LES PERSPECTIVES DELS TRES PARTITS NACIONALS
Desprès de les eleccions catalanes, els tres partits nacionalment catalans que conviuran al Parlament tenen grans reptes, i incògnites a resoldre, Convergència saber administrar aquesta gran majoria atorgada, i portar aquest dret a decidir sense límits que pregonen a un punt de no retorn, encara que les primeres reaccions ja no son bones, Esquerra amb la seva davallada, i el mirar cap un altre costat dels seus líders,que pretenen reformular un projecte amb les mateixes cares al capdavant, cosa que mai ha sortit be, encara que nomes sigui per higiene democràtica, i Solidaritat amb la tasca de presentar un projecte e màxim de seriós possible, i aprofitar els mitjans per fer-lo créixer.
Segons les paraules del cap de campanya convergent David Madi, Espanya ha de saber que CIU posa el dret a decidir sobre la taula, refusa un pacte estable amb els populars per el seu anticatalanisme, i critica la campanya PSOE que han fet els socialistes catalans. De totes maneres en Felip Puig ja ha refredat les expectatives, assumint que el concert a la basca es inviable per Catalunya, donant validesa al seu frau amb els electors, ja que fa tres escassos mesos pregonava que era possible, així confirma les tesis de Madrid, i de fer un pacte fiscal que nomes inclogui els impostos des de Catalunya, i una solidaritat pactada assumible. Esquerra per la seva banda, busca en la dolenta gestió del seu últim congres l’origen dels seus mals, Puigcercos lluny de dimitir, pensa obrir la direcció a persones noves i un nou full de ruta, tenint en compte que els caps de les 4 candidatures al Congres esmentat, dos ja no hi son, i en Carod es manté allunyat. Pel que fa al nouvingut Solidaritat, ja ha dit que no vol cessió de cap tipus per formar grup propi, votar no a la investidura de Mas sinó es compromet a la declaració unilateral d’independència, volen via esmenes de lleis presentar les seves propostes, i agrupar tots els partits de la coalició en un de sol.
Poc a poc veurem com Convergència que no voldrà arribar a un carreró sense sortida al 2012 amb el Concert, anirà canviant la seva proposta, i utilitzant tots els mitjans al seu abast per donar-li forma, ja que no els veig organitzant consultes mal vistes per l’estat, en Puig sense cap rubor ja ho ha insinuat, i aquest peix al cove modernitzat es posarà en marxa per evitar els màxims riscs de desgast, de totes maneres l’ofec econòmic, la crisi, i la falta de poder real, i que seguirà en retallada, com ja hem vist avui mateix amb l’admissió per part del TC de la prohibició taurina, i que en els propers mesos aniran caient una rere l’altre moltes lleis del Parlament, nomes en aquest escenari caldrà veure si la dignitat nacional de CIU esta en forma, o simplement disfressaran la humiliació constant al Parlament en benefici del partit. La dimensió d’Artur Mas s’enfrontarà a aquest repte, i veurem la capacitat i l’alçada de mires de la que es capaç. Per part d’Esquerra, es força inèdit que un partit amb una davallada i un càstig tant contundent per les seves apostes els últims 7 anys, no faci posar els càrrecs de la direcció a mans de la militància, i deixar pas a un projecte nou amb idees i cares noves per fer-lo atractiu, i sobretot guanyi credibilitat, una cosa que l’actual direcció ha perdut, i evidentment per moltes falses proclames que faci no recuperarà. Aquest partit te una cruïlla al capdavant, seguir amb els actuals dirigents, ara ja a l’oposició, seguir perdent bous i esquelles, i passar a ser un record del passat en benefici d’altres opcions, o fer un exercici d’humilitat, fer un canvi generacional, i optar per un full de ruta de consens que torni a impulsar aquesta formació al lloc que s’ha deixat prendre, per haver caigut a la temptació de les cadires a canvi de res, desvirtuant els objectius que mai tenia que haver abandonat. Per últim caldrà veure la irrupció de Solidaritat, com es gestionada, tenen la responsabilitat de portar aquesta nova via de l’independentisme endavant, i crec que unes quantes idees de Reagrupament no els vindrien malament, i ja tampoc vindria d’aquí, desprès d’anar copiant el programa poc a poc, però amb una versió molt més directe i reduïda, que junt amb el carisma del candidat ha fet la resta. Fugir del personalisme, i mostrar un projecte integrador i generós, pot multiplicar els suports a mesura la crisi vagi ofegant cada cop mes el país.
De totes aquestes decisions, i d’altres s’esdevindrà el futur del projecte de l’estat propi per Catalunya els propers anys, i esperem siguin les millors pel país.