ALBERT CORTES MONSERRAT

En Joan Ferran, conegut com el de la crosta, forma part d’aquests polítics catalans indignes, que ens volen fer creure que la realitat no existeix, en aquest cas ha celebrat d’alló més la inauguració de la Feria d’Abril  amb les paraules “tot torna  a ser on ha de ser”, ignorant que les retallades no han afectat aquest esdeveniment, per obra i gracia d’aquest partit polític. Mentrestant a València, en Camps i Fabrà inauguren un aeroport a Castelló sense avions, cosa ja de per si delirant, i alhora  la constatació que Hisenda Pública controla sis vegades més les empreses catalanes que les andaluses, amb un nou greuge que ens escanya fiscalment, i ens posa al lloc que l’estat espanyol ens te reservat.

El portaveu del PSOE-C es congratula que en el Parc del Fòrum ja es troben instal·lades les casetes de la Fira d’Abril, i censura l’actitud del que l’han menystinguda, però curiosament no menciona en cap moment les milionàries subvencions que han rebut els organitzadors, que no els ha afectat la crisi com si que ho ha fet amb altres iniciatives de promoció de la nostra cultura, que evidentment poc l’importen a aquest personatge. Tampoc menciona la dubtosa reputació del president de la FECAC, que ja va ser multat l’any anterior per vulnerar els contractes d’exclusivitat en benefici de l’empresa del seu fill, tot en nom d’aquest indignitat amb els temps que correm. Per la seva banda, el President Valencià Francisco Camps i de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, han inaugurat el seu aeroport de mes de 151 milions d’inversió sense cap permís per enlairar avions, fet que no es calcula fins el 2012, i amb unes pèrdues previstes els propers 8 anys de 56 milions a càrrec dels contribuents, entre grans discursos dels dos personatges, Fabrà ha arribat a dir que es una oportunitat per fer visites turístiques a la instal·lació. Pel que fa al greuge de les inspeccions fiscals, patim unes 6 vegades més que Andalusia i el doble que Madrid, el 2008 la recaptació executiva va ser de 331 milions, per 155 milions per Madrid, i 54 milions per Andalusia. La pressió fiscal a Catalunya ha augmenta respecte el 2009 un 16%.

 

En Ferran ha tornat a fer gala del seu cinisme infinit pel que fa a Catalunya, tot s’hi val quan es tracta de menysprear el seu territori, no dic la seva pàtria, ja que aquesta es molt clara, i de passada burlar-se dels seus votants. Aquestes alegries per la Fira que res te a veure amb la cultura catalana, i que curiosament aquesta ha d’assumir uns sacrificis, precisament perquè aquest fet cultural de terres andaluses pugui seguir la seva vida feliç. Es una gran demagògia no mencionar les retallades en cultura, que han obligat a suspendre o minimitzar molts actes nostres, i alhora i per obra i gracia de les institucions on governa el seu partit, i per apostar clarament per una bossa de votants que volen conservar, posar aquest fet fora de la crisi, amb subvencions que gairebé arriben als 100 mil euros entre una cosa i un altra, d’una indignitat que fa fredor. Es un resum molt clar del nostre paper a l’Estat espanyol, el sacrifici constant per evitar que altres ho tinguin que fer, i gaudeixin d’un estat del benestar que nosaltres per una mena de maledicció divina no hi tenim dret. Es una absoluta indignitat aquesta falta de respecte als ciutadans, que en definitiva son els responsables dels seus càrrecs, i com a mínim es mereixen un respecte, que no intenti manipular barroerament com aquest personatge de la crosta rància espanyola, que creu que tot s’hi val per justificar el seu odi a Catalunya i la seva identitat. Pel que fa a Camps, Fabrà i companyia, es un nou cas  esperpèntic de malbaratament de diners públics, que acaben pagant els ciutadans per la major gloria d’aquestes dues rèmores de la democràcia, que arriben a mofar-se cínicament amb l’excusa del turisme per unes instal·lacions fantasmes, que ho tenen tot menys servei al públic. Per últim,  els greuges de les inspeccions fiscals a Catalunya arriben a límits aberrants, i amb unes diferències respecte altres territoris que donen a pensar, i que donen més arguments per aquest tracte cada cop més colonial que rebem de l’estat amb el beneplàcit dels nostre partits, i la ciutadania que  no acaba d’agafar les regnes.

 

En definitiva, una nova prova de la indignitat d’alguns, i la crua realitat que volen obviar, i fer passar per normalitat, quan de cap manera ho pot arribar a ser.