ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL CINISME DEL PSC

Noves propostes, velles receptes. La presa de pel del Referèndum de Podemos i ara amb aquesta proposta del PSC arriba a un punt que sembla un insult a la ciutadania. Porta un inici esbiaixat. No es te en compte la voluntat i la demanda popular, una essència de la democràcia passada pel forro dels partits en base als seus objectius. Aquesta carambola del PSC amb una prèvia que no te cap clam popular i una segona opció llunyana que es la petició directa per decidir el nostre futur polític queda com a secundària. Una vergonya que arriba als límits del suportable com explica l’Àstrid, una nova pastanaga que per suposat necessita un ruc que la segueixi.

El referèndum del PSC

per Àstrid Bierge
El PSC, que s’ha fotut una castanya darrera d’una altra des que va decidir que no s’apuntava al grupet de la consulta, sembla que s’obre, per fi, a canviar d’estratègia.
En un document que s’haurà de votar el novembre a la ponència del partit, si els catalans rebutgen la seva reforma constitucional per a l’encaix entre Catalunya i Espanya, “els socialistes proposaríem al conjunt dels espanyols altres instruments democràtics (per exemple, una llei de la claredat com la canadenca) que establissin les condicions per, si procedeix, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”.

Sí, sí, han escrit la paraula “secessió”! Llàstima que sigui una enredada. Si s’importés aquesta llei, després d’un pronunciament majoritari del Parlament català, el Congrés espanyol hauria de demanar al govern la convocatòria d’una consulta amb una pregunta clara. Com a full de ruta ja és un fracàs. En cas que guanyés el Sí, caldria fer una reforma constitucional per fer efectiva la independència. I ja està, a la canadenca, a la civilitzada.

Demanant un referèndum pactat a Espanya, el PSC apostaria per caure en el síndrome Podemos, que consisteix a pretendre que oblides l’estat del qual formes part. És aquesta cosa que a Rufián li sembla una mentida pietosa i a mi em sembla una estafa monumental. Defensar el nostre dret a decidir només si Espanya ens l’atorga és el mateix que no defensar-lo. A més, tothom sap que a Madrid, d’aquesta proposta de llei, en farien boles per jugar a bàsquet amb les escombraries.

Si el PSC aprovés aquest document hauria d’acabar divorciant-se del PSOE o, el que és més probable, renunciant-hi a la primera de torn, a la Joan Navarro. Al cap i a la fi, segueixen apostant per la reforma constitucional i només plantegen el recurs canadenc si la ciutadania la rebutja, com a última opció: “Començar pel final, com alguns pretenien, preguntant primer per l’última de les opcions a considerar, és descafeïnar la pressió negociadora avui en dia acumulada”. Ai per favor, quin cinisme! Com si aquesta “pressió negociadora acumulada” hagués vingut del federalisme! Però com es pot tenir tanta cara?!

En tot cas, és igual. No farem un referèndum ni amb l’ajuda del PSC ni amb l’ajuda de Podemos. Només el farem tocant prou tendre (€) per forçar l’exigència d’Europa o celebrant un RUI. Mentrestant, el PSC està tocat i té por. Ja planeja la seva nova pastanaga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.