Arxiu mensual: agost de 2016

EL DIMONI: CATALUNYA

No vaig veure el discurs d’investidura de Rajoy, però pel que he vist una bona part de la seva proposta va anar centrada en la defensa de la unitat d’Espanya, la negació de la sobirania catalana, i els alts perills que portem i que ens fa culpables de tots els mals.

Una mena de “Una grande y libre” actualitzada en l’any que vivim. Realment la mesquinesa te aquestes coses, intentar amagar les propies incapacitats buscant culpables sense solta ni volta i posan el jo o el caos com a dilema a resoldre.

Francament per l’Estat i 40 anys després de la mort del Dictador, el problema es una nació que pacíficament i demcocràticament ha demostrat una majoria al carrer i una majoria al Parlament per demanar la República Catalana independent i amb la formula d’un referèndum perquè la gent decideixi. A l’altre costat menyspreu, negació a parlar, justícia polititzada, manipulació constant i guerra bruta. Podeu jutjar vosaltres mateixos si la anomenada Transició es o no va ser una farsa, i podeu veure la evolució de la democràcia espanyola a nivell zero.

Aquest es el gran problema segons Rajoy, amb una alternativa que en aquest aspecte tampoc millora els nivells democràtics i també nega el dret dels ciutadans a decidir el seu futur.

No n’hi ha prou amb això que tot i dir clarament que som el problema número u, la seva gestió al capdavant del Govern espanyol ha estat nul·la en diàleg, amb política i amb democràcia. Una contradicció flagrant que no s’aguanta per enlloc.

En definitiva el vodevil seguirà avui amb la perdua de la votació i segurament amb unes terceres eleccions més properes que mai. Un Estat sense remei i una Catalunya que ha de començar la seva emancipació democràtica sense mirar a un Estat del que res podem esperar.

EL VODEVIL ESPANYOL

La signatura del pacte de Ciudadanos i Populars, es un nou acte de cinisme d’aquest vodevil dolent i passat de rosca que l’Estat espanyol ens ofereix. Un document com el que ja van signar la segona versió Popular amb el PSOE en el darrer intent. Una série de mesures, on les més importants no tenen el suport necessàri per ser una realitat mai, per tant es una burla sense precedents.

Com ens recorda Vicent Partal, el dia de la investidura de Rajoy, faltaran 4 dies per superar un periode sense Govern a l’Irac. 245 per 249 dies. Si fracassa com es previst superaran a Cambotja. Crec que es fàcil veure que les motivacions d’uns i altres es ben diferent. Una sembla força justificada per la situació viscuda i l’Estat espanyol es incomprensible i una burla pels mateixos ciutadans espanyols que haurien de demanar explicacions urgents.

Un Estat amb un deute del 100%, un atur que es molt per sobre del desitjable, unes mancances democràtiques com les que demostra amb Catalunya o amb el seu passat més tenebros no pot vendre sopars de duro on per exemple la corrupció ha passat per diferents definicions fins acabar sent gairebé una virtud, i on per damunt la societat que li dona suport, per damunt d’un Parlament democràtic pretén canviar un sistema educatiu amb l’única finalitat d’acabar amb la llengua catalana pel civil o pel criminal, com a gran proposta catalana.

Uns dirigents que han donat la seva nul·la capacitat per fer política i que ja haurien d’haver dimitit fa temps segueixen mostrant les seves mancances i falta de respecte a la ciutadania que respon colaborant en aquesta broma, cosa que veurem en unes possibles terceres eleccions, on encara la participació serà una realitat.

Amb un públic així qualsevol espectacle triomfarà, per dolent que sigui. Que segueixi l’espectacle.

PREPARATS

Aquest agost agonitza i entrem en un mes decisiu, com ja he dit altres cops, pot ser la punta de llança definitiva per la nostra futura República. Tots en tenim responsabilitat i hem d’assumir sense recança o critiques estérils el nostre paper. Un setembre com diu en Vicent Sanchis on es decidiran moltes coses i esperem el món entengui encara moltes més. Ara, sí?

Ara, sí?
VICENT SANCHIS
Aquest setembre
a Catalunya és crític
La setmana que ve s’acaba la pausa agostera i es reprèn el ball. Caldrà prendre decisions audaces. Tan calculades com calgui, però transgressores. El compte enrere de divuit mesos s’ha escolat. A partir de dilluns la CUP haurà de decidir si vota a favor del president Puigdemont. Però no només això, perquè aquesta és fàcil. De primària. La CUP haurà de decidir igualment si aprova uns pressupostos que permetin enfortir el govern en la recta final. Que no poden ser “republicans”. I també haurà de pactar –pactar– amb Junts pel Sí la desconnexió de debò amb què ha de culminar la legislatura. Junts pel Sí, al seu torn, haurà de resoldre com encarrila la recta definitiva. Si es decanta per l’aprovació de les tres lleis tan rebregades i una declaració que impulsi la separació. O si tornem al referèndum. Igualment, Esquerra i el Partit Demòcrata hauran de sospesar l’estat de salut de les estructures pròpies –sobretot, l’Agència Tributària– que han de permetre el torcebraç amb l’Estat espanyol. Tot això no serà fàcil. Per albardar-ho cal, una vegada més, que l’Onze de Setembre sigui un èxit. Però la implicació de la gent de peu no pot acabar aquí. N’hi ha que deleguen tota la responsabilitat sobre els polítics però que fugen com gats del compromís i el risc personal. Que es desenganyin. “Els polítics” ni poden assumir tota la responsabilitat ni poden servir com a boc emissari per carregar les culpes a un altre. Aquest setembre a Catalunya és crític. La pregunta és òbvia i obligada: Ara, sí?

UN ESTAT PODRIT

Ciudadanos mostra la seva vertadera cara, si es que mai l’ha amagada. Desprès de la previsible sentència sobre la prohibició de Otegui com a candidat a lehendakari per Bildu a les properes eleccions basques. Ho justifiquen dient que l’odi el terror no poden apareixer a cap cartell electoral, que hi ha coses que un Estat de dret no pot tolerar i que un respresentant que representa un passat tenebrós es inadmissible.

Unes justificacions curioses, venin d’un partit creat per l’odi al català i amb xenofòbia constant a tot allò que representa Catalunya. Efectivament un Estat de dret no hauria de tolerar que per exemple l’assassí de Guillem Agulló es pogués presentar com a regidor a Xativa amb un partit d’ideològia neonazi, o que partits com la Falange, formació única de la Dictadura pugui presentar els seus representants a les diferents eleccions, que la Fundació Francisco Franco rebi subvencions per la seva obra, recordo de lloança a un monstre de la humanitat, o que tampoc digui res per la foscor amb que l’Estat protegeix als botxins de la Dictadura. Ara quan es tracta de condemnar una persona que ja ha complert una pena, sense cap delicte de sang i un valor per la pau a Euskadi, cosa que l’Estat tots sabem com ha actuat amb aquest procés. Com deia, llavors veuen licit negar al poble decidir si pot ser el seu representant o no. Un esperit democrata envejable.

Com deia un partit creat per l’odi al català i que ho demostra quan amb les negociacions amb els Populars rebaixen la seva gran qüestió, la corrupció, amb allò de “Donde dije digo, digo Diego”, i a canvi posen damunt la taula la desaparició de la immersió lingüística a Catalunya substituïda per un model trilingue ja fracassat en molts llocs, i amb l’únic objectiu de fer desaparèixer el català de les aules, recordo la llengua feble en molts àmbits.

Un respecte tant gran a l’Estat de dret per destruir un model lloat a Europa, amb resultats palpables i demostrables i aprovat per la majoria dels representants del poble de Catalunya, el Parlament en el seu dia. Tot això no val per res amb la seva obsessió malaltissa per arraconar la llengua catalana i convertir-la en una anecdota dels temps. Com sempre diuen dels independentistes “volem parlar dels vertaders problemes de la gent”, suposo que deuen ser aquests.

En definitiva,un Estat podrit que amb l’exemple d’aquest partit, veiem que significa per ells termes com Estat de dret o democràcia, exactament el contrari que els Estats civilitzats.

DIA CLAU

La Diada es va acostant poc a poc, i sembla que la idea de que la gent està poc motivada, assistència baixa i procés en retirada pren cos en diferents mitjans, alguns més que d’altres, i alimentat també,això si que sap greu per la gent favorable a la independència.

Tanmateix, i sense restar importància als fets de la baixa inscripció, cal veure que altres anys també ha costat i sobretot la primera setmana de setembre quan la gent ha tornat als seus llocs habituals hi ha hagut el boom per apuntar-se. Per altra banda el fet de que molta gent enguany te el lloc de concentració molt més aprop també pot restar aquest habit per apuntar-se, encara que pensi anar-hi.

Llegim aquest dies com el tertulià Lopez Alegre, ex-diputat del PP, davant la confirmació de l’assistència d’Ada Colau titlla el procés d’un virus com el zika o l’ebola. Res de nou amb aquests personatges mesquins on l’insult i el menyspreu son el seu pa de cada dia. Segurament no se si deu ser la poca educació rebuda intel·lectual o moral, o algun virus que en aquest cas s’ha instal·lat al cervell provocant aberracions com aquestes, descarto el caloret de l’estiu ja que en altres èpoques el nivell es similar. Al mateix temps veiem com dins els Comuns personatges contraris a la independència com en Rabell o Coscubiela criticant Colau per la seva decisió. Ja se sap tot el que no sigui esborrar de les ments el projecte que reclama la societat catalana i tornar a l’autonomisme tronat amb eixos dreta i esquerra sense cap poder de decisió ho han de combatre.

La presència de Colau com de qualsevol representant important es benvinguda com no pot ser d’altra manera. La revolució dels somriures ha de seguir sent inclusiva i positiva. Segurament hi pot haver segones causes en determinades presències però ara ens toca tornar a mostrar el caràcter obert i participatiu de la mateixa Diada. Com va dir la Carme Forcadell un cop, tothom que hi participi serà comptat com independentista davant els ulls del món, i això sempre es positiu.

El dia 11 es el tret de sortida de la recta final, amb esdeveniments cabdals que aniran succeint un darrere l’altre. El nostre paper es engegar aquest periode amb una força sense aturador i un somriure a la cara, ja que no tenim por, i tenim molt clar el que volem, i com ho volem aconseguir, o sigui per la via del vot i el joc de la democràcia amb o sense col·laboració de l’Estat.

ANC no es cap finalitat, es una de les impulsores del moviment, per tant la gent cal que vagi a la Diada pel que representa i no per les entitats que la poden organitzar. Tothom te dret a discrepar, nomes faltaria, però ningú te dret a estar cansat per anar a una mobilització on els ulls del món ens estaran mirant, i del que en surti conjuntament amb els actes del nostre Parlament en sortirà una resposta que nomes pot ser la nova República Catalana.

Que la prudència no ens faci traïdors!

Ahir ens deixava un gran lluitador per les llibertats nacionals, en Jordi Carbonell. No era un home estrictament de partit, era un home amb sentit d’Estat, no feia dogma de l’esquerra, i sempre fins l’últim alé al peu del canó defensant la llengua i el país. La seva frase “Que la prudència no ens faci traïdors” crec el defineix. Aquell seny i rauxa que portem dins i que cal barrejar en la mesura justa.

Un cop acabada la dictadura, que no el franquisme, ja des de la falsa transició espanyola no es va cansar de denúnciar que la nostra llibertat nacional era l’objectiu i no hi havia enteses possibles amb un Estat que ens vol com ens vol, i que amb 300 anys ho ha demostrat per activa i per passiva. Crec encertat les ratlles de Patricia Gabancho arrel d’unes possible terceres eleccions espanyoles per Nadal i la relació amb el nostre procés.

Ara ve Nadal…
Patrícia Gabancho
Ningú pot saber què passarà el dia de Nadal, però hi ha un factor que ho complica tot: la mentalitat espanyola. Per un polític espanyol, cedir per pactar és una feblesa, en el millor dels casos, i el producte d’un vil xantatge en el pitjor. Els nacionalistes perifèrics ho saben bé: eren “insaciables” perquè volien alguna cosa a canvi dels vots de la investidura. Ara podem veure les maniobres que fa en Rajoy per fer veure que no ha cedit davant C’s, no pas perquè pugui negar-se a unes mesures tèbies contra la corrupció, que no pot, sinó perquè no es noti que està cedint. De manera que la política hi és impossible. La política, arribat el cas, és negociació, cessió i pacte.

Espanya s’havia acostumat a les majories sense complicacions –ara CiU, ara el PNB—, que permetien mantenir dreçades les fronteres entre els dos partits del règim. Ara aquesta frontera s’hauria de diluir i no sembla tan complicat pactar tres o quatre coses que els uneixen o que els podrien unir (reforma constitucional i un pacte per treballar en tres àmbits complicats: educació, mercat laboral i seguretat), però segurament no en seran capaços, perquè qui cedeixi perd. Perd hidalguia, no res més. És l’edifici que han construït, perquè són això, i ara no saben sortir-ne.

Sabent això, aquells que esperen que fructifiqui la tercera via ho tenen clar. Cedir davant un nacionalisme que “vol trencar Espanya” és impensable. David Cameron va acceptar el referèndum i, quan les coses se li posaven morades, va prometre una Devolution esplèndida, que després no ha complert. Això, a Espanya, és impensable (no pas que incompleixin els compromisos, això ho fan cada dia: pregunteu a Rodalies o a la N-340). D’aquí la via unilateral. Algú pot pensar que és una amenaça per forçar una oferta plausible, però no: ni per Nadal, no per Reis. Hi estem sols, en aquest procés.

LA PARAULA DE LA GENT

La frase “O comencem a acabar el procés o acabarà amb nosaltres”, pronunciada per Jordi Sanchez aquest cap de setmana és tota una declaració d’intencions, a la que em sumo des d’aquí. Aquest proper mes amb la Diada que nomes es responsabilitat nostra que sigui un nou éxit i un desig expressat al món un cop més, i posteriorment la moció de confiança al Parlament, que no dubto serà posítiva i on espero el full de ruta inclogui ja el Referèndum acordat o no per validar el procés, ni més ni menys que el que ha passat al món en altres processos semblants.

Segurament abans que tot això el TC podria prendre una decisió definitiva depenent de les respostes demanades a la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i aquí els tempos podrien accelerar de manera ràpida i sense fre. l’Estat amb aquests requeriments ha entrat en un carreró sense sortida. Si la resposta es acatar i demanar perdó per donar veu als nostres representants i els debats pertinents, anirem enrere i de pas farem un flac favor a la democràcia. Ara bé, si la resposta es mantenir-se ferm i des del gran Tribunal no hi ha resposta o es molt lleu, l’Estat haurà quedat en ridícul i donat via lliure a desfer-se de la por i abraçar el camí engegat. Si per el contrari pren el camí de la testosterona,o sigui la inhabilitació, i aquesta no es seguida per la institució catalana, com diu en Vicent Partal, ja serà una mena d’independència de facto, que amb els diputats compromesos i acceptant totes les conseqüències els donarà cada cop més força per encarar la recta final amb un Estat espanyola afeblit als ull de tothom i sense resposta.

No comparteixo aquestes mobilitzacions ciutadanes quan hi hagi la resposta del TC. Ara toca als nostres representants fer la seva funció. La maduració del procés es això. La recta final amb una validació democràtica pactada o no la pot entendre tot el món i amb més o menys fervor serà reconeguda. No serem els primers, ni els últims, la pilota està al nostre terrat i l’oportunitat es a la cantonada.

El proper mes de juny els 18 mesos hauran acabat i un Estat que vol ser seriós, quina millor manera de començar que posar la decisió més transcendental de la seva història en mans dels ciutadans en forma de vot. Crec que cap pot ser millor, ja no ens valdran coaccions en forma de no anar a votar o cants de sirena interessats en forma de referèndums que van mutant depenent dels resultats electorals.

La gent haurà començat aquesta revolució i la gent l’ha de finiquitar.

DICTADURA SOTA DICTADURA

Més enllà de les nostres fronteres passen coses molt greus, sobretot quan l’engany o el cinisme imposen un relat a tot el món. El cas de Turquia es un gran exemple com explica en Josep Lluís Carod Rovira. Erdogan i el seu règim han passat de modernitzar un país democràticament amb tot el que això comporta a caure en el populisme i el culte a la personalitat costi el que costi. Aquest aixecament militar provocat o no ha estat l’excusa perfecta per executar els seus plans i eliminar qualsevol oposició en benefici propi. El món ho ha de condemnar i exemples com el text que s’exposa més avall dona idea del tuf de Hitler.

Tuf de Hitler a Istanbul

Josep-Lluís Carod-Rovira
El ciutadà austríac Adolf Hitler, naturalitzat alemany no gaire temps abans, va guanyar les eleccions a Alemanya el 31 de juliol de 1932, amb el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors, més conegut com a Partit Nazi, el qual si bé no va aconseguir la majoria que li permetés de governar, sí que va esdevenir la primera força política del Parlament, amb el 37% dels vots. Davant les dificultats per a formar govern es convocaren noves eleccions aquell novembre, on Hitler obtingué el 32% dels sufragis, tornà a ser la força més votada i, el 30 de gener de 1933, el President Paul von Hidenburg el nomenava Canceller d’Alemanya, al capdavant d’un govern presentat com de concentració nacional, de manera que el futur dictador i genocida arribava al poder mitjançant unes eleccions democràtiques. Ben aviat va començar a ensenyar les urpes i a crear tota mena de dificultats perquè els partits de l’oposició poguessin desenvolupar la seva tasca política amb normalitat, de manera que les limitacions legals de tot tipus per a organitzar mítings polítics i exercir la llibertat de premsa van anar-se generalitzant a través dels decrets que n’impedien l’activitat pública regular. El militar Hermann Göring, heroi de l’aviació a la I Guerra Mundial, i membre destacat del Partit Nazi, va ser designat per a assumir el comandament de la policia de l’estat, policia que es veia assistida pels grups d’acció nazis coneguts com a “camises marrons”, els quals eren la força de xoc que dissolia i boicotejava les concentracions i manifestacions de les forces d’oposició.

Convocades noves eleccions per al 5 de març de 1933, el 27 de febrer, just una setmana abans, va tenir lloc l’incendi del Reichstag, seu del Parlament. Mai no van aclarir-se els detalls que permetessin identificar-ne els autors, si bé els nazis van acusar-ne els comunistes des del primer moment, en la persona del jove holandès Marinus Van der Lubbe, el qual patí condemna per aquest fet, malgrat que, el 2008, el govern democràtic alemany en derogà la sentència acusatòria. Tot i que no es pot descartar que fos el mateix règim qui calés foc al Reichstag, el que és inqüestionable és l’ús que aquest en va fer per als seus interessos, ja que en fou el màxim beneficiari, en la mesura que l’incendi va ser el pretext per a dur a terme una política de restricció de les llibertats i persecució d’opositors i dissidents. Ningú no podia simpatitzar amb la imatge de l’edifici en flames de l’antic Parlament imperial i aquesta circumstància fou utilitzada intel·ligentment pels nazis per a actuar amb tota impunitat.

En aquest context de crisi social i política, Hitler es va veure legitimat en la seva acció ja que obtingué el 44% dels sufragis populars en el que havien de ser les darreres eleccions en democràcia a Alemanya, durant molts anys. Per a disposar de la majoria suficient, però, creà el clima adient per a aliar-se amb Alfred Hugenberg que, el 1891, havia fundat la Lliga Pangermànica, idea que sempre seduí el mateix Hitler. Convençut, tanmateix, l’antic caporal de l’exèrcit que amb dos terços del parlament podria fer i desfer a pler, emprà els instruments excepcionals que li conferia el decret posterior a l’incendi del Reichstag per a detenir tots els diputats comunistes de la cambra, així com uns quants de socialdemòcrates. El 23 de març de 1933, ja sense comunistes a la cambra, només els diputats socialdemòcrates no detinguts van votar en contra de la coneguda com a Llei de Capacitació, en nom de la qual Hitler va fer i desfer: 94 escons enfront de 441 de la majoria que avalava la política del III Reich. Hitler assumia tots els poders, també del legislatiu, i podia adoptar mesures que no fossin estrictament constitucionals. En només sis anys, fins a començar la II Guerra Mundial, gairebé 200 mil persones van ser detingudes i arrestades en camps d’internament, prop de 9 mil assassinades i centenars de milers van haver d’emprendre el camí de l’exili forçat, fugint de les persecucions generalitzades de dissidents polítics o pertanyents a grups o minories a qui el nazisme havia posat en el seu punt de mira.

El 5 de juliol de 1933 van ser abolits tots els partits llevat del nazi i, nou dies més tard, un nou decret en prohibia la formació de nous, amb la qual cosa el Partit Nacionalsocialista Alemany dels Treballadors es convertia en l’únic partit legal a Alemanya.
Identificats públicament els enemics del poble alemany, es prohibí la presència de jueus com a funcionaris de l’administració pública, es posaren entrebancs perquè poguessin exercir com a metges o advocats i se’n restringí el nombre d’estudiants, d’aquest origen ètnic, a les universitats. Els jueus foren les primeres víctimes i les més destacades en nombre, però no en van ser les úniques, ja que també comunistes, gitanos, testimonis de Jehovà, homosexuals i malalts mentals van patir les conseqüències doloroses de la seva identitat diferent. Al costat d’aquests, científics, intel·lectuals, escriptors, periodistes, artistes, filòsofs i personalitats religioses contràries al règim van patir també persecució, presó, mort o exili. Mentrestant, es desfermà un veritable culte a la personalitat del dictador, la salutació “Heil Hitler!” adquirí el caràcter d’obligatòria, alhora que es generalitzaven les grans concentracions de masses, amb un únic símbol, l’esvàstica, i centenars de milers de persones uniformades o perfectament arrenglerades, amatents als crits d’ordre i a les consignes de suport a Hitler. Més endavant havia d’arribar la II Guerra Mundial, els camps d’extermini, el genocidi jueu i un enfilall inacabable de calamitats. Tot havia començat com si res, a partir d’unes eleccions democràtiques, i amb l’aprofitament d’un fet tan rebutjable com convertir en flames el Parlament, mentre el món democràtic mirava cap a una altra banda, en general, o fins i tot expressava algun tipus de simpatia o complicitat amb les maneres de fer autoritàries, així com una certa fascinació per l’estètica de masses nazi. Tot el que veiem ara, a Turquia, m’hi ha fet pensar. Feliçment som al començament i Europa i tot el món occidental ha d’entendre que no pot haver-hi comprensió, ni simpatia possible, amb el que diu, fa i aprofita Recep Tayipp Erdogan per als seus interessos. Encara som a temps d’actuar-hi en conseqüència, des dels valors democràtics i de respecte per la vida humana que haurien de continuar caracteritzant Europa i, sens els quals, no som res. No hi pot haver, doncs, cap comprensió possible per a la política d’Erdogan, hagi fet qui hagi fet l’intent de cop d’estat.

EL BORN NO ES UNA INVENCIÓ

Aquestes últimes setmanes veiem clarament cap a quina direcció va l’alcaldessa Colau i els Comuns en general. Un tema molt sensible ha estat el detonant. Una exposició temporal al Born amb el títol “Franco, Victòria, República” amb dues estatues del Dictador exposades, el rebuig que la Coronela surti del consistori desfilant el dia de la Diada, i que l’ha portat a sortir de la Generalitat fins al monument de Rafel de Casanova, recordo la milícia ciutadana que defensava la ciutat el 1714. Per últim el tancament de l’exposició al Born on destacava la bandera de Santa Eulàlia ben restaurada i que ara ha estat enviada al magatzem, un símbol de la història de Catalunya arraconat a l’oblit.

Sembla un nou intent barroer d’amagar la nostra història que amb el procés cap a la independència ha tornat a treure el cap amb dificultats pels 300 anys de subordinació a l’Estat espanyol i que ara amb tots els instruments que el mateix te intenta desesperadament mantenir soterrada davant la mateixa població catalana. Una barbàrie espanyola que s’ha mantingut sense fissures com un element més i molt important de mantenir Catalunya ignorant de les seves mateixes arrels i del danys soferts.

Un cop el procés ha avançat, ha començat a fer surar tota la pudor que les clavegueres de l’Estat ja no podien mantenir. Ha omplert carrers i places amb una reclamació clara i sobretot pacífica i democràtica. Ha portat als seus partits de gestió autonomista a assumir la reclamació de la nova República, ha portat el cas a totes les cancelleries internacionals i fins hi tot ha guanyat unes eleccions amb una majoria independentista i un full de ruta clar cap a la mateixa. Arribats en aquest punt de no retorn i amb les velles estructures espanyoles de contenció inhabilitades, havia de sorgir un nou instrument. Els Comuns han estat aquest i veiem com sota el revestiment d’aquesta esquerra progressista que s’erigeix com la que dicta les normes ètiques i de moral en tots els conflictes, al mateix temps i amb el conte d’un referèndum impossible seguir la seva batalla per erosionar una reivindicació que no es ni d’esquerres ni de dretes, es del poble i amb aquest joc no hi volen entrar.

La història es un element poderós i per tant han de seguir lluitant contra ella com els tres exemples donats manifesten, ja que el seu fil argumental cauria per si sol si l’acceptessin tal com es.

Cal ser intel·ligent i veure que molta gent pot haver caigut amb aquest discurs parany, i que en un referèndum estaria al costat de la nova República Catalana, però crec que una majoria dels mateixos tenen unes altres intencions ben clares que van en sentit contrari.

Volem la nostra història, i volem decidir el nostre futur democràticament. Hi estar a favor Sra. Colau?.

DESCONNEXIÓ A MADRID

A Madrid bufen aires de desconnexió, la negació a grup parlamentari a l’antiga Convergència es el darrer episodi. Aquella polèmica dels vots deixats a la Mesa Popular, cal dir que legitimament a canvi semblava ser de visualització en forma de grup que per llei no li corresponia. Ara un cop tancada la porta i enterrat definitivament el peix al cove com diu en Salvador Cot, no estaria malament que Esquerra i PDC pactessin alguna mena de visualització, que si fem cas a les proclames, tot es per la independència i no pel partit a Madrid en un periode apart curt. Potser ara seria l’ora de demostrar aquestes afirmacions amb fets.

Madrid desconnecta dels exconvergents

per Salvador Cot
Potser calia l’última lliçó del Grup Mixt per fer entendre a una part de la vella Convergència que el Partit Demòcrata Català ja no té marxa enrere. De fet, ni tan sols pot esperar la més mínima possibilitat de clemència per part d’un règim que interpreta que necessita ser implacable per salvar-se. Els vuit diputats que se’n van als últims escons de l’hemicicle formen part de la majoria al Parlament de Catalunya, però ja no seran acceptats mai més com aquella Minoria Catalana que pidolava peixos rere un cove.

Per si fos poc, la història d’aquest grup parlamentari avortat és especialment humiliant perquè el PP va rebre a compte els vots dels diputats del PDC per a, més tard, negar-se a complir la seva part del tracte. Tot plegat, un desastre que tindrà conseqüències polítiques a l’interior del nou partit que sorgeix de l’autoenderroc convergent. Un partit que va a l’enfrontament no pot pretendre que li serveixin les velles martingales de Duran Lleida i els seus antecessors. A aquestes altures, la Ramoneta hauria d’haver estat més puta i estalviar-se de posar-hi el llit.

La marginació del PDC és una mala notícia per al partit i, essent realistes, que un partit independentista perdi recursos i presència institucional no contribueix en res al procés. Però clarifica del tot el context i la situació: Madrid ha desconnectat dels exconvergents.