JUAN ANTONIO SAMARANCH : EXEMPLE D?IMPUNITAT
Per acabar amb el tema olímpic, he pensat expressar la meva repulsa contra aquest personatge tant mitificat en molts llocs, i per mi un clar exemple de la debilitat democràtica de l’estat Espanyol.
Hem vist aquests dies aquest obscur personatge en llotges d’honor en els actes de l’olimpíada xinesa, i gaudint de tots els reconeixements com autoritat. Realment es una imatge que fa fàstic de veure. Degut a la no transició entre dictadura i democràcia a l’estat, aquest senyor ha seguit la seva vida com si res hagués passat com molts d’altres, i ha esborrat la seva biografia curiosament en els anys del franquisme.
Per dir-ho amb brevetat, a traves dels seus anys d’esportista i de periodista del ram va arribar a President de la Federació de Patinatge pels anys 50, i d’allí va donar el salt a la política, com a conseller d’esports a l’ajuntament de Barcelona (1955-62), i posteriorment delegat nacional d’educació Física i Esports, nomenat ministre d’esports en la dictadura franquista, desprès president de la diputació de Barcelona, i ambaixador a la Unió Soviètica, moment que ja era vicepresident del COI, i on va accedir a la presidència (1980-2001).
Entre els seus triomfs destaca, desertar el 37 de l’exèrcit democràtic per aliar-se amb els rebels franquistes, el 67 nomenat per Franco ministre de l’esport, i a traves de la seva relació amb la burocràcia feixista arribar a President de la Caixa, del COI, i sense cap rubor col·locar els seus fills dintre aquest mon amb càrrecs proposats per ell.
En resum un autèntic feixista de cap a peus amb material fotogràfic que el delata al costat de Franco, i amb els símbols feixistes de rigor. Curiosament ell mai ha mostrat cap penediment ni condemna per aquesta època fosca de la seva vida que l’acompanyarà sempre junt amb les acusacions de corrupció dintre del COI, i com gran anticatalà, va barrar el pas a les possibles entrades de nacions sense estat com Catalunya, canviant la reglamentació olímpica i mostrant així el seu nacionalisme espanyol mes ranci.
En resum, produeix autèntic menyspreu personatges com aquests que haurien d’haver estat apartats dels aparells burocràtics, i investigats per les seves vinculacions amb la dictadura sagnant de Franco, i que encara reben homenatges i suposo en rebran fins al dia de la seva mort. Aquesta es l’autentica transició, la dels feixistes reconvertits per seguir en les mateixes quotes de poder, un clar exemple d’odi a Catalunya i el seu fet diferencial que ell mai respectarà.