Arxiu mensual: maig de 2016

FER EL JOC

Soc partidari de no anar a votar el 26 de juny a les Eleccions espanyoles, tampoc ho vaig fer les passades i per coherència crec tenim motius sobrats per pensar així, respectant tots els posicionaments evidentment.

En primer lloc els que volem la independència i que hem provat de mil i una maneres simplement que ens escoltin i encara més lluny pactar civilitzadament un referèndum com a sortida més clara al procés, o sigui donant veu al poble, hem vist com mil i una vegades la porta s’ha tancat sense possibilitats com veiem que es torni a obrir. Precisament veiem ja en precampanya com el progressisme de fireta representat per PSOE ens parla ara de reconèixer la singularitat catalana, tot això 40 anys desprès de la mort del dictador, en definitiva una autèntica presa de pel.

En segon lloc, un frau dels partits a la ciutadania, que ja va votar en el seu dia, i els seus representants han fracassat amb les seves obligacions per tots els motius que hem anat veient amb acusacions mutues que a cap lloc han portat i amb la vergonya dels mateixos candidats al capdavant per segon cop autors d’aquesta comèdia fracassada.

En tercer lloc, la representació catalana, un cop més veiem com el partidisme passa davant de l’objectiu que diuen compartir. Una unitat un cop més rebutjada per Esquerra que això si diuen que en el fons defensaran el mateix i inclús proposen actes conjunts amb CDC. Un altra presa de pel per la bona gent que primer es el país i molt darrere els seus partits. La situació comença a provocar tensions que habilment els enemics del procés traslladen al Parlament Català i de pas donen munició pel desencant a la ciutadania.

Per si no en faltava prou comencem ara la discussió i l’esmena a la totalitat del soci de Govern, com es la CUP que ja es preveu llarga i feixuga donant encara més munició els que ja esmentavem. Es veu que el contracte signat era paper mullat i uns pressupostos autonomics encara son més importants que el pas decisiu que reclama la societat als seus representants.

En definitiva fer el joc a tots aquells que malden per fer descarrilar aquest repte plantejat per Catalunya i que entre uns i altres sembla s’entossudeixen a no fer avançar a la velocitat que podria anar i que la societat unida els reclama.

LA LEGITIMACIÓ FRANQUISTA

Aquest cap de setmana, hem viscut amb sorpresa com el Monument franquista de Tortosa al bell mig de l’Ebre era legitimat per les urnes. Respecte total a les decisions dels ciutadans de la ciutat, nomes faltaria. El problema no es aquest.

No hi ha dubte que quan les dictadures deixen pas a democràcies els monuments o símbols per donar lloança al dictador de torn i amb aquests règims de l’horror son eliminats de l’imaginari col·lectiu com hem vist amb multitud d’exemples per tot el món. Per simple respecte a les víctimes i als valors que se suposa porta una democràcia.

A l’Estat espanyol això no es així, la falsa transició amb les elits del règim bellugant els fils d’aquest canvi comporten com veiem moltes coses inimaginables en un vertader canvi. Hem vist com alts càrrecs seguien del regim a la democràcia sense cap tipus de pudor. Com partits franquistes com La Falange eren perfectament legals, com ministres de la Dictadura fundaven un partit i un en concret era president d’honor fins la seva mort natural, com no s’investiga cap responsabilitat de les atrocitats del règim i com es posen traves quan la justícia exterior reclama algun responsable encara viu.

Si baixem al carrer, veiem com a pesar que per exemple a Catalunya la llei de la Memòria Històrica diu ben clar que aquests símbols del feixismen han de ser retirats, a la realitat no es així i Tortosa es un d’aquests símbols que per la llei, pels valors que suposen una democràcia i per respecte a tots aquells que van defensar les llibertat anorreades ja fa temps hauria de ser enderrocat per sempre més.

Tanmanteix, quan això no tant sols no es així, sinó que es permet una consulta sobre el monument per damunt de la llei i aquesta amb un escàs 30% de participació i entre aquest una majoria per mantenir-lo i reinterpretar-lo tenim un problema. Estic convençut que les raons han estat segurament sentimentals per mantenir-lo, però per molts retocs que es vulguin fer, l’origen no es pot esborrar, i la gloria franquista es i será l’ànima del monument. Com deia respecte a la decisió ciutadana però seguim amb el surrealisme d’un periode massa llarg dictatorial i amb els tentacles molt poderosos encara.

Veiem desfilades de grups nazis pels carrers de Madrid o de la Legion amb la seva cabra per Barcelona, i ara el manteniment de símbols franquistes. Alguna cosa no hem fet be i la responsabilitat es de la societat, i també dels seus representants que entenc que en aquestes qüestions que afecten al moll de l’os d’una democràcia no poden fer excepcions ni concessions. Malauradament masses ja van fer al 77 i encara les paguem ara.

LA FICCIÓ NO SUPERA LA REALITAT

Volia traslladar aquest gran exemple que ens ofereix en Germà Capdevila, de com funciona aquesta legislatura. No importa el que, el contingut. Nomes importa el qui, qui ho presenta per portar una determinació ja configurada ignorant la realitat. Diu molt poc de la nostra classe política. Trobem el TC eliminant lleis simplement socials, però que provenen del Govern independentista de la Generalitat i per tant no cal seguir llegint, o amb els pressupostos de més de 5 mil folis i que 5 hores més tard ja eren combatuts per la demagógia d’aquests cinc partits sense i estic segur d’haver mirat més enllà de la portada. La CUP ara començarà el sainet com si l’objectiu no anés amb ells i així anar fent. Suposo que tard o d’hora algú pensarà amb els 2 milions de persones que hem sortit al carrer per les últimes Diades, que vam votar el 9N o que vam donar una majoria independentista al Parlament per arribar fins al final. Seria tot un detall.

Lectura ràpida

Germà Capdevila

Durant la Primera Guerra Mundial, els pilots de combat perdien instants vitals a l’hora de distingir si l’avió que s’aproximava era amic o enemic. Aleshores els exèrcits van empescar-se l’anomenat mètode taquistoscòpic, que consistia en mostrar imatges d’avions en una pantalla durant pocs segons, per ensinistrar els pilots en la identificació ràpida dels enemics. Gradualment s’augmentava la quantitat d’imatges i es reduïa el temps d’exposició. Aviat es va demostrar que el mètode tenia implicacions pel que fa a la lectura, i per això va ser adoptat pels primers sistemes de lectura ràpida.

El que ningú no sospitava aleshores, és que a Catalunya, 100 anys més tard, un grup de persones desenvoluparia un superpoder que destrossaria tots els rècords de lectura veloç. Es tracta dels diputats catalans del PP, PSC, CSQEP i C’s, que aquesta setmana han aconseguit una fita que aviat haurà de ser inscrita en el llibre Guinness dels rècords.

Dimarts, a les 12, el vicepresident Junqueras presentava el projecte de pressupost 2016, després de mesos de treball previ. Entre quatre i cinc hores més tard, els portaveus dels partits unionistes del Parlament compareixien davant dels mitjans per anunciar els seu rebuig als pressupostos i una esmena a la totalitat.

El projecte té 5.716 folis. Això vol dir que els senyors diputats del PP, PSC, CSQEP i C’s van llegir-lo a un ritme d’una pàgina cada 3 segons, i a continuació van formar-se un criteri i van anunciar el seu rebuig. Els de la CUP, que deuen tenir més dificultats de comprensió lectora, van dir que primer s’ho havien d’estudiar abans d’emetre una conclusió.

No admeto la possibilitat de que els il•lustres diputats es presentin davant la premsa i anunciïn el seu veto, sense haver llegit abans el projecte de pressupost. Seria una irresponsabilitat i una ofensa als ciutadans que els hem votat.

EL QUE O EL COM

Abans de tot el que sentirem i viurem amb els nous pressupostos i el que encara portarà cua amb la violència al carrer que vivim aquests dies. Cal pensar que es més important el que o el com. Jo crec que poden ser compatibles. Com diu Frances Dalmases en el seu interessant article cal prioritzar independència o independentisme. El primer suposo hi volem arribar tots, el segón es decidirà en funció del que una majoria democràtica vulgui. La ideologia de cada partit ara te per damunt un be molt més preuat precisament per poder defensar-la amb normalitat i no viure en una espécie de roda del hamster o fantasia que simplement es un miratge sense cap trasllació real. Siguem conscient i exigim el mateix a la nostra classe política.

O la independència o l’independentisme

per Francesc de Dalmases
Ser independentista té avantatges i dificultats però té una característica curiosa: ho pots ser ben sol. L’independentisme permet escissions fins a l’infinit i, en funció de formar part d’una minoria ben minoritària, reivindicar que es guarden en un calaix les essències polítiques més pures per evitar que les majories impertinents les embrutin amb la seva heterogènia característica.

La independència és una altra cosa. Lluitar per la independència és assumir que, com tots els països mínimament democràtics del món, el teu serà un país divers. Un país amb persones de dretes, d’esquerres, persones que ni saben si són d’esquerres i dretes, i fins i tot antidemòcrates o apòstates de la pròpia nació. És la gràcia de ser independent i de ser demòcrata: assumir que la pròpia opció política, per vàlida que sembli, només agradarà a una part del país i que tocarà conviure, respectar i maldar perquè la democràcia preservi la resta d’opcions.

I el camí cap a la independència ja és una mica això: entendre que cadascú defensa de forma legítima els seus projectes polítics però entendre, sobretot, que només des del profund compromís amb el moviment d’alliberament nacional -que, tornem-hi, serà divers i fins i inclourà antagonismes des d’una perspectiva ideològica- es pot mantenir una unitat d’acció que generi i mantingui una majoria social suficient per culminar el procés d’independència.

Fa només deu anys ens hauria semblat impossible que Convergència i Esquerra compartissin un mateix grup parlamentari amb un únic objectiu: la independència. Fa només cinc anys, ens hauria semblat marcià que aquest grup parlamentari comptés amb el suport de les CUP. I ens hauria semblat impensable perquè érem incapaços d’imaginar una unitat d’acció política que ha estat possible, també, gràcies a una societat civil organitzada que ha demostrat que aquest era el clam de l’independentisme.

Comptem, clar, amb què l’Estat espanyol farà servir els tres poders que mai no ha separat per destruir aquesta unitat d’acció. Però resultaria inexplicable que la fi d’aquesta lliçó de democràcia fos provocada des de les pròpies files independentistes. En tot cas, només s’explicaria perquè algú o alguns s’estimen més ser independentistes que independents.

El 24 de setembre de 2015, un exdiputat de la CUP va escriure i publicar una piulada valenta i significativa: ‘Mai hagués pensat que a les portes de la fundació d’una República i l’obertura d’un procés constituent, hi hauria una esquerra bloquejant.’ És exactament això i estic convençut que ara no passarà. No ens ho permetrem perquè no ens ho podem permetre. El 27S vam emetre un mandat democràtic que no pot ser defraudat per cap d’aquestes tres forces polítiques.

PROU DE CULPABLES PARCIALS

Els aldarulls que hem viscut aquesta setmana al barri de Gracia amb el desallotjament dels ocupes del Banc expropiat, just 2 anys desprès d’un fenòmen similar a Can Vies han tornat a comportar la demagògia extrema de l’esquerra alternativa i el suport en molts casos de l’esquerra tradicional acusant als mossos de mil i un crims horribles i mostrant vídeos reprobables, es cert d’accions parcials sense esmentar el context global.

Realment s’ha de denúnciar aquestes actituds d’aquest sector que amb el punt de mira a uns servidors públics com son els Mossos i que son blanc de les seves ires amb una demagògia que ja n’hi ha prou. Els mossos son servidors públics per protegir-nos i mereixen un tracte millor. Total repudi a membres individuals que superen les seves atribucions i abusen de la seva autoritat, evidentment cal rectificar i denúnciar. Fins aquí tot correcte. Tanmateix per la part dels manifestants la violència va ser a l’ordre del dia, nombrós material urbà destrossat i que per cert pagarem entre tots, vehicles incendiats de particulars que evidentment no en tenen cap culpa, forces de la policia ferida per agressions, por entre els veins i violència diversa que segurament ocasionada per infiltrats entre els manifestants, però en qualsevol cas denúnciable i perseguible com el que més.

Les declaracions de la CUP demanan ja dimissions entre els caporals dels Mossos son vertaderament indignants, ja que donen per entés com en altres ocasions que la violència es divideix entre bons i dolents, uns reben totes les acusacions i com deia abans, si han excedit les seves funcions amb raó, però l’altra banda te bula per qualsevol tipus d’acte i a sobre te que comptar amb la complicitat de la gent.

Si això ho barregem amb el capitalisme i unes gotes d’acusacions al centre dreta de tots els mals ja tenim la demagògia servida amb safata, i malauradament amb la complicitat de molts que els riuen les gràcies.

Els ciutadans hem de poder dir ben alt que els problemes no es poden solucionar amb violència vingui don vingui i tota es condemnable i més si els danys son públics o sigui de tots.

Policia controlada i eficient si, violents amb bula i complicitats a l’àmbit polític no.

AMAGAR LA REALITAT

El mètode estruç en diu Laura Pinyol en el seu article. Fa referència a una situació esperpèntica en el segle que vivim. Fer una realització televisiva d’un espectacle de forma parcial per amagar en un calaix una part de la realitat. Tots ho vam poder veure amb incredulitat. Amagar una part de la graderia per no veure les estelades, ofegar els xiulets a l’himne, i tot amanit amb els comentaris dels mitjans espanyols orals i escrits per poder relligar aquesta gran mentida. Malauradament per ells intentar posar una porta al mig del camp no serveix de res, a l’era d’internet i de la comunicació global fa llastima tornar al blanc i negre en una època que ja no te res a veure amb l’actual.

El mètode estruç

Laura Pinyol

Com si no n’hi hagués hagut prou amb el debat sobre el dret a la llibertat d’expressió, tant en voga des que la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, va prohibir l’entrada de les estelades al Vicente Calderón, diumenge anit vam viure una realització televisiva digne dels noticiaris del NoDo, si no fos perquè els colors de l’afició sevillista són més rojos que grisos.

Basant-se en l’obsolet concepte que si no surts per la tele, no existeixes, Mediaset va oferir una realització televisiva infame, falsa i políticament manipulada. Després de tants dies de justificar-se que el futbol no és política –no, clar- van i ofereixen una visió del partit anul•lant les graderies dels aficionats del Barça plenes d’estelades durant tot el partit. Els plans curts dels aficionats que hi sortien, eren tan curts que costava identificar fins quina samarreta lluïen. Se’n pot fer mofa, però no és per riure. Aquest tarannà tan autoritari que l’Estat espanyol mostra sense reserves no fa riure gens.

Perquè després de l’intent, revocat per un jutge, d’impedir les estelades, la narrativa del partit de diumenge deixava al descobert coses que passaven a l’estadi i que, al negar-les, faltaven a la veritat: els xiulets durant l’himne, dissimulats per una escalada de decibels i l’omissió de les imatges de la grada; i les estelades al vent i els crits incessants durant tot el partit que, pràcticament, no es van veure. Com si d’aficionats, només n’hi haguessin del Sevilla, com si tots els assistents fossin patriotes espanyols, com si celebrar la competició a glòria i honor del rei, no fos una circumstància política.

Un seguit de decisions preses deliberadament com si amagar el cap sota l’ala, o en un sorral, així tipus mètode estruç, de cop i volta ignorés la pugna de confrontació política que, de fa uns quants anys, mostren els aficionats catalans també en camps de futbol. Com si això de l’estelada, l’auge de la independència i el conflicte polític entre Catalunya i Espanya fos un detall que pogués esbandir-se amb una realització televisiva: si no surten a la tele, no hi ha problema. I això, en temps de Twitter. I això, quan l’endemà La Razón titula en portada que “España ahoga los pitidos al Rey” amb una foto dels feliços monarques somrients i agraïts i una altra d’abanderats de la rojigualda. Sort que els mitjans internacionals mai no fallen i ahir, entre tanta manipulació periodística, el Wall Street Journal destacava un aficionat amb estelada entre un mar de senyeres i banderes blaugranes com una de les fotos de la jornada.

NOTA: Mentre pensava l’article, vaig intentar buscar una imatge d’un estruç amb el cap a terra i resulta que és mitologia popular. Però el que sí que és cert és que quan se senten amenaçats, piquen i etziben coces a tort i a dret. I resulta que els ous d’estruç són els més grossos d’entre tots els ous. Quins ous! Els d’estruç; no els de les institucions espanyoles.

NO APRENDREM RES

Veiem astorats com la CUP aprova deslliurar-se de l’acord de Junts Pel Sí just la setmana que el líder de l’esquerra abertzale Arnaldo Otegui mostrava un altre camí per arribar a la finalitat que jo diria tots volem.

Si no en vam tenir prou amb l’Assemblea de l’empat i que finalment va comportar apartar Artur Mas de la presidència i arribar una acord in extremis ara l’Assemblea Local de Sant Pere de Riudebitlles va proposar deixar el contracte signat de suport de governabilitat per arribar a les portes de l’Estat propi en paper mullat per tenir mans lliures per fer oposició de Govern i amb l’argument que no hi ha voluntat de ruptura. Sorprenent crec la propia direcció de la CUP es va aprovar la moció i que diu nomes sentir-se lligat a la declaració del 9N i que deixa els pressupostos a l’aire i l’acord amb Junts pel Sí també.

Realment, i com deia l’exemple d’Otegui i les seves valoracions i recomanacions pel procés a l’esquerra independentista sembla han caigut en un sac trencat. Tot es legitim evidentment, però un cop més cal decidir si això es una legislatura excepcional d’una durada de 18 mesos i amb un objectiu concret i per tant la situació es excepcional, i els pactes res tenen a veure amb legislatures normals on la ideologia i projecte de partit passa a primer lloc o es una legislatura autonomica normal i no ens creiem la independència.

En segon lloc un contracte es un contracte i no es pot convertir en paper mullat 4 mesos desprès. Ni es serios, ni responsable i diu molt poc de qualsevol formació política. Molts sacrificis i negociacions per arribar a aquest pacte vital no es pot convertir en un capritx que es pot desfer. Diu de tenir les mans lliures, per fer que. No hi ha un objectiu compartit i comú o no.

Diuen que no hi ha passos endavant quan portem 4 mesos de 18. Alhora parlen dels pressupostos com si fos una eina inutil quan es decisiva per poder aplicar el full de ruta social pactat.

La coherència d’Otegui es una bona lliçó per saber que volem ser de grans. Volem arribar un Estat per poder decidir les nostres politiques o continuar la picabaralla ideològica per sempre més en una autonòmia de fireta. Crec que en aquests 4 últims anys algunc cosa haurem aprés.

ELS INDICIS DEL 9N

La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol assenyala 15 indicis per sostenir Artur Mas i Francesc Homs imputats per la seva actuació al 9N per desobediència, prevaricació i malversació de cabals públics, al·legant que el procés quedava en mans de ciutadans voluntaris quan no va ser així. Posen com a prova la carta que es dirigeix al Centre de Comunicacions i Tecnològia de la informació quan ja estava prohibit pel TC per exemple, i ens parla de clara intencionalitat de seguir amb la Consulta.

Realment es esperpèntic que un Estat que ha superat el 100% del PIB d’endeutament, una bancarrota amb tota regla i que te greus mancances democràtiques 40 anys després de la mort del Dictador i un sistema corrupte que traspua per tot els seus racons. Es preocupi per prohibir estelades o símbols legals que no li agradan o segueixi amb un judici per consultar a la ciutadania.

De fet es molt simptomàtic que tot el seu problema es anar contra aquells que son representants de la ciutadania i que exercint les seves funcions i davant una demanda com la que ha mostrat Catalunya no pregunti a la mateixa societat com un metode normal que vol fer. Anar judicialment contra això es senzillament dir que la democràcia ha perdut el seu sentit completament.

Buscar cartes i actuacions, quan tothom sap que Catalunya va sortir del seu control aquest mateix dia, senzillament perquè la democràcia i la societat va passar per davant de lleis d’altres temps que nomes son efectives si hi ha una societat disposada a seguir-les. En aquest cas es va dir prou i de la millor manera possible es va fer aquest referèndum en forma de consulta com seria normal en qualsevol societat civilitzada.

Ja n’hi ha prou d’aquesta comedia sense fí. Que volen empresonar representants del poble per preguntar a la gent. Que ho diguin clar i que es preguntin quin tipus de societat volen i quin règim donen a entendre que es legal a l’Estat espanyol, segur que tots els noms que vulgueu, menys democràcia.

LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

La decisió presa pel Govern espanyol de prohibir l’entrada d’estelades a la Final de Copa del Rei dient que fomenta la violència o el terrorisme es una nova mostra del tarannà de l’Estat. l’Ampara legal es la llei de l’esport que diu que prohibeix que s’exhibeixin banderes que incitin o fomentin actes violents o terroristes o de menyspreu a persones participants en l’acte esportiu.

Es curiós veure que el dissabte anterior la mateixa delegació amb Maria Concepción Dancausa al capdavant, filla d’advocat i polític falangista i alcalde en època franquista han autoritzat una manifestació neonazi pels carrers de Madrid amb el lema “Defiende España, defiende a tu gente”.

Les reaccions no s’han fet esperar. El president Català i l’alcaldessa de Barcelona ja han anunciat la seva no presència al partit, i des del club es demana respecte a la llibertat d’expressió sense anar més enllà.

Vertaderament l’Estat espanyol te un greu problema. La seva democràcia s’ha forjat enmig del fangar del feixisme i sense voler evitar-ho. En conseqüència els poders factics que el governen no han canviat i han dirigit aquest vel amb totes les condicions possibles. Nomes cal veure els origens dels càrrecs significatius com el de la Delegada del Govern esmentada i sempre anem a parar al mateix lloc i vinculació franquista. Per altra banda els partits han seguit el mateix ordre i per posar un exemple, el Partit Popular va ser fundat per sis ministres franquistes i un va ser president d’honor fins la seva mort amb les mans tacades de sang del règim. Memòria històrica esborrada i sempre protecció a aquests responsables de l’horror feixista.

Crec que cal explicar això, per entendre que el procés català ha trencat aquestes costures i ha deixat l’Estat sense respostes democràtiques i amb actuacions esperpèntiques i sense control. La prohibició de l’estelada equiparant la mateixa per exemple a la bandera nazi, no fa res més que validar les moltes vegades que han titllat als responsables catalans amb el nazisme. Nomes cal sentir els mitjans espanyols per veure el tracte que ens dispensen. De fet es paradoxal que una manifestació ultra d’un grup nazista es autoritzada ja que es veu que no porta ni fomenta la violència i el racisme, però una estelada, bandera no prohibida i que per molts simbolitza llibertat es perseguida.

La reacció del Barça ha estat curta, i crec que el President hauria de sortir per defensar els valors del club, dels seus socis i els més bàsics de la democràcia. La llibertat d’expressió es massa seriosa per no ser contundent amb la seva defensa i deixar despullat les vergonyes d’un Estat que ha visualitzat la seva vertadera cara sense cap rubor.

EL FRANQUISME QUE NO DESAPAREIX

Espanya te un greu problema, no es Catalunya. Aquesta precisament l’ha forçada a visualitzar-lo, però ja hi era, senzillament perquè mai ha marxat. Des de la farsa de la Transició. Els poders fàctics del feixisme han seguit i segueixen ben vius amb una cap de vernís anomenada democràcia, però que es molt fina i lògicament quan cau una mica de pintura observem que hi ha al darrere.

En Ramon Cotarelo ho explica molt bé amb la tàctica de l’unionisme, amb reformes constitucionals buides de contingut i que escandalosament per autoritzar un referèndum acordat no caldrien en absolut o lluites internacionals amb personatges que representen Espanya des dun punt de vista del passat i sense cap intenció de canviar. Els tres partits principals actuals amb diferents formes ens volen de la mateixa manera. Uns ho expressen clarament i altres ens volen vendre fantasies que no es podran dur a terme. Animes bessones per un mateix destí.

La didàctica de l’unionisme

per Ramón Cotarelo
A empentes i rodolons, a contracor, perquè no els queda més remei, els dos partits dinàstics, PP i PSOE i el que aspira a ser-ho, Podemos, comencen a adonar-se que això de Catalunya va de debò i que l’independentisme no s’atura. Per això han decidit moure’s. Volen demostrar que ells també tenen idees i que la iniciativa política no és monopoli d’aquests insofribles catalans. Cadascú amb seu inimitable estil, és clar.

Reconfortat amb l’homenatge a Rajoy d’una alcaldessa del PP a Toledo, que ha projectat una imatge de Franco i una altra de Himmler sobre les torres d’un castell, el govern ha mogut fitxa. Amb aquest mateix fort esperit imperial, envia a una franquista a explicar la Constitució espanyola. La senyora Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán, néta d’un militar colpista i un insofrible poeta feixista, té la missió de contraprogramar la tasca exterior de la Generalitat. La pregunta de com entendrà la Constitució una franquista té fàcil resposta: molt bé. En part, la van redactar els propis franquistes, i la que no van redactar ells no l’apliquen, excepte per asfixiar els catalans.

Que la missatgera sigui una franquista i, probablement, per això mateix, una incompetent, és accessori. Allò increïble és que el govern enviï funcionaris (com si no n’hi hagués prou amb els diplomàtics de carrera destinats a l’exterior) a explicar la seva versió de partit (la senyora Cristina és, primer de tot, una funcionària del PP) de la Constitució espanyola. D’aquesta manera, cau en el parany d’internacionalitzar el conflicte, que és precisament allò que els independentistes volen. Sense adonar-se’n, a més, que els auditoris normalment fan més cas a les visions crítiques dels problemes que a les oficialistes. A més de franquistes, uns veritables negats.

Al seu torn, el PSOE ha presentat la seva recent reincorporació, Margarita Robles que, pel fet d’haver viscut i treballat a Catalunya, té una sensibilitat més gran i potser és capaç de redreçar les barbaritats imperials del molt madrileny Pedro Sánchez. Com a jurista experimentada, també se suposa que sabrà filar prim i fer digerible la posició unionista a ultrança del PSOE. Robles proposa reformar primer la Constitució en un sentit federal i fer després un referèndum.

Però Robles oculta -no crec que ho ignori- que és impossible que pugui fer-se aquesta reforma constitucional amb les majories que hi ha, i que previsiblement es mantindrà després del 26-J. També oculta quin seria el contingut d’aquest referèndum català, si serà d’autodeterminació o sobre un altre estatut. D’aquesta forma, la seva posició és menys casernària que la del PP, fins i tot menys que la del secretari general del PSOE, però segueix essent llastimosament allunyada de la situació actual a Catalunya.

Finalment, els anomenats “emergents” de Podemos, o sigui, els aspirants a dinàstics espanyols en substitució del PSOE, diuen el mateix que Robles: referèndum pactat amb l’Estat. De moment, com Robles, ho fien a la legalitat vigent, no pot fer-se, però deixeu que canviïn les coses, que nosaltres pintem alguna cosa i ja veureu com ho fem. Torna a ser tan fals com el discurs de Robles per dues raons:

Primera, no és veritat que la legalitat vigent impedeixi el referèndum. La legalitat vigent no impedeix res. El que ho impedeix és la voluntat política contrària del govern i de l’oposició.

Segona, no cal esperar més eleccions. Si de veritat Robles i Podemos donen suport a un referèndum a Catalunya, que ho reclamin ja. Una vegada més, els unionistes no entenen el fons de la qüestió, que ni els independentistes catalans ni ningú que estigui bé del cap en aquestes circumstàncies, admetria una situació en la qual Catalunya, els seus drets i llibertats, segueixin depenent del fet que una altra majoria absoluta parlamentària torni a portar al govern central una banda de corruptes obstinats a fer que Catalunya involucioni. Decidits a sotmetre-la i seguir esquitllant-la com fan amb la resta dels territoris de l’Estat.

La transició va ser moltes coses, segons qui parli d’ella, però una cosa sembla clara: es tractava de liquidar el franquisme. Aquest franquisme que ha renascut més obscurantista, centralista i corrupte que mai el 2011. Ara ja no és temps de més reformes cosmètiques. És temps que aquesta possibilitat no pugui tornar a donar-se. Els unionistes espanyols farien bé d’entendre d’una vegada que el problema no és a Catalunya, sinó a Espanya; que el problema no el tenen els catalans, sinó els espanyols que, mentre no siguin capaços de posar fi a aquest cadàver insepult, no sortiran del forat. I la cosa és ben senzilla. Es comença per reivindicar la República, cosa que fan els independentistes catalans, però que cap dels tres partits espanyols esmentats s’atreveix a insinuar.