ALBERT CORTES MONSERRAT

Les eleccions andaluses ens han confirmat diverses qüestions. De fet i com sempre passa a totes les Eleccions hi ha diferents versions del mateix fet segons els interessos del portaveu que els pregona, es com veure tots una obra de teatre i cada espectador expliqués un final diferent. Segurament ho trobariem esperpèntic, ja que de final nomes n’hi hauria un.

A Andalusia trobem una idea similar, d’aquells que pregonen la fi del bipartidisme, nomes cal dir una dada demolidora, 80 dels 109 escons son del bipartidisme i tant sols 24 de noves forces que volien acabar amb tot. Això son dades reals i fredes que no tenen contestació. De fet i per les pretensions de Pablo Iglesias la patacada i la cura d’humilitat es prou clara, tans sols 15 escons, i un 15% des suport, molt per sota del que atorgaven les enquestes prèvies i el primer bany de realitat d’aquest projecte dit reformador i que juga amb un líder amb el suport dels platos televisius i la ambigüitat per bandera. Tenim per altra banda Ciudadanos que amb els seus 9 escons i 9% de suport és un èxit però limita clarament la seva funció, que en cap cas serà una eina de Govern.

De fet, Izquierda Unida ha partit un retrocés i queda en forma testimonial, i els Populars reben la més gran patacada, fruit de la seva acció de Govern. En línies paral·leles podem dir que els Podemos agafen els vots de l’agonitzant Izquierda Unida i els Ciudadanos dels desencantats Populars. Fent desapareixer forces com UPyD. Hi ha una gran diferència, la formació d’Albert Rivera es pot donar per satisfeta, però la d’Iglesias per les seves pretensions evidentment no.

Menció apart el PSOE que a pesar del cas dels ERES penjant dels seus caps, aguanta els seus escons i demostra que la corrupció no es forçosament davant l’electorat un element significatiu.

Com a primera mostra, i esperant les properes conteses electorals, podem confirmar que poca cosa es belluga a l’Estat, i que tots aquells que encara pregonen canvis i possibilitats per Catalunya, com estratègia per evitar l’independència, es poden quedar aviat sense arguments. De fet crec que l’exemple Grec, també es un element que frenarà l’efecte Podemos, ja que a l’hora de la veritat s’ha vist com la realitat s’ha imposat i la fantàsia com a producte electoral ha quedat amb això.

En definitiva, cal fer cas omís a aquests cants de sirena del canvi, ja que l’Estat espanyol no canviarà substancialment i Catalunya ha de seguir amb el seu camí sense esperar res de nou a l’horitzó.