ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

PREPOTÈNCIA CONTRA REALITAT

Com diu en Tonia Aira, fer el pinxo o utilitzar la prepotència es lleig, però frega el ridícul quan ha qui va adreçat es molt més potent que tu, i apart te les eines suficients per fer-te rectificar immediatament. Efectivament, les reivindicacions sobre Gibraltar i intentar aprofitar la sortida del Regne Unit de la UE per tornar a treure el tema no te ni cap ni peus. La testosterona espanyola haurà de descansar en aquest assumpte.

Gibraltar es britànic, entre moltes altres coses, per una de fonamental. Els seus ciutadans ho volen ser i així ho han decidit. Naturalment per Espanya això es el de menys, ja sabem que els seus valors deixen la ciutadania sense veu ni vot, on la imposició es l’únic que te prevalència. El cas de Catalunya funciona amb aquests paràmetres, però esclar, la Gran Bretanya ha tancat el tema ras i curt, amb alguna advertència inclosa. El resultat ha estat la rectificació sobre el cas d’Escòcia per part espanyola i una possible entrada a la UE. No hi ha res pitjor que fer el ridícul, i aquest es un gran exemple i com diu Aira un estimul per nosaltres.

Marca Espanya: fer el ‘pinxo’

per Toni Aira
Que el govern d’Espanya està intentant aprofitar el Brèxit per veure si pot aconseguir, ara sí, que Europa els compri allò de “Gibraltar, Espanyol”, és tan groller i tan obvi que ha obtingut una resposta a l’alçada per part del britànics. M’hi identifico? No, ni amb els uns ni amb els altres, però paga la pena apuntar que des d’Espanya, on sovint es critica Catalunya per les seves reivindicacions històriques, i les qualifiquen d’anacronisme, haurien d’aplicar-se la seva pròpia medicina per una pura qüestió de coherència (que no tenen). D’això no, però del que sí que van sobrats és d’un estil, marca de la casa, que ahir el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, va descriure com “fer el pinxo”.

A Catalunya fa temps que patim aquest tarannà que bàsicament consisteix en l’absència de diàleg excepte en els fronts que al poder espanyol interessa i, per a la resta, au a utilitzar tots els mitjans necessaris, gairebé mai escrupolosament, per amenaçar l’adversari, assetjar-lo i si s’escau lapidar-lo fins que se n’espera la rendició incondicional. És una pena però potser a ulls del món aquest procedir que ara veuen que de nou s’aplica sense fronteres mereixeria d’una aturada en el camí. Igual així tenim algun punt més a favor del que està passant a casa nostra.

Un manifest de fa pocs dies fet públic pel Col•lectiu Praga, format per acadèmics de renom independentistes i no independentistes, deixava clar, per si ja no s’havia dit prou i de forma suficientment argumentada, que la proposta de referèndum que es fa des de Catalunya és del tot constitucional. I a Espanya au a contestar amb aquell “lo que no pue’ se’ no pue’ se’ y adema’ e’ imposible”, que deia el torero. Contesten amb això i amb els tribunals, i amb la policia, i amb “destruir la sanitat catalana”, i amb tot allò que s’escaigui i que tinguin a mà per mirar d’anorrear qui s’oposa als seus designis.

Amb el cas britànic han quedat retratats, i no només perquè els de May i els de Gibraltar han contestat ben ràpid que els de Rajoy no hi tenen res a pelar i que en tot cas qui acabaria decidint seria el poble gibraltareny via vot. Els han deixat retratats al món perquè aquest episodi no pot dir ningú que és política interior d’un Estat membre. I al cap de poques hores, el ministre espanyol Dastis, rectificava. L’exemple britànic o les coses de tenir un Estat propi. Enveja sana. Estímul extra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.