L’US ACOLLIM
Un cop passat el Concert i la gran manifestació per acollir refugiats. M’ha semblat oportú compartir les reflexions de Montserrat Nebreda sobre el tema i que volen fugir del populisme que molts cops envolta el tema. El paper dels partits i els seus càlculs o aprofitament del tema també seria un tema que donaria molt de si i que no es pot obviar. Alhora veure per exemple el dissabte molts cartells dirigits als polítics catalans “Sense excuses”, seguia la via tendenciosa que Jordi Evole ja va utilitzar durant el Concert saben que es mentida.
Moltes reflexions d’un tema on no tot es blanc o negre, hi ha moltes variables i interessos que cal analitzar i fugir de l’excessiva bona fe i del populisme en general.
El mal, el bé i l’ús partidista dels sentiments
per Montserrat Nebrera
Que casa meva és casa vostra cantava Sisa mentre convidava a entra-hi tota mena de personatges de conte (llop inclòs) fins arribar a desdibuixar tant la pròpia casa que havia de dir si és que hi ha casa d’algú. Probablement és el millor retrat del que ens està succeint amb el drama imperdonable i paradoxal de què la gent mori intentant arribar a un lloc on no perdre la vida.
Sense un gest contemplen l’èxode mortal països que haurien de ser el primer destí d’asil per la proximitat cultural i lingüística als refugiats i pel fet no menor de la seva fortalesa econòmica. Què fa l’Aràbia Saudita mentre aquí sortim al carrer a demanar al PP que obri una mica la porta i entrin els 17.000 compromesos? Res. I què fan els totpoderosos (i crítics) Estats Units mentre nosaltres ens donem cops de pit i entonem cançons emocionants? No gaire. I què fa cap país en general dels que compten alguna cosa al “tapet geopolític” per tal que la mort i la misèria que provoquen les guerres s’acabin perquè s’acabin les guerres? No massa, i sé que la pregunta és naïf. Però és que són guerres, a més, on les possibilitats diplomàtiques d’evitar que es compleixin els acords sobre com s’han de fer les guerres (vegi’s Convenció de Ginebra, vegi’s l’eterna contradicció de matar amb un cert ordre!) no semblen haver-se esgotat.
Sé que els interessos que graviten sobre el mercat de la guerra, i les tendències humanes i polítiques que les fan inevitables continuaran. I sé també que els crits d’indignació de la gent per haver de contemplar des del confort l’anihilació sistemàtica d’altres éssers humans són sincers. Però tot sumat em sembla un consumat exercici de cinisme. Perquè fins i tot a Trump l’han votat molts mexicans. Perquè pensar que som fonamentalment bons o que els dolents són sempre a una altra banda o és tonteria o es mala fe.
Ni caben mil en un aforament per a 100 (com va palesar el dramàtic cas del Madrid-Arena) ni es pot pensar que darrere els ja acceptats (i no complerts) per Espanya no en vindrien més, ni Merkel deixarà de pagar a les urnes la seva generosa (i cristiana) obertura de les portes d’Alemanya. Però això la gent no ho sap, perquè aquesta no és la seva obligació. Però sí ho han de saber els partits. I per aquesta raó ni els partits ni les autoritats governamentals haurien de ser a les manifestacions ciutadanes d’aquesta mena. Perquè són ells els que han de saber que, com amb els fills, un bé d’ara pot ser un mal futur. I sé que és més fàcil dir-ho que actuar en conseqüència.
Quan es demana d’un govern que faci uns deures que els propis que els reclamen saben quin és l’efecte electoral, social i econòmic que té i que no voldrien per a ells mateixos, estan fent un ús partidista de la gent (com quasi sempre) Per això és fàcil que hi siguin tots els partits menys el PP, tot i que en la manifestació de dissabte els de C´s anaven amb la boca petita, perquè ni creuen el que reclamen ni volen que se’ls identifiqui amb els que diuen que amb un nou país es pot (intentar) fer d’una altra manera.
Potser sí ho intentaríem, això de rebre qui sigui que necessiti asil, ni que siguin milions. Perquè potser sí és cert que aquesta terra ha estat, per la història, per la situació geogràfica, per tantes coses més, una terra d’acollida. Però siguem capaços de distingir bé la diferència entre l’acollida volguda i això que, en raó del número i de la força, hem anomenat “invasió” i que, ni ara ni mai, pot agradar a la gent, per molta pancarta benintencionada que s’enlairi demanant d’obrir les fronteres sense més