Arxiu mensual: desembre de 2016

BON 2017

punt

Ahir vam tenir l’última prova si es que calia de la diferència entre el tarannà democràtic i el de temps passats. El president català ens va recordar que sense excuses el seu Govern complirà amb el compromís amb la ciutadania, i aquest proper any tindrem un referèndum legal i vinculant per decidir el nostre futur, alhora que mantindrem la ma estesa per si de l’altre costat el volen acordar. En canvi el president espanyol va tornar a parlar de diàleg, buit de contingut esclar, i deixant clar que mai permetrà un referèndum a Catalunya.

Crec que sobren les paraules. Bona entrada pel 2017, bona campanya i ferms fins al final.

LA TOSSUDA REALITAT

Com diu el Pere Cardús, la primera frase de la Llei de Transitorietat Jurídica es l’autèntica DUI. Tot es imprevisible pel proper anys, ja que hi ha molts factors, fonamentalment les reaccions de l’Estat i la fermesa catalana que faran possible un avenç. De totes maneres al final cada persona es un vot, i els interessats missatges d’alguns partits o polítics determinats finalment i davant la urna valdran exactament igual. Així doncs demanem el 2017 la suficient maduresa i responsabilitat per actuar com un poble adult que vol decidir el seu futur.

És el poble, estúpids (o la cançoneta dels comuns)
Pere Cardús

Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’ Si algú volia una declaració unilateral d’independència, aquí la té. Aquest és l’article primer de la llei de transitorietat jurídica que Junts pel Sí i la CUP han preparat per a ser aprovada el dia que convingui. En principi, això serà el juny o el juliol d’aquest 2017 que som a punt d’estrenar. Però la realitat posa els fulls de ruta al seu lloc i tot és força imprevisible.

Sí, sí. La realitat és la cosa més tossuda que hi ha. Pots barallar-t’hi. Pots mirar de canviar-la. I fins i tot pots negar-la. Però al final s’acaba imposant sense gaire esforç. És tan tossuda que per moltes estratègies que tinguis per dominar-la, tan sols la pots interpretar. Allò que ara se’n diu fer-ne un relat. No cal quedar-se amb el recent Lakoff. Val més anar als clàssics i recuperar algunes observacions fetes amb la teoria de la construcció social de la realitat de Berger i Luckmann i la idea de legitimació.

Però tampoc no cal anar ara per aquestes branques (interessantíssimes). Ningú no pot defugir els relats. Però hem de fer una mica l’esforç d’analitzar elements, dades, conductes i treure’n conclusions pròpies. I això, a Catalunya i en el context actual, ens portaria inevitablement a refusar aquesta història esgotadora de seduir o convèncer els comuns per fer el camí cap a la independència.

Això del referèndum pactat ho entenc tan sols com una aproximació estratègica. I punt. Res més. No hi haurà referèndum pactat. I què? Ja ho sabem. I qui no ho sàpiga és que no ha viscut en aquest país des de fa mil anys. I jo crec que els qui hi vivien fa mil anys ja ho veien, també, que no hi hauria mai un referèndum pactat. Espanya no pacta referèndums (com diria l’amic Quim Torra). Per tant, qui us prometi un referèndum pactat o el posi de condició, és un ignorant complet o un mentider compulsiu. O ha perdut el sentit del ridícul o la noció de la realitat. Un ximple, vaja.
El món voldria un referèndum pactat. Bé. Més aviat no voldria res. Voldria que paguéssim el deute d’Espanya religiosament i sense protestar. Però si hem de fer soroll i hem d’armar un bon sidral, prefereix un referèndum pactat. A nosaltres ens aniria molt bé. Perquè facilitaria el camí i esvairia incògnites i penalitzacions. Però això no passarà. Correcció: no passarà si abans ni tirem pel dret. Com diu David Fernàndez en un piulet per emmarcar: ‘O hi ha una via democràtica cap a la independència, o hi haurà una via independentista cap a la democràcia.’

Cal fer el numeret (perdoneu que ho digui així) del referèndum pactat de cara a la galeria (llegiu ‘comunitat internacional’). Però que no es despisti ningú. Perquè l’únic camí cap a la independència passa per la unilateralitat primer. Ningú no ens espera (que diria el gran Baixauli). I cal tirar pel dret. Això vol dir fer el referèndum (sense adjectius). I per fer-lo, cal aquesta legalitat catalana aprovada per la majoria del parlament, legítim representant de la sobirania del poble. I és aquí on tornem a l’article primer de la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’

Oi que no podeu deixar de llegir-la, aquesta frase? He he he! És que és molt bona, oi? Doncs és real. És escrita i es pot aprovar aviat. No seran flors i violes. Serà complicadet. Però depèn de la voluntat del poble de Catalunya. No depèn de les cúpules dels partits. Ni de dirigents més o menys mediàtics. Qui ha de sentir-se seduït per ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social’ no són les cúpules dels comuns, que ja poden dir missa. Ni tan sols les cúpules de Junts pel Sí o de la CUP. Qui ha de votar això i fer-ho possible és el poble de Catalunya.

Per tant, s’equivocarà qui dediqui l’esforç del numeret del referèndum pactat a seduir les cúpules dels comuns o de qui sigui. El clam pel referèndum pactat és un missatge al món perquè després de l’enèsima negativa espanyola es comprengui el camí del referèndum únic i possible. Deixeu estar les cúpules, que sempre tindran el cul llogat. Adreceu-vos a la gent. Que és la que paga el desastre d’infrastructures que ens ofereix l’estat espanyol. Que és la que paga el munt d’impostos que no serveixen per al seu benestar. Que és la que paga els peatges que no s’haurien d’haver creat mai. Que és la que veu com els seus fills s’amunteguen en classes d’escoles plenes a vessar.

Adreceu-vos a aquesta gent. A tots nosaltres. De polítics que viuen d’aguantar la pastanaga, sempre n’hi haurà. Viuen d’aguantar la pastanaga i dels problemes mai no resolts de la gent. Deuen pensar que, si s’acaba l’espoliació fiscal, no sabran de què protestar i se’ls acabarà el duro. No són ells l’objectiu de cap seducció. És el poble qui decidirà. I el vot d’un Fachin valdrà igual que el d’un comú dels de veritat.

REPÚBLICA DE DRET, DEMOCRÀTICA I SOCIAL

La llei de transitorietat jurídica defineix Catalunya com una República de Dret, Democràtica i Social. Així ho han presentat amb el text ja tancat i acordat per Junts pel Sí i la CUP. En el mateix per exemple es garantiran les pensions, el referèndum i tot el traspàs ordenat del nou Estat en cas de victòria del Sí en el Referèndum per mai donar a triar a la població entre dos opcions, i donar la màxima garantia jurídica a la societat catalana.

De fet avui en l’últim CEO l’empat tècnic es manté entre els partidaris de la independència i els que no. Encara que cal dir que la pregunta no es directa sobre la resposta en un referèndum que sempre pot sofrir variacions entre la societat. Un referèndum que segon ens diu el President amb la meitat més un estaria guanyat i no tindria un topall de participació com aconsellen les instàncies internacionals, precisament per evitar boicots que coaccionin el resultat.

Cal dir que la pregunta concreta de l’enquesta “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” es prou clara, però com deia, una cosa es això amb abstracte i sense vinculacions en el resultat, i un altra diferent es un Referèndum amb la papereta del si o del no i unes conseqüències immediates segons el resultat en el futur del nostre país. No hi ha dubte que les variacions serien efectives.

Dit això, i davant els embats judicials que patim i patirem, mantenir la unitat d’acció com en el cas de Joan Coma i seguir fent la feina que toca per tenir-ho tot a punt quan arribi la data de que el poble de Catalunya decideixi. Fa llàstima veure com l’oposició i també en Joan Coscubiela critiquen l’opacitat de la majoria independentista en segons quines actuacions. Dic que fan llàstima, ja que saben perfectament que donar claredat i llum a segons quin pas i aquest es fonamental abans d’hora significarà tot un seguit d’accions judicials de l’Estat que podem perfectament evitar, i en son plenament conscients.

De fet avui en Domènech per Catalunya si que es Pot s’ha obert un referèndum unilateral sempre que tingui totes les garanties, ja es un pas, i crec que es responsabilitat del Govern que així sigui, però també de tots els que volem votar amb vinculació del resultat acordat o no.

En definitiva, seguir la feina i anar separant el gra de la palla i els obstacles de fora i dels de dins per afrontar el repte amb les millors condicions.

ELS OUS I LA TRUITA

Dir que abans de fer la truita caldrà trencar els ous, es motiu suficient per l’Estat espanyol per acusar de incitació a la sedició. Realment si no fos l’any que estem, semblaria que parlem d’aquelles cançons que escoltem de cantants catalans a l’època franquista plenes de metafores per no poder dir el que realment volien dir. Tornem al blanc i negre. De fet alguns no n’han sortit mai.

Ara parlem de Joan Coma, però convençut que en vindran més que repetiran el camí cap a un Tribunal hereu del TOP feixista i modernitzat com Audiència Nacional, per si això no fos prou, el jutge instructor, Ismael Moreno, va ser Inspector nacional de la Policia franquista i amb un currículum d’actuacions més que sospitoses. De fet en qualsevol democràcia aquesta persona seria inhabilitada per qualsevol càrrec públic, i encara menys per impartir justícia. No es pot servir a un regim dictatorial i desprès esborrar el passat i servir una democràcia on el poble ha de ser l’última paraula.

Tanmateix, la retirada del passaport ja ha estat de traca. Em pot dir que amaga, o quin perill comporta en Coma, un representant del poble escollit per les urnes i amb tota la legitimitat que això li dona. Ell es va negar a declarar, cosa que també es un dret trepitjat, però la causa ja no te cap excusa, defensar en un plenari una decisió del Parlament de Catalunya, votada per majoria, i recordo on resideix la sobirania popular.

Tot plegat, ens torna a mostrar que les mancances democràtiques de l’Estat no son fruit d’un partit,o d’unes persones abusant dels seus càrrecs, es simplement estructural, això ens porta fins el suposat canvi de règim, la mal anomenada transició i posa més arguments de pes per afirmar que va ser una farsa, que 40 anys més tard encara dura. On els botxins feixistes van seguir exercint el seu poder, i on simplement es van canviar noms, sense canvia l’essència de l’Estat i sobretot els punts de poder que segueixen a les seves poltrones dirigint una comèdia macabra que mai afrontarà un repte polític com el que proposa Catalunya, sinó es des de la violència, en aquest cas judicial i la guerra bruta.
No es pot demanar algú que no es i mai ha estat demòcrata que es comporti com a tal.

Anem per feina, que els ous ja son al taulell de la cuina i aviat els haurem de batre.

UN NOU CLAM PER LA INDEPENDÈNCIA

Efectivament, el dia que sabem que un nou càrrec electe es detingut per anar a declarar, amb l’acusació simple de les seves declaracions en un ple del Consistori. En Joan Coma haurà de declarar a Madrid, concretament al Tribunal hereu del franquisme, l’Audiència Nacional per justificar la llibertat d’expressió suposadament garantida en una democràcia. Sense voler jutjar més enllà de les formes i el com, o el rèdit que alguns en voldran treure, desitjo que l’independentisme no torni a caure en el parany de confondre l’enemic. Segurament la visualització del Cant de la Senyera al Concert de Sant Esteve d’enguany al Palau de la Música es la millor medicina i exemple de clam de país.

LLIÇONS DE DEMOCRÀCIA?

Un cop acabada la cimera pel Referèndum del passat divendres hem viscut dos elements o esculls que hem de superar per seguir amb pas ferm cap al davant. Per una banda, l’aposta que reitera el full de ruta de buscar el referèndum acordat, recordo sense deixar el Pla B, i que els Comuns ja en boca de l’alcaldessa de Barcelona o del mateix Rabell han fixat com a data quan convingui, i sense que això sigui un escull i valorant que nomes serà efectiu buscant un acord que saben impossible. Per l’altra el discurs del monarca borbònic que ens avisa que vulnerar les normes porta a tensions estèrils, i respectar les lleis es la base de la democràcia, participar en un projecte comú en base a la diversitat o pluralitat i és moment d’obrir-se al món i no tancar-nos en nosaltres mateixos entre molts altres missatges de l’estil.

Realment crec que ser esclau de dates mai es bo quan hi ha una negociació pel mig, crec que la majoria estariem dacord. Ara bé, una cosa es això i l’altra incomplir el promés o acordat a la moció de confiança i en el full de ruta o contracte a la ciutadania. Voler crear un consens entorn una idea, com es el referèndum ho trobo molt encertat, desvirtuar el camí ja no. Crec que les declaracions dels Comuns no ajuden a crear el clima de confiança, tant difícil en aquest país, necessari pel repte majúscul de que parlem. Com a màxim al setembre es previst el referèndum vinculant, aquest es el pla invariable, mentrestant buscar acords amb l’Estat per acordar-lo es una obligació i un capital de cara a l’exterior i al propi tarannà de la nova República. Jo no diria 2 o 3 mesos de marge com ja hem sentit. Simplement seguiria en paral·lel la preparació del referèndum i alhora fent tots els passos al nostre abast fins el darrer minut abans de convocar-lo demanant un acord pactat amb l’Estat per celebrar-lo que segurament tots sabem no arribarà. Es el joc de la política i de posar els màxims trumfos en un repte on recordo ara per ara estem sols.

Per altra banda el discurs de l’hereu del Dictador espanyol, amb bon criteri traslladat a la cadena secundària de la televisió catalana per criteris estrictament periodístics i d’importància ha tornat a destil·lar buidor, burla a la democràcia, amenaces i nul respecte a la ciutadania de part d’una institució caduca i sense cap autoritat moral per donar cap lliçó, i molt menys de democràcia.

La conclusió, es que podem sumar en un projecte segons ell divers amb les normes marcades a sang i invariables, i per suposat sense poder parlar de votar o de resoldre els reptes que planteja la ciutadania democràticament. Aquest es el projecte que una institució hereva d’un altre règim ens ofereix. Aquest obrir-se al món que ens proposa, crec que seria perfectament beneficiós si la casa reial l’agafés com a propi i assumits que el control darrer d’una democràcia es el poble i aquest te tot el dret de decidir sobre els temes que l’afecten com a base de tot. Clar que en una institució per herència i en aquest cas tacada de sang en el seu origen seria esperar massa.

En definitiva, seguim el camí, i sobretot evitem que els arbres no ens permetin veure el bosc.

IMPULS FINAL

El TC, fidel a la seva feina, ens ha donat avui una nova mostra del tracte que ens te reservat. Ha suspés les tres lleis de desconnexió i les seves ponencies, peça clau del procés al Parlament, i els tribunals han anunciat la data del judici a Mas, Ortega i Rigau pel 6 de febrer amb el gran delicte d’haver posat les urnes en una democràcia. Com diu en Pere Cardús la democràcia no es negocia, i avui la cimera pel referèndum ha de posar les bases i la directa per citar a la societat catalana a les urnes i poder decidir el nostre futur per damunt de Tribunals i decisions amb tant poc respecte per la democràcia.

El mateix portaveu del Govern espanyol, avui recordava que la societat catalana no podia caure en radicalismes, que era moderada. Caldria dir´-li que s’equivoca, es radicalment demcocràtica i així ho justifica un 80% favorable a poder votar i decidir, que prengui nota.

El combat del 2017: esteu a punt?
Per: Pere Cardús Cardellach
La democràcia no es negocia. Tanquem l’any amb un propòsit ferm i diàfan. L’any que ve serà l’any de la democràcia catalana. Es portarà a la pràctica amb tota la força i tota la dimensió. La independència no serà un compte de resultats, ni un balanç, ni un passar comptes, ni un pla d’inversions, ni un pla de pensions. Almenys no serà únicament tot això. Posarem tots els arguments damunt la taula. Perquè hi són i són molt rotunds i concloents. Explicarem totes les oportunitats d’obrir un nou escenari per Catalunya. I, malgrat que tot això hi ajudarà, no serà el factor determinant.
L’any que ve és l’any del xoc. Del gran xoc democràtic. A Catalunya instal•larem la trinxera més gran de combat democràtic d’Europa i bona part del món. Construirem un dic de contenció de l’autoritarisme, el populisme i la ‘dictatova’. I cadascú es posarà al costat que vulgui d’aquesta trinxera.
Jo voldré la independència per moltes raons. Històriques, de benestar, econòmiques, de salut mental, lingüístiques, culturals, de justícia… Algú altre triarà només algunes d’aquestes raons. O hi haurà qui en tindrà unes altres. Però la batalla serà la democràcia. I a un costat hi haurà els qui creuen que la democràcia obeeix la llei. I a l’altre costat hi haurà els qui creiem que la llei obeeix la democràcia.
I com es farà aquest combat? El referèndum en serà l’eina fonamental. Per mi, el referèndum continua essent tan sols una eina. El referèndum serà el moment de la veritat. I no podran tremolar les cames, a l’hora de la veritat. Si s’anuncia, la victòria serà fer-lo. I fer-lo amb totes les conseqüències. Peti qui peti. Però el referèndum no serà l’únic camp de batalla democràtic.
Abans del referèndum passarem unes quantes proves de força. Deixarem passar cap condemna d’un càrrec electe per haver obeït el mandat democràtic? Deixarem passar cap agressió –judicial o de la mena que sigui– per haver servit el debat democràtic? L’actuació dels demòcrates catalans quan hi hagi una condemna ha de ser molt clara.
D’entrada, no s’acatarà la sentència. Perquè, com hem dit, les lleis obeeixen la democràcia i no a l’inrevés. I a continuació, es prendrà la iniciativa per respondre a l’autoritarisme de l’estat espanyol amb creativitat democràtica. I creativitat no vol dir amb dreceres ni refugis, sinó plantant cara. Però sense caure en cap provocació. Tampoc no cal ser tanoques.
No negociarem la democràcia. No acceptarem de rebaixar-la ni un centímetre. Qui tingui aquest principi en la seva actuació, haurà fet la contribució més decisiva a la victòria. Si l’estat espanyol vol aturar-nos, s’haurà d’arriscar molt. Molt! Haurà d’empresonar molta gent. I, així i tot, no ho aconseguirà. Perquè la presó serà un revulsiu de més democràcia. El vot i la democràcia contra la por i la presó. Aquest és el combat del 2017. Catalunya serà la bandera de la democràcia. Jo ja estic a punt. Comencem?

NEGACIONS HISTORIQUES

Es francament decebedor veure com el tot s’hi val per defensar unes posicions es a l’ordre del dia, i com la mentida o manipulació malintencionada forma part del decaleg del bon polític. Els casos de Carlos Carrizosa de Ciudadanos i Garcia Albiol dels Populars al Parlament en referència a la negació dels fets historics es flagrant, mesquí i cal dir-ho de molt mal gust.

Carrizosa arrel de l’explicació a una escola del país de la Guerra dels Segadors, ens diu que es vol incitar a l’odi jugant a matar i ensenyant com els espanyols traeixen i massacren els catalans. Preguntant quins valors volem ensenyar i posant l’adoctrinament damunt la taula. La consellera li ha respost que la historia es la que es, i treure de context un vídeo d’un minut no significa incitar cap odi, al contrari, es una pràctica comuna a Europa ensenyar la història dels municipis i això no busca cap enfrontament. De fet Garcia Albiol ha assegurat que els espanyols no han matat mai catalans per embolicar encara més la troca.

El tracte colonial espanyol, apart dels greuges evidents economics, socials o culturals que han fet patir a territoris com el català comporta com a vencedors manipular la historia al seu gust, es allò de tinc uns principis, però si no li agraden en tinc uns altres. Ens pot agradar el passat o no, però es el que es, va existir el 1714, van existir episodis anteriors i posteriors on posat en aquell context podem dir que espanyols van matar catalans. De cap manera criminalitza la societat espanyola en general, ni les nostres relacions, simplement son fets. Tots els Estats o nacions tenen la seva historia fosca alguns cops i lloable altres, i les dues formen part o haurien de formar part de la memòria col·lectiva. De fet les pràctiques habituals a Europa no poden ser denegades a Catalunya perquè no volen sentir la veritat incomode de la nostra història, però l’han d’assumir.

De fet, no es pot demanar massa en aquest sentit a un Estat que 40 anys desprès de la mort del Dictador segueix protegint els botxins i amagant les seves atrocitats sense cap tipus de perdó a les victimes, ni reparació. Un Estat endogàmic on les propies mentides acaben assumides com a veritats de fe i on tapar les vergonyes propies ha acabat sent un esport polític que es part de la responsabilitat d’unes estructures i uns representants sense cap tipus d’ètica i de valors per assumir uns mínims democràtics.

EL VAIXELL SURT DE PORT

Ja tenim la primera part del debat de Pressupostos enllestida. La CUP aquest cop ha donat el vistiplau per la seva tramitació i ara vindran les negociacions per aprovar-lo que esperem vagin com tots esperem que vagin. Constatar ahir com va dir el Conseller Junqueres en un moment de les seves repliques que sense parlar del referèndum, va ser el tema estrella dels altres grups, deixant els números en la part secundària. Per altra banda el representant de Ciudadanos que ens deia que el vaixell cap Itaca no havia sortit del Port, caldria dir-li com resumeix en Dídac Boza en el seu article que el hàmster ja ha saltat de la roda i cada pas ens acostem una mica més a la decisió final.

El hàmster ha saltat de la roda
Dídac Boza |
El temporal de vent i pluja no és l’única tempesta desfermada a Catalunya en aquests dies previs de Nadal. També hem viscut alguna inclemència política de certa intensitat, sense més conseqüències -aparentment- que la revelació d’un evident vertigen. Una alta dirigent del PDECat expressa públicament dubtes sobre la viabilitat del referèndum que el govern està determinat a fer. Ràpidament el president surt a esvair qualsevol ombra i llança un missatge amb destinatari múltiple. Puigdemont avisa als de fora, però també als de dins, que ja no hi ha més camí que la línia recta cap al referèndum.

En política les desautoritzacions són difícils de dissimular. El que va fer el president Puigdemont dissabte, després de l’entrevista a Mercè Conesa a NacióDigital era nítidament una desautorització. “Indefectiblement”, hauríem de dir en aquest cas. La correcció immediata era inevitable precisament en el moment en el qual es veu nítidament la buidor de l’operació diàleg Soraya-Millo i, sobretot, quan el govern està treballant activament per un referèndum que comença a tenir les primeres complicitats internacionals visibles.

Anècdota? Accident de comunicació? Potser sí, però també un símptoma molt clar de la proximitat del repte. Estiguem preparats per assumir que, un cop passades les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis, podem assistir a episodis de tota mena que afectin no només els antics convergents sinó molt probablement altres forces del canviant mapa polític català. Els nervis formen part de la condició humana i els polítics no en son aliens. Algú s’atreveix a donar per tancades les convulsions que afecten el sistema de partits de Catalunya en els sis anys i mig que han transcorregut des de la sentència de l’Estatut?

La determinació del “referèndum o referèndum” posa a prova les habilitats comunicatives, però també les lleialtats i les conviccions. Qualsevol evolució dels esdeveniments en els propers mesos que pogués semblar una repetició de jugades anteriors seria rebutjada per una gran majoria de ciutadans que abominen la idea del “bucle”. Els prop de dos milions i mig de persones que van votar simbòlicament el 9 de novembre de 2014 ara volen fer-ho de debò. Segurament bona part dels partidaris d’aquell “sí, sí” es pregunten encara com és que no van ser convocats a unes eleccions de forma immediata. A la immensa majoria de votants del 9-N i als centenars de milers de manifestants de cada Onze de Setembre els importen un rave els càlculs de partit o tacticismes d’última hora. El hàmster ha saltat i la roda ja no pot seguir girant.