Arxiu mensual: novembre de 2016

NO SON ELS MILLORS POSSIBLES

La presentació dels Pressupostos ha portat les reaccions de tots els partits, entre aquests els que precisament confiem hi donaran suport i milloraran si es possible. La CUP amb Eulalia Reguant ens diu que no son els millors possibles, i ho argumenta dient que no s’exploren tots els marges que dona la Constitució i l’autonomisme. Alhora valora positivament la partida pel Referèndum, i reclama politiques pel 96% de la població i no pel 4%.demanant un debat social dels mateixos. La resta de grups com hem vist posen el crit al cel pels recursos pel Referèndum o per l’augment a Exteriors i Hisenda Propia, obviant que un 75% del mateix son partides socials.

Jo per la resta de partits diria que segueixen negant el resultat electoral del 27 S i el mandat democràtic de la gent als seus representants, aquest atorga una majoria amb el full de ruta cap a l’Estat propi i traslladant els resultats a un hipotetic referèndum amb victòria del SI per 55 a 45. Per tant i com en qualsevol societat democràtica, els seus representants escollits han de complir amb el seu programa i aquest pressupost ho reflecteix amb l’augment en punts claus per un nou país com l’Hisenda propia i la projecció exterior, alhora que posa les bases per un referèndum ja anunciat amb totes les garanties acordat o no per resoldre com fan els llocs civilitzats els problemes polítics, votant. Per tant res de nou i cap escarafall, com tampoc cap possible impugnació judicial podrà aturar la democràcia.

Pel que fa la CUP, segurament no son els millors possibles, però haurien de valorar que amb una Espanya de les autonomies i amb el nom de Catalunya, les limitacions son tant grans que mai seran els millors possibles, son de supervivència. Per altra banda si es pot explorar com diuen algun marge ara es el moment, però saben que segurament es tant curt, que la batalla política per unes engrunes potser no es convenient per un procés que encara els moments decisius.

No trobo gens menyspreable, un 75% de despesa social, i per descomptat que un Govern ha de parlar amb tothom per presentar els comptes, un cop fet, crec que es labor parlamentaria acabar d’arrodonir o millorar abans de la seva votació i no es poden convertir en un debat públic on tothom hi pugui intervenir.

Dit això, ara toca millorar-los si es pot i donar la validació aquesta llei bàsica fonamental per poder seguir el full de ruta acordat i donar un salt qualitatiu en l’autoestima de la societat catalana i la visió de la nova República.

PREDICCIONS I PRESSUPOSTOS

Ahir l’expresident de la Generalitat en una Conferència a la Cambra de Comerç va explicar els que creia 3 punts claus en el 2017. Fer un referèndum de debò amb tots els ets i uts o no n’hi haurà, les solucions intermèdies no hi seran cosa que el fa diferent del 9N, un marc legal propi per Catalunya, en referència a la Llei de Transitorietat jurídica i que si acumulà la força necessària obligaria a l’Estat a negociar amb Catalunya i mobilitzacions ciutadanes al costat dels polítics que mostrin la voluntat del poble, sobretot amb una Diada que podria ser la última autonòmica

Tot això el dia que els Pressupostos entren amb escena, i amb sectors de la CUP que plantegen aprovar-los sense cap negociació per evitar desgast independentista i donant per fet que son autonòmics i amb data de caducitat.

Son dos fets que marcaran el futur immediat del procés i la transició cap a la futura República Catalana, de fet altres temes com l’obertura del 6 de desembre crec no passaran de ser una simple anècdota. Jo soc dels que crec que els comptes catalans si que son una part per fer avançar el procés i per tant hi mantenen tota la relació, sense que això soni a xantatge, son la prova de la nostra fortalesa i determinació per arribar al final.

Aquests i tal com diu aquest sector cupaire, podrien passar sense negociacions, cosa crec positiva i que alhora mantindria el discurs de cada partit evitant contradiccions ideològiques que evidentment els enemics del procés ja estan esperant per abocar tota l’artilleria de paranys i dividir la nostra gran fortalesa, la unitat. En el mateix i tal com diuen la partida al Referèndum pot anar més o menys amagada per evitar noves impugnacions. Hi ha maneres per fer-ho i segurament cal evitar les topades innecessàries.

Pel que fa a les prediccions d’en Mas, no hi ha dubte que son tres fases que el 2017 ha d’abordar per arribar al final. El Referèndum si o si, la legalitat catalana i la mobilització ha de ser aquesta darrera fase autonòmica, i aquesta nomes serà possible des de la unitat, cosa que l’Estat també sap amb tota certesa.

FIDEL CASTRO: COMANDANTE O DICTADURA

La mort del líder cubà ha emplenat de comentaris i reflexions sobre el personatge els mitjans i també les xarxes. He vist com aquests dies molts tractaven en Castro com un heroi i fins hi tot instavan a seguir el seu llegat, posant un seguit d’arguments en forma de metges graduats a l’Illa, el sistema educatiu, un pressupost per serveis socials majoritàriament, la eliminació de la desnutrició infantil entre d’altres.

Vist així, i nomes amb aquesta parcialitat semblaria un super home ple de bondat i lliurat al seu poble sense esperar res a canvi. Malauradament crec que sentiments, ideologies i preferències a banda cal jutjar les persones en la seva globalitat, i el qualificatiu de Dictador, li escau més que el de Comandante, per molta revolució que lideres al seu dia amb consignes que molts signarien i respectables, però que amb la seva victòria en quedat en vora 50 anys d’un règim totalitari, on la llibertat del poble va quedar retallada i la perpetuació per decret del poder era el fi.

Le balances cal fer-les completes, prohibició de mitjans que no fossin del règim, presos i assassinats polítics, estructures amb la base de la corrupció com a bandera (el pa de cada dia d’una dictadura), propaganda sobre educació i model sanitari sense deixar que les institucions internacionals fessin una avaluació com es fa en el món democràtic (informe PISA, per exemple a l’educació), Costa Rica per exemple es demostra ha fet més progrés social que Cuba. Part de la població exiliada, molta amb l´únic pecat de pensar diferent al règim, i execucions amb judicis miserables per eliminar l’oposició a Castro. Desigualtats evidents a la població que va condemnar en part a la pobresa, jo mateix vaig estar a l’illa caribenya i vaig poder veure els mercats gairebé buits o les cases amb doble sostre per viure dues famílies, alhora que vaig veure la urbanització de luxe on tenia la residència el Dictador. Podria seguir, però crec que no cal.

La ideologia no pot emmascarar una Dictadura, aquesta pot ser de dretes o d’esquerres (el comunisme), i els patrons son els mateixos. Retallar i controlar les llibertats d’un poble en benefici d’unes el·lits que tenen tot el poder. Pinochet, Franco, Stalin, Castro, Chavez i malauradament una llarga llista han buscat el mateix, una perpetuació en el poder i la repressió com a sistema. Aquesta no es cap revolució acceptable ni cap model a seguir.

ELS XANTATGES

Veien ahir la interessant entrevista que Julia Otero va fe a Anna Gabriel, en vam poder treure algunes conclusions. Ens diu que la millor enquesta es el referèndum, amb el ris de poder perdre. Crec que en aquest punt tots hi estaries dacord, almenys aquest 80% de la ciutadania favorable al dret a decidir i que com a nivell mínim de democràcia ens mereixem. No es pot entendre qui nega que la societat no sigui la protagonista de les grans decisions a benefici d’uns pocs que els hi atorgan més privilegis.

Ens diu que els rics tenen massa en aquest país, crec que es una opinió amb molts matissos, com han obtingut aquesta riquesa seria una dada fonamental, es a dir, no es pot criminalitzar la persona que ha guanyat molts diners legalment com emprenedor i arriscant, alhora que creant riquesa en forma de llocs de treball i productivitat. Podem discutir quan ha d’aportar a les arques pel bé comú i evidentment ha de ser molt més que els que no tenen aquesta renda, però d’aquí a remoure aquesta demagògia constant que sentim molts cops hi va un pam. Parla que 27 persones tenen una gran renda i que gravan aquests no hauria calgut fer les retallades des del 2010, perdoneu el benefici del dubte. Estaria dacord que la crisi l’han creat uns quants i la injusticia i el sistema han fet que la factura la pagués la ciutadania afectant el seu estat del benestar i amb el mínim greuge als que l’han creada i la seva especulació desmesurada, però un cop en aquest context, Catalunya i els recursos que pot distribuir en moltes ocasions segurament no ha tingut massa alternatives.

Ens parla de la feminització del llenguatge, per damunt de la filològia i com a mesura de visualització, crec que ridiculitza la dona, més que reclamar una vertadera política d’igualtat, no ho veig una bona tàctica per arribar al que una societat madura i normal hauria de ser natural, com es la igualtat entre els dos sexes i el tracte com a persones i no com a caràcteristiques de cadascú.

Per últim volia destacar la seva queixa pel xantatge pels pressupostos i el referèndum, que diu no es a ells, sinó a la ciutadania, aquí francament i pel molt que ens hi juguem, i precisament per respecte a aquesta societat que reclama mereix com a moment excepcional fugir del que seria una situació normal i actuar diferent amb generositat en benefici de la finalitat. El procés s’ha endarrerit precisament pel vodevil en els darrers pressupostos, l’empat assembleari que curiosament desprès van resoldre en petit comite deixant el procés penjant d’un fil. Ara s’ha de ser conscient que son uns números autonòmics i per tant demanar la lluna no te sentit. Cal responsabilitat i visió d’Estat per donar ales al Govern i poder arribar fins al final desitjat.

En definitiva, no cal interpretar les paraules com a xantatge, més aviat com a rigor i seriositat per poder arribar a la nova República Catalana.

LO CALORET DEL CINISME

La mort de Rita Barbera ens ha deixat moltes declaracions i imatges que gairebé pretenen fer passar una política corrupte i amb unes pràctiques de gestió i ètiques reprobables i abominables com un mártir, i això ni la mort es excusa per dur-ho a terme. Tot el respecte al seu cercle familiar i d’amistats per la seva mort, i diria que amb el minut de silenci no hi havia excusa per no ser-ne respectuós. Tanmateix això de cap manera pot tapar les seves vergonyes en vida i sobretot les dels membres del seu partit.

Blanqueig de diners, obres faraòniques ruïnoses com la Ciutat de les Arts, grans despeses protocolaries i personals jugant amb els diners públics, una xarxa de malversació i corrupció a València que ha deixat el territori tal com esta i un Partit gairebé desfet per la seva gestió a l’alçada de les millors mafies, i amb la Rita com una de les persones amb més poder. Un cop imputada ha estat menyspreada pels seus companys Populars, apartada del partit i utilitzat com excusa per no contestar pels seus fets, arraconada al Senat i ara amb un discurs de cinisme un cop morta i amb ella els seus secrets que fa fredat.

Hem sentit termes com “pressió injustificada”, “cacera”,”imputada per 1000 euros”, “persona honorable” i d’altres per l’estil, dites per les persones que fa quatre dies en fugien i la deixaven en entredit.

De fet, aquesta llarga tanda de declaracions ciniques i mesquines han deixat la política espanyola allà on tots veiem que es, amb unes estructures de fang i un llast de corrupció i impunitat sense remei. Li hauria de caure la cara de vergonya a Celia Villalobos quan diu que nomes es per 1000 euros, quan tots sabem els milions i milions que porten les seves imputacions pel cas Taula, Gurtel i altres, això nomes era el sistema de blanqueig que utilitzava, cal ser molt barrut per barrejar el terme honorable amb la difunta, com si la mort esborres la seva gestió pública i personal, i cal tractar d’ingenus o fer burla de la societat per criticar una cacera o com ha dit un altre dirigent no respectar la presumpció d’innocència, caldria veure com actuen ells si la víctima no es una dirigent popular, i no cal dir res més.

En definitiva respecte a la mort, però critica a un model de gestionar i de fer que representa el model estructural democràtic espanyol amb la seva pura essència.

LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

El president espanyol Mariano Rajoy amb una resposta a la sessió de control ens diu “que ningú va als jutjats per les seves idees, la llibertat d’expressió està garantida”.

De fet es curiós que al mateix temps el Jutge Vidal segueix suspés per 3 anys per la seva feina al temps lliure, i que ahir en una sessió vergonyosa a porta tancada, amb la millor de les opacitats s’aprovés el suplicatoria contra Francesc Homs, per poder ser jutjat amb el delicte d’haver permés posar les urnes a Catalunya. PP, Ciudadanos i també PSOE ho van fer possible, aquests últims argumentant que no pot tenir una situació de privilegi.

Realment el forat democràtic a l’Estat espanyol es tant gran, que el suport dels simples democrates a la nostra marxa hauria de ser gairebé una obligació. La cruesa amb la que l’Estat afronta els reptes que li proposa la societat catalana ha posat al descobert per si algú no ho sabia que darrera la cortina fa tuf de repressió i d’estructures arcaiques i amb records a altres regims.

Després de les ofertes de diàleg a bombo i plateret han vingut uns fets que han posat les coses a lloc per la gent de bona fe que encara creia en aquesta Espanya que no ha abandonat les seves actituds colonials. Si ens hi fixem hem viscut una nova onada per generar confusió amb enquestes que diuen que el no guanyaria, amb provocacions per detencions de càrrecs electes per generar discordia i moltes informacions que nomes volen generar dubtes en aquell que veu com el temps passa i els fets son cada cop més reals i sense marxa enrere.

Tanmateix la cara amable dels últims dies ha estat la gota que ha fet vessar el vas, la cita de Carme Forcadell amb els jutjats el 16 de desembre, el cas Santi Vidal i ara ahir el suplicatori aprovat per Homs donen idea de la gran mentida que ens volen fer empassar. Les mancances democràtiques son tant grans i la manca de qualsevol entesa es tant evident que no queda altra que seguir el nostre camí i posar la decisió final a les mans de la societat catalana, com no pot ser d’altra manera.

No cal caure amb provocacions innecessàries, simplement cal fermesa i esperit democràtic, precisament aquell que l’Estat ha abandonat amb jornades com les d’ahir i la llibertat d’expressió a la boca.

DIALEG SENSE CREDIBILITAT

La nova imatge que vol transmetre l’Estat espanyol amb Catalunya de dialeg, dialeg i dialeg, arriba tard i malament. No te cap tipus de credibilitat. Posar una cara més amable a la Delegació del Govern que Llanos de Luna, tampoc és un gran mèrit no convença si per un altre costat veiem com el Jutge Vidal segueix suspés per les seves activitats al temps lliure, com es nega el traspàs de rodalies per una millor gestió o avui Francesc Homs perdrà la seva posició d’aforat per poder ser jutjat amb el gran delicte d’haver permés posar les urnes el 9N, i cal dir-ho la posició mesquina del PSC amb declaracions com les de l’alcalde de Lleida que veu coherent anar a votar a la consulta i ara votar contra Homs a Madrid, donç no, no ho es i ho sap perfectament.

En definitiva com diu en Xavi Bundó, una mès estesa enverinada que no aporta cap novetat al tracte per Catalunya, i que bàsicament no ha de fer perdre el món de vista a cap dels actors del procés. Unitat i convenciment amb el projecte, deixant partidismes a banda, encara que això segurament seria demanar massa.

Santi Vidal i la mà estesa
Xavi Bundó |
Dissabte ens vam llevar al “Via Lliure” amb la notícia que publicava La Vanguardia. La reunió discreta entre Carles Puigdemont i Soraya Sáenz de Santamaría. Rajoy 2.0. La nova etapa. La mà estesa. Sumem-hi el relleu de Maria de los Llanos de Luna com a delegada del govern i la demolició pràcticament total de l’estructura d’Interior responsable de l’Operació Catalunya. Ah, i la voluntat de pactar un nou finançament (tres anys més tard del que marca la normativa, això sí). Un nou temps. Diàleg, diàleg, diàleg. Seny i ordre.

En aquests moments, Soraya Sáenz de Santamaría està traient la pols a l’agenda de contactes a Catalunya i fa dies que demana consell. Com podem rebaixar la temperatura? Com podem acostar postures? No sap per on començar, però com a mínim està demostrant un cert interès. Han passat 5 anys i ni ella ni Rajoy recorden què vol dir això de cedir i pactar. El gest d’encaixar les mans el tenen rovellat.

Però aquest presumpte nou temps té un gran adversari. Un gegantí problema: la roda. Les estructures de l’estat han bastit aquests anys un engranatge fenomenal encarat a Catalunya i que ara mateix és imparable. Una roda que gira i gira, carregada amb totes les causes obertes, tots els processos judicials purament ideològics. I es convertirà en una gota malaia contra la mà estesa. El cas de Santi Vidal, condemnat a 3 anys d’inhabilitació per escriure una Constitució Catalana al temps lliure n’és un cas, però la roda n’acumula centenars més. El dels encausats pel 9-N, Forcadell, els ajuntaments amb les estelades, totes les lleis catalanes recorregudes al Constitucional sistemàticament… o el suplicatori a Francesc Homs, que es votarà aquest dimarts mateix. La roda segueix en marxa i no és tan fàcil parar-la, ni tan sols pels que l’han construït.

Diàleg? La constitució de Santi Vidal. Mà estesa? Les urnes d’Artur Mas. Acostament? Els ous trencats (amb perdó) de Joan Coma. El problema d’acostar postures és en primer lloc la credibilitat i en segon la possibilitat. No ajuda a la credibilitat que el mateix dia que Soraya Sáenz de Santamaría preguntés als seus contactes per on podia començar a solucionar la carpeta catalana, el secretari d’Estat d’Infraestructures Julio Gómez-Pomar fes un cop de porta a traspassar la gestió de Rodalies a la Generalitat. I no ajuda a la possibilitat saber del cert que el que li va passar fa unes setmanes a Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga, li pot passar a qualsevol dels centenars de càrrecs imputats d’aquí a uns dies.

5 anys de terra cremada no se solucionen amb una regadora.

LA CROSTA FRANQUISTA

Les portes de la Presó Model de Barcelona han estat testimonis el 41 aniversari de la mort del Dictador Franco perquè detinguts, condemnats i víctimes del franquisme hi tinguessin presència a l’acte organitzat per Òmnium pel seu homenatge i reivindicar que sigui un espai per la memòria històrica.

La barbàrie del règim ha estat molt present i les denúncies indignades per no haver jutjat mai el franquisme han estat constants. Els crims com aquests mai prescriuen i com ha definit perfectament en Carod Rovira “Franco és mort, però part del franquisme encara és viu”. De fet un dia abans amb una entrevista al Diari El Mundo el vicepresident de la Fundació Francisco Franco, Jaime Alonso Garcia va deixar anar perles com aquestes “el règim no afusellava per capritx”, “va afusellar infinitament menys que Itàlia o Alemanya” o “nomes van ser 23 mil afusellats” com exemple. Ho podem complementar amb una vella entrevista a Adolfo Suarez on confessava que no havien fet un referèndum sobre monàrquia o República ja que tenien dades clares que l’hereu del Dictador hauria perdut.

Un embolcall escandalós que acompanya l’Estat espanyol i les seves estructures corruptes i tacades per les barbaritats de la Dictadura. Realment com deien el franquisme no ha mort, i no ho ha fet perquè amb la mort del seu líder van gaudir de carta blanca per organitzar un Estat a la seva manera amb una capa de modernitat i llibertat controlada, però amb el comandament assegurat.

41 anys més tard i cap condemna, cap revisió de la història, sinó es per mantenir la falsedat fins al final, cap judici als complices encara vius i reclamats per la justicia internacional, cap respecte als morts enterrats a les carreteres, cap pudor en mantenir partits i representants que mai han condemnat l’horror, cap reparació a les víctimes, ni cap intent d’anul·lar uns judicis totalment il·legals i monstruosos i ja per escarni a les víctimes permetre una Fundació amb honors al Dictador sanguinari i amb subvenció pública. Tot un despropòsit sense precedents al món.

Alhora permetre declaracions com les del Vicepresident de la Fundació Francisco Franco defensant l’horror del règim i banalitzant 23 mil morts o millor dit assassinats impunes a mans de criminals ja donen idea del tipus d’Estat que parlem. Aquest autèntic personatge mesquí es el retrat del permés amb impunitat a un Estat que encara parla dels dos bàndols quan es refereix a un cop d’Estat sanguinari a un règim democràticament establert.

La República catalana farà be de com a mínim honorar les víctimes d’aquestes atrocitats, i perseguir qualsevol suport al mateix amb carta blanca ara a l’Estat encara que sigui per dignitat i per respecte a la societat que ho ha patit.

MADRID INDEPENDENT

La presidenta de la Comunitat madrilenya, Cristina Cifuentes diu que els madrilenys estan pagant 3 mil milions d’euros per la sanitat, educació i d’altres serveis dels andalusos. La reacció ha estat podríem dir feble.

Susana Diaz diu simplement que es mentida i que la seva comunitat rep 109 euros per habitant menys que Madrid i critica anar contra la igualtat i la unitat del país. Ciudadanos, IU, Podemos i el PSOE ja han criticat la presidenta madrilenya. De fet ja s’ha ironitzat amb una petició del PP demanant la independència de Madrid.

La pregunta es clara, ho podeu comparar quan des de Catalunya han sortit veus reclamant els greuges i insinuant l’esforç econòmic català en comparació amb comunitats com Andalusia, nomes receptores sense fí. Recordo que fins hi tot es va amenaçar amb acudir a la justícia i per descomptat tot tipus d’insults contra Catalunya i la seva insolidaritat.

És curiós veure com ara les reaccions han estat sense cap similitud i res a veure. No hi ha dubte que la igualtat que reclama Susana Diaz no la garanteix un sistema de finançament força insolidari on els que més aporten com Catalunya son castigats i els que més reben com pot ser el cas andalús son els més afavorits. Aquesta sola singularitat ja deixa veure l’engany del sistema. Per exemple a Alemanya podem veure com cada regió o land un cop aportat i rebut es manté en el mateix nivell com seria normal.

De fet ahir el President Puigdemont va tornar a aprofitar la llista de greuges davant el monarca espanyol, i sobretot un de molt preocupant, la falta d’inversions alarmant i premeditadament feta per l’Estat que perjudica seriosament el desenvolupament de Catalunya i les inversions al mateix territori, en forma de noves empreses, més competitivitat i llocs de treball, en definitiva un millor estat del benestar. No hi ha excuses, any rere any el pressupostat amb inversions i executat es escandalós i el nivell d’inversió en infraestructures amb el que anomenen motor de l’Estat es de vergonya. Una contradicció en si mateixa.

De fet ningú dona indefinidament sense res a canvi. Els territoris que reben d’altres solidaris, es per poder sortir del pou on estan posats, al cap de molt de temps sense canvis, ja no es solidaritat, es frau, i les estructures de l’Estat son molt d’això.

Per tant Cifuentes i Diaz, ja n’hi ha prou de disfressar una realitat que tots sabem quina es.

EL SISTEMA GIRATORI

Una vergonya i perversió del sistema, es el que anomenem les portes giratòries. El darrer cas el Ministre Fernadez Diaz. Desprès dels escàndols per utilització del seu càrrec per conspirar contra l’independentisme i mil i una maquinacions amb informes falsos i lluita antidemocràtica, afegit a la reprovació de la cambra.

Desprès d’aquest currículum, i amb el nou Govern espanyol ja en marxa, ha caigut del mateix, però com es normal en el sistema espanyol, cal buscar un nou lloc de responsabilitat per ell, o de poca però amb un sou a l’alçada com a recompensa. Primer es va proposar com ambaixador al Vaticà, cosa que l’Estat Pontifici no va mirar amb bons ulls. Ara calia trobar una Comissió per presidir a la Cambra, amb la d’Exteriors que finalment no va gaudir del suport dels partits, i amb una dada esfereïdora, no sap cap idioma en una comissió d’exteriors, vertaderament espectacular. Posteriorment a la comissió mixta del Tribunal de Comptes que també ha seguit el mateix camí veient els Populars que no obtindrien els suports necessàris. Finalment ha obtingut la presidència de la Comissió de Peticions, donant de baixa l’actual i saben què es l’única que no s’elegeix per votació, sinó que es designada pel grup majoritari. Feina feta i una nova col·locació.

Un espectacle dantesc i que denota els nivells democràtics del sistema espanyol. Una corrupció i una vergonya que la ciutadania no mereix. Veiem com els presidents i alts càrrecs acaben els seus mandats i son enviats al cementiri d’elefants anomenat Senat, a alguna Comissió sense solta ni volta o al Consell d’Administració d’alguna empresa de l’IBEX 35 com assessors o ves a saber que per pagar els serveis prestats a cos de rei.

En aquest cas Fernàndez Diaz, recordo un ministre reprovat per tota la cambra i ara amb premi com qualsevol altra, dona idea del drama que estem parlant. Aquest es l’exemple del que la nova República Catalana mai pot seguir. Recuperar els càrrecs polítics com a servidors públics per un temps limitat, amb la meritocràcia com a lema, i posteriorment tornar a la vida privada amb la feina feta.

Aquest sistema que es protegeix a si mateix i s’allunya de la societat que representa es qualsevol cosa menys un sistema democràtic amb cara i ulls.