TOCAT DE MORT?
Sanchez Camacho ens diu avui que el procés està tocat de mort, dubta fins hi tot que hi hagin elecciones autonòmiques el 27 S, i presenta a la Sindicatura fiscalitzar els actes del Tricentenari i el procés del 9 N. Te gracia que un cadaver política com la líder Popular que amb la seves intervencions i actituds porta el seu partit a la marginació política parli de mort. Com diu en Quim Torra convertir les eleccions en plebiscitàries nomes depén de nosaltres, i això ho hem de tenir clar. Per altra banda intentar barrejar les retallades amb la despesa dels dos actes que vol fiscalitzar fa molta llastima. Primer el tricentenari forma part de la nostra historia li agradi o no, i com qualsevol poble la recordem, el segón es un mandat democràtic que evidentment s’havia de resoldre a les urnes i en un referèndum oficial, cosa que el Govern espanyol va prohibir. Per últim si vol buscar culpables a les retallades, perquè no fiscalitza l’espoli fiscal que estem sotmesos per exemple, suposo trobaria molt de material.
I tant que són plebiscitàries!
Quim Torra
L’anunci del president Mas de convocar les eleccions del 27S, d’acord amb el pacte assolit amb ERC, amb la intenció política que fossin plebiscitàries, ha obert també la porta a l’enèsima discussió bizantina que hem de suportar.
Com és sabut, en els últims dies de l’imperi romà d’Orient, quan els turcs ja assetjaven Constantinoble, els polítics i intel.lectuals bizantins es dedicaven a discutir sobre l’apassionant món del sexe dels àngels, enlloc de preparar la defensa de la ciutat davant del previsible atac enemic. El 29 de maig d’aquell any, la ciutat era conquerida, Constantí XI moria en la defensa i el seu cap decapitat era embalsamat per a gaudi de Mehmet II, el Conqueridor, el Gran Turc. El rei Alfons el Magnànim, preocupat per l’esfondrament dels regnes cristians, havia seguit una política d’intervenció a l’Orient, a Bòsnia, a Albània i finalment a Constantinoble mateix. Més de 200 soldats catalans van col.laborar a la defensa de la ciutat. La guarnició catalana era liderada per Pere Julià. Segons alguns historiadors, “tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte emmurallat”.
No sé, potser és per aquest fet que se’ns ha empalmat als catalans a l’ADN aquestes boges ganes d’endinsar-nos en discussions que no porten enlloc, o que si en porten a algun és al desastre.
Les eleccions del 27S són i seran plebiscitàries. Punt i final. Només faltaria! No portem tots plegats aquests anys com per haver arribat fins aquí i que ara no només ens faltéssim al respecte, sinó que ens burléssim de nosaltres mateixos si no li sabéssim donar aquest caràcter plebiscitari – constituent.
Tot haurà tingut sentit, tots aquests mesos amunt i avall no s’hauran perdut, si el 27S votem en clau plebiscitària. I això, només depèn de nosaltres, dels electors, del poble de Catalunya. Aquesta és la dada que ho canvia tot i que fa que cadascú de nosaltres sigui responsable d’aquest tram final que ens queda. No demanis què poden fer les plebiscitàries per tu, sinó què pots fer tu per les plebiscitàries.
Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, igual que la Sra. Sánchez Camacho o el Sr. Joan Herrera (estranys companys de viatge), el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya. Cap problema, esperarem a conèixer quins arguments donen perquè ens convingui seguint depenent d’Espanya. Com podem gestionar millor i amb més recursos la nostra sanitat, la nostra educació, les nostres infraestructures o la nostra cultura? Perquè les eleccions del 27S, i els mesos que ara tenim fins aquella data, són per això: per a conèixer com somnien cada partit la futura República Catalana o, en el seu cas, com pretenen gestionar l’actual Comunitat Autònoma. Quina esplèndida ocasió que tenen per a enlluernar-nos amb el país que vindrà o per justificar-nos que ser part d’Espanya és formidable. No cada dia s’estrena un Estat. Que ho sàpiguen aprofitar.
Per això el 27S ho trenca tot, perquè obligarà a tots els partits, i als seus dirigents i militants, a argumentar si volen continuar essent una província espanyola o aspiren a un nou país. El 27S són arguments, contrast d’opinions, dades, futur. Ara ja sabem que votarem per la independència. No cal discutir més. Són plebiscitàries perquè les farem plebiscitàries. O és que algú dubta de què pensen -si són o no plebiscitàries- els dos milions de catalans que van votar SíSí el 9N? Ara, que els partits facin la seva oferta. I nosaltres a votar per la independència. I hom espera de tots aquells que aspiren a la independència de Catalunya el coratge i decisió com per, si cal, enfrontar-se als dirigents del partit que l’impedeixin votar d’acord amb la seva consciència.
Si em deixen posar-me churchillià, encara que hi hagi polítics que neguin el caràcter plebiscitari, per més tertulians unionistes que hi insisteixin, no flaquejarem ni fracassarem. Perquè no depèn d’ells, sinó de nosaltres arribar fins al final. Lluitarem al carrer, lluitarem a les places i als articles i als llibres, lluitarem a les xarxes socials amb confiança i força creixents; defensarem el plebiscit del 27S al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai. I tant que són plebiscitàries; en el 27S ens hi va la vida.