EL GRANET DE SORRA
Efectivament, la tendència sembla que es tal com la descriu en Vicent Sanchis, errades pròpies rebaixen objectius i aportacions de cada formació. Ho pagaran principalment les dues principals, i llavors el paper de les CUP agafa una rellevància absoluta que s’ha de cuidar. Ningú diu que un partit ha d’obtenir una majoria absoluta, però la suma dels tres evidentment si, i aquí cadascú te el seu paper i el seu rol. El 27S és una oportunitat massa gustosa per deixar escapar per jugades partidistes, tenen 5 mesos per seguir aprenent la lliço.
La precarietat que s’acosta
Vicent Sanchis
Les enquestes es repeteixen. Allipebre salpebrat. Més enllà dels interessos que reflecteixen els qui les cuinen o de les trampes dels qui les interpreten sempre en interès propi. I diuen les enquestes que l’unionisme puja i que l’independentisme baixa. Genèricament. És a dir, augmenten al saldo net els partidaris de continuar ancorats a Espanya i disminueixen els que aspiren a amollar amarres. Conseqüència, potser, dels encerts dels primers i els errors dels segons. Això diuen les enquestes darrerament.
Un efecte més d’aquesta tendència és la intenció de vot. Convergència Democràtica guanyaria ara unes eleccions, però deixant-se molts pèls a la gatera. La segona força seria Esquerra Republicana. Els uns i els altres no obtindrien la majoria absoluta, com sí que passava fa uns mesos. L’independentisme necessitaria la participació decidida de la CUP, que triplicaria els tres diputats que va aconseguir en les darreres eleccions. Mentre sembla que la intenció de vot independentista manté, a contrapèl i suant la cansalada, el resultat total, es diversifica encara més en les opcions que se la disputen.
Uns tals resultats complicarien el costerut procés sobiranista. Artur Mas seria el candidat més votat, com ara, però amb molt menys suport. Està per veure com aguantaria el candidat de Convergència un segon descens consecutiu. De 62 diputats a 50. I de 50 a menys de 40. En els moments més bèsties del dit procés. I com resistirien igualment Oriol Junqueras i Esquerra republicana un ascens amarg. Perquè l’electorat sobiranista continua decantant-se majoritàriament per Mas com a líder en l’articulació política de l’anhel independentista. I què faria, igualment, la CUP, una força carregada sempre d’incertesa pel caràcter festivament assembleari que la defineix. Amb totes aquestes costures es podria mantenir el torcebraç amb l’Estat amb la solvència necessària?