UNA IMATGE INEVITABLE?
De què va tot això?
Vicent Partal
Barcelona ha viscut una segona nit d’incidents greus. Sobretot a Sants i Gràcia, però no únicament. El tancament del centre autogestionat de Can Vies hores després de les eleccions ha desfermat una reacció contundent d’alguns grups, amb una violència que ha sorprès molta gent. Oimés quan, en l’endemig, hi ha hagut la dimissió de Manuel Prat, el polèmic i qüestionat cap dels mossos d’esquadra.
Independentment de la posició de cadascú sobre l’ocupació de Can Vies, és indiscutible que hi ha elements que no són clars, en tot això que ha passat aquestes hores. N’és el primer l’oportunitat d’emprendre el desallotjament d’un centre tan arrelat en el barri i tan popular poques hores després de les eleccions, fet que ha indignat molta gent. Fins el batlle de Barcelona, Xavier Trias, reconeixia ahir que calia trobar-hi una solució i recuperar, fos on fos, algunes de les activitats que es feien en el centre. I la reacció solidària dels veïns contra l’actuació de la policia, fent repicar atuells en tants i tants balcons, deixava ben clar també què en pensaven. Com és, doncs, que s’ha hagut d’arribar fins ací? Com és que no s’ha pogut trobar cap solució negociada que evitàs aquest conflicte que ara tenim? Hi havia una sentència judicial que obligava, sí. Però tinguem en compte que l’edifici és de Transports Metropolitans de Barcelona –de l’ajuntament, doncs–, que feia tretze anys que era ocupat i que una bona part de Sants el considerava una mena de patrimoni cultural local. No hi havia, de debò, cap més eixida que el desallotjament i l’enderroc de l’edifici amb una grua? Les parts han negociat prou i amb prou voluntat d’entesa?
Si calen respostes sobre això, encara en calen més sobre quina relació té la dimissió de Manuel Prat amb tot plegat, si és que n’hi té cap. És obvi que el director dels mossos volia evitar la compareixença parlamentària a què s’havia a sotmetre. Però hi havia res més? Cap relació amb els fets de dilluns al vespre? I encara: un director general que sap que dimarts plegarà, dilluns desferma un conflicte com aquest? En un moment tan i tan delicat políticament? No dic que s’haja d’incomplir una sentència judicial, però sí que s’ha creat un problema i un problema greu allà on no n’hi havia cap. Amb una actuació, una altra, difícil d’entendre del punt de vista tècnic. No era més fàcil de protegir la grua –origen dels fets d’anit– abans no fos atacada, que no pas estar després hores carregant i amb un helicòpter? Els redactors que ahir van viure en directe els incidents m’explicaven que els antiavalots es comportaven d’una manera molt estranya, com esporuguits. I que n’hi havia molt pocs, en comparació amb uns altres dies i incidents. Què passava?
I, tot això dit, la gran pregunta: a qui interessa aquest esclat de violència? Molta gent s’ho demanava ahir vinculant precisament les fogueres i els contenidors cremats amb l’èxit de les opcions sobiranistes de diumenge i demanant-se si el CNI hi tenia res a veure. I he de dir que, simplement, no em sembla la pregunta apropiada. Els grups que van encapçalar els incidents més greus de Sants –parle només dels més greus– són gent coneguda i habitual. Minoritària, és clar, extremadament violenta. Però no és gent arribada ahir ni desconeguda de tothom. Per això, imaginar que darrere hi ha una ombra allargada a mi em sembla més fantasiós que res més. Però també estic segur que qui dirigeix políticament el CNI a Catalunya es mira el fenomen amb una enorme atenció. Nosaltres podem ser ingenus, si voleu, però ells no ho són gens.
He dit la meua opinió moltes vegades: el procés no pot justificar-ho tot ni passar per damunt de tot. El procés no pot servir de pantalla que evite la crítica a l’actuació del govern, quan l’actuació és dolenta i clarament perjudicial. Però també he dit que el procés ens obliga a tots a ser particularment prudents i a evitar el maximalisme i l’enfrontament, tant com siga possible. No tinc cap més recepta: si algú pot reconduir aquesta crisi que ho faça avui mateix i, evidentment, negociant. Perquè no hi ha cap més solució. En nom de la independència no es pot demanar a ningú que acote el cap davant allò que considera una injustícia. Açò seria immoral i inacceptable. Però sí que es pot demanar un afegit d’intenció negociadora i la màxima prudència, especialment a aquells que tenen la responsabilitat política. Tant si són al govern com a l’oposició.
PS. I que conste que tot això no ho demane pas a aquells que creuen que ‘l’odi de classe’ passa per damunt de tot, fins i tot del moviment popular més impressionant i radicalment democràtic que ha vist Europa en dècades. Si pensen així, no hi tinc res a dir…
Atentament