EL JOC DE LES MAJORIES
Sense categoria
Realment aquest unionisme disfressat de demòcrata, no s’aturarà fins al darrer segon abans de fer la Consulta o la Declaració Unilateral. Arguments pobres i malèvols amb una sola intenció, avortar el procés. Avui dia de Sant Jordi veiem com Foment dona suport a Madrid 2020, en un nou acte d’esquena a la societat catalana, i demostrant on son els seus interessos per si algú en tenia algun dubte, donant suport a uns jocs que simplement augmentaran l’espoli català, i on per sort nostre, no crec ningú validi una nova festa espanyola amb els diners provenint d’Europa. Un altra tema recurrent i que be de dins i de fora, son aquestes majories extremes que demanen pel procés de secessió i que curiosament ningú demana per la dependència. No es poden fer discriminacions d’aquest tipus, la democràcia no les hauria de contemplar, i la base del sistema no hauria de ser aquesta. L’Agustí Bordas en el seu escrit, ens posa l’exemple del Canada, i crec es una bona lliçó per no caure en aquest parany, i defensar que la majoria es la meitat més un, ni més ni menys.
50% + 1 vot és suficient
Agustí Bordas
Stéphane Dion fou el ministre a qui vaig servir de juliol de 2004 fins el febrer de 2006, quan encapçalà el Ministeri federal de Medi Ambient. De prop, Dion és un home bonhomiós i cartesià. Així doncs, aquest quebequès reflecteix, com un veritable prototip, la idiosincràsia d’un apocat i meticulós professor universitari.
Malgrat haver impulsat la causa sobiranista durant la seva joventut, Dion experimentà una epifania federalista el 1990. De fet, la seva conversió al federalisme unionista fou tan accentuada que li valgué, un any després del referèndum de 1995, la recompensa d’esdevenir Ministre d’Afers Intergovernamentals i, uns anys després, el lideratge federal del Partit Liberal. Cal recordar que el referèndum quebequès de 1995 presentà una pregunta enrevessada i fou guanyat per l’opció unionista per un marge molt estret.
Fou precisament durant el seu mandat a Afers Intergovernamentals quan Dion dissenyà la Clarity Act (Acta de la Claredat), la norma legislativa que establí la necessitat d’una pregunta inequívoca i “una majoria clara” en un referèndum d’independència per obtenir un mandat legítim i, així, justificar l’inici de les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així mateix, també cal tenir present que tots grups parlamentaris a l’Assemblea Nacional quebequesa rebutjaren la Clarity Act pel seu percebut “paternalisme”, en sotmetre el contingut de la pregunta referendària al vistiplau de la Cambra del Comuns del Canadà.
Malgrat que molts observadors federalistes acolliren entusiàsticament la Clarity Act com una mena de pòlissa d’assegurança contra el secessionisme, aquesta llei no aconseguí dissipar totes les confusions precedents. Mentre els sobiranistes quebequesos entengueren aquesta llei com una manipulació constitucional per afavorir l’opció del “no”, els unionistes no saberen explicar l’arbitrarietat del percentatge necessari per atorgar la victòria a l’alternativa sobiranista. Per què s’havia d’acceptar una asimetria de percentatges per considerar vàlida la victòria d’una de les dues opcions? Quin seria el percentatge necessari per iniciar el procés de secessió? El 51%? El 55%? Dos terços?
Hores d’ara, ningú posa en dubte la necessitat d’una pregunta inequívoca, sense ambigüitats, en un referèndum d’independència –tal com ha demostrat ser el cas a Escòcia amb “Escòcia hauria de ser un país independent?” – però la polèmica referent al percentatge necessari per guanyar el referèndum, malgrat no existir al Regne Unit, és un motiu de controvèrsia no només per als sobiranistes quebequesos, sinó també per als partidaris de l’unionisme al Canadà. Entenc que el procés d’aprovació del text de la pregunta –i l’autoritat final en l’aprovació de la seva formulació– és un afer mereixedor d’una reflexió independent, però aquest no és l’objectiu d’aquest article.
Aquest 2013, Stéphane Dion s’ha mostrat defensiu i dogmàtic en justificar la clàusula de la “majoria clara”, especialment d’ençà que el New Democratic Party (NDP), un partit unionista i federalista que esdevingué l’oposició oficial al govern conservador –tot escombrant els liberals, partit de Dion, fins a la tercera posició a nivell federal– proposà una modificació de la Clarity Act per eliminar-ne l’inconcret requeriment d’una “majoria clara”.
Dion ha fracassat en el seu intent de justificar una majoria reforçada per acceptar una potencial victòria dels sobiranistes. Fins i tot eminents unionistes federalistes, com Charles Taylor –professor emèrit de filosofia a la Universitat McGill de Mont-real– han argumentat que amb una pregunta clara, el 50% més un dels vots és un llindar suficient per desencadenar les negociacions de secessió entre una Província i la resta de la Federació. Així doncs, és incorrecte assumir que “la majoria clara” és un dogma que, malgrat gaudir del beneplàcit de la Cort Suprema (Tribunal Constitucional), compti amb un consens generalitzat a nivell provincial, federal o, fins i tot, dins mateix de les opcions del federalisme unionista canadenc.
És comprensible que Stéphane Dion defensi el seu llegat legislatiu, no obstant, la seva argumentació fal·laciosa s’ensorra davant dues crítiques fonamentals: 1) l’emancipació d’una nació o bé, alternativament, la seva continuïtat en un projecte federal, s’han d’entendre com a mesures amb conseqüències equivalents en transcendència generacional i, per tant, han de gaudir d’igualtat en un procés d’aprovació referendària. En cas contrari, si s’acceptés l’asimetria en percentatge de vot, s’afavorien els privilegiats pel statu quo pre-referendari, tot argumentant una suposada irreversibilitat de la decisió per justificar l’immobilisme; i 2) quan Dion descriu la possibilitat que una majoria mínima favorable al sobiranisme podria esvair-se durant les negociacions de secessió, especula sobre escenaris hipotètics per després de la creació d’un mandat sobiranista, una autorització atorgada amb perfecte coneixement de causa per l’electorat. Igualment doncs, es podria hipotetitzar sobre l’incompliment unilateral d’acords que avortessin la secessió, quelcom que els catalans coneixen de primera mà gràcies a l’endèmica incapacitat de l’Estat espanyol per complir els pactes –com ara Estatuts d’Autonomia– ja aprovats legislativament i en referèndum.
Entenc que aquesta pot ser una discussió densa, però ajuda a centrar el debat sobiranista sempre que s’accepti, com a axioma, la possibilitat d’organitzar un referèndum. Malauradament, l’oposició de l’Estat espanyol a aquesta possibilitat –mostra de la seva manca de cultura democràtica– obligaria a la Generalitat de Catalunya a iniciar un procés de declaració unilateral d’independència després d’unes eleccions plebiscitàries.