EL CONCEPTE LEGAL I LA SEVA NEGACIÓ
Sense categoria
Finalment CIU, ERC i ICV presentaran conjuntament la declaració sobre el dret a decidir i esperant la decisió de la CUP per sumar 87 vots, uns dos terços del nostre Parlament , crec que molt ampli, i deixant clar alguns punts claus, com per exemple l’empara a totes les legalitats existents per arribar a bon port, i que es un dels punts claus on el PSOE-C, no vol cedir, ja que només reconeix la legalitat espanyola de la qual mai en podríem sortir. Crec que això els porta directament al costat dels partits que es mereixen, i apart dona idea que viure sempre en el passat, sense voler avançar ja no forma part del nostre imaginari, i la situació actual requereix, i que sembla els ha superat totalment per pròpia convicció o per simple esclavitud política. El text d’Antoni Maria Piqué ens defineix molt bé aquest concepte que mai pot ser un parany per seguir avançant.
Els diputats del NO
Antoni Maria Piqué
Ple de l’Ajuntament de Barcelona del 4 de març de 1975. Divuit regidors voten contra la moció del seu col·lega Jacint Soler Padró, que proposa a l’alcalde d’aleshores, Enric Masó, que es dediquin cent milions de pessetes a l’ensenyament del català. Aquests divuit han passat a la història com “els regidors del no”. Fins i tot “La Trinca” els hi va dedicar la cançó “Divuit jutges”.
En Soler Padró havia proposat una il·legalitat. Es va encarregar de recordar-li el secretari municipal de l’època, emparat en una llei de… 1930.
La millor història s’ha escrit tants cops a còpia d’il·legalitats. La història gran i la petita. El derrocament de Jaume II a Anglaterra, el 1688, va ser una il·legalitat amb invasió holandesa incorporada. Cop d’estat i alta traïció? Els historiadors ho veuen més aviat com l’inici de la democràcia parlamentària moderna.
La Declaració d’Independència votada al 1776 pels representants de les Tretze Colònies americanes també va ser una il·legalitat. És l’origen dels Estats Units d’Amèrica.
La Revolució Francesa arrenca el 1789 amb la revolta jurídica del Tercer Estat, que es constituí en Assemblea Nacional, que proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari i promulgà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. Una il·legalitat.
A banda d’aquestes “grans il·legalitats” diguem-ne “fundacionals” n’hi ha de petites que no són menys transformadores i que aquests dies s’han recordat a les xarxes socials. La d’Antoni Gaudí, que va ser arrestat i apallissat per anar a una església i parlar català a un policia. La de Mildred Jeter I Richard Loving, una que es van casar el 1958 contra la llei de segregació racial de l’estat de Virgínia que prohibia als blancs casar-se amb negres. La de Rosa Parks, un any abans, seient a les places reservades a blancs a l’autobús. La d’Oskar Schindler fent la seva famosa llista. La de Muhammad Ali negant-se a anar a la guerra del Vietnam. Les de Gandhi, Mandela, Aung San Suu Kyi… La il·legalitat de l’Assemblea de Catalunya, de la Caputxinada, de… Suresnes.
Tantíssimes il·legalitats petites. Gairebé podríem dir que tot i tots venim d’una il·legalitat o altra.
La legalitat tal com s’invoca al PSC fa flaire d’excusa, de pretext. És condemnar-se pel dogma. Si no volien la declaració de sobirania i pel dret a decidir era més noble dir-ho de bon començament. Ara, si no canvien les coses, els 20 diputats del PSC es convertiran en els Diputats del No. Aquest és el destí que s’hauran triat ells solets.