesqui per llençar missatges d’aquest tipus per desacreditar l’independentisme català. Encara més quan prové d’un partit que ha conviscut perfectament amb aquesta farsa anomenada Règim del 78 que bàsicament ha amagat la historia i protegit el llegat del Dictador fins el dia d’avui. La proposta aprovada ahir a Madrid no obliga al Govern a retirar el Dictador del monument de la vergonya i deixa enlaire i sense resposta les recomanacions internacionals i la llei de la memòria històrica amb Fundacions com les que honora al Dictador rebent subvencions com si tal cosa. Un partit que aprova lleis com la de Consultes del 2010 i que quan el TC l’anul·la hi dona ple suport, per posar dos exemples.

En definitiva un partit que ha perdut el rumb, si es que mai l’ha tingut i que al costat de Populars i Ciudadanos s’apunta el tot s’hi val per impedir el dret a decidir de la societat catalana i la democràcia en general. Voler capgirar el que ha estat terra d’acollida i inclusiva en una espècie de guerra étnica fa mal de sentir i crec exigiria una rectificació immediata del diputat que representa també a una societat que no tolera aquesta manera de fer.

LA FORMULA MARGALLO

Ahir el que va ser Ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo ens descobria la seva formula infal·lible per haver impedit el 9N i que de retruc també pot servir pel Referèndum. Amb el seu tarannà democràtic en diu que calia obligar a la Generalitat requisar urnes i paperetes per la seva destrucció. Agafar el comandament dels Mossos durant 24 hores per controlar la situació i alhora preparar una proposta de reforma constitucional amb temes com una llei de llengües o una reforma del sistema de finançament.

Un cop dit això, va seguir l’acte amb tota la normalitat del món. Tota una declaració d’intencions, i que demostra que la negativa del Govern Popular en el seu dia a la proposta, delata que la intel·ligència no ha desaparegut del tot a Madrid. Estem parlant de mesures més poperes a una Dictadura que a un vertader estat democràtic. Impedir per la força la decisió pacífica de la societat catalana, tot un disbarat que saben perfectament que no es poden permetre, i per això tinc clar que si ho volem, votarem.

Us imagineu les imatges de la destrucció de les urnes, el símbol de qualsevol democràcia, el control policial per impedir que la gent expressi la seva voluntat con en qualsevol Dictadura militar, amb el risc evident d’una desobediència del cos posat entre l’espasa i la paret i que deixaria a l’Estat en escac i mat com es diu als escacs. Tanmateix proposa una sortida en forma de negociació de reformes per evitar el referèndum que sent positiva, ja que porta implícit que ho considera un problema polític, ja ha fet tard.

De fet, si tan clar ho tenien, aquesta proposta ja hauria d’haver arribat al principi com a primera mesura, i en cas de fracàs, facilitar el referèndum i treballar per sortir la resposta negativa com va fer Gran Bretanya en el seu moment. Aquesta seria la mesura intel·ligent d’un Estat que mira pels seus interessos i que alhora respecta als seus ciutadans i el sistema democràtic. Malauradament Espanya no es així i personatges com Margallo, el mateix que ens parlava de favors a altres estats a canvi de declaracions contra el procés català sense rubor, ho confirmen plenament.

El món civilitzat, a pesar dels interessos lògics de cadascú, tria democràcia abans que imposició a qualsevol preu i Espanya ho sap perfectament, no va poder impedir el 9N i sap que tampoc ho podrà fer en el Referèndum final.

EL PACTE DE LA CONVIVÈNCIA

La proposició socialista per traslladar les restes del Dictador del Valle de los Caidos ha portat polseguera. De fet aquesta insta al Govern Popular a complir amb la Memòria Histórica i fer cas a les recomanacions d’experts de Nacions Unides el 2011 que recomanaven treure les restes.

Molt trist que desprès de 40 anys i amb el monument a la vergonya amb les despulles del Dictador com si fos un gran homenatge encara hi hagi proposicions d’aquest tipus, quan hi ha hagut Governs dels dos colors principals que sempre han girat l’esquena a recuperar la història i respectar la dignitat de les victimes protegint els botxins.

De fet al 2007 amb Zapatero al capdavant van ignorar el tema i van prometre revisar sentències i anul·lar judicis com el del President Companys, cosa que no van fer. De fet es convertir l’espai en centre per la cultura de la reconciliació i dignificació de les victimes, deixarien l’altre Dictador Primo de Rivera en un lloc secundari. Una proposició molt més suau que la de fa 10 anys. Els Populars que es vol trencar el pacte de la convivència de la Transició i afirmen que la Guerra Civil va deixar ferides a tot arreu.

Una gran vergonya i com deia en Joan Tardà, amb unes dosis altes de cinisme per part del PSOE, que conjuntament amb els Populars son clars cómplices de l’estafa política espanyola i salvaguardar al Dictador, els seus col·laboradors i tota la seva obra. Pel que fa als Populars per cert fundats per molts d’aquests botxins del règim dictatorial, i que evidentment protegeixen intentant desvirtuar la historia amb el mantra de les ferides a tots els bàndols, quan saben perfectament que no hi havia dos bandols. Hi havia un Govern legitim i un cop d’Estat militar que es va sublevar i perpetuar un règim del terror durant 40 anys. De fet el pacte de convivència que acusen de voler trencar, mai pot ser conviure amb els botxins i posar-los en el mateix pla que les victimes.

Tot un desgavell d’un sistema que simplement ha posat una capa de vernis a una Dictadura i que manté tots els tics de la mateixa com veiem en el procés català.

UN ALTRE DIA TRIST PER LA DEMOCRÀCIA

Ahir va ser el torn de Carme Forcadell i Anna Simó per anar a declarar als Tribunals, amb el greu delicte d’haver permès el debat en un Parlament escollit pel poble i complir escrupolosament les seves funcions. Si parlem de la Mesa del Parlament, i encara més parlem de la segona autoritat del País, la Presidenta del Parlament la rellevància puja molts enters i la tristor i vergonya per veure com un Estat anomenat Espanya i que presumeix de democràcia ho considera amb total normalitat sense cap mena de fisura.

Un Estat despullat d’essència democràtica i que ha ensenyat a tot el món les seves vergonyes que altrament ja considerava dins la normalitat, una paraula que ja sabem segons qui l’utilitza pot variar i molt.

No poder o no voler afrontar una reclamació ciutadana en un territori tant nombrosa com a Catalunya i no saber gestionar un problema que un cop mort el Dictador i passada la parodia de la transició amb una autonomia que a la pràctica representava per Catalunya allò de “cornut i pagar el beure”, sense cap opció de canviar el guió, ha esclatat i saltat pels aires, cosa que passa quan la corda s’estirà tant que no dona més de si com la gestió de l’Estatut per exemple o els perjudicis econòmics i greuges constants cap un territori i els seus ciutadans pensin el que pensin i tinguin el sentiment que tinguin.

Agafar una de les potes de l’Estat com es el poder judicial totalment desvirtuat per la seva nul·la independència i fer-lo servir com a arma per lluitar contra la democràcia es trist, encara més quan el procés ja es l’excusa per esborrar qualsevol iniciativa sigui social o política que be de Catalunya, o quan es pretén atacar el cor de la democràcia com es els seus representants, les seves institucions i finalment la sobirania del mateix poble simplement amb l’argument del seu pensament o sentiment.

Les declaracions d’ahir son molt greus, però també molt tristes per veure les reaccions de determinats personatges i la passivitat per afrontar aquesta vergonya democràtica clamant els fets com una performance, o que ningú es pot saltar les lleis. Unes reflexions que ens porten a veure la nul.la evolució del règim del 78 respecte als 40 anys del règim del Dictador.

A FAVOR DE LA DEMOCRÀCIA ES DELICTE

Que l’Estat espanyol considera que ser favorable a la democràcia i escoltar el poble es delicte i perillós pel sistema creat es una evidència. En tenim dos exemples ben clars les últimes hores amb l’adhesió del Barça al Pacte Nacional pel Referèndum o amb l’ambigüitat dels Comuns.

En Jaume Asens, dirigent de Barcelona en Comú a l’Ajuntament de Barcelona, aprofita en una entrevista per culpar al PDECAT de ser un obstacle pel creixement del sobiranisme. Relaciona aquest partit amb el regim del 78 i ho veu un fre que el President sigui d’aquesta formació. Al mateix temps el Partit Popular aprofita per vincular el populisme de Le Pen amb el moviment independentista català, dient que aquesta formula màgica enganya als catalans de bona fe i desesperats. Alhora critica al Barça per la seva posició que no representa a tots els seus socis i que cedeix a la pressió del Govern català.

Realment, veiem com es segueixen repetint uns items que ja coneixem prou bé, per una banda i des dels Comuns, no son capaços o no volen veure que parlem d’un moviment transversal que ha nascut a la societat i que no pregunta la ideologia o el partit de la persona del costat ja que l’objectiu es de país i aquí tots som necessaris. Amb una mentalitat autonomista, Asens segueix fent la batalleta partidista i porta la seva obsessió per un partit concret que acusa de tots els mals i que sembla li molesta estigui al mateix vaixell que el que reclama una gran part de la societat, sense reconeixer que precisament aquest canvi ha sigut clau per anar amb aquest procés cap al davant amb garanties.

Pel que fa als Populars, segueixen intentant desprestigiar el que reclama la societat catalana amb populismes de baixa volada. Inventen argumentaris com la formula màgica que ningú ha dit sense esmentar que qui te la clau de la caixa i el poder legislatiu no hi ha dubte que pot regir el seu destí com fa l’Estat espanyol en aquests moments amb més encert o no, i es precisament això el que es reclama. Com sempre critiquen la decisió del Barça que com no pot ser d’altra manera es posiciona a favor de la democràcia per molt mal que els faci, el Pacte es això acordar un referèndum per decidir el nostre futur i que reclama el 80% de la ciutadania. Tant els del si com els del no, i això representa o hauria de representar la pluralitat dels associats.

En definitiva desprestigiar la democràcia i disminuir el poder sobirà del poble segueix sent l’objectiu del Govern estatal.

LES URNES EN MARXA

Ahir vam saber que el Govern ha acordat la compra de 8000 urnes per poder celebrar el Referèndum amb o sense acord. Un acord en base a les competencies de la Generalitat per processos electorals i sembla fruit de l’acord per anar endavant i anar concretant. Ara hi haurà la publicació al DOGC i permetrà el concurs perquè les empreses puguin optar a la comanda requerida.

Avui segurament sentirem les reaccions dels partits de la oposició amb el Concurs de qui la diu més grossa. Alguns mostraran sorpresa com si encara no haguessin entés el procés que viu Catalunya. Els més agosarats parlaran d’incomplir la llei quan saben perfectament que es dins les nostres competències actuals partides per processos electorals diversos, i encara alguns altres llençaran el discurs de la malversació de diner públic i el que interessa o no als catalans amb unes gotes de demagògia parlant del que es podria fer amb aquest cost i fent un poti poti, sense ser capaços de dir que invertir amb democràcia es salut per la societat que ho rep.

No faltaran els hiperventilats, que com en tot el que dura el procés diran que això simplement es una performance, sense cap valor, i insistiran que el referèndum no es farà i que els partits no en tenen cap intenció, més enllà d’anar a unes eleccions. Naturalment el temps donar i treu raons que espero els desmenteixin i vegin que el fet es tant important que evidentment vol cap, temps i deixar el cor o la precipitació al calaix. Ens hi juguem massa.

De fet notícies com aquestes, sense treure de context, ni provocar cap euforia, haurien de ser considerades dins la normalitat dels que creiem que no hi ha marxa enrere i que tothom va a una per poder decidir el nostre futur en pocs mesos sigui acordat amb l’Estat o no. Les conseqüències i aplicació real dels resultat nomes dependrà de com fem les coses, de la nostra unitat i sobretot del nostre propi convenciment. Aquest serà el certificat necessari per presentar a qualsevol racó del món amb totals garanties.

Democràcia i urnes van lligades, no forçosament la segona vol dir la primera com podem tenir molts exemples, però aquesta si es negada segur que nega la primera, hi ara parlem d’això.

ELS BONS DIRIGENTS I ELS QUE NO LLUITEN

Aquesta va ser la formula que Andrea Levy del Partit Popular va utilitzar per definir els dirigents del PNB i el seu gran acord a canvi dels Pressupostos i els gestors catalans que no lluiten pels seus ciutadans, nomes preocupats per trencar Espanya.

Realment, el cinisme es màxim quan comprovem i repassem les reaccions entre les peticions o reclamacions catalanes i basques al llarg del temps, aquest silenci madrileny com diu en Joan Rovira a la bona negociació del PNB en base als seus interessos i amb unes contraprestacions molt més elevades que el que per exemple va prometre Rajoy fa poques setmanes a Barcelona, es totalment clarificadora. Us recordeu de les reaccions que hi va haver per l’almoïna anunciada a Catalunya, doncs no cal dir res més.

Silenci madrileny a la basca

per Joan Rovira
Quan volen i els convé, a Madrid saben callar i fer les coses discretament. Després de deu anys d’estira-i-arronsa entre els governs basc i espanyol, els bascos han sabut munyir l’Estat a canvi de llançar un salvavides a un Rajoy tocat, però no enfonsat, pel tsunami de corrupció del PP. Resultat: pluja de milions per a Euskadi. Jo t’aprovo els pressupostos de 2017 i tu millores el “cupo”: posem que uns mil sis-cents milions, algunes inversions en ferrocarrils, alguns traspassos de competències, alguns recursos constitucionals que es retiren… Un negoci rodó per a les dues parts, sense gaire manies, i “arrain” (peix) al “saski” (cove).

El “cupo” es tradueix en pagar un 6,24% d’un paquet de despeses estatals, de forma pactada i no imposada: per això mateix el poden millorar. A Catalunya -oh, misteri de misteris- mai no acabarem d’entendre per què al 1979 no es va ni tan sols intentar la fórmula basca, no tan allunyada dels números que haurien pogut sortir amb un bon concert fiscal. Però ja és igual, perquè mai no ho veurem: Madrid no el concedirà i aquí ja estem en una altra dinàmica, que tard o d’hora acabarà essent la de tirar pel dret.

Fins aquí, més o menys normal: els tripijocs típics del sistema autonòmic espanyol, que no és mai una negociació seriosa amb visió d’Estat, sinó un pur canvi de cromos per interessos partidistes, personals o de casta.

Però el que més sobta de tota aquesta història és el silenci. Un silenci eixordidor, monumental, per part de la maquinària política i mediàtica madrilenya i els seus ecos, a càrrec de salvadors de la pàtria com Susana Díaz i altres baronies autonòmiques.

No han dit ni una paraula, ni una sola, de la famosa igualtat entre els espanyols. No han posat el crit al cel en nom de la solidaritat. No han esmentat la unitat fiscal, la unitat de mercat ni cap altre dels habituals “arguments” insultants que acostumen a utilitzar com a munició. Res, tu. Ni mú. S’han empassat la millora del “cupo” sense dir res, com la cosa més natural del món. Silenci absolut.

Si Catalunya hagués rebut un tracte similar, s’hauria muntat un sarau mediàtic a bombo i platerets. Però no. La consigna és silenci. Un pacte amb Euskadi és bo per a la unitat d’Espanya: al•lucinant. Un pacte amb Catalunya és la fi del món, l’apocalipsi.

Hi ha qui insinua que això és una indirecta cap a Catalunya… Ho veieu? Si us porteu bé i deixeu de fer ximpleries, podríem parlar de calerons, de trens, aeroports, ports i carreteres. I fins i tot d’alguna coseta simbòlica i ensucrada, per fer més digerible l’abaixada de pantalons col•lectiva: la llengua o l’educació podrien formar part de la propina…

Discrepo. No hi ha cap missatge subtil per suggerir que tornem al bon camí ni cap mena de promesa de tenir mai un tracte equivalent al basc. No veuríem això ni que tots els catalans prometéssim votar Rajoy a les properes eleccions… amb el nas tapat, això sí.

La casta hispanomadrilenya, la que domina tots els mecanismes de poder de l’Estat, la llei i les finances, la que fa mèrits davant Frau Merkel i companyia, està disposada a acceptar que Euskadi sigui independent de fet, a condició que això no es digui mai. I els bascos compleixen. Ja els va bé. Millor impossible: no només aporten poquíssim a la caixa comuna, sinó que a més els subvencionem. I a sobre van relliscant, suaument, sense fer soroll, no cap a la independència, però sí cap a un estatus de país petit i ric de frontera, un país cada vegada menys espanyol, amb uns nivells de benestar, d’ocupació, de qualitat de vida i d’activitat econòmica que són la gran excepció, la prova evident de què allò, a la pràctica, ja no és Espanya.

És un bon model? Sí, sens dubte, perquè funciona: sense grans traumes ni presses, es va desenganxant d’Espanya i a sobre li surten els números. Seria acceptable per a Catalunya? També sí, sens dubte. Tanmateix, això és somiar truites. Treguem-nos-ho del cap: mai, mai no arribarà de Madrid una oferta similar. Ja ho haurien pogut fer i no han tingut el més mínim interès. Catalunya, per a bé i per a mal, és una altra cosa: la pedra angular de tot el sistema, que podria fer una fallida espectacular sense els catalans. Però hi ha una coseta més: Catalunya els posa especialment “catxondos”, els excita, els provoca… És la conquesta i la reconquesta pendent des de fa segles, la pedra a la sabata, l’ull de poll de la pàtria hispana. Sense entendre l’esperit de reconquesta no s’entén tota aquesta història que ara ja només va, simplement, brutalment, de victòria o derrota. La història de sempre, vaja, que potser aquesta vegada no acabarà com sempre…

LA CATALUNYA REAL

Aquest lema es molt utilitzat per formacions com Ciudadanos, Populars i Socialistes, per intentar vendre que hi ha una Catalunya de seny i ben encaminada que te una serie de preocupacions que curiosament no cal ni que les pensin, ja que aquests mateixos partits els hi poden facilitar i desprès una d’il·lusa, insubmisa i que no te clares les prioritats reclamant coses tant detestables com la democràcia.

Hem vist com Esplugues de Llobregat, una moció de Ciudadanos ha reclamat la senyalització de Transit en català i també en castellà, cosa que ha estat aprovada amb el vot dels tres partits esmentats anteriorment, amb el cinisme infinit de l’últim que ho justifica per imperatiu legal, cosa que directament es mentida ja que mocions semblants amb altres poblacions com per exemple Reus han estat rebutjades amb el seu vot contrari. Per tant la voluntat no es imperatiu, no cal enganyar.

Tanmateix caldria preguntar a Ciudadanos, si realment creuen que això, ells que ho saben, es el que preocupa a la ciutadania, també seria bo justifiquessin el cost que per la mateixa societat suposarà aquest autèntic disbarat, no estariem parlant de malversació de diner públic, ells que sempre hi troben aquesta paraula en qualsevol tema o acció que no els interessa, especialment relacionada amb el procés català.

No hi ha cap demanda social, senzillament perquè no hi ha tema, ja que tothom entén perfectament les senyalitzacions sense problemes. Darrera trobariem la finalitat originaria d’aquest partit, intentar eliminar el català de la vida pública i portar-lo a àmbits privats per veure com la seva agonia el deixa en res, en benefici de la llengua castellana i la seva falsa persecució. Tot això amb ajuda de personatges sinistres (Joan López Alegre) que llencen missatges dient que es normal que les dues llengues pròpies de Catalunya han de ser presents en aquest cas a la senyalització viaria, quan saben perfectament que la llengua propia de Catalunya es el català, ho diu el mateix Estatut vigent, i les oficial les dues. Son coses diferents. Respecte total per totes les llengues, però no imposició i tergiversació de la historia per justificar un genocidi lingüístic que des del Decret de Nova Planta no s’atura.

En definitiva, prepareu-vos per llegir STOP, ATUREU-VOS i PARAR. Si teniu més propostes podem fer un gra retol a cada cantonada.

UNA COARTADA

El pas endavant que diuen CSQP va donar ahir en el Parlament anunciant el suport al Referèndum unilateral amb la condició d’un aval internacional com la Comissió de Venècia es un pas i crec important, ara bé, te parany i tampoc ho podem oblidar.

Efectivament, la Comissió de Venècia nomes es pot pronunciar per iniciativa pròpia o si ho demana un Estat. D’aquesta manera la Generalitat o El Parlament no ho podrien demanar directament. Per altra banda segons regeix en els seus codis interns, els referèndums han de complir la legalitat conjunta i no es poden celebrar si la Constitució o Estatut no ho contemplen. Alhora fixen un termini d’un any per fer una llei que reculli els aspectes fonamentals del referèndum.

Vist això, podem veure que la operació claredat no es tant clara com sembla. Es valora el gest, però hem de ser conscients de les grans dificultats per obtenir aquest aval. No veig a l’Estat espanyol demanant aquest fet francament i tornariem estar a al cap del camí, amb aquest cercle vicios que alguns volen perpetuar. Per descomptat la legalitat conjunta i la contemplació del mateix a la Constitució espanyola tampoc el veig, precisament quan es l’arma que s’utilitza per impedir qualsevol eina democràtica perquè el poble català decideixi. Per últim els límits del Setembre anunciats pel fet no lliguen amb aquesta llei amb un any previ de marge. Tot un seguit d’impediments que poden deixar aquest pas amb un no res i evidentment ho saben.

Tampoc cal desesperar-se, si es demostra aquesta impossibilitat com es manifesta pot ser algun altre tipus d’aval internacional que donaria encara més solidesa al referèndum català i deixaria despullada aquesta coartada del partit dels Comuns per mantenir la seva ambigüitat en el tema amb el rerefons de negar el nostre dret a decidir.

Crec que el moment de decisió final encara no ha arribat i en aquest punt aquest partit haurà de triar entre la democràcia i el respecte a la sobirania catalana o estar al costat dels hooligans de la imposició i la negació dels nostres drets com a ciutadans i com a nació sobirana. Ells hauran de triar i aquest cop sense cap coartada.

EL DE SEMPRE

Ens va visitar a Barcelona Susana Diaz amb la seva campanya per liderar el PSOE, i va deixar clar que entre la visita de Soraya a Tarragona i la seva, poques diferències argumentals hi trobariem.

Va treure a passejar tots els tòpics i insults contra la població catalana i el procés. Ens diu que no hi haurà referèndum, i tots ho sabem ja que seria fora de la llei, us sona aquest argument en boca del Govern Popular dia si i dia també. Ha relacionat els partit catalans independentistes i els seus liders amb la corrupció i el desig de fugir a un nou Estat. El hit de la sobirania també ha tingut cabuda, ja que pertany a tots els espanyols, i fins hi tot els auguris de desastre absolut pel nostre territori si culmina el camí engegat.

Cal dir en primer lloc que Diaz no se li coneix feina que no sigui amb càrrecs proporcionats pel seu partit, cosa que ja es un bon currículum per començar i que lliga molt bé amb aquesta classe política que ha oblidat el servei a la ciutadania per viure de la mateixa. El seu cinisme es de grans proporcions, les dosis de catalanofòbia que li supuren pels seus discursos fan veure la seva poca qualitat democràtica, i alhora les seves acusacions de corrupció als Populars no amaguen el major cas de corrupció sota el seu mandat andalús amb els EROS, i la seva posició favorable precisament a donar suport al Govern Popular i rebutjar una alternativa que era possible i coherent, però que implicava reconèixer que la democràcia no te fronteres i que Catalunya havia de decidir el seu futur, massa per ella.

Els seus arguments contra el procés català no tenen cap diferència amb els seus companys Populars augurant desastres que cap analista econòmic independent certifica i cap cas en el món hi dona cobertura. Sap el que tots sabem i que curiosament no ho sabem ni nosaltres. No serà que els seus desitjos es confonen amb la realitat, i que no s’imagina la supervivència andalusa tal com la coneixem sense les generoses aportacions catalanes. Barreja independència i corrupció, com si fossin sinònims, oblidant els nombrosos casos del seu partit que naturalment amaga. Com es normal parla de la sobirania i no ens reconeix, pretenent que tothom decideixi per nosaltres, en un cas únic al món, i deixant en evidència que a casa meva el color de la paret del menjador el decideixo jo i no la comunitat de veis.

En definitiva, aquesta Espanya de la que volem fugir i dos partits com dues gotes bessones en un sistema podrit i uns líder amb la cantarella que podriem justificar com el de sempre.