ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ALGUNS LI DIUEN JUDICI

En Iu Forn amb la seva gracia habitual descriu perfectament la sessió d’ahir del Judici, amb uns Guardia Civils explicant una fantasia plena de contradiccions i declaracions esperpèntiques per justificar uns informes falsos i una violència inexistent en la que es basarà la condemna als nostres presos polítics.

A l’altre costat de la taula, un Jutge que no permet ensenyar videos que desmuntarien cada mentida a l’instant i donarien fe de la farsa que viuen els nostres acusats en una decisió que provoca indefensió absoluta i alhora dona una credibilitat a unes persones que molt d’uniforme o armes que portin no son més que qualsevol ciutadà, bé, això seria el normal en una democràcia normal, aquí seguim amb el militar i el capellà com a figures claus per damunt del bé i del mal.

Donen ganes de no seguir més el judici i esperar pacient la sentència ja escrita d’allò que alguns anomenen judici.

Dos guàrdies civils, Robinho, Einstein i Shakespeare

Iu Forn

Robinho va ser un jugador del Real Madrid que passarà a la història per dos motius: 1/ fer un dríbling anomenat “bicicleta” que executava d’una manera tan hàbil que a qui es driblava era a ell mateix i 2) i sobretot, per llançar-se a l’àrea amb qualsevol excusa buscant un penal que mai ho era.

Els defenses, pel primer motiu, i els àrbitres, pel segon, van clissar-lo de seguida, amb la qual cosa Robinho va passar de ser un futbolista amb molt de futur a ser una broma que quan regatejava o queia a l’àrea de veritat, ningú se’l creia.

Doncs bé, dos dels guàrdies civils que han declarat avui al judici han fet un Robinho amb folre i manilles. Algú els haurà dit abans d’entrar a declarar: “Va, que cal demostrar la violència com sigui”. I només creuar la porta ja s’han llançat al terra i han començat a rebolcar-se com si els haguessin trencat la cama per una entrada salvatge. I no.
El del matí ha deixat frases que ja voldria haver pronunciat en algun moment de la seva vida en Groucho Marx. Li han preguntat què investigava i ha dit que no ho sabia. Li han preguntat en quins registres va participar hi ha dit que no ho recordava. I quan li han preguntat quant de temps havia dedicat a investigar, vostè no es creurà el que ha succeït. Efectivament, ha dit que no ho recordava i que… EL TEMPS ÉS RELATIU!!! SEN-SA-CI-O-NAL!

O sigui, per seguretat no li hem vist la cara ni hem sabut el seu nom, però a nosaltres no ens enganyen i després d’aquesta afirmació hem descobert la seva veritable identitat: Einstein

Per la tarda, el guàrdia civil de ciències ha estat substituït pel de lletres. Tampoc ens han dit el seu nom ni hem vist la seva cara, però ha quedat molt clar de qui es tractava: Shakespeare

Efectivament, el declarant era William Shakespeare, que allà mateix i en directe ens ha escrit un drama inèdit en el qual hi ha fet aparèixer un personatge tan nou com inesperat i que respon al nom de “la misteriosa secretària judicial”. Misteriosa perquè fins ara no n’havíem sentit a parlar i secretària judicial perquè ho era. Concretament la que va ser a l’escorcoll de la conselleria d’Exteriors i que alguns moments, més que a la conselleria d’Exteriors ha semblat a la selva del Vietnam durant un bombardeig amb napalm. Hi ha hagut moments en que m’he amagat sota la taula per la por que estava passant sentint el que explicava l’agent Shakespeare.

El que no s’entén és per què fins avui no havia aparegut aquesta senyora que va patir una situació tan violenta. I, sobretot, per què no ha declarat.

El dramaturg ens ha descrit una situació tal que no seria possible descriure-la ni amb Pedro Piqueras fent funcionar a tota marxa la seva màquina de deixar anar adjectius apocalíptics. Ha començat amb un “miri senyoria que he treballat anys i anys detenint narcotraficants i fent registres a gent molt perillosa, però la violència que jo vaig veure aquell dia a la Conselleria d’Exteriors, no l’havia vist mai”. Esclar, i en aquest escenari d’Hiroshima el matí del 6 d’agost del 1945, la secretària “plorava i estava aterrida” perquè els 200 manifestants havien generat “un terror total” ja que eren “gent que denotava violència” perquè “les seves no eren unes cares normals i es veia que tenien una ràbia descontrolada”. I tot això llançant “una pluja d’ampolles contra la comitiva judicial” que quan li han demanat que concretés la xifra ha reconegut que van ser entre “dues i cinc”. O sigui, el que vindria a ser una pluja fina.
I per allà al mig hi ha aparegut el quasi assalt a la Conselleria, que com el quasi indica no va produir-se. Però “aquella gent que denotava violència” tenia tanta ràbia a la cara que “hi podria haver hagut un assalt a la Conselleria”. Això traduït és “si la meva àvia tingués rodes seria una bicicleta”.

Però, com passa quan et menges un ou ferrat, he deixat el millor pel final. Aquesta hiperventilació Robinhiana a favor de la violència calia relacionar-la amb Òmnium com fos. Llavors el nostre dramaturg ha tret el millor de si mateix i ha parlat de l’aparició en plena concentració de “banderes d’Òmnium”. Quan Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart, li ha preguntat com són les banderes d’Òmnium, el William cigronaire li ha respost que “quadrades, amb un tros de tela, amb un pal, verda i amb ratlles”. Vaja, que la bandera d’Òmnium vindria a ser un plat de raviolis al pesto amb parmesà ratllat per sobre.

Pilota per Robinho, que entra sol a l’àrea, es dribla a si mateix… es llança al terra en planxa fent-se la traveta a si mateix i… el públic l’aplaudix dempeus! Plas, plas, plas! BRA-VO! IN-SU-PE-RA-BLE!

William Shakespeare, Albert Einstein han tornat! Bé, i Robinho, naturalment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.