ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL PERIODICO I EL SEU CARRETERO DESBOCAT

Sense categoria

El pamflet del partit socialista català o espanyol, que pel cas es el mateix, va publicar aquesta setmana una editorial, o sigui opinió oficial del mitjà sobre la persona d’en  Joan Carretero, que pel to despectiu que utilitza, fa pensar que comencen a pensar seriosament que la opció independentista aquest cop ha trencat les lligadures que l’oprimien, i es pot convertir en una amenaça per tot el sistema de partits autonomistes, què ara mateix circulen pel Parlament català.

El títol de l’escrit ja fa pensar amb el to que hi trobarem, ens diu que desprès de l’assemblea de diumenge, en Carretero es un líder sorprenent, disposat a defensar un programa xocant, què inclou declarar la independència amb una simple votació al Parlament, crear un exèrcit, organitzar un cos diplomàtic, no considerar el castellà llengua cooficial, i a més una constitució catalana on la nacionalitat no es prou especificada. Tanmateix, posa en dubte aquest lideratge inqüestionable amb el projecte de Laporta d’unir tot l’independentisme en un mateix sostre, i on es fa difícil imaginar unes llistes sense crítics.

 

Acaba repassant la historia de l’independentisme parlamentari amb diferent sort segons els anys, però mai convertit com ara en una barreja de populisme i radicalitat esquinçada o inquietant, quan la catalanitat s’associa a no se sap quins requisits, rematant la  jugada, posant el Barça com exemple de pluralitat catalana,  davant un Carretero desbocat.

 

Realment aquest mitjà amb uns interessos tant marcats, fa unes afirmacions sorprenents, com que defensa un programa xocant per aprovar la independència amb una votació, algú hauria d’explicar que això se’n diu declaració unilateral, i en tenim l’exemple recent de Kosovo, què reconeix la major part del món, excepte estats tant desenvolupats com l’espanyol. Si un partit fixa aquest objectiu com intenció principal al entrar a la cambra parlamentaria, i rep un suport per poder-ho dur a terme, evidentment vol dir que una majoria volia aquest pas, i així ho ha referendat a les urnes, el que passa, que el que es normal per la resta del planeta, per Catalunya no val.  Segueix amb un exèrcit i un cos diplomàtic, no he vist mai cap critica perquè l’estat espanyol tingues ambaixades pel món, i un exercit ara professional com la majoria d’estats, en canvi no se sap ben be perquè un futur estat català no ho podria fer, parla en termes sorprenents d’un castellà no cooficial, jo voldria preguntar amb quin dret ho te que ser, ja que la llengua pròpia es la catalana, i la castellana ha vingut des de la imposició arran de la derrota al 1714, i portada principalment per la immigració espanyola, per tant un cop normalitzat l’estatus polític, no te massa sentit mantenir aquest privilegi artificial, cosa que no vol dir un gran respecte per totes les llengües, i un principal interès amb l’anglès, llengua d’ús mundial i evidentment amb un interès formatiu superior que el castellà, clar que això trenca tots els esquemes que ell consideren intocables.

 

Sobre la constitució catalana, cal dir que s’inspira amb la d’Estats Units, i es modificable i reformable com les principals democràcies del món, i evidentment en línia contraria  a la espanyola amb profunds tics antidemocràtics. La nacionalitat es regularà per llei i es dona vigència als Països catalans per adquirir-la,  cosa que els posa molt nerviosos.

 

Pel que fa a l’independentisme populista i radical, caldria dir que pregonar com màxim objectiu l’estat propi, i presentar els passos necessaris per assolir-ho, com la Constitució, es defensar un projecte amb coherència, la radicalitat es defensar un autonomisme tronat, què demostra dia a dia que ens porta a un pou cada cop més profund.

 

En definitiva res sorprenent d’aquest mitjà al servei del partit,  què insulta al periodisme quan no li agrada les preguntes que fan al convidat, tot un exemple de populisme barat per cert.   No serà que el projecte per fi esta creixent en gruix, i el sistema començar a témer un  canvi que ja s’olora fa temps.

  1. Quan feia la prestació social a Terrassa,al 1996-97, el llegia tots els dies i j donava pena. El dimarts després de molt de temps el vaig tornar a comprar a valència ciutat en la seva versió catalana i vaig comprovar que encara dòna pena mirar aquest diari.
    No m’acabe de fiar molt de Carretero, després del meu pas per ERC a l’emprodà, però sembla que li tenen  molta por i van a per ell. Caldria algun cap visible més a reagrupament per no dependre tant d’un sol lider.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.