NEGACIONS HISTORIQUES
Es francament decebedor veure com el tot s’hi val per defensar unes posicions es a l’ordre del dia, i com la mentida o manipulació malintencionada forma part del decaleg del bon polític. Els casos de Carlos Carrizosa de Ciudadanos i Garcia Albiol dels Populars al Parlament en referència a la negació dels fets historics es flagrant, mesquí i cal dir-ho de molt mal gust.
Carrizosa arrel de l’explicació a una escola del país de la Guerra dels Segadors, ens diu que es vol incitar a l’odi jugant a matar i ensenyant com els espanyols traeixen i massacren els catalans. Preguntant quins valors volem ensenyar i posant l’adoctrinament damunt la taula. La consellera li ha respost que la historia es la que es, i treure de context un vídeo d’un minut no significa incitar cap odi, al contrari, es una pràctica comuna a Europa ensenyar la història dels municipis i això no busca cap enfrontament. De fet Garcia Albiol ha assegurat que els espanyols no han matat mai catalans per embolicar encara més la troca.
El tracte colonial espanyol, apart dels greuges evidents economics, socials o culturals que han fet patir a territoris com el català comporta com a vencedors manipular la historia al seu gust, es allò de tinc uns principis, però si no li agraden en tinc uns altres. Ens pot agradar el passat o no, però es el que es, va existir el 1714, van existir episodis anteriors i posteriors on posat en aquell context podem dir que espanyols van matar catalans. De cap manera criminalitza la societat espanyola en general, ni les nostres relacions, simplement son fets. Tots els Estats o nacions tenen la seva historia fosca alguns cops i lloable altres, i les dues formen part o haurien de formar part de la memòria col·lectiva. De fet les pràctiques habituals a Europa no poden ser denegades a Catalunya perquè no volen sentir la veritat incomode de la nostra història, però l’han d’assumir.
De fet, no es pot demanar massa en aquest sentit a un Estat que 40 anys desprès de la mort del Dictador segueix protegint els botxins i amagant les seves atrocitats sense cap tipus de perdó a les victimes, ni reparació. Un Estat endogàmic on les propies mentides acaben assumides com a veritats de fe i on tapar les vergonyes propies ha acabat sent un esport polític que es part de la responsabilitat d’unes estructures i uns representants sense cap tipus d’ètica i de valors per assumir uns mínims democràtics.