ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

NO HO ESPATLLEM

Sense categoria
Espanya va pujant el to, i ja parlen obertament de suspensió de l’autonòmia o de prohibir unes eleccions amb rerefons de referèndum per la independència, això ja ho sabíem, no ens ha de sorprendre, i hem d’estar preparats per aquest nivell i molt més. El que ens ha de preocupar es que les futures eleccions, les tàctiques de baixa volada partidistes passin per davant el país, sincerament no ho podem permetre. No podem posar condicionants al nostre Estat abans de nàixer, ni podem caure a la temptació de parlar de dretes o esquerres o de models com a condició indispensable per arribar-hi, i menys quants molts d’aquests models sabem que son minoritaris i difícilment  sortiran de l’àmbit on estan, tindrem corruptes, polítics mediocres i lladres no en tinc cap dubte, però l’Estat de dret serà el nostre i podem intentar posar-hi remei. De fet en Melcior Comes ens fa unes bones reflexions amb la dimitida Aguirre i aquests models socials que em referia.

MOTIUS PER A L’ESPERANÇA

Encara hi ha molta gent que l’únic que sap del novel•lista Saramago és que Esperanza Aguirre el va confondre amb una pintora inexistent durant una entrevista radiofònica. “Sara Mago?”, va dir la bona senyora, com si es tractés d’un nom de dona, i això que en aquell moment -governava Aznar- era tota una Ministra de Cultura… 

Potser l’anècdota és falsa -segurament, però jo juraria haver sentit el tall radiofònic-; potser és una de tantes mentides que circulen per la xarxa. Sigui com sigui, el més curiós és la immensa popularitat d’Aguirre; el més proper que ha tingut la dreta espanyola de ser comandada per una dreta a l’estil anglosaxó -nord-americà-, aquella dreta que durant els anys seixanta va fer la seva revolució intel•lectual i es va convertir a la idolatria del mercat, al fanatisme mercantilista, a l’egoisme racional d’Ayn Rand, a la poca-soltada genial de la llibertat entesa com minimització maximalista de l’estat -o de l’administració pública- en la vida dels ciutadans. 
“Només hi ha dos problemes”, expliquen que deia Aguirre, “la llibertat i Espanya”. La llibertat (així com l’entenen els del Tea Party espanyolista) volia dir “campi qui pugui” -privatitzar-ho tot, tot i tot-, i “Espanya” volia dir nacionalisme espanyol a balquena, a grans dosis, és a dir, la llibertat del peix gran per a menjar-se el petit, tant en economia com en política. (Sense llei anivelladora no hi ha llibertat, això els catalans ultraliberals proclius a simpatitzar amb Aguirre haurien de saber-ho, sobretot si estimen Catalunya, o si estimen més Catalunya que els (seus) diners…). 
I aquesta també és una cosa curiosa: Saramago i l’altra gent de l’esquerra irredempta diuen que volen el Gran Canvi pel bé de les masses oprimides, els treballadors i els altres desafavorits, els quals, però, els ignoren i acaben votant personatges com Esperanza Aguirre o alguns dels seus avatars locals. ¿No és incomprensible, fet i fet? 
Per altra banda, aquí a casa nostra hi ha qui lliga la independència de Catalunya a un model d’estat molt determinat, és a dir, que volen la independència només si implica la instauració de la Catalunya Social -dels Oprimits i dels Treballadors, ecologista i etc.- però que s’hi mostra en contra si, segons la seva visió, el que vindrà és la Catalunya Turbo Capitalista, la que, ens diuen, vindrà de la mà de CiU i de les seves retallades. Aquest és ara el discurs de l’intel•lectual d’esquerres radical català, mentre l’electorat majoritari va cap a una altra banda, aliè a discursos falsament revolucionaris. Tanmateix al final s’acaba sempre allà mateix: a un pacte implícit amb la dreta més conservadora. Ambdós es neguen a transigir amb la Catalunya sobiranista; els uns en nom del progrés, els altres en nom de la tradició. 
Tornem al tema: l’únic que els votants d’Aguirre saben del senyor Saramago -per exemple-, és que Aguirre el va confondre, suposadament, amb una pintora… ¿Però per què no coneixen les teories morals, les idees polítiques, els apòlegs -tramposos- amb els quals s’expressava Saramago i continuen expressant-se els líders de l’esquerra “més conscienciada”, la que teòricament treballaria per satisfer millor els seus interessos? Molt senzill: perquè aquella esquerra menysprea la gent que diu voler redimir -tinc un amic comunista que es passa hores rient-se dels “quillos”, desdenyant els que haurien de ser la sal de la seva terra promesa…-, aquella esquerra s’ha dedicat massa temps a fer polítiques de minories, per exemple, oblidant el gran gruix del país que deia governar. Hi ha una guerra cultural que ha guanyat la dreta, molt hàbilment, mentre l’esquerra dedica pàgines i pàgines de la seva premsa a parlar -Déu meu!- de l’iPhone 5! ¿Com hem arribat fins aquí? 
L’esquerra radical no parla el seu mateix idioma, no té els mateixos interessos ni gustos barroers -el futbol, la F1, el nacionalisme espanyol-, ni recull cap de les vertaderes inquietuds del paisanatge. La dreta radical, però -encara que la lideri una comtessa de Murillo, “Grande de España”, com ho és Aguirre- està molt més sintonitzada amb les classes populars que aquesta esquerra, la qual es perd en discursos abstrusos, teories sense solta ni volta i impugnacions a la totalitat del “Sistema” que tanmateix no s’acaben traduint en res més que subvencions pels adeptes a la causa.
El pagès mallorquí, humil i escarrassat, catalanoparlant i aproximadament miserable, ha votat, durant tota la vida, el PP: jo he crescut a l’ombra d’aquesta terrible paradoxa. Això pot semblar manicomial, però evidencia més el descrèdit de l’esquerra que no l’encert de la dreta. Una mena de Revolució Francesa però a l’inrevés: la revolta dels petits burgesos demanant que els governi de nou l’aristocràcia (Aguirre i la seva dreta del segle XIX). 
No sé si la divisió esquerres / dretes que vertebrava la política espanyola continuarà així després de la retirada d’Aguirre, ja que tanmateix no hi ha res de més estatalista que la dreta espanyola, per molt que s’ompli la boca de liberalisme. Un últim detall: Aguirre no munta una empresa privada, ara que surt de la política, sinó que torna a la seva plaça de funcionària! Olé! 
¿Com és possible que els suposats liberals espanyols siguin tan poca-soltes?

Melcior Comes
  1. Bones!
    Em sembla que en una cosa hauriem d’agafar exemple els catalans dels espanyols. Ells, tant si són de dretes com si són d’esquerres(esquerres entre cometes, és clar), alhora de defensar quelcom que consideren cabdal com és la unitat i integritat de l’estat espanyol, en diuen qüestió, raó o bé responsabilitat d’estat, saben fer pinya i anar a una. Aquí, tot i això, comencen a canviar les coses i ja es veu l’èxit que es pot aconsseguir quan es va tots junts(quasi), com ha passat amb la manifestació independentista de l’11 de setembre. Però encara l’esquerra catalana(tant la independentista com la que no), segueix sense tenir clar el que hauria de ser una política d’unitat, davant d’una situació d’emergència nacional com crec que es ara. Ho potser si que ho tenen molt clar: que els seus interessos particulars i minoritàris de partit són per ells més importants que els interessos generals del país. Ho potser confonen els dos interessos.
    Salutacions.
    Jordi
  2. Bona nit, amb aquest comentari que et faré et fotràs un fart de riure, però si ho penses bé potser no es tan descabellat. Tinc un pla B per si ens hem sortim: que Catalunya sol.liciti l’ingrès a la mancomunitat de nacions de la Commonwealth. Què et sembla, bestial. Avantatges:
    1. Internacionalitzem el problema al 100%
    2. Recuperem un vell aliat poderòs i de retruc al seu amic encara més poderòs (USA). Sempre hen tingut debilitat per la cultura anglosaxona (més democràtica) que per la hispanofrancesa.
    3. Dubto que espanya tingués pebrots de fer res.
    4. Seriem una nació entre altres nacions.   
    5. No patiriem cap boicot.

    Sinzerament, hem estat centenars anys donar pleitesia als borbons i mira com ens ha anat. Imaginat la imatge i la cara dels espanyols veien per la tv com la reina Isabel II visita el cap d’estat de Catalunya en el viatge de signar l’acord… (les bases d’aquesta mancomunitat no obligarien que la reina sigui el nostre cap d’estat)    

    Si us plau, pensa el que et dic, i comenta-ho amb la teva gent.      

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.