NO PRENGUEM MAL UN ALTRE COP

Com tots sabem, el procés ha patit molts esculls exteriors, principalment del Govern espanyol via judicial i via poder estatal en els mitjans i en el poder judicial i econòmic. De totes maneres aquests son bastant incontrolables i es previsible que a mesura ens acostem al final la virulència anirà en augment per part d’un Estat amb greus mancances democràtiques i sense cap intenció de fer política per resoldre temes polítics en clau d’una democràcia.

Tanmateix, hi ha un segon front, que es el nostre intern i les dificultats que s’han hagut de superar entre el dos grups que van endavant amb el procés i que formen la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP. Tots recordem diversos capítols que en molts casos han provocat estupefacció i vergonya a la societat que de bona fe i sense sigles pel mig ha sortit al carrer ha demanar poder decidir el nostre futur i que potser oblidava que els partits també tenen altres objectius i interessos que no han quedat al marge en moments tant transcendentals.

Els pressupostos, el pas al costat del President Mas, la mateixa candidatura conjunta entre ERC i PdCAT per formar Junts Pel Sí i un llarg estol de moments que finalment hem superat en part pels mateixos partits i en part per l’empenta d’una societat que no els hi perdonaria. Ara en aquest moment decisiu on el referèndum es veu a l’horitzó proper i la Llei de Transitorietat ja treu al nas per donar cobertura legal a aquest canvi de paradigma, escoltem insistentment per part dels cupaires per anunciar la data i la pregunta que de fet ja han proposat. La resposta de Junts Pel Sí ha estat que encara no es el moment i com va dir el President, això ha de ser fruit d’un consens el més ampli possible i no el capritx d’una persona o d’un partit.

De totes maneres, jo encara hi afegiria un motiu més important. El Pacte Nacional pel Referèndum va ser creat per recollir suports tant quantitatius com qualitatius per presentar com aval a un referèndum acordat, i potser l’última oportunitat per fer-lo possible, encara que tots sabem amb minses possibilitats, però amb uns rèdits sobretot a nivell internacional totalment necessàries per fer fer els següents passos. Aquest acabarà la seva tasca al voltant del mes de maig, i per tant anunciar ara la data de manera unilateral evidentment no seria de rebut, contradient la mateixa Anna Gabriel que ho veu compatible.

No ho es de cap manera, no es pot demanar a gran escala suports per ser acordat, i alhora definir el no acordat amb tanta concreció al mateix temps. Seria com pensar amb qui jugarà el Barça la final de la Champions abans de superar els quarts i la semifinal.

Per tant demanaria no prenguem mal, i més enllà dels rèdits que cada partit faci amb les seves accions, ser conseqüent per responsabilitat interna i sobretot externa. Una inversió que sempre dona redits, que segur ens faran falta.

PLUJA DE MILIONS A QUATRE GOTES AMB SORT

La presentació dels Pressupostos espanyols ha confirmat allò que tots sabiem, el discurs i les promeses de Mariano Rajoy a Catalunya, ja de per si tristes, queden amb paper mullat i una nova presa de pel en marxa per Catalunya.

Efectivament, la realitat son 30 milions menys previstos que el passat exercici, vora un 13% percentual, quan l’aportació catalana al PIB espanyol frega el 20 %., Si analitzem una mica, el 70% d’inversions pel Corredor Mediterrani no es farà fins el 2020, sort que era una obra prioritaria. La connexió del Port de Barcelona 4 milions aquest any dels 75 totals. Trista aportació també a Rodalies, un dels punts més urgents i on nomes es pressuposta el 45% del promès inicialment. Podríem seguir i arribarien a les mateixes conclusions. Tot això sense comptar que parlem de pressupostat i no de fets reals que fàcilment es poden quedar en un 60% del previst inicialment.

Per contra partides com la Casa Reial, l’exercit o alts càrrecs reben un augment en els mateixos comptes. Una nova presa de pel amb majúscules que suposo no quedarà reflectida en aquells mitjans afins com La Vanguardia o El Periodico que van correr a anunciar la bona nova per Catalunya en forma de grans inversions que ja eren una mentida en si veient les xifres i el periode en que havien de ser realitat i que ara es mostren novament sense novetat com en la resta d’anys. Una nova bufetada a tots aquells catalans votin si o no en un referèndum d’independència i que comproven que el maltracte al territori català es per tots igual. Alhora es veu la voluntat de seguir prioritzant infraestructures deficitaries com el TGV, aeroports oficials per decret o per exemple mirant el detall Museus com El Prado a Madrid comparat amb altres de Barcelona i on el concepte radial segueix sent prioritari.

Aquesta es la realitat, el nostre paper reservat dins l’Estat, no esperem cap pressa pel Corredor Mediterrani, per molt que la UE hagi donat la seva prioritat i sigui el que seria eficient en qualsevol Estat normal, de fet l’arc mediterrani, motor econòmic, es el gran perjudicat d’aquest pressupost en benefici dels de sempre. Es un mal estructural de difícil solució, ja que es el mateix moll de l’os de l’Estat i la seva concepció colonial de certs territoris.

En definitiva, la decisió esta a les mans dels ciutadans.

PREPOTÈNCIA CONTRA REALITAT

Com diu en Tonia Aira, fer el pinxo o utilitzar la prepotència es lleig, però frega el ridícul quan ha qui va adreçat es molt més potent que tu, i apart te les eines suficients per fer-te rectificar immediatament. Efectivament, les reivindicacions sobre Gibraltar i intentar aprofitar la sortida del Regne Unit de la UE per tornar a treure el tema no te ni cap ni peus. La testosterona espanyola haurà de descansar en aquest assumpte.

Gibraltar es britànic, entre moltes altres coses, per una de fonamental. Els seus ciutadans ho volen ser i així ho han decidit. Naturalment per Espanya això es el de menys, ja sabem que els seus valors deixen la ciutadania sense veu ni vot, on la imposició es l’únic que te prevalència. El cas de Catalunya funciona amb aquests paràmetres, però esclar, la Gran Bretanya ha tancat el tema ras i curt, amb alguna advertència inclosa. El resultat ha estat la rectificació sobre el cas d’Escòcia per part espanyola i una possible entrada a la UE. No hi ha res pitjor que fer el ridícul, i aquest es un gran exemple i com diu Aira un estimul per nosaltres.

Marca Espanya: fer el ‘pinxo’

per Toni Aira
Que el govern d’Espanya està intentant aprofitar el Brèxit per veure si pot aconseguir, ara sí, que Europa els compri allò de “Gibraltar, Espanyol”, és tan groller i tan obvi que ha obtingut una resposta a l’alçada per part del britànics. M’hi identifico? No, ni amb els uns ni amb els altres, però paga la pena apuntar que des d’Espanya, on sovint es critica Catalunya per les seves reivindicacions històriques, i les qualifiquen d’anacronisme, haurien d’aplicar-se la seva pròpia medicina per una pura qüestió de coherència (que no tenen). D’això no, però del que sí que van sobrats és d’un estil, marca de la casa, que ahir el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, va descriure com “fer el pinxo”.

A Catalunya fa temps que patim aquest tarannà que bàsicament consisteix en l’absència de diàleg excepte en els fronts que al poder espanyol interessa i, per a la resta, au a utilitzar tots els mitjans necessaris, gairebé mai escrupolosament, per amenaçar l’adversari, assetjar-lo i si s’escau lapidar-lo fins que se n’espera la rendició incondicional. És una pena però potser a ulls del món aquest procedir que ara veuen que de nou s’aplica sense fronteres mereixeria d’una aturada en el camí. Igual així tenim algun punt més a favor del que està passant a casa nostra.

Un manifest de fa pocs dies fet públic pel Col•lectiu Praga, format per acadèmics de renom independentistes i no independentistes, deixava clar, per si ja no s’havia dit prou i de forma suficientment argumentada, que la proposta de referèndum que es fa des de Catalunya és del tot constitucional. I a Espanya au a contestar amb aquell “lo que no pue’ se’ no pue’ se’ y adema’ e’ imposible”, que deia el torero. Contesten amb això i amb els tribunals, i amb la policia, i amb “destruir la sanitat catalana”, i amb tot allò que s’escaigui i que tinguin a mà per mirar d’anorrear qui s’oposa als seus designis.

Amb el cas britànic han quedat retratats, i no només perquè els de May i els de Gibraltar han contestat ben ràpid que els de Rajoy no hi tenen res a pelar i que en tot cas qui acabaria decidint seria el poble gibraltareny via vot. Els han deixat retratats al món perquè aquest episodi no pot dir ningú que és política interior d’un Estat membre. I al cap de poques hores, el ministre espanyol Dastis, rectificava. L’exemple britànic o les coses de tenir un Estat propi. Enveja sana. Estímul extra.

L’ESPORT COM EXEMPLE

Aquesta última setmana hem sentit dues opinions de dos mites del barcelonisme, i del futbol en general com son en Pep Guardiola i en Xavi Hernandez. Les dues força clares i que marquen un terreny on semblava que els esportistes per prudència en alguns casos i per falta d’interés per tot alló que no sigui una pilota trobavem a faltar.

En Guardiola des d’Anglaterra i preguntat pel Brexit, la resposta va ser que “vosaltres heu pogut votar, però això no passa a tot arreu, vosaltres decidiu, així es la democràcia”. Per altra banda en Xavi des de Quatar on viu la seva última etapa en els terrenys de joc i preguntat pel dret a decidir, deia ” Es increíble que en un país democràtic, no ens deixin decidir” i “Milions de persones al carrer, i ells mirant cap un altre costat”. Preguntat per la Selecció catalana, ens diu que se sent orgullós d’haver participat amb la Selecció espanyola i tot el que ha viscut i guanyat amb ella, de totes maneres si Catalunya fos un estat, tots els jugadors catalans anirien amb la mateixa com no pot ser d’altra manera.

Realment actuar amb normalitat i sobretot amb rigor democràtic i sentit comú s’agraeix, sigui qui sigui. En el món de l’esport per la repercussió que te i els interessos que el belluguen encara més. En Pep simplement posa en valor allò que hauria de ser normal en qualsevol estat democràtic. Davant de grans decisions i davant de grans problemes, la decisió ha de ser del poble que així exerceix la seva part de responsabilitat. Les lleis, les Constitucions i tot un estat de dret simplement ha de fer possible això en tot moment, mai pot ser un impediment o ser utilitzat com ho fa l’Estat espanyol per deixar la societat en un segon pla i coartada.

En Xavi va pel mateix camí, no es raonable, que la llibertat quedi retallada per un sistema que precisament amb totes les seves imperfeccions ha de garantir que el poble tingui la sobirania per damunt de tot. Això en el cas de Catalunya, va pels del si i pels del no sense exclusions. Simplement decidir. Pel que fa a la pregunta de triar entre seleccions, crec que ja ha quedat obsoleta. Ningú ha de triar, cada Estat te la seva selecció i els seus jugadors en formen part. Ara per ara, els nostres jugadors no tenen opcions i per tant la seva carrera professional els porta a defensar uns colors independentment del seu sentiment. Cal ser clar que Estat vol dir entre moltes coses seleccions propies i autonomia dins l’Estat espanyol no.

En definitiva i com deia el CEO recentment, 3 de cada 4 catalans volen votar per decidir, i aquesta es la dada fonamental.

LES ENQUESTES DE TOTS

Ahir vam poder veure com amb l’enquesta del CEO, com de fet en qualsevol macro enquesta tothom pot fer-la seva i utilitzar-la amb els seus fins. Tantes dades i preguntes que semblen contradictòries entre si donen per molt.

Hem vist com diaris clarament posicionats amb l’unionisme com El Periodico aprofitaven i ensenyaven a bombo i plataret com el NO guanyava al SI per 4 punts sobre la independència, obviant naturalment la resta de conclusions i així desvirtuaven unes enquestes, que recordo nomes son enquestes d’una mostra telefònica sobre un número de gent molt determinada, i no son la realitat de tota una societat. Es bo dir això ja que sembla que segons els resultats son creïbles, i segons quins no.

Més enllà d’aquesta xifra esmentada en una pregunta sobre el desig d’una Catalunya independent sense cap vinculació, ni votació ni acord ni res. Crec que cal donar valor una dada que senzillament no els interessa en aquests mitjans ni evidentment a l’Estat. El 73% de la ciutadania vol decidir, vol votar i aquesta dada es constant amb el temps, Inclús si no hi ha acord, una majoria de catalans vol votar i decidir sobre el futur polític d’aquest país. Naturalment la resposta a això per part del Govern espanyol es la Justícia i per part dels mitjans es el menyspreu a la societat catalana en aquest cas. Apart i concretament amb un referèndum vinculant i amb aquesta alta participació el SI a la independència guanyaria folgadament amb un 66% dels vots, dada que per cert tampoc reflecteixen i es prou significativa.

Naturalment, això no vol dir que tot estigui fet i guanyat, però dona a entendre la tendència i les motivacions de la gent davant una urna i una decisió que l’afectarà amb totes les conseqüències, que poc te a veure amb una resposta al sofa de casa i sense cap vinculació. Alhora ens dona a entendre que l’unionisme es trobarà amb un dilema un cop entrats en campanya i que pot dividir el seu vot amb un NO i l’abstenció promoguda fins ara i que serà difícil canviar amb poc marge i sobtadament.

En resum, demanda de democràcia per resoldre un problema polític, com no pot ser d’altra manera i que sembla l’Estat encara no vol veure, ho ignora precisament per la seva manca de la mateixa.

EL FRANQUISME INTOCABLE

La condemna de la jove Cassandra Vera pel seus tuits amb humor negre sobre la mort de Carrero Blanco, amb un any de presó, ha aixecat indignació entre la xarxa i crec entre la ciutadania que te uns mínims valors democràtics.

Recordo que el personatge burlat va ser nomenat president del Govern sota les ordres del Dictador Franco el 1973 , un home de confiança seu i futur hereu del règim del terror. La seva carrera feixista va acabar amb l’atemptat d’ETA que va fer volar el cotxe que el portava pels aires.

Aquest es el context, la jove amb acudits d’humor negre que poden agradar més o menys, o poden ser de millor gust o no va fer referència a aquest personatge menyspreable. Per altra banda trobem en infinitat de mitjans i a les xarxes milers d’exemples d’insults i humiliació gratuita per Catalunya. Tots recordem les comparacions amb el nazisme o referències a catalans morts en accidents i mil i un missatges escrits i verbals que escapen de tota lògica humana i generen un odi profund totalment irracional, per cert tots ells sense cap condemna.

Ara la desproporció en el cas de Cassandra fa veure com funciones les estructures de l’Estat, sobretot en materia de memòria histórica i sobretot amb el tractament i la no superació d’un període dictatorial que segueix protegit més de 40 anys desprès. Una prova més de la falsedat de la transició i de que la llibertat d’expressió es selectiva segons de qui parlem o del tema que volem tractar.

En diuen que creiem en la justícia, evidentment que hi volem creure, però veiem que la seva imparcialitat es ficticia i els judicis i condemnas polítiques son a l’ordre del dia, cosa que en un Estat democràtic es senzillament intolerable. El president Puigdemont recentment va comparar la democràcia espanyola i la turca, més enllà de les diferències hi ha molts elements que son semblants perillosament i aquest es el problema.

La Cassandra paga els plats trencats per fer befa d’un element de la Dictadura, en canvi els morts enterrats encara als vorals de la carretera evidentment no mereixen cap respecte per l’Estat. Democràcia en estat pur.

UNA ESTAFA PERMANENT

Ahir el virrei va anar veure als seus territoris conquerits, perdó, vull dir el President espanyol acompanyat de tota la seva cort d’empresaris com el mateix Florentino Perez va fer acte de presència a Barcelona per portar-nos el regal de reis, un regal cal dir enverinat i jo diria que caducat tant en la forma com en el fons. Una burla a la ciutadania que pateix les misèries d’inversions a les nostres terres i els incompliments que ja duren decades sense remei.

Aquests més de 4 mil milions anunciats fins l’any 2025 en el desastros sistema de rodalies, sense cap pla establerts, nomes grans xifres i sense esmentar per exemple que la mateixa quantitat i en època socialista i amb el Ministre Blanco llavors el titular ja es van prometre del 2008 al 2015 amb el resultat que en van arribar un 10%. El mateix podriem dir de la promesa amb l’aeroport de Barcelona, recordo encara aquell acte multitudinari reclamant convertir el mateix en un hub internacional, que ha quedat en res amb el resultat d’inversions la meitat que a Barajas i amb els mateixos impediments per creuar oceans amb decrets signats per l’Estat espanyol i la seva obligatorietat de passar per Madrid. Que dir del Corredor Mediterrani, ara ens diuen que el 2020 tot acabat. Quan la realitat tots ho sabem, es que Espanya contràriament a la Unió Europea segueix apostant pel Corredor Central o amb un eix mediterrani radial amb centre a Madrid. De fet el tuit del Ministre relacionant corredor mediterrani amb la durada del tram Castelló a Madrid, es simplement una vergonya estructural sense cap tipus de sentit i que dona idea del que parlem, per no parlar d’obres com el tunel Chamartin-Barajas per posar un exemple amb un cost de 935 milions amb fons destinats al Corredor.

Ahir es va tornar a evidenciar i aquest cop amb més cruesa com la societat catalana ja no es creu cap d’aquestes repetides promeses que els numeros i les accions desmenteixen sense pietat. Tanmateix veiem les reaccions dels mitjans d’altres territoris com Andalusia o Extremadura parlant de greuges i privilegis a Catalunya, tot un desproposit i com el Govern espanyol s’esforça en parlar de diàleg sobre el que interessa els catalans, obviant un cop més que un 80% vol votar el seu futur polític.

Un nova estafa democràtica que ja s’ha convertit en permanent i sense remei.

BENVINGUT MR. MARSHALL

Avui veurem al President espanyol visitant Catalunya i amb promeses de mal pagador ens oferirà el que no hauria de ser cap favor i si una obligació d’un Govern vers el seu territori. Hem convertit el normal en excepcionalitat pel tracte colonial que l’Estat central dispensa una part del seu territori.

La que hauria de ser acció normal d’un Govern, de cap manera pot convertir-se en moneda de canvi de la voluntat de la gent, i molt menys pel llarg historial de promeses i incompliments acumulats que fan que la credibilitat sigui sota zero es miri per on es miri.

Rajoy i el canvi de cromos

per Toni Aira
I Mariano Rajoy es vestí del míster Marshall de la mítica pel•lícula de Luis García Berlanga. I esperà, és clar, una benvinguda eufòrica a Catalunya, molt en la línia d’aquells vilatans que al film confiaven en una pluja de calerons i d’inversions. I per mi que podria esperar com na Penélope de la cançó d’en Serrat, allà asseguda a peu de (tercera) via, fins quedar ben pansida. Perquè ara només faltaria que l’haguéssim d’aplaudir a canvi d’allò que clama el cel i que ell, a més, en clau de xantatge, pot oferir ara com a tramposa moneda de canvi.

I és que diuen que Mariano Rajoy ve ara a Catalunya a prometre allò que el sentit comú fa temps que hauria aconsellat que el seu govern i els anteriors complissin amb els ciutadans catalans, però vestit de concessió graciosa per treure’ns del cap això de votar. I no ens enganyem: n’hi haurà que hi picaran. Bàsicament, també diguem-ho tot, aquells que tenen ganes de ser enganyats. I no només pel clàssic prometre, que és gratis, que dóna molts titulars, però que després a l’hora d’executar el punt estipulat ja tal dia farà un any. El pitjor de tot és que, aquells que es deixin enganyar saben perfectament que el sobiranisme (defensar que el teu país té dret a decidir el seu futur, sigui quin sigui) i l’independentisme (defensar el vot i que l’opció del ‘sí’ sigui la guanyadora) no són incompatibles amb reclamar en el dia a dia allò que és de justícia per a una societat on els seus ciutadans, pensin com pensin, han de ser respectats i no discriminats per exemple quant a infraestructures o escanyats econòmicament com fins ara.

Veurem, en les promeses de Rajoy, quanta part hi ha de sablejada al document de 46 punts que el president Carles Puigdemont li va lliurar ja fa mesos. I haurem de demanar-nos, si aquest és el cas, com és que el govern del PP (amb el silenci còmplice, quan no amb l’animació directa de socialistes i C’s) segueix en la seva línia de mirar de deslegitimar com a interlocutores unes institucions catalanes com la Generalitat, que no per estar en mans dels malvats independentistes deixen de ser estructures reconegudes per la tan magrejada i a Madrid teòricament tan idolatrada Constitució espanyola. Vindrà aquí a dir als ciutadans que això ens ho “regalarà” (refia-te’n) ell i com a compromís d’amor etern que descarti reivindicar el dret de Catalunya a decidir el seu futur?

Nicola Sturgeon marca a Escòcia allò que aquí a Catalunya hauria de quedar molt clar per a tothom. Que ser independentista no vol dir anar d’okupa, ni pensar que això és bufar i fer ampolles, ni que va de tenir-ho en dos dies, ni que això estat tot fet. Però que a la vegada ser independentista és totalment compatible amb exigir per als teus ciutadans tots els recursos, benestar, infraestructures i respecte que els pertoca per part d’un Estat, mentre se’n formi part. No són favors, són mínims per a la convivència. Una altra cosa és que a Espanya s’està tan lluny de complir la totalitat d’aquests mínims, que ja la simple promesa d’alguna millora en alguns d’aquests fronts pugui generar una alegria exagerada en certs ciutadans massa acostumats al fuet (pel cap baix) de la indiferència. Per tant, no dic que s’hagi de castigar Rajoy amb aquesta mateixa medicina, la de la indiferència, però sí que tot i parant-hi atenció, ara caldria no deixar-se enredar pels titulars enganyosos i encara menys entrar, amb aquesta base, en idees de canvis de cromos absurdes.

DEFUNCIONS I BURLA

Aquest cap de setmana hem viscut dues cares en relació amb el procés. La defunció definitiva d’un partit històric com Unió, victima del culte a la personalitat del seu líder i la tossuderia de posar davant els objectius personals i tot un partit al servei d’aquest projecte i deixar en segon lloc el canvi de paradigma que la ciutadania ha demanat. En segon lloc, la proposta del PSOE per recuperar els elements anul·lats del passat Estatut català per solucionar el problema català, amb la curiositat que van ser precisament ells els que els van esborrar del mateix (nos lo hemos cepillao), ho recordeu, oi.

Realment, la primera victima del procés en el nostre sistema de partits va ser Unió Democràtica. Un partit que sota el control absolut de Duran i Lleida vivia una sobre dimensió dins l’antiga Convergència i on l’exposició pública del líder d’Unió era molt per sobre del seu valor real, i alhora servia perfectament per derivar un partit on els seus fundadors com Carrasco i Formiguera no tinc cap dubte haguessin estat al costat del catalanisme convertit amb sobiranisme, i en definitiva al costat de les reclamacions del poble dins la seva orbita ideològica i sumant en aquest procés que hem de fer entre tots.

En comptes d’això el canvi a CIU va provocar treure a la llum, si es que calia quins eren els principals objectius del partit, en forma d’excusa o tercera via imaginaria per no escoltar la ciutadania i ocupar el lloc que els pertocava, que es va decantar al costat de l’Estat i les el·lits del mateix per frenar qualsevol canvi, i menys de relació de Catalunya amb Espanya. Episodis esperpèntics com la pregunta interna i el control total d’aquest partit que ja va provocar la fugida de part del mateix, conjuntament amb els deutes ja inassumibles han certificat la defunció política primer del seu líder i en segon lloc del mateix partit, ja sense cap tipus de rellevància dins l’arc català.

En l’apartat de burla, com deia la proposta socialista per afrontar el problema català. Evidentment res de democràcia en forma de referèndum i si una recuperació d’articles d’un Estatut ja mort i enterrat i que ells recordo van donar la gran estocada abans del TC. Ara evidentment la credibilitat es zero i la burla infinita. De fet escoltant Susana Diaz i la seva candidatura a liderar aquest partit rodejat de tota la vella guardia, personatges relacionats amb el terrorisme d’Estat inclosos i uns discursos plens de naftalina, sabem que no en podem esperar res, ni d’ells ni d’un altra victima com el PSC totalment entregat a la causa de frenar a la societat catalana i els seus drets democràtics.

Defuncions i burla que ja ens sonen a passat.

SENSE LÍMITS

Les declaracions de Garcia Margallo amb els favors que deu Espanya a molts Estats per fer declaracions contra el Procés independentista, i deixant anar com el més normal els viatges fets repetidament a diferents llocs europeus per poder negociar aquests fets han deixat veure el que consideren normal com ja ha dit De Cospedal i la seva justificació en forma de defensar la unitat d’Espanya. Per altra banda la campanya per fomentar el vot dels residents catalans a l’exterior ha provocat la demanda de retirada per part del PSC i la seva por perquè no sigui utilitzada pel referèndum en un nou acte mesquí i sense precedents en partits democràtics contraris a la participació de la ciutadania.

Margallo ha ensenyat amb tota la cruesa les males arts d’un Estat amb greus contradiccions democràtiques sense cap recança en utilitzar mètodes foscos contra els seus mateixos ciutadans i atemptar contra els seus drets més elementals. Independentment del joc brut reconegut cal considerar que la propaganda on es deia que a nivell internacional tenien la partida guanyada no lliga pas amb tots els esforços i favors ocults reconeguts per aconseguir adhesions en forma de declaracions. Una cosa o l’altra, les dues no semblen compatibles. Apart veure com a l’Estat sembla que la ciutadania no s’escandalitza per aquesta utilització de diner públic per fins antidemocràtics i que sembla vista amb normalitat.

Un frau que cal denunciar i que ens ensenya el que ja intuiem, que a nivell internacional els posicionaments son molt més favorables al costat de la democràcia i el diàleg del que ens volien fer creure i de la capacitat limitada d’Espanya per influir a les diplomàcies europees més enllà de com es presenti cada cas.

Menció apart, pel PSC, que viu obsessionat en prohibir que la societat catalana decideixi i fins hi tot prefereix que els ciutadans catalans que viuen a l’estranger no votin o tinguin moltes dificultats abans no puguin participar de forma lliure i democràtica en qualsevol contesa electoral, inclos el referèndum. Una mancança democràtica tant forta, no hi ha dubte ens dona idea de qui son els aliats d’aquest partit i de com ha perdut el rumb per impedir com sigui i amb respecte la voluntat de la societat catalana.

Son dos exemples clars, del que representen i que son aquests partits i com de fals es el seu discurs de la por i al mateix temps la desesperació on viuen sense fre.