ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA VELLA RECEPTA

Com be diu en Jordi Galves els missatges del President Jordi Pujol forma part de les receptes del passat, aquell reformar Espanya, fer veure que, en definitiva la puta i la ramoneta. Sembla la roda del hamster infinita, la presó sense barrots com a condemna. Malauradament els discursos de segons quins partits i liders dels mateixos actualment semblen caminar cap aquesta direcció i evidentment el poble ha de reivindicar el seu paper i la seva paraula com no pot ser d’altra manera amb una democràcia.

Patètic Pujol

Jordi Galves

Tot l’espanyolisme hi està d’acord. L’estratègia que està donant millors resultats no és el diàleg sinó la repressió. El que van fer amb ETA és el que pensen continuar fent contra Catalunya encara que 52 diputats francesos reclamin la fi de la tirania contra l’independentisme pacífic. Encara que el desprestigi internacional de l’Estat espanyol no deixi d’augmentar, començant per l’ONU. L’únic que sembla importar als repressors és la unitat d’Espanya, per damunt de tot, per damunt de la fraternitat, dels drets fonamentals, dels drets humans, del dret a la discrepància i també a la dissidència. Per damunt de la democràcia. La unitat d’Espanya s’ha imposat com la sagrada superstició d’una màgia obscurantista a la qual es fan tot tipus de sacrificis humans quan ja no en tenen prou amb els toros. Un valor cruent en ell mateix que no necessita justificar-se, com si el concepte d’Espanya necessités per a res de la nació catalana. La idea de Catalunya repugna profundament a l’espanyolisme, inversament a l’apetit immoderat de la riquesa econòmica del nostre país. La repressió ni s’atura ni disminueix, ben al contrari, fatalment augmentarà després de la injusta sentència política del Tribunal Suprem contra els ostatges, contra els presos polítics que han aconseguir atrapar a traïció.

En aquest context de confrontació només ens faltava un espontani com Jordi Pujol, indiferent a l’estratègia dels partits independentistes, armat com sempre del seu orgull ciclopi, de la seva immoderada necessitat de protagonisme. El senyor Jordi Pujol i Soley, qui en altre temps fou considerat un referent ideològic i moral del catalanisme fins que va decidir bescanviar voluntàriament la honorabilitat per la ignomínia, va reaparèixer el passat dimecres, fantasmal, com ànima en pena. No va pas trencar el seu aïllament per fer costat a la comunitat benedictina de Montserrat que ara pateix un merescut descrèdit ni tampoc per contribuir a la desitjable unitat de l’independentisme. Jordi Pujol no tenia res més a fer aquell dia que fotografiar-se amb una col·lecció de curiosos espècimens d’una penya del Círculo Ecuestre, al costat del grotesc pare Apeles, disfressat de sacerdot catòlic, al costat d’uns senyors d’una altra època, no precisament enyorada.

Es veu que no, que quan algú de la penya va brindar pel Rei i la Constitució, Pujol no va brindar exactament per tot això tan gros perquè no va estar al cas del brindis. De fet, tant és. Quan algú acaba inesperadament dins d’una reunió de comunistes o de nazis, el de menys és si aixeques el puny o el braç. La pregunta adient és què dimonis hi fa aquella persona allà, amb aquella inesperada companyia. Amb 89 anys, però com si fos un adolescent perpetu, Pujol va confessar que no era feliç. Fou un moment lacrimogen, com quan gasegen manifestants. El món ha sigut molt ingrat amb aquesta personeta tan estupenda que sempre es va creure amb dret a tot, sense mirar prim ni pensar en ningú que no fos ell mateix o en una projecció fantasiosa d’ell mateix que anomenava, modestament, Catalunya. El cas és que sí, en plena repressió contra l’independentisme català, Jordi Pujol va tenir el valor, la santa pebrotera, el desvergonyiment, d’arronsar les espatlles i de declarar que ell mai havia estat independentista, que ell no, no, que vol que l’enterrin amb la senyera reial i no amb l’estelada, on vas a parar. I no va deixar perdre l’ocasió per expressar la seva profunda admiració per Espanya, una admiració molt emotiva. O el que és el mateix, va aconseguir escenificar, per enèsima vegada, quan ja semblava impossible, la coneguda astúcia de la puta i la Ramoneta, que tanta categoria moral ens ha aportat com a nació i com a societat. Hi ha trucs de malabarisme que sempre mantindran el seu públic fidel, com si el temps no hagués passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.