Arxiu mensual: juny de 2017

DIGNITAT I FUTUR

La llei de reparació de les victimes del franquisme i l’anul·lació de tots els judicis on van ser condemnats catalans de manera arbitraria i per motius polítics amb tribunals totalment deslegitimats pel règim que representaven ja es un fet.

Ahir el nostre Parlament va fer un acte de dignitat i de trencament amb un règim del 78 totalment curcat i ancorat encara 40 anys enrere. Ha decidit el futur i la condemna del règim feixista, posant les víctimes, no com a culpables, cosa que l’Estat encara sembla ho assumeix, sinó com a víctimes que mereixen un reconeixement, i al mateix temps posar els botxins com el que els correspon i no protegits per un Estat que frena les ordres internacionals per judicis contra crims contra la humanitat, com el cas de Martin Villa recentment condecorat i humiliant d’aquesta manera i un cop més els represaliats i victimes del règim del terror.

Voldria destacar que ahir, el Parlament va fer un acte de sobirania plena, desmarcant-se de la política errática de l’Estat i de clara protecció del passat fosc, donant un pas lógic per unanimitat. Voldria destacar les paraules del portaveu del Partit Popular, on vam poder sentir de la seva boca i per primer cop en aquest partit una condemna explicita d’aquests judicis i del règim dictatorial. De fet mai ho hem sentit per boca dels seus dirigents nacionals espanyols, cosa que després de 40 anys de suposada democràcia seria preocupant. De fet un Partit on algun Ministre de la Dictadura hi ha tingut cabuda ja no seria una cosa normal. Per tant enhorabona per aquest gest de normalitat.

En definitiva un pas important per la memòria histórica i la restitució de les persones. Un fet que una societat necessita. Oblidant i protegint els botxins, deixant els morts enterrats als vorals de la carretera no es de rebut. Una prova més d’un sistema podrit i hereu d’un règim que no vol deixar enrere i un Parlament que vol mirar el futur sense oblidar el passat com correspon a una vertadera democràcia que respecta als seus ciutadans.

EXEMPLE DEMOCRÀTIC

Un cop més, si es que calia, l’Estat espanyol va tornar a mostrar el seu nul respecte a la democràcia i l’insult permanent a les víctimes d’una dictadura que segueix ben viva.

Ahir a l’Acte oficial al Congreso de los Diputados per celebrar els 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, el monarca espanyol va condecorar un franquista amb les mans tacades de sang, en Rodolfo Martin Villa i amb la mateixa línia i dirigit a Catalunya ens va dir que fora de la llei nomes hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i la negació de la mateixa llibertat. De fet va lloar la Constitució com a garant de la unitat d’Espanya.

Per si fos poc i després de lloar la llibertat i drets que la democràcia ha aconseguit ha vingut la condecoració al personatge franquista, amb ordre de recerca i captura internacional per crims contra la humanitat comesos pels fets de Vitòria de 1976 i on van morir 5 persones.

Aquest macabre personatge era conegut en la farsa de la Transició com a Ministre de Governació per la seva duresa en reprimir manifestacions obreres i estudiantils, que malauradament van portar als fets abans descrits. Anteriorment va ocupar diversos alts càrrecs a la Dictadura franquista que no van ser impediment per seguir la seva vida pública un cop mort el dictador.

Efectivament, aquests son els valors democràtics que l’Estat espanyol ens vol ensenyar. Celebrar la democràcia condecorant un assassí de la Dictadura buscat internacionalment i amb la sort de viure en un Estat on es protegeix aquests personatges i perquè no dir-ho, aquest règim passat com un be preuat. Uns fonaments tant poc sòlids per una democràcia on 40 anys desprès hem d’escoltar un cap de l’Estat, per cert hereu del que va ser nomenat a dit pel Dictador donant lliçons de llibertat i resumint el procés pacífica i de dret a decidir de la gent mitjançant un Referèndum com imposició i negació de la llibertat. De fet es justament el contrari, la imposició es no deixar expressar la societat i negar la llibertat es segellar les urnes per ignorar la mateixa.

Finalment es parla de la Constitució com a garant de la unitat, jo creia que la llei màxima d’un Estat servia precisament per garantir els drets de les persones i ser clau amb l’estat del benestar i la convivència d’una societat a la que serveix, no per ser el seu botxí.

En definitiva, aquests son els valors democràtics dels quals tenim l’oportunitat de deixar enrere, i em sembla que pocs dubtes hi pot haver.

EL JOC DE LES URNES

El concurs de les urnes ha quedat desert, ja que les dues empreses que havien presentat les seves pretensions no superaven els requisits econòmics de la Convocatòria, aquests son bàsics per assegurar la solvencia de qualsevol empresa. Aquest fet podriem dir normal en qualsevol concurs ja ha estat aprofitat per generar dubtes i atacs al Govern sense solta ni volta.

De fet partits com Ciudadanos ja han qualificat de nyap, un Concurs plenament normal i amb totes les garanties com molts altres. Alhora ja s’han apressat a comparar amb el 9N, quan no hi ha cap argument que ho corrobori. També els nervis s’han apoderat d’algun sector sobiranista amb molta pressa per presentar les urnes en societat i sens cap motiu.

El Govern ja ha deixat clar que hi ha altres vies un cop descartat el Concurs fallit, aquesta mesura perfectament legal i contemplada deixa en fora de joc el recurs per la compra d’urnes en marxa contra la Consellera de Governació i dona via lliure per una compra amb menys visibilitat i fora segurament del ulls de la repressió de la Justicia espanyola, cosa que els que ara intenten desprestigiar la votació amb arguments com aquest tard o d’hora tindran presents.

Alguns reclamen anar de cara amb tot i amb un enfrontament directe, jo crec que amb el que es pugui evitar molt millor, ja que hi haurà mil i un atacs inevitables i si podem evitar algun xoc millor que millor per seguir el procés amb la màxima normalitat.

No crec que sigui especialment dificultós aconseguir aquestes urnes, siguin del material que siguin, de fet ja hem vist com n’hi ha de tot tipus en els diferents estats democràtics i el vertaderament important son els vots i no el recipient, ho dic pels atacs i sarcasme per les urnes de cartró del 9N, que com deia en altres Estats son les usuals.

Més preocupant son les visites de la Guardia Civil a les empreses subministradores o les pressions que han patit, en uns actes que nomes fan que reforçar la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Un Estat censurador i que el seu diàleg es la imposició i la falta de respecte als ciutadans i les seves llibertats democràtiques.

RECUPEREM LA NORMALITAT DE GENERE

Les declaracions del Comisari Villarejo d’aquests dies haurien fet caure més d’un Govern i molts càrrecs públics, com podem veure les clavegueres de l’Estat son la normalitat en un sistema democràtic viciat i sense remei. Tanmateix si que hi ha coses que depenen més directament de nosaltres i que podem mirar de capgirar el parany que ens han proposat o imposat.

El Cercle Abheda engega una campanya “el gènere mal anomenat masculí és el genèric”. Aquesta vol incidir amb el mal us del doble genere en el català. Un abús sobretot amb els mitjans de comunicació, polítics o educatius i que senzillament no cal, exemples com “catalans i catalanes” o “diputats i diputades” com altres llengües romàniques el genere mal nomenat masculí, és el genèric.

Aquest es un procediment de classificació de substantius, no de persones. Si hi hagués una relació entre genere i sexisme, podríem esperar que no hi hagués sexisme en les societat on es parlen llengües sense gènere, per tant el 70% de les llengües del món no tenen genere, però no per això les seves comunitats son igualitàries. Un bon exemple es l’arab on la majoria de les paraules tenen gènere femení, i ja sabem quin es el paper que te la dona.

Alhora rebutgen la creació de la versió dona del genere masculí “homenot-donota”. Incideix que arribem a desdoblar sense cap mena de criteri “els nens i les nenes boniques” i ximpleries per l’estil. La ignorància es molt atrevida.

Crec molt bona iniciativa per començar a desmuntar aquest fals relat que des de certs sectors han imposat barrejant la gramàtica i la igualtat home i dona. Dos conceptes que res tenen a veure. Es poden combatre des de molts àmbits però no els simplement estètics fregant el ridícul i destrossant la llengua creient que amb això generen igualtat. Una falsedat que certs sectors han imposat com el políticament correcte, quan senzillament es una gran bajanada i denota un baix nivell de la societat que admet aquesta manera de fer.

Cal tornar a la normalitat, i com en moltes altres coses desfer aquests tòpics que han acabat encotillant una societat que simplement vol o hauria de voler ser normal en tots els àmbits i que no vol confondre conceptes que simplement allunyen les solucions del problema sense remei.

NEW YORK TIMES

Aquest prestigios rotatiu internacional en la seva editorial sobre el cas català, simplement es mostra al costat de la democràcia, res estrany. Posa la llaga amb l’obstacle principal, l’Estat espanyol i dona la idea de que un canvi d’actitud en forma de diàleg i acord pel referèndum i així poder saber amb certesa que vol la societat catalana seria la solució.

Es nomes un mitjà, però per la seva importància i repercussió internacional no es pot tractar amb el menyspreu que per exemple Ciudadanos ha tractat, dient i insistint amb un dels seus dogmes de fe, el fracàs del procés a nivell internacional, sense mirar la realitat. Simplement constatant la seva realitat virtual de consum intern.

El Govern Popular mostra respecte, però insisteix que el que preval es la Constitució. Aquesta afirmació posa de manifest que la democràcia i la sobirania popular queda arraconada en benefici d’una llei que passa per davant de tot i que confon legalitat amb la mateixa democràcia, una coartada perfecte per estats que no volen desenvolupar un estat democràtic saludable on el ciutadà es el protagonista i les lleis es poden moldejar en funció d’aixó. Aquest es el gran problema.

Altres personatges com Àngel Ros ens diuen que l’independentisme amenaça la pau social, potser vol dir el seu modus vivendi o la seva manera de menysprear les reclamacions ciutadanes, i més si son tant transversals i nombroses com aquesta. Son dirigents amb un baix concepte de la democràcia que els impedeix acceptar que la societat que representen te vida propia i poder per decidir els assumptes que reclamen independentment de les lleis, que com esmentava abans s’han d’adaptar a cada repte i no ser una cotilla per donar prioritat “a tener todo bien atado”.

En definitiva es demostra que quan el problema es consistent i una societat li dona cobertura, demanant no imposar, sinó decidir pacíficament i democràticament el problema i acceptant el resultat, recordo si o també no, el món ja no entén que es posin traves amb excuses de mal pagador i en l’anomenat primer món no es doni via lliure a l’exercici del vot. Tampoc s’entén que uns hagin pogut exercir el mateix i ara altres siguin tractats com a ciutadans de segona posant les lleis teòricament d’un Estat democràtic a l’alçada de les Leyes del Movimiento ja caducades.

Res està guanyat, però internacionalment la batalla es democràcia si o no. La resposta es clara per molt intern que sigui l’afer.

ELS HEROIS DE L’UNIONISME

No hi ha res pitjor que perdre els principis o fins hi tot pensar que mai n’hi ha hagut. Amb política com en la vida, cal triar les amistats i ser coherent per poder ser un bon servidor públic. El cas de l’alcalde de Lleida i el suport de Ciudadanos es un bon exemple de com fer bona la dita “Per conservar el poder, tot s’hi val”. Tanmateix cadascú tria el seu camí i els ciutadans lleidatans haurien de prendre bona nota.

Ros, l’heroi de 13TV

per Salvador Cot
Tota l’autonomia que intenta guanyar Pedro Sánchez respecte al PP en matèria social la perd el PSC en l’àmbit nacional. A Catalunya, els alcaldes socialistes estan sotmesos a una pressió brutal perquè col•laborin en la lluita contra el referèndum de l’U d’Octubre, una batalla que encapçalen Mariano Rajoy i el Tribunal Constitucional que, certament, amenaça amb deixar sense oxígen els molt soferts comandaments territorials del PSC.

Per això l’excatalanista Àngel Ros ha passat a ser l’heroi de 13TV, un canal en el qual els tertualins destaquen -dia sí, dia també- la “valentia” de l’alcalde de Lleida que, segons ells, s’ha atrevit a oposar-se, públicament, a l’hegemonia independentista. La caverna mediàtica porta temps buscant una base social a l’unionisme i Ros sembla entestat a proporcionar-la. Ni que sigui des del saló de plens i amb la boca petita.

L’unionisme català ha aconseguit una certa rendibilitat electoral -minoritària, però vistosa- tot i que no és capaç de treure una quantitat significativa de manifestants al carrer. Per això aquesta feina d’oposició a l’independentisme majoritari es fa des de les institucions. Tant se val el Tribunal Constitucional com l’Ajuntament de Lleida, la qüestió és trobar personatges sense escrúpols polítics que actuïn en contra dels ciutadans d’aquest país. I Ros ni tan sols s’ho cobra car.

GARANTIES

Ja tenim data, el 4 de juliol, on es farà un gran acte per explicar les garanties del Referèndum, i on es presentarà una gira per Catalunya per portar aquestes a tots els racons i resoldre tots els dubtes existents. Alhora per la xarxa i a la web Garanties.cat es podran consultar les mateixes i resoldre tot tipus de qüestions tant del Referèndum com les lleis que li donaran cobertura.

En Coscubiela ja ha enviat un tuit preguntant per quant aquestes explicacions al Parlament, i la falta de respecte a la sobirania del mateix. Realment cal veure que trobarem molts pals a les rodes, sobretot d’aquella gent que no vol que es celebri i farà el possible per confondre la societat catalana.

Trobo encertat que el Govern porti a la societat directament tots els dubtes encara existents i obri les portes de bat a bat per donar normalitat al Referèndum i comprovar que no te res d’estrany i segueix la normalitat per generar confiança entre la societat catalana. Entenc que això posa molt nerviosos tant al Govern espanyol com aquell lobby català que viu i ha viscut de l’autonomisme sempre i evidentment intenten desprestigiar el mateix com a tàctica per la seva no celebració.

Aquests saben perfectament, que si estem decidits, la societat catalana vol i ensenyem les cartes no hi ha aturador possible. Espanya sap que no pot arribar a mesures extremes que no tindrien cap justificació i alhora sap que inhabilitacions, articles 155 i altres supósits serien mesures provisionals que simplement ajornarien el problema però no el solucionarien i alhora multiplicarien els partidaris de la independència i sobretot d’exercir la democràcia que tant gran se li fa a l’Estat espanyol.

En definitiva, donar normalitat, transparencia i mostrar determinació son els enèmics que l’Estat no vol i alhora d’aquells partits que han segrestat el no i que també volem oberts i participatius. Aquest es el repte i la gent com sempre ha de passar per davant dels partits i exercir el seu dret a la partipació democràtica.

NI VULL NI PUC

Fa llàstima sentir l’Alcalde de Lleida Àngel Ros, que no cedirà espais municipals pel Referèndum apel·lant a la legalitat que ens diu que nomes hi ha una. De fet aquesta mateixa legalitat es la que els successius Governs espanyols han anat deixant en un no res quan es tracta de Catalunya. Com diu la Gema Aguilera amb el tema infraestructures i inversions posades negre sobre blanc a la mateixa llei marc catalana, l’Estatut, aquestes no les han complert ja que senzillament no volen. Suposo que Ros l’argument en direcció contraria no el contempla.

El “ni quiero ni puedo” de les infraestructures

per Gemma Aguilera
Per enèsima vegada, el Govern català ha quantificat la desídia de l’Estat espanyol en matèria d’infraestructures de titularitat espanyola en territori català. Madrid només ha executat entre un 25% i un 30% de les inversions compromeses, i té obres pendents d’execució des de fa, ni més ni menys, que 22 anys. Ni Jordi Pujol se’n va sortir quan l’espanyolisme radical necessitava els seus vots, ni José Montilla i Pasqual Maragall van esgarrapar res del govern amic de Zapatero, si descomptem l’estafa del traspàs de Rodalies. I si ara el Govern de Carles Puigdemont pretengués aconseguir un tracte millor en aquest àmbit, tampoc no se’n sortiria, ni que fos a canvi de renunciar al referèndum. Perquè aquesta desídia, si bé s’ha manifestat de forma més obscena en els darrers anys, és genètica, inherent a la concepció mateixa de la nació espanyola.

La ‘culpa’ que Catalunya rebi un tracte deplorable en infraestructures si es té en compte l’aportació al PIB espanyol i la seva riquesa no és del ‘procés’. És un mal incurable. Mani la dreta o mani l’esquerra, mai no es farà una política justa i ajustada a criteris de rendibilitat econòmica i social mentre aquest país sigui una perifèria més de la capital del regne d’Espanya. Si la lluita contra el referèndum uneix els constitucionalistes en un bloc sense fissures, la política d’infraestructures també ha unit els diferents règims de poder espanyol des de mitjans del segle XIX. Forma part de la història d’Espanya, i de poquíssim servirà que el Govern català exigeixi a l’executiu espanyol que compleixi amb les inversions. Perquè com passa amb el referèndum, Rajoy respondrà “ni quiero ni puedo”.

La història els ho impedeix. De debò. A tall d’exemple, la reflexió de la ministra socialista Magdalena Álvarez per justificar el 2007 inversions descomunals en AVE –arreu d’Espanya menys a Catalunya- demanant “cosir amb cables d’acer el nostre país, unir-lo, connectar-lo i fer-nos sentir més espanyols a través de l’alta velocitat”, no és res més que una còpia barata del diputat a Corts Andrés Borrego, que l’any 1850 presentava un projecte de ferrocarril amb quilòmetre zero a Madrid amb aquest argument: “No xarxa, sinó creu és el que nosaltres necessitem, i aquesta creu la considero destinada a operar ni més ni menys que la nostra salvació econòmica, de la mateixa manera que la creu mística del Calvari ha operat la regeneració de l’espècie humana”. La lectura centralista de la Constitució del 78 és també una còpia barata de la idea d’aquell diputat de fa 170 anys.

En la història d’aquesta nació espanyola hi ha grans decisions econòmiques dels governs de l’Estat vestides de nepotisme, tràfic d’influències, corrupteles i picaresca, guiades per la màxima de concentració de poder econòmic i financer a la capital d’Espanya a mans d’un selecte i reduït nombre de famílies. I com és evident, les infraestructures són l’adob perfecte per a cultivar aquestes relacions de poder. A partir d’aquí, la colònia catalana és només un territori d’on es pot drenar capital a canvi de quatre trens vells. I aquest abús recau sobre tota la població catalana, al marge de les seves conviccions ideològiques.

PARTITS VINTAGE

Aquests últims dies, dos partits es presenten a la societat catalana, un es diu Lliures i l’altre Units per avançar. Es presenten com un altre intent de la famosa tercera via que a la pràctica es afavorir el negoci autonomista per un lobby concret i deixar el país a la deriva i completament sense eines per fer front l’Estat espanyol.

Units per avançar, es forma a l’entorn de Duran i Lleida amb la idea diuen de recollir la millor tradició del catalanisme, esperit federalista europeu, el centre polític i el pensament humanista socialcristià. Parlen de solucionar els problemes dins l’Estat i una implicació desacomplexada a la política espanyola. Demanen respecte per la realitat catalana en marcs com la llengua, cultura i educació. Aposten pel diàleg i solucions acordades dins la legalitat.

Lliures diu que cal aturar el procés o hi haurà una derrota del catalanisme sense precedents, amb reformes que ens allunyin del xoc de trens i l’exconvergent Antoni Fernandez Teixidó. Volen polítiques realistes i ser el centre del catalanisme amb idees liberals.

Amb tots els respectes, no saber llegir la realitat del país i de la societat catalana en general i voler tornar a velles receptes passades que han funcionat durant 40 anys d’autonomisme, però que ja han quedat enrere es trist. De totes maneres es curiós veure els noms dels nous partits, com son Lliures o Units per avançar, quan pregonen una Catalunya sotmesa a l’Estat espanyol com fins ara, amb nul poder de decisió en els seus àmbits i per suposat sense dret a que la seva ciutadania per molt que ho reclami pugui decidir el seu futur polític.

Parlen de centralitat, de catalanisme, quan en aquests moment la centralitat es l’independentisme, no han vist el clam al carrer de la societat catalana o la composició del Parlament català i el full de ruta validat pel poble. Ho ignoren, ja que el seu objectiu son el lobby empresarial que fa negoci amb Espanya i que poc l’importa el territori i molt menys la gent que hi viu. Solucionar els problemes dins l’Estat, crec que es el que s’ha intentat fins ara sense cap tipus de resposta, apart de menyspreu o insults. Ens parlen de legalitat sense tenir en compte que passa si xoca amb la democràcia i la voluntat d’un poble.

En definitiva, un nou intent federalista de tercera via ja mort i enterrat amb l’Estatut català i que com un zoombie intenten revifar, encara que ja han fet tard, molt tard i sona a broma macabra.

EL SOCIALISME DE FIRETA

Aquest cap de setmana amb el Congrés del PSOE ha quedat constatat, crec que ja no calia, però per si algú tenia algun dubte que aquest partit amb la paraula progressista sempre a la boca s’ha posicionat al costat dels que volen lluitar contra la democràcia i la sobirania popular exercida com a tal. Un ancorament al passat que no canvia encara que les cares es renovin. El sistema els te perfectament identificats i no han evolucionat.

Per un costat tenim Alfonso Guerra, aquell que estava molt content dient que s’havien passat pel ribot l’Estatut català i que ara acusa de cop d’estat el referèndum català i de franquistes els dirigents nacionalistes i demana l’aplicació del 155 per avortar aquests fets. Per altra banda les peticions esperpèntiques com a nació cultural del PSC i la frase de que Espanya no es anticatalana i que estima Catalunya de Pedro Sanchez marquen el Congrès d’aquest partit pel que fa a Catalunya.

Pel que fa Alfonso Guerra, sobren les paraules, s’ha comportat com un feixista des de la suposada recuperació de la democràcia, el seu pas pel Govern espanyol, les seves paraules per Catalunya i aquest odi que traspua quan en parla i ara acusant com fa la dreta més rancia, per cert que ell podria representar amb honor. Acusa de cop d’estat i es posa a la boca el franquisme, li ha faltat el nazisme per completar el cercle i acabar de desvirtuar completament un procés democràtic que se li fa feixuc. Demana la suspensió autonòmica per evitar el lliure exercici de la gent i la seva responsabilitat de decisió amb el seu vot. Tot un excés de democràcia que evidentment no pot pair i rebutja com no pot ser d’altra manera, suposo que la seva manera d’entendre la mateixa es amb els tractes de favor cap al seu germà quan ostentava el poder i creant un terrorisme d’Estat anomenat GAL per lluitar contra el terrorisme. Tot un exemple de la falsa transició.

Per altra banda, el terme nació cultural es tant patètic que no hi ha definició, senzillament no existeix, o ets nació o no ho ets, no hi ha termes mitjos que acompanyen una falsa estimació que no ha existit mai i un anticatalanisme que sempre ha donat molts vots a Espanya i que ara amb cinisme en Pedro Sanchez ens diu que no existeix, quan sap perfectament que ha estat un dels pilars fonamentals d’aquesta farsa democràtica anomenada Espanya des de la dreta i des de l’esquerra.

En definitiva, un socialisme de fireta per no canviar res.