L’HORA DE LA SOCIETAT CÍVIL
La proposta del President crec és un últim intent lloable d’unió envers el procés. Aquesta entre les cúpules polítiques ja s’ha demostrat impossible, i de fet així es va pactar amb el vistiplau de les entitats sobiranistes. Ara entenc aquesta proposta com a diferent, no es una OPA a la societat per posicionar-se amb qualsevol opció política, sinó la invitació a prendre el protagonisme i de pas contribuir a superar aquesta mena de Vida de Bryan permanent que caracteritza l’independentisme català i que es una de les grans causes del últims 300 anys.
Ahir durant l’entrevista em va fer goig algunes coses que em sembla qualsevol independentista de cor li haurien d’agradar, per primer cop hi ha un Govern plenament independentista, i un President que pot agradar més o menys, però va recollir el guant de les nostres reivindicacions i les ha dut fins a les últimes conseqüències. Va assumir el compromís, a trencat la seva coalició precisament per aquest motiu, quan tothom donava l’esquena va poder fer la consulta del 9N amb querella que vola damunt el seu cap inclosa i convertint aquesta data en un referent ja de la historia d’aquest país, va proposar una llista unitària amb els partits amb un pas enrere tal com fa la societat civil, proposta rebutjada i ara fa aquest últim intent amb les entitats que han encés la flama del projecte, i fins hi tot acceptant que hi pot ser o no a la llista ja que com va dir vol ser part de la solució i no del problema. Crec que errades al marge, que també n’hi ha hagut, no es pot demanar massa més generositat i valentia política davant aquest repte majúscul.
Ara la pilota es a la teulada de les entitats, una decisió difícil, i que segurament hauria de ser consultada als associats per ser més ferma la resposta i de pas incontestable, però amb una oportunitat que potser no tornarà a passar, com deien molts, el motor del procés ha estat al poble, aquesta es la força i ara hi ha una oportunitat de tornar a agafar el lideratge, i deixar enrere el món dels partits amb els seus interessos partidistes i la seva visió parcial. Si apel·lem a la coherència, tenim tots els trumfos per fer una llista il·lusionant i engrescadora i superar els vells vicis de l’independentisme, alhora demanar al President, al seu partit, a Oriol Junqueras i el seu, a la CUP i a tots aquells que volen un Estat per Catalunya, precisament per poder convertir les seves propostes a la realitat que s’afegeixin.
Si no ho fem, l’alternativa, seran tres llistes de partit que tant de bo sumin i ho assolim, però les semblances amb unes eleccions normals i l’allunyament d’un plebiscit que es del que es tracta estarà a l’ambient, i si no sumesin no ens ho perdonariem mai. Tots en som responsable d’aquest pas, i ara toca demostrar-ho per damunt de qualsevol ideològia hi ha el país, el de tots i per tots. Em direu que te un risc, però algú es pensava que el procés no en tindria.