ESQUEMES TRENCATS
Les reaccions de l’Estat espanyol anunciant que no respectarà la voluntat popular catalana no es nova, i es propia d’Estats poc democràtics com l’espanyol. Tampoc ens ha d’estranyar a Catalunya el rebuig i histeria de Sanchez Camacho, Iceta o Herrera per exemple. Cadascú defensant el seu nacionalisme espanyol ranci i caducat i intentant desvirtuar un procés que no es cap broma, i que simplement amb més o menys encert segueix el seu camí i no s’aturarà.
Entenc que Catalunya te una possibilitat de canvi real amb la indpendència que no volen permetre, més que res perquè a l’Estat aquest canvi es tant imaginari i superficial com explica Marta Lasalas i el cas de Rosa Díez, que ha passat d’anar de renovadora a aferrar-se als tics més de la vella política que existeixen.
Rosa Díez
«Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, acaben ensopegant en pedres hiperconegudes»
Marta Lasalas | Actualitzat el 31/03/2015 a les 00:02h
Tanta elucubració sobre la capacitat de les noves formacions per superar els vells tics dels partits convencionals i, al final, resulta que a la que es descuiden acaben ensopegant en pedres hiperconegudes.
La principal virtut d’aquestes organitzacions és precisament que són noves. I no és poca cosa. Això vol dir que no arrosseguen un llast de casos de corrupció, ni sospites de finançament irregular, ni responsabilitats sobre greus errors de gestió, ni tràfic d’influències… Tampoc pateixen l’esclerosi provocada per unes organitzacions feixugues i atrofiades, ni el paralitzant desprestigi del bipartidisme.
I, malgrat tot, no poden evitar la repetició de determinats i alarmants patrons. Per exemple, l’extraordinari pes que aquests nous partits atorguen a un lideratge molt personalista, com ho demostren el cas de Pablo Iglesias o Albert Rivera. En aquest sentit, el pols entre Iglesias i el sectors contestataris de Podem per la direcció del partit, va deixar prou clar fa uns mesos que l’afany per controlar l’organització es manté absolutament intacte en les noves formacions, per bé que s’implementin mecanismes de màxima participació. Fins aquí, doncs, trets coneguts.
La setmana passada, l’accelerada crisi d’UPyD va posar en evidencia un altre tic prou familiar. El revés brutal que Rosa Díez ha rebut a les eleccions andaluses ha provocat un daltabaix intern espectacular. I quina és la resposta? La convencional. Incapacitat per acceptar els errors, ràpida maniobra per treure’s les puces del damunt, l’afany per assenyalar l’acció d’enemics extern…, i la nul·la disposició a assumir la pròpia responsabilitat i plegar. Agafada a la poltrona contra vent i marea i malgrat les nombroses veus de crítics, Rosa Díez intenta aguantar el xàfec, tot confiant que UPyD aconsegueixi aixecar cap en les pròximes cites a les urnes. Una història massa coneguda per tractar-se de partits que pretenen renovar les formes de fer política.
Al final, resultarà que els únics que de debò trenquen motlles seran les CUP. Tot i el reconeixement i respecte que el diputat David Fernàndez ha aconseguit per la seva feina al Parlament, no podrà repetir com a candidat perquè així ho té establert la seva formació. Això sí que és innovar. I malgrat tot, en aquest cas, la pregunta és per què el Parlament ha de renunciar a bons diputats quan no s’ho pot permetre? Ves per on, tampoc la innovació és sempre garantia d’encertar…
Marta Lasalas
El 27-S ha de ser per a escollir el millor home i el millor projecte per la DUI. No és l’hora del “Volem” sinó l’hora del “Compromís”
Quan el President Mas en la darrera entrevista va dir o insinuar que el “procés” només el podien aturar la negativa de Madrid o la negativa d’Europa condemnava el mateix “procés” al fracàs més absolut, perquè aquestes dues negatives estan assegurades. Artur Mas ja va fer el mateix i ho torna a repetir quan condiciona la nostra independència al fet de fer-la negociada amb Espanya. Espanya mai acceptarà aquesta qüestió per motius obvis i contrastats múltiples vegades.
La nostra Independència no s’ha de negociar amb ningú, però el que si que hem de fer es preparar el reconeixement internacional dels EEUU, Israel, Regne Unit, Suècia, Noruega, Suïssa, Xina, … compartint interessos, ideals i valors.
La Declaració d’Independència, ni res que es refereixi a la nostra independència no es poden pactar amb Espanya, llevat de després de la Declaració de fets consumats que per naturalesa òbvia ha de ser unilateral.
Si no tenim clares i determinades aquestes qüestions estem abocant el “Procés” a que s’encalli i no tiri endavant.
El “Procés de recuperació de la nostra set vegades secular independència” necessita de la voluntat i la determinació més absolutes per pactar i preparar un DUI com més aviat millor, i així sumar 68 diputats independentistes, que ja els tenim des de fa bastant temps, el temps suficient per decidir-ho, preparar-ho i fer-ho.
Diuen que manca el suport dels indecisos i caldria que sabéssim que qui pot convèncer-los millor que ningú és un President Català que sí que ho estigui de decidit i així ho manifesti i en faci campanya. Fins que no votem un home així el procés restarà encallat de facto.
El proper 27-S ha de ser per això, per a escollir el millor home i el millor projecte en el sentit de que vagi cara barraca i de que no ajorni 18 mesos més cada cop que se li encén la “gatge-to-bombeta” o cada vegada que obra la boca.
Votem doncs els homes que sàpiguen i defensin que cal la “RUPTURA” i LA DUI.
Els catalans del Principat no tenim cap excusa, tots sabem com de falsa va ser “LA TRANSICIÓN” quan tot el món sap que les coses s’ha de fer bé i s’ha de trencar bé i no amagar les qüestions bàsiques sota la catifa. Si és així, per què ens creiem els defensors del que anomenen “TRANSICIÓ NACIONAL”?
Estic plenament d’acord amb el Sr. Reyes en el seu darrer article, ara no toquen “transicions” sinó que toquen decisions. I el 27 S no n’hi ha prou amb “el volem” dels partits sinó que sols hem de votar aquells Partits Polítics que es comprometin amb la DUI i ho facin per escrit i davant de notari.
Votar el camí erroni de demanar permís a Espanya o Europa només ens portarà al fracàs. El mateix Mas sense voler ens ha avisat.
Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció i membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- Soci de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM.
Hola Salvador, crec que el compromís del President Mas a aquestes alçades en el projecte es inquestionable, i es el valor més alt que tenim. Respecte la negociació, qualsevol estat democràtic ha de negociar, que no vol dir cedir per arribat a la finalitat desitjada. No crec que sigui viable declarar DUI demà mateix, ja que el següent dia estarem exactament al mateix punt on erem i havent perdut la gran possibilitat que tenim. Jo crec que el cor està molt be, però la independència l’aconseguirem amb el cap i fent els passos que ens puguin portar a l’objectiu amb la validació de la majoria d’estats.
Salutacions
Albert