ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA INDIGNITAT

Crec que l’artice de Victor Alexandre defineix perfectament la situació actual i l’engany que vivim sotmesos la població. Francament no ens ho mereixem, i la manipulació de la societat es un fet que els partits com a principals responsables del sistema conjuntament amb els lobbys de poder haurien de corregir o com diu en Victor renunciar davant el poble al projecte demanat, seria una llàstima però honest.

El fratricidi independentista

per Víctor Alexandre

No hi ha enemic més poderós que un mateix. Per bàrbar i violent que sigui l’enemic exterior, els efectes dels seus atacs mai no són tan nocius com els de l’autodestrucció. De l’enemic exterior, se’n pot fugir; d’un mateix, mai. Ignoro si és perquè Catalunya està regida pel signe d’escorpió, però és evident que cap dels seus enemics té un fibló tan lesiu com el que ella mateixa es clava. Es diria, fins i tot, que experimenta un plaer morbós fent-se ferides que, en tot cas, haurien d’haver estat causades per l’Estat espanyol, no pas per efecte del seu masoquisme.

És cert que, de tant en tant, gairebé com un miracle, Catalunya trenca el malefici i assoleix fites històriques, com ara manifestacions cíviques de dos milions de persones, però també ho és que la desconfiança en les pròpies forces i la por inoculada per tres segles de captivitat acaben convertint en foc d’encenalls els seus esforços més admirables. Sembla obvi que si el tirà que t’esclavitza et fuetejarà igual, tant si fuges i t’enxampa com si finalment, temorenc, et fas enrere, la millor opció és intentar cloure el que has començat. Quin sentit té consumir energies fent un túnel que, un cop acabat, et farà por travessar? Si t’han d’engarjolar, que sigui perquè realment has fet alguna cosa, no per haver-ne tingut només la intenció. Preu per preu, sabates grosses, no?

No és estrany que hi hagi tants independentistes emprenyats amb els partits que afirmen ser-ho. Si no fos perquè coneixem en el terreny personal l’honestedat de molts dels seus membres, faria temps que hauríem conclòs que termes com ‘independència’ o ‘fem República’ no són per a ells res més que mers eslògans destinats a fer bullir una olla que no tenen intenció de servir. Qui ens havia de dir que el famós ‘ara no toca’ dels autonomistes del segle XX seria la divisa dels independentistes del segle XXI.
L’espectacle fratricida que estan oferint JxCat, ERC i la CUP és llastimós. Aquella abraçada del 2014 entre el president Mas i David Fernández, que va encendre totes les alarmes de l’Estat espanyol pel poderós missatge que llançava al món, ha quedat en un miratge. El fet que dues opcions polítiques tan divergents com les que ells representaven fossin capaces d’empassar-se un munt de gripaus i avançar unides per la llibertat de Catalunya, feia aquest país realment imparable. Imparable! Doncs bé, d’aquella foto, aviat en farà cinc anys. I com més intens és el foc creuat entre les tres forces independentistes més gran és l’estalvi de l’Estat espanyol en munició. S’entén, oi? Si l’enemic és tan estúpid que es dispara a si mateix, no t’hi fiquis, deixa’l que t’acabi la feina.

Es poden entendre certes lluites en el si d’un Estat, ja que l’accés al poder comporta molts avantatges, però en el si d’una colònia com Catalunya el govern de la qual no té ni tan sols capacitat per controlar-ne els aeroports i els trens de rodalies, resulta esperpèntic. I així ens va, repetint les batusses autonomistes de sempre i les lluites fratricides del captiu que, incapaç d’enfrontar-se al carceller, s’enfronta amb els seus propis companys i els categoritza: captius de dretes, captius de centre, captius d’esquerres… Déu meu! Amics de JxCat, ERC i CUP, no hi ha captius de dretes, ni de centre, ni d’esquerres, hi ha captius. Només captius! S’entén que el carceller fomenti la categorització entre ells, però que ho faci el captiu és suïcida. Només, només, només, repetim-ho mil set-centes catorze vegades, només la unió infrangible dels tres partits independentistes farà de Catalunya un país lliure.

Les camàndules que no parem de sentir dia rere dia, dient-nos que “això no va de cadires”, que “això va de projectes”, que “això va de pactes de ciutat”… han indignat tantíssima gent perquè suposen un frau electoral. Un frau, perquè impliquen una desvergonyida mentida (“no pactarem amb els carcellers!”, deien abans de les eleccions), i un frau, també, perquè si ens queda un bri de dignitat no es pot legitimar el Partit Socialista, ni com a partit d’esquerres, perquè no ho és, ni com a partit democràtic, perquè els demòcrates no empresonen la dissidència. Estem parlant d’un partit repressor, estimats amics independentistes, que ha trinxat el nostre país. I ho ha fet, ho fa i ho farà en clau quadripartita amb PP, Ciudadanos i Vox, Darrere de cada cop de porra que els nostres fills, pares i avis van rebre l’U d’Octubre, hi havia el PSOE; darrere l’empresonament de la meitat del nostre govern escollit a les urnes i darrere l’exili de l’altra meitat, hi ha el PSOE; darrere la criminalització i persecució de l’independentisme, hi ha el PSOE; darrere l’impediment que el president Puigdemont i Toni Comin puguin exercir com a eurodiputats, i que Oriol Junqueras pugui recollir la seva acta en aquell Parlament, hi ha el PSOE; darrere l’escàndol de l’espionatge espanyol a les delegacions catalanes a l’exterior, hi ha el PSOE… I així podríem seguir indefinidament, perquè la llista és infinita.

Els pactes amb el PSOE són una legitimació de totes aquestes agressions i de totes les que encara han de venir, i no hi ha cap “pacte de ciutat” que ho justifiqui. Que l’independentisme legitimi un partit com aquest, que utilitza el poder per violar els drets humans, demostra que no té full de ruta. La imatge que transmet és que no té sentit d’Estat ni esperit d’equip, només sentit de partit i esperit individualista, i així, amics, la llibertat és impossible. Potser per això ja només aspirem a barallar-nos per la gestió de les engrunes de l’autonomisme i estem convertint la política catalana en un pati d’escola tot fent-nos pam-i-pipa amb els ajuntaments i institucions diverses: “Jo tinc més que tu, elis, elis!” Són totes aquestes misèries, són totes aquestes renúncies i deslleialtats, les que veritablement aniran a la paperera de la història i us deixaran retratats a tots.
Ho he escrit mil cops en llibres i articles i mil cops més ho repetiré: No hi ha dret social més important que la llibertat, no n’hi ha, perquè la llibertat és la base de tots els drets socials. De tots! El poble que no és lliure està mancat de drets socials i subordinat a la voluntat dels seus carcellers, i la diversificació d’energies en la gestió de la captivitat resta força i concentració a la lluita per la llibertat. Demano, doncs, a l’ANC i a Òmnium Cultural que recuperin el protagonisme que van tenir el 2017 i que assumeixin la tasca d’unir les tres forces independentistes. El captiu que s’allibera és el que talla la filferrada, no el que pinta el barracó.

L’U d’Octubre va ser possible gràcies a la unitat, no pas a una lluita fratricida com l’actual. Ens van dir que no faríem el referèndum, i el vam fer; ens van dir que no hi hauria paperetes, i n’hi va haver; ens van dir que requisarien les urnes, i no en van trobar ni una; i tot gràcies a l’esperit d’unitat de l’independentisme, no pas a la seva divisió. No és, per tant, dient-nos el nom del porc i llançant-nos dards enverinats a través dels mitjans de comunicació, sinó recuperant l’esperit unitari de l’U d’Octubre, revertint els pactes indignes i treballant plegats, braç a braç, sense importar-nos les sigles del company que tenim al costat, com el món ens prendrà seriosament i farem de Catalunya un país lliure. I si això és absolutament impossible, aleshores, en comptes de proclamar-nos “independents”, proclamem-nos “impotents”. Serà més lleig, però més noble.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.