ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DICTADURA SOTA DICTADURA

Més enllà de les nostres fronteres passen coses molt greus, sobretot quan l’engany o el cinisme imposen un relat a tot el món. El cas de Turquia es un gran exemple com explica en Josep Lluís Carod Rovira. Erdogan i el seu règim han passat de modernitzar un país democràticament amb tot el que això comporta a caure en el populisme i el culte a la personalitat costi el que costi. Aquest aixecament militar provocat o no ha estat l’excusa perfecta per executar els seus plans i eliminar qualsevol oposició en benefici propi. El món ho ha de condemnar i exemples com el text que s’exposa més avall dona idea del tuf de Hitler.

Tuf de Hitler a Istanbul

Josep-Lluís Carod-Rovira
El ciutadà austríac Adolf Hitler, naturalitzat alemany no gaire temps abans, va guanyar les eleccions a Alemanya el 31 de juliol de 1932, amb el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, més conegut com a Partit Nazi, el qual si bé no va aconseguir la majoria que li permetés de governar, sí que va esdevenir la primera força política del Parlament, amb el 37% dels vots. Davant les dificultats per a formar govern es convocaren noves eleccions aquell novembre, on Hitler obtingué el 32% dels sufragis, tornà a ser la força més votada i, el 30 de gener de 1933, el President Paul von Hidenburg el nomenava Canceller d’Alemanya, al capdavant d’un govern presentat com de concentració nacional, de manera que el futur dictador i genocida arribava al poder mitjançant unes eleccions democràtiques. Ben aviat va començar a ensenyar les urpes i a crear tota mena de dificultats perquè els partits de l’oposició poguessin desenvolupar la seva tasca política amb normalitat, de manera que les limitacions legals de tot tipus per a organitzar mítings polítics i exercir la llibertat de premsa van anar-se generalitzant a través dels decrets que n’impedien l’activitat pública regular. El militar Hermann Göring, heroi de l’aviació a la I Guerra Mundial, i membre destacat del Partit Nazi, va ser designat per a assumir el comandament de la policia de l’estat, policia que es veia assistida pels grups d’acció nazis coneguts com a “camises marrons”, els quals eren la força de xoc que dissolia i boicotejava les concentracions i manifestacions de les forces d’oposició.

Convocades noves eleccions per al 5 de març de 1933, el 27 de febrer, just una setmana abans, va tenir lloc l’incendi del Reichstag, seu del Parlament. Mai no van aclarir-se els detalls que permetessin identificar-ne els autors, si bé els nazis van acusar-ne els comunistes des del primer moment, en la persona del jove holandès Marinus Van der Lubbe, el qual patí condemna per aquest fet, malgrat que, el 2008, el govern democràtic alemany en derogà la sentència acusatòria. Tot i que no es pot descartar que fos el mateix règim qui calés foc al Reichstag, el que és inqüestionable és l’ús que aquest en va fer per als seus interessos, ja que en fou el màxim beneficiari, en la mesura que l’incendi va ser el pretext per a dur a terme una política de restricció de les llibertats i persecució d’opositors i dissidents. Ningú no podia simpatitzar amb la imatge de l’edifici en flames de l’antic Parlament imperial i aquesta circumstància fou utilitzada intel·ligentment pels nazis per a actuar amb tota impunitat.

En aquest context de crisi social i política, Hitler es va veure legitimat en la seva acció ja que obtingué el 44% dels sufragis populars en el que havien de ser les darreres eleccions en democràcia a Alemanya, durant molts anys. Per a disposar de la majoria suficient, però, creà el clima adient per a aliar-se amb Alfred Hugenberg que, el 1891, havia fundat la Lliga Pangermànica, idea que sempre seduí el mateix Hitler. Convençut, tanmateix, l’antic caporal de l’exèrcit que amb dos terços del parlament podria fer i desfer a pler, emprà els instruments excepcionals que li conferia el decret posterior a l’incendi del Reichstag per a detenir tots els diputats comunistes de la cambra, així com uns quants de socialdemòcrates. El 23 de març de 1933, ja sense comunistes a la cambra, només els diputats socialdemòcrates no detinguts van votar en contra de la coneguda com a Llei de Capacitació, en nom de la qual Hitler va fer i desfer: 94 escons enfront de 441 de la majoria que avalava la política del III Reich. Hitler assumia tots els poders, també del legislatiu, i podia adoptar mesures que no fossin estrictament constitucionals. En només sis anys, fins a començar la II Guerra Mundial, gairebé 200 mil persones van ser detingudes i arrestades en camps d’internament, prop de 9 mil assassinades i centenars de milers van haver d’emprendre el camí de l’exili forçat, fugint de les persecucions generalitzades de dissidents polítics o pertanyents a grups o minories a qui el nazisme havia posat en el seu punt de mira.

El 5 de juliol de 1933 van ser abolits tots els partits llevat del nazi i, nou dies més tard, un nou decret en prohibia la formació de nous, amb la qual cosa el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors es convertia en l’únic partit legal a Alemanya.
Identificats públicament els enemics del poble alemany, es prohibí la presència de jueus com a funcionaris de l’administració pública, es posaren entrebancs perquè poguessin exercir com a metges o advocats i se’n restringí el nombre d’estudiants, d’aquest origen ètnic, a les universitats. Els jueus foren les primeres víctimes i les més destacades en nombre, però no en van ser les úniques, ja que també comunistes, gitanos, testimonis de Jehovà, homosexuals i malalts mentals van patir les conseqüències doloroses de la seva identitat diferent. Al costat d’aquests, científics, intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes, filòsofs i personalitats religioses contràries al règim van patir també persecució, presó, mort o exili. Mentrestant, es desfermà un veritable culte a la personalitat del dictador, la salutació “Heil Hitler!” adquirí el caràcter d’obligatòria, alhora que es generalitzaven les grans concentracions de masses, amb un únic símbol, l’esvàstica, i centenars de milers de persones uniformades o perfectament arrenglerades, amatents als crits d’ordre i a les consignes de suport a Hitler. Més endavant havia d’arribar la II Guerra Mundial, els camps d’extermini, el genocidi jueu i un enfilall inacabable de calamitats. Tot havia començat com si res, a partir d’unes eleccions democràtiques, i amb l’aprofitament d’un fet tan rebutjable com convertir en flames el Parlament, mentre el món democràtic mirava cap a una altra banda, en general, o fins i tot expressava algun tipus de simpatia o complicitat amb les maneres de fer autoritàries, així com una certa fascinació per l’estètica de masses nazi. Tot el que veiem ara, a Turquia, m’hi ha fet pensar. Feliçment som al començament i Europa i tot el món occidental ha d’entendre que no pot haver-hi comprensió, ni simpatia possible, amb el que diu, fa i aprofita Recep Tayipp Erdogan per als seus interessos. Encara som a temps d’actuar-hi en conseqüència, des dels valors democràtics i de respecte per la vida humana que haurien de continuar caracteritzant Europa i, sens els quals, no som res. No hi pot haver, doncs, cap comprensió possible per a la política d’Erdogan, hagi fet qui hagi fet l’intent de cop d’estat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.