ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PARTITS DAVANT DE LA SOCIETAT

Quan Catalunya ha avançat nacionalment i socialment es quan els partits han passat darrera de la ciutadania amb l’exemple clar del clam d’independència al carrer que cap partit hagués per si sol posat damunt la taula i en canvi la supervivència els va obligar a fer-ho.

Ara la truita s’ha girat i els partits tornen al lloc que els agrada més, per davant de la societat i amb un objectiu en primer lloc, el partit. Ho veiem en aquestes eleccions clarament i la seva comoditat deixa orfes a la gent i posa de relleu les mancances del sistema i també el difícil que es fa lluitar contra el mateix amb una estructura tant ben travada com aquest.

En Ramon Cotarelo ens analitza les eleccions i sempre es una opinió interessant de llegir.

El quadre final

per Ramón Cotarelo
En aquesta campanya electoral que entra en el darrer tram, els esdeveniments han anat tan ràpids que potser no hem avaluat a fons el significat d’alguns ells. Circumstàncies estranyes i peregrines que no s’han interpretat en tot el seu abast.

Per exemple, les compareixences i rodes de premsa dels presos polítics han deixat patent aquesta condició de presos polítics i desmentit per tant el discurs oficial del govern que no existeixen i que es tracta de polítics presos. Sí, polítics presos per fer política, no per delinquir. Per això són presos polítics i no delinqüents i l’Estat ha de reconèixer-ho oferint la seva imatge al costat dels seus propis símbols, la bandera i el Borbó.

Des del punt de vista mediàtic, gairebé exclusivament audiovisual, les imatges i els discursos dels dirigents independentistes empresonats han estat la prova evident que la seva presó és innòcua. Ha pogut veure-ho tot el món i el Tribunal Suprem ja no es molesta en dissimular la seva parcialitat, la seva malvolença cap els acusats i el seu talant franquista. Però cap moviment prosperarà mai si fia les seves expectatives de triomf al fet que l’adversari sigui un immoral o reconegui la injustícia del seu comportament.

Tard o d’hora, el PSOE acceptarà un referèndum negociat, sosté Jordi Sánchez. Sens dubte. I no només el PSOE —també l’Estat, obligat per la pressió internacional. Però el punt no és deixar constància de quelcom evident, sinó com ho encaixem en l’activitat cap a la independència. Perquè també tard o d’hora, tots calbs, com va dir J. M. Keynes en una ocasió memorable. Però això no ens ajuda a avançar en les nostres aspiracions, que no poden dependre de que el PSOE o la resta de partits espanyols reconeguin el fet inevitable de posar fi a la situació colonial a Catalunya. Per ells mateixos no ho faran. Se’ls ha d’ajudar. I, per això, res millor que perseverar en l’objectiu ignorant-los.

La campanya ha servit per deixar clares les opcions de l’independentisme. I el que resta, encara les deixarà més clares. Hi ha una opció de bloqueig de la política espanyola de forma que no s’investirà cap govern que no reconegui expressament el dret d’autodeterminació dels catalans. N’hi ha una altra que no parla de bloqueig, sinó que postula algun tipus de col•laboració, negociar amb el govern la sortida en forma de referèndum. Aqueta comprèn al mateix temps dues: els que posen el compromís a una negociació amb vistes al referèndum com a condició “sine qua non” i els que prefereixen ometre condicions i, diuen, “línies vermelles”.

La campanya ha rebut l’impacte d’una presència nova, que ningú hagués donat per segura fa un mes, la del Front Republicà de Poble Lliure, Som Alternativa i Pirates de Catalunya. Un impacte que només permet especulacions donada la seva novetat. L’abstenció cupaire va semblar orientar part del vot CUP cap a JxC pel seu major perfil independentista. El Front Republicà absorbirà probablement part d’aquest vot, però no en tan gran mesura com ho farà amb ERC. Aquesta té dues vies de fuga: els votants tradicionals que no volien votar als hereus dels convergents i els que se’ls havien afegit de la CUP. Però tampoc s’ha de menystenir l’impacte en els mateixos Comuns, dels que absorbirà una bona quantitat en funció del compromís independentista del front.

En una situació llunyanament anàloga a la Transició espanyola, a cinc de les eleccions tenim tres posicions clarament identificades: una posició de bloqueig, però no necessàriament independentista (Front Republicà); una altra independentista amb algunes gotes de reformisme pactista si hi ha amenaça d’un altre govern encara més feixista a Espanya (JxC); i, per últim, un altre reformista, partidària de no bloquejar ni de les “línies vermelles” (ERC).

En pocs dies tindrem el resultat dels suports populars a cada opció. El penúltim debat a la televisió espanyola ja ha demostrat que Catalunya no ha d’esperar res de cap dels quatre partits del règim; ni del règim; ni dels votants que el sostenen, tots ells, en el fons, partidaris de tractar els catalans com al president Puigdemont a Coripe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.