TOCAR EL FRANQUISME
Les que semblen intencions del Govern espanyol sobre la revisió de la memòria històrica, suposo seran limitades i molt simbòliques sense arribar al fons de la qüestió que evidentment faria trontollar el mateix Estat.
Com exemple i en comissió parlamentaria catalana sobre aquesta memòria, veiem el representant de Ciudadanos sense vergonya com equipara els símbols franquistes als carrers que es volen retirar amb els llaços grocs en referència a símbol que humilien. Per altra banda veiem com la familia de Utrera Molina, ministre franquista ja mort plàcidament al seu llit havent signat la condemna a mort de Puig Antich, es querella per un tuit de Gabriel Rufian que recordava aquests fets reals i ho fa per atacar la seva imatge i honor.
Cal dir que les grans fortunes d’alguns personatges i families sinistres amigues i impulsores de la Dictadura no seran investigades, els judicis a torturadors i càrrecs del règim no existiran, com també es faran oïdes sordes a les peticions d’extradició que ja hi ha hagut en algun cas. De totes maneres acabar si es que ho acaben fent amb la vergonya del Valle de los Caidos, retirar les restes del dictador sanguinari o començar a prohibir les associacions que fan apologia del mateix com la Fundación Francisco Franco seria un pas, tard i malament, però un primer pas.
En els exemples, veiem com el partit guiat per l’odi a Catalunya Ciudadanos i que sembla incomode quan es parla de la Dictadura franquista parla se símbols que humilien pels llaços groc, o sigui un símbol que reclama la llibertat d’uns presos polítics amb una democràcia i acusats per una violència que mai va existir, en tot cas va existir per part de la repressió policial amb l’aval d’un Estat i un monarca per usar la força contra la població civil. Això ho comparen amb les atrocitats de la Dictadura de Franco. Si el primer els humilia, serà que els humilia la Democràcia i la llibertat, mala peça al teler.
En el segon cas per constatar que aquest personatge sinistre i amb les mans tacades de sang signant execucions en un règim del terror consideren una taca a l’honor, hauriem de dir de quin honor parla, el de ser una assassí. Ja n’hi ha prou de que els botxins es facin passar per víctimes quan son botxins que han viscut la seva vida protegits per un règim que mai va fer la transició real. En altres cassos haguessin acabat la seva vida entre reixes com es mereixien.
Ja se sap que a l’Estat espanyol quan es toca el franquisme, el sistema es posa en alerta.