ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest xoc de trens que estem vivint, sembla que es inevitable, i de fet així ho espero, per començar a caminar cap a l’única sortida d’aquest país, la pedagogia ja s’ha acabat, i l’ofec econòmic i les amenaces en forma d’intervenció, poden deixar la nostra autonomia de segona en un consell de barri. El cinisme dels defensors d’aquests atacs del govern espanyol al nostre territori, com la líder popular catalana Sanchez Camacho, s’atreveixen a presentar fins hi tot les bestretes centrals a les autonomies com una mena de regal, que encara hem d’agrair, i que des d’aquí vull felicitar el president Mas per la rapida resposta que li ha donat.

Realment aquests dies que s’estan discutint les esmenes als pressupostos espanyols, aquells que han oblidat Catalunya, veiem grans perles que mereixen un comentari. El conseller d’Empresa i ocupació català, davant el problema de l’atur dels joves, els recomana que agafin el primer vol a Londres i a servir cafès, frase literal per increïble que sembli. El ministre Montoro ha negat que el govern espanyol estigui traspassant les retallades a les autonomies, i diu que no es moment per dir que es podia haver retallat altres partides, per destinar aquests diners a Catalunya, aclarint que el govern compleix i s’ha de posar llums llargs. També es de guinnes la ponència del PP català, i el seu autonomisme diferencial amb una singularitat dins la Lofca, i amb la solidaritat predominant. Cal esmentar les paraules de Sanchez Camacho defensant el govern espanyol, i el seu tracte amb Catalunya, obviant els impagaments i donant com un regal les bestretes de les autonomies. En Mas ha replicat que aquests diners son dels catalans que gestiona Madrid, i ens diu que si que hi ha diners per l’AVE de Galicia  o pel Museo del Prado per exemple, però a Catalunya ni se li reconeix el deute, i tant sols rep amenaces d’intervenció econòmica fora de lloc i sense marge de maniobra.

Una situació límit, i on una part manté de moment una posició indigne, sempre porta a situacions indignes. En primer lloc el conseller d’ocupació demostra la seva no aptitud pel càrrec, precisament enviant als joves lluny d’aquí, quan son precisament el futur del país, i es veu que no tenen dret a mostrar la seva indignació i incomodar al poder, simplement han de ser dòcils i conformistes, per fer una societat totalment adulterada, sincerament no poden ser més desafortunades les seves paraules, sort que era el govern dels millors. Per altra banda el ministre Montoro fa la seva feina per acabar amb Catalunya, ara be, una mica menys de cinisme no aniria malament, el govern espanyol no para de culpar les autonomies del dèficit espanyol, amenaçar amb intervencions econòmiques, i ho nega tot, diu que el govern compleix i no hi ha un sol deute pagat al territori català,  i nega no poder retallar altres partides quan ja casos que es veuen amb llums llargs com ell mateix diu, i l’AVE gallec, curiosament amb govern popular, o l’increment de partida al Museo del Prado parlen per si sols. No cal dir que els populars catalans afegeixen una nova frase al vocabulari extens català amb l’autonomisme diferencial, que a la pràctica, i com moltes altres frases no vol dir res, ja que es una recepta ja esgotada amb el cafè per tothom, que curiosament sempre acabem pagant els catalans. La Sanchez Camacho ha arribat al límit posant la bestreta estatal com si fos un regal, quan com ha dit el President, precisament son diners nostres, que no administrem, i que son usats a la nostra contra, més clar l’aigua. La situació es límit, i el President Mas te una gran responsabilitat i dos camins a triar, o passar com el mandatari que definitivament va enterrar a Catalunya per sempre, o oblidar-se de pactes impossibles, explicar clarament a la població la situació a la que estem sotmesos, i anar camí de l’estat propi. La historia el reclama, segurament sense desitjar-ho, però ha de triar.