LA MESQUINESA NO TE LÍMITS
Recordo quan els atemptats a les estacions de tren de Madrid i ràpidament la teoria del Govern en contra de la resta del món i de les proves va ser ha estat ETA, per vincular el problema amb una banda terrorista això si, però no aquesta i per pur partidisme per damunt de les víctimes i de l’ética més elemental. Recordo els tuits que veiem a centenars cada cop que hi ha un greu accident amb moltes víctimes mortals i que desitgen que aquestes siguin catalanes. Recordo quan un procés pacífic i democràtics es barreja amb l’horror del nazisme, i molts exemples que ara continuen amb els atemptats de París.
Molts periodistes vinculant Catalunya i París, fins hi tot s’afegeixen membres del Govern espanyol com el Ministre de Sanitat Alfonso Alonso, que ens demana unitat pel desafiament nacionalista de Catalunya i contra el terrorisme gihadista que està colpejant el cor d’Europa i, per tant, ens colpeja a tots. Ha conclòs que “no s’ha de deixar arrossegar per pensaments nacionalistes estrets, sinó que ha d’abordar aquestes crisis de manera conjunta”.
Realment cal ser mol cínic i mala persona per aprofitar la desgracia de les morts de Paris amb un fenomen global i complex que afecta pràcticament a tot el món i que necessitarà de solucions segurament allunyades de la pressió militar que ara s’imposa i de les mesures que retallen els drets de les persones per passar a analitzar un canvi de model o sistema i de convivència entre totes les diferents cultures per evitar la barbàrie que ara vivim. Tot això amb un fenomen local, on una part majoritària d’una societat com la catalana per la via pacífica i democràtica reclama un Estat com a projecte de futur i amb la intenció sempre de seguir la legalitat i les normatives, amb un somriure ferm i sense anar en contra de ningú encara que es topi amb una paret intransigent i amb tics clarament anti democràtics com es l’Estat espanyol.
Cal molta barra i una mesquinesa sense límits. Precisament moltes d’aquestes solucions que apuntava com a canvi de model son aplicables a un Estat ancorat en un regim feixista de 40 anys que no ha superat, i que d’alguna manera ha dirigit un canvi o cortina de fum que fa veure tots els vicis que van sortint a la llum quan es tracta de parlar de reptes democràtics en majúscules com el que planteja Catalunya.