ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir, veient la pel·lícula sobre els fets que van succeir durant tres dies el 1931, i on varem ser la República catalana, i de la manera original com es va presentar la historia, i on varem passar de la valentia i la dignitat, al seny mal entès que tant de mal ens ha fet, i que ens ha dut directament a la situació on ara ens trobem, i on els nostres partits segueixen més preocupats per buscar excuses per endarrerir el conflicte, que amb ganes de trobar la solució definitiva.

Efectivament, amb una època que poc te a veure amb l’actual, en Macià va ser capaç de proclamar la República Catalana, i va agafar desprevingut al govern espanyol encara provisional, com varem veure ahir, eren equilibris difícils dins el mateix partit del President amb sensibilitats diverses, però va donar aquest pas històric, i d’una forma desordenada i una mica fruit de la poca planificació en un acte d’aquesta transcendència, es  van començar a prendre les primeres decisions unilaterals com estat sobirà, encara força desconegut fora de les fronteres. L’Estat espanyol, evidentment sabia de la tendresa i feblesa del nostre pronunciament, i va trigar tres dies ha intentar aturar la situació, on disfressant la nostra proclamació com a munició contra la República recent instaurada, i que donava ales als contraris, va provocar una errada històrica en forma de rebaixar plantejaments i fer marxa enrere, recuperant la vella Generalitat, i una promesa d’Estatut autonòmic que va completar el parany, i on els nostres hi van caure de quatre potes. Els resultats ja els sabem tots, un estatut profundament escapçat a Madrid desprès de ser votat per la població catalana, i Catalunya que passaria d’Estat sobirà durant tres dies a autonomia de segona dins l’Estat espanyol. Suposo que la historia us sona, i hem vist com en aquella pel·lícula que cada dia es despertaven al mateix dia, s’ha repetit, i la nostra situació cada dia que passa es pitjor. La conclusió es que l’Estat espanyol no ha canviat, sempre ho ha tingut molt clar que vol de nosaltres, i el nostre paper a jugar, tot hi ser imaginació, si la resposta hagués estat de no donar marxa enrere, possiblement avui en dia seriem un estat petit dins la Unió Europea, però amb una situació econòmica privilegiada, i amb una bona relació amb Espanya i França, però aquest esperit pactista i poruc dels catalans que ens ha fet perdre el nord, ens va trair un cop més, encantats pels cants de sirena espanyols, que com sempre no ens porten res de bo.

Avui ens trobem uns diputats que son citats a declarar per l’Audiència nacional a Madrid pels fets del setge al Parlament, deixant constància que aquest òrgan hereu del franquisme, passa per damunt de qualsevol instancia judicial a Catalunya, que territorialment li correspondria el cas. Ens trobem tres eurodiputats com Romeva, Tremosa i Junqueras, que aprofitant l’entrada de Croàcia a la Unió Europea i el seu idioma, proposen afegir el català  a aquesta nova oficialitat, i partits com el PSOE-C amb Obiols al capdavant, neguen la possibilitat dient que ara no toca, i que no es poden barrejar els temes, caldria preguntar quan toca, es veu que no tocava al Congrés de Madrid on ja van votar contràriament, i ara també ho faran a Europa junt amb els Populars, suposo que qualsevol votant d’aquesta formació, i on la seva llengua sigui la catalana, ha de saber que dona la confiança amb persones que la volen ben morta en benefici d’un altra. També veiem el partit que teòricament vol representar l’independentisme a Madrid amb Bosch al capdavant, com titlla el pacte fiscal d’aposta perdedora, i curiosament en seran principals aliats amb els convergents amb la seva defensa, amb una nova errada històrica sense sentit, i defugint la responsabilitat que els pertoca.

En definitiva, un tarannà i una manera de fer, que fa de la no presa de decisions, i del victimisme de qui te el poder per fer-ho, la forma de viure, sense cap aspiració real, més enllà d’una retòrica ja caduca, que necessita fets i no paraules buides.