EL COMIAT DE CHACON
La renúncia de Carme Chacon per encapçalar novament el PSC en les properes eleccions espanyoles segons diu per motius personals, es una bona notícia per Catalunya.
Francament, una representant catalana que s’oblida dels seus representats i renúnciar a ells, els seus origens i els nivells mínims de democràcia participativa no mereix seguir ostentant càrrecs públics o representar una societa que simplement ha abandonat.
Carme Chacon va obtenir els resultats més importants del PSC en unes eleccions a Catalunya amb 25 diputats a Madrid a les ordres de Zapatero. Posteriorment vam comprovar com el seu trasllat a Madrid va deixar orfes els seus suposats votants i com el PSC seguia sent un apèndix més del PSOE amb una carrera com a ministra que pretenia arribar a liderar el mateix partit, renunciant a la seva catalanitat i el que calgués per arribar-hi. Malauradament per ella amb això no n’hi havia prou, i la seva gestió nefasta del ministeri va deixar pas a un exili a Miami i posteriorment encapçalar de nou el seu partit en hores baixes amb els pitjors resultats de la seva historia, 8 diputats, i que en qualsevol estat normal haurien d’haver provocat la seva autocritica i dimissió. Posteriorment el seu paper trist a Madrid, i els seus postulats que en molts casos no s’han diferenciat gens per exemple de Ciudadanos o Populars respecte a negar la nostra realitat i el nostre dret a decidir amb mil i un falsos arguments. Alguns dels quals amb allò que fa tanta rabia o ofereix tanta miseria que es interpretar el que la gent vol donant un missatge o contingut diferent de l’original.
La Carme Chacon senzillament ha defensat com el seu partit que no tenim dret a decidir el nostre futur encara que ho demani tota la població. Una manca de caràcter democràtic i una obsessió malaltissa per tot el que representava el moviment independentista i sobretot CDC. Acusant de tots els mals socials i nacionals, quan el seu Govern en feia una gestió de les retallades semblant però sense discusió aquí.
Cal dir que amb la sortida de més candidats per les properes eleccions, segurament ja no tenia massa sentit no anunciar una retirada amb un partit en caiguda lliure, perdut, fugint de les demandes del poble català amb majoria al carrer i a les institucions i amb un discurs cada cop més contradictori i allunyat de la realitat.
Es un clar exemple de divorci entre el representant i els seus representats per interés personal que finalment ha arribat al seu cim amb la perspectiva de nomes anar en direcció al pou de la insignificancia.