ALBERT CORTES MONSERRAT

Les diferents declaracions dels nostres representants actuals i passat sempre tenen un denominador comú, no sortir de l’ordre establert sota cap concepte, i mirar de gestionar les engrunes que generosament ens atorgui l’Estat sense alternativa possible.

L’Expresident Jordi Pujol en un article seu publicat, expressa el seu temor què amb el nou finançament Catalunya haurà d’anar cada any a demanar almoina, i recorda què es una situació que des de Madrid ja li recordaven els anys 80.  També ens diu que un país necessita diners i poder polític i més coses, però no pot prescindir de la dignitat i respecte dels altres. Si això es perd, acaba perdent-se tot.

 

Per altra banda,  en la inauguració de la ambaixada catalana a New York, que no on son totes les altres com es Washington, no fos cas que l’Estat s’enfades, el Vice-president Carod Rovira ha arribat a afirmar que la manca d’un estat permet mes flexibilitat i una major agilitat, sense aixecar les suspicàcies d’aquests últims.

 

Son dos clars exemples de bloqueig què avui l’escriptor Quim Monzó ha denunciat dient que Catalunya està en camí de convertir-se        en una regió d’Espanya i punt.

 

Amb aquestes actituds abans comentades, la frase d’en Monzó es molt encertada, ja que l’expresident ens parla d’una situació d’espoli des dels anys 80, i que no ha canviat en l’actualitat, suposo que alguna responsabilitat en deu tenir, ja què la seva política mai va plantejar cap alternativa.  Ens parla de la dignitat que no es pot perdre, de debò creu que tants anys suportant humiliacions sense mes resposta que l’acceptació, i la gestió de la misèria com a futur mes brillant, no ha suposat qualsevol pèrdua de respecte per part de l’Estat, francament no el crec tant ingenu.

 

Respecte a la frase d’en Carod, ja es de premi, ja que un independentista suposadament digui que es un avantatge no tenir un estat, es francament lamentable. Si tota la política internacional catalana no esta basada en crear, i fer conèixer la causa catalana, i trobar possibles aliats que poden ser de molta utilitat, i simplement son uns casals culturals per no molestar l’Estat, ja se’ls poden confitar, i demostren que l’objectiu 2014 es pura xerrameca, i promoció de cara a la galeria d’aquest polític.

 

Aquesta es la mentalitat dels nostres representants, què no son capaços de trencar la seva barrera mental, i descobrir què ja un altre camí que necessita evidentment polítics mes audaços i atrevits que aquests, què a mesura que el projecte independentista es va reforçant en la societat civil amb iniciatives com la manifestació a Brussel·les el mes de març sense passar per Madrid, va reforçant també les seves febleses mentals què son incapaces de traspassar el marc legal o presó establerta per l’Estat Espanyol.