UN ULSTER COM SI RES
Sense categoria
Podríem parlar de moltes coses, en especial de la pujada de l’11% de la llum, una negligència dels polítics que sembla hem de pagar els ciutadans sense cap sentit i amb consideracions que necessiten reflexió per no dir coses massa fortes, totalment inadmissible. De totes maneres i amb el ridícul constant de l’unionisme, trobem el capítol del dia amb una estrella del genere, Sanchez Camacho que seguint l’estela de Cañas (Ciudadanos), especula en un Ulster a Catalunya, i ho explica amb tota naturalitat i com si no hagués suposat res a les Illes Britàniques. Una cosa es la incultura i l’altra la mala fe, i la segona l’explica perfectament en Vicent Partal.
L’Ulster de la senyora Camacho
Vicent Partal
Que diu la senyora Camacho que a l’Ulster es va suspendre l’autonomia ‘i no va passar res’. Literal. Diu que no hi va ‘passar res’. La ignorància de la dirigent del PP és monumental. D’entrada, confon l’Ulster amb Irlanda del Nord, que no és igual. L’Ulster és la regió històrica del nord d’Irlanda que agrupa nou comtats, tres dels quals van quedar dins la república arran de la partició de l’illa. Quan diu que es va anul·lar l’autonomia de l’Ulster en realitat vol dir que es va anul·lar l’autonomia de la regió del Regne Unit coneguda per Irlanda del Nord, que efectivament és part de l’Ulster, però tan sols una part.
En qualsevol cas, no és aquest el fet més important. Allò que impressiona és que puga dir que ‘no va passar res’, com qui diu que plou. El govern autònom d’Irlanda del Nord va ser suspès el 1972 enmig de l’onada de violència més gran que es recorda i amb la població republicana –la que molts anomenen catòlica– fent sabotatge de les eleccions i el referèndum sobre la permanència a la Gran Bretanya, que hi van organitzar i que va fracassar.
De resultes d’aquells fets, l’autonomia del nord d’Irlanda va restar suspesa més de vint anys, fins que l’acord de Pasqua del 1998 va crear una nova entitat autònoma, que encara va viure una segona suspensió temporal posterior, de menor impacte. Però va restar suspesa a base d’imposar una força militar enorme per a controlar el territori. A base d’una guerra oberta entre l’IRA i l’exèrcit britànic. I a base de molts morts, 3.530 segons el recompte més acceptat, 1.049 dels quals foren soldats i policies britànics.
I tot això per a obtenir quin resultat? Que la Gran Bretanya finalment hagués de reconèixer que no podia doblegar la voluntat del poble irlandès. En els acords de pau, hi consta de manera explícita el reconeixement per part de la Gran Bretanya del dret d’autodeterminació del poble irlandès. Encara més i tot: hi consta el reconeixement de la ‘legitimitat de qualsevol decisió que siga presa lliurement per la majoria del poble del nord d’Irlanda’ (i ací adjunte l’enllaç del text: http://www.britishirishcouncil.org/agreement-reached-multi-party-negotiations/constitutional-issues)
Em sembla increïble que la senyora Camacho propose això com a model. Però em sembla més ridícul encara que no sàpiga que al final també així s’ha acabat imposant la voluntat del poble d’Irlanda i el reconeixement del dret d’autodeterminació. O sí que ho sap?