Arxiu mensual: abril de 2016

EL COMIAT DE CHACON

La renúncia de Carme Chacon per encapçalar novament el PSC en les properes eleccions espanyoles segons diu per motius personals, es una bona notícia per Catalunya.

Francament, una representant catalana que s’oblida dels seus representats i renúnciar a ells, els seus origens i els nivells mínims de democràcia participativa no mereix seguir ostentant càrrecs públics o representar una societa que simplement ha abandonat.

Carme Chacon va obtenir els resultats més importants del PSC en unes eleccions a Catalunya amb 25 diputats a Madrid a les ordres de Zapatero. Posteriorment vam comprovar com el seu trasllat a Madrid va deixar orfes els seus suposats votants i com el PSC seguia sent un apèndix més del PSOE amb una carrera com a ministra que pretenia arribar a liderar el mateix partit, renunciant a la seva catalanitat i el que calgués per arribar-hi. Malauradament per ella amb això no n’hi havia prou, i la seva gestió nefasta del ministeri va deixar pas a un exili a Miami i posteriorment encapçalar de nou el seu partit en hores baixes amb els pitjors resultats de la seva historia, 8 diputats, i que en qualsevol estat normal haurien d’haver provocat la seva autocritica i dimissió. Posteriorment el seu paper trist a Madrid, i els seus postulats que en molts casos no s’han diferenciat gens per exemple de Ciudadanos o Populars respecte a negar la nostra realitat i el nostre dret a decidir amb mil i un falsos arguments. Alguns dels quals amb allò que fa tanta rabia o ofereix tanta miseria que es interpretar el que la gent vol donant un missatge o contingut diferent de l’original.

La Carme Chacon senzillament ha defensat com el seu partit que no tenim dret a decidir el nostre futur encara que ho demani tota la població. Una manca de caràcter democràtic i una obsessió malaltissa per tot el que representava el moviment independentista i sobretot CDC. Acusant de tots els mals socials i nacionals, quan el seu Govern en feia una gestió de les retallades semblant però sense discusió aquí.

Cal dir que amb la sortida de més candidats per les properes eleccions, segurament ja no tenia massa sentit no anunciar una retirada amb un partit en caiguda lliure, perdut, fugint de les demandes del poble català amb majoria al carrer i a les institucions i amb un discurs cada cop més contradictori i allunyat de la realitat.

Es un clar exemple de divorci entre el representant i els seus representats per interés personal que finalment ha arribat al seu cim amb la perspectiva de nomes anar en direcció al pou de la insignificancia.

POC SENTIT D’ESTAT

Cal dir que he quedat sorprés pel poc sentit d’Estat dels partits espanyols, principalment els dos protagonistes de sempre, Populars i Ciudadanos. Realment sembla que l’única cosa que els uneix es negar la democràcia per impedir que el poble català es pugui expressar sobre el seu desig de llibertat. Alhora de la governabilitat i amb un últim dia on no hi ha hagut cap assumpció de responsabilitat i on tothom ha acusat a l’altre de la situació amb una trista realitat i on els partits han posat davant els mateixos que el mateix estat i els problemes de la gent.

Ara es preguntaran perquè l’abstenció anirà amunt amb un acte de cinisme espantós. Una partitocracia que res te a veure amb els problemes reals i si amb un sistema amb uns actors ineptes i totalment corromput que segueix la seva deriva. Ara i com diu en Ramon Cotarelo ens hem de preguntar si ens importa el govern de Madrid als catalans. Crec que la resposta es no. Els partits catalans haurien de mirar de no mirar-se a ells mateixos un cop més i prioritzar el procés per donar-li tota la credibilitat i des del nostre Parlament avança amb pas ferm per quan hi hagi algú a l’altre costat el context ja sigui totalment diferent i no en funcions.

Importa a Catalunya el govern de Madrid?

Ramón Cotarelo
A primer cop d’ull, hom diria que sí, almenys mentre allò que es decideixi a Madrid influeixi a Catalunya. Però, per què importa aquest govern? En aquests casos es diu que per tenir un interlocutor. Ara bé, potser això és dir molt, perquè el més habitual és la manca d’interlocució amb Madrid o, quan es dóna, la interlocució negativa. Madrid és el mur del no o el del silenci. Madrid i Barcelona són dos ens que, en el millor dels casos, es “comporten” orteguianament; en el pitjor, s’enfronten; i en altres casos, en situació de normalitat, s’ignoren.

Però ara, amb un procés de desconnexió en marxa, l’habitual mútua ignorància potser no és l’actitud més intel•ligent. Per aquest motiu, els sectors polítics amb una mínima sensibilitat democràtica han fet moviments de tempteig, a veure com estan les circumstàncies. Els tres dirigents de l’oposició han anat a veure Puigdemont i Puigdemont ha pres la iniciativa de presentar-se a la Moncloa amb una llista de qüestions pendents de solució que ja s’acosten al mig centenar.

La reacció de l’Estat, ara en funcions, ha estat l’habitual de l’enrocament imperial, mancada de tot ànim dialogant i democràtic: no a la petició principal d’una consulta i per a les 43 peticions restants, respon que es creï una comissió de vicepresidents, que a Espanya equival al silenci. Com sempre: no i silenci fins quan no hi ha govern. Val la pena que hi sigui? Segons els polítics espanyols, sí, encara que no ho demostrin amb els seus actes. Val la pena per als catalans? Aquí hem de matisar.

Es diria que, als efectes de les finalitats estratègiques (independència a la Generalitat, unionisme al govern de Madrid), convé que els dos governs sàpiguen a qui trucar en cas de necessitat. Però això pot ser inercial. Quan hi ha govern a Madrid, encara que estigui en ús ple de les seves competències, als efectes catalans sempre està en funcions, perquè no té cap estratègia que no sigui la conservació de l’estatus quo. L’estatus quo que l’ha portat al fet que no hi hagi govern, com es pot veure.

Els nacionalistes catalans han col•laborat sovint a la governació d’Espanya i han estat decisius en força ocasions, no sempre al gust de tots. Però des de la decantació del nacionalisme per la independència, aquesta tradició no té sentit. Els diputats catalanistes només poden col•laborar en la formació d’un govern a Espanya que es comprometi a facilitar l’autodeterminació amb possible secessió catalana. És a dir, Espanya només pot tenir govern si el govern treballa contra Espanya. No és una contradicció nova. Els governs d’Espanya sempre han treballat en contra d’Espanya. El que passa és que ara la contradicció surt a la llum i posa de relleu el problema en tota la seva cruesa: que no és la “qüestió catalana”, sinó la qüestió de la viabilitat d’Espanya.

En aquestes circumstàncies i després dels tres mesos de negociacions per a la formació de govern a Catalunya, finalment reeixides, i dels quatre mesos per a la del govern a Espanya, finalment fracassades, la conclusió lògica des del punt de vista català és que a Madrid s’espavilin i nosaltres a la nostra. Perquè, surti el que surti en les pròximes eleccions espanyoles, el més probable és que la relació de forces al Congrés dels Diputats sigui semblant a la que hi ha ara, i que la capacitat d’incidència dels independentistes catalans sigui també similar, escó amunt, escó avall.

És a dir, no és en absolutament descartable que, amb aquesta situació de bloqueig i crisi institucional, corrupció i incompetència, a Espanya segueixi sense haver-hi govern O que el govern avui en funcions segueixi en funcions una altra temporada. D’aquesta manera, el govern de la Generalitat haurà consumit gairebé la meitat del temps del seu full de ruta a la independència a l’espera que hi hagi algú a l’altra banda de la línia.

Com que la resta de les institucions catalanes -tant les dependents de l’executiu com les del legislatiu- segueixen funcionant i fent-ho, a més, amb prou comoditat perquè el grau de fustigació central és molt baix, el més convenient és continuar amb els plans com si a Madrid hi hagués un govern i la prudència aconsellés pensar que, si hi fos, seria clarament hostil al full de ruta. És a dir, la prudència mana fabricar una realitat virtual i contrastar totes les mesures amb les previsibles reaccions que provocarien en el govern central, en cas que hi fos.

Per tant, quan n’hi hagi, el que es trobarà davant serà una Catalunya preparada per negociar, per descomptat

LA BOGERIA

Avui 26 d’abril i concretament a unes dependències del Parlament Europeu es celebra una conferència del Grup Aliança de Demòcrates i Lliberals per Europa que vincula el desig d’independència a problemes psicològic i psíquics. l’Acte es a iniciativa de Teresa Giménez Barbat, dipudada catalana d’UPyD i porta per títol “Nacioanalismos perpetuos?”. En el mateix el neurocientífic i simpatitzant del mateix partit Adolf Tobeña vol explicar el desplegament d’entusiasme i fervor amb vessant psicològica que queda tapada pels vectors econòmics i polítics.

La difusió ja ens diu que els deliris transitoris poden fer forat en algunes col·lectivitats de manera inexplicable i que necessitarien d’una intervenció psiquiatrica. Per descomptat la vinculació d’aquests fenomensa règims totalitaris també es marca de la casa.

Realment la bogeria del nacionalisme fatxenda i caspós d’aquest partit en fase de desaparició i de mentalitat totalitaria i ultra com la que va ser la seva líder fins fa uns mesos Rosa Diez arriba a límits insospitats. Voler trobar l’explicació del desig de llibertat d’un poble en transtorns de la ment es tant insultant i cínic com paranoic.

Una falta de respecte a qualsevol proposta democràtica que no lligui amb els objectius de la seva formació. Una falta d’anàlisi total. Mirar a un altre costat o senzillament no poder rebatre els arguments eocnòmics i polítics que hi ha majoritàriament amb conflictes d’aquest tipus, i un menyspreu fins hi tot als sentiments d’un poble i que individualment han de ser absolutament respectats com els de qualsevol altre en sentit contrari.

Definir com a tara mental els desitjos de tota una comunitat legitima, defineix la deriva d’un partit inadaptat i on l’odi irracional, la falta de respecte i el model feixista no son ben rebuts en qualsevol democràcia ni amb qualsevol societat civilitzada.

Faria be la institució europea en desvincular-se d’aquests desproposits per no veure tacada la seva imatge amb personatges i idees com aquestes.

LA REVOLTA US ESPERA

Els canvis importants a les comunitats han de portar darrere una majoria clara i incontestable. Suposo qeu tots hi estariem d’acord. A Catalunya i com molt be diu en Eduard Voltas, aquesta te un punt clau, com es la formació de En Comú Podem. La seva aposta pel referèndum tard o d’hora ha de topar amb la realitat espanyola que la fa impossible, no es pot mantenir per sempre sense el perill que el propi electorat cregui que pot ser un parany que amaga altres intencions. Llavors per coherència i apel·lant a la revolució social, al canvi i a la democràcia la suma per la independència ha de ser una aposta clara i una manera de sumar més sensibilitats i aportacions que en aquest cas si es poden fer realitat. Una suma que serà tant clara que ningú podrà intentar discutir. La decisió es vostra i pensant en el país no es pot fer esperar.

Dic de contenció

per Eduard Voltas
L’expressió és molt antiga, sembla que està ja documentada al segle XI, però és possiblement gràcies a Lope de Vega, que la fa servir al 1618 com a títol d’una de les seves comèdies, que tots la coneixem. Em refereixo a Ser como el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. S’utilitza per reprendre algú que no frueix d’una cosa i a més impedeix que ho facin els altres.

“El perro no come”. Hi pensava aquesta setmana llegint una molt interessant entrevista a Xavier Domènech en el digital Crític, on el cap de llista d’En Comú Podem reitera la seva aposta política per transformar l’estat espanyol. Una transformació real, autènticament plurinacional segons ell mateix explica. Hi pensava perquè és molt obvi que allà no hi ha les majories per aconseguir-ho. Els partits del no a Catalunya (PP, PSOE i C’s) tenen una majoria amplíssima, majoria que repetiran si torna a haver-hi eleccions. La proposta de referèndum de Podemos s’ha estavellat contra la realitat, i la realitat és una relació de forces amplíssimament majoritària a favor de l’immobilisme. El programa polític de Domènech i els comuns no és assolible i no té perspectives de ser-ho en un futur imaginable per un simple problema de relació de forces.

“El perro no deja comer”. Es dóna la circumstància que aquest bloc sociopolític que representa Domènech (i Colau, i Rabell, i Coscubiela) i que allà a Madrid no pot tombar la truita, és el mateix bloc que aquí no vol tombar-la. Perquè cal recordar que, a Catalunya, sí que es pot: si demà els comuns passen del Sí-No al Sí-Sí, la situació es desbloqueja a favor del Sí, i amb majoria clara. Es desbloqueja aritmèticament, políticament, socialment, emocionalment i simbòlicament. Pel que són, pels que són i pel que representen. Seria un moviment irreversible, definitiu. Game over.

Si allà no hi ha majoria per a un decret de pobresa energètica, i aquí sí. Si allà no hi ha majoria per a un impost als dipòsits bancaris, i aquí sí. Si allà no hi ha majoria per a la dació en pagament, i aquí sí. Si allà no hi ha majoria per a un impost als pisos buits, i aquí sí. Si allà no hi ha majoria per gravar la contaminació, i aquí sí. Si totes les millores socials que aquí volem i podem fer es bloquegen des d’allà… Quant de temps més el gos podrà continuar sense menjar ni deixar menjar? Fins quan el perro del hortelano farà de dic de contenció de l’únic canvi possible?

LA LLUM I LA FOSCOR

Veure ahir a TV3 els tres consellers d’Econòmia de València, Balears i Catalunya amb les mateixes queixes i mateixa opinió sobre el deficit autonòmic i el finançament va ser un goig i concretament a terres valencianes aquest 25 d’abril la Diada tornarà a ser protagonista com explica en Vicent Sanchis, tot un simptòma del moviment que sorgeix amb força recuperant un passat massa amagat. Per l’altre costat veiem Ciudadanos reclamant no pagar les multes a Hospitalet si no estan les senyals en castellà. Tot molt fosc i un nacionalisme caspós que ja volem superar per sempre.

Homenatge a València

per Vicent Sanchis
Feia setze anys que el valencianisme polític no podia celebrar a la plaça de bous de la capital del país la diada del 25 d’abril. Per als més despistats: el 25 d’abril es commemora l’aniversari de la batalla d’Almansa, la porta que va obrir tots els panys de la corona catalanoaragonesa a les tropes de Felip de Borbó. A Almansa l’arxiduc d’Àustria va perdre una batalla i els valencians van perdre un regne. L’exèrcit de Felip V ja no va trobar ni fre ni aturador per envair les terres valencianes.

Per a escarment de resistents i patriotes, els botiflers -com els coneixien també els valencians- van ocupar i van cremar Xàtiva, van expulsar-ne els habitants i van canviar-li el nom. L’exemple del nou San Felipe va deixar ben clar a les autoritats valencianes què en traurien, de qualsevol intent de resistència. Sovint el País Valencià és un clar reflex del futur de Catalunya.

El valencianisme polític celebrava fins l’any 2000 el record d’aquella amarga derrota i reivindicava un futur nacionalment més digne. Però aquell any una petita i mesquina Almansa es va abatre novament contra ell. Va ser la darrera vegada que la diputació provincial, en mans del Partit Popular, va facilitar-los el lloguer de la plaça de bous de la capital per celebrar amb un concert i uns discursos reivindicatius el sentiment de persistència i resistència. Per tancar amb la màxima ignomínia el cicle de llibertats, l’extrema dreta, que campa per València com per Moscou, va perpetrar un avís de bomba i la plaça va haver de ser desallotjada entre l’alarma i la indignació. Fins enguany just els presidents de la diputació de València -Fernando Giner i Alfonso Rus- es van negar a llogar el recinte a Acció Cultural del País Valencià. Giner s’estimava més festejar el falangisme anticatalanista i Rus, comptar bitllets. En negre i en català, això sí.

Gairebé dues dècades més tard, quan el règim articulat pel Partit Popular s’ha ensorrat, les noves autoritats valencianes han tingut a bé llogar la plaça de bous de la capital a Acció Cultural. Dissabte vinent Al Tall, Pau Alabajos, Feliu Ventura, Lluís Llach, Carles Belda, Amadeu Vidal, Clara Andrés, Prozak Soup, Rafa Xambó, Smoking Souls, Mireia Vives, la Gossa Sorda, Cris Juanico, Andreu Valor, Joan Amèrich, Carraixet, Candela Roots, Miquel Gil, Tomás de los Santos, Ovidi3, Carles Santos, Sva-ters, Sèrman Mànser, Aspencat i Sènior i el Cor Brutal recuperant la plaça, la dignitat, la llibertat, la capital i el país sencer. No es pot dir res més. A València, criatures!

SEGUIM EL CAMÍ

La ronda de reunions ja s’ha completat. El President ha fet ni més ni menys que el que s’espera de qualsevol dirigent democràtic. Res de nou a l’horitzó i ma estesa fins l’últim segon. De fet el més normal en un Estat vertaderament democràtic i amb molts precedents en el món que ho avalen, hagués estat l’anunci d’una negociació entre Governs per un Referèndum a Catalunya per resoldre el nostre futur. Res més lluny, i ara constatat un cop més nosaltres anem passant.

L’únic camí és la unilateralitat

Germà Capdevila

L’important de la reunió dels presidents Rajoy i Puigdemont és la forma, més que no pas el contingut. Una mena de diàleg de sords que ha servit per constatar que l’únic acord és que estan en desacord. En tot. En un clima de cordialitat, això sí, que és molt positiu.

Amb aquesta trobada el govern català ha de tancar una carpeta definitivament. Ha quedat palès que no hi ha cap possibilitat d’impulsar una negociació prèvia al trencament amb Espanya.

Puigdemont s’ha reunit amb els líders dels partits que representen més del 80% dels vots a Espanya. Tres d’ells –PSOE, PP i Ciudadanos– que sumen el 65% dels sufragis a les darreres eleccions, han manifestat clarament al president català que no hi ha cap predisposició al diàleg, que la voluntat de la majoria absoluta del Parlament no té cap valor, i que faran servir totes les eines al seu abast per avortar el procés català.

El quart partit, Podemos, és partidari d’un referèndum, perquè el seu és un unionisme democràtic que accepta que el poble pugui decidir, però ho ha deixat a les mans d’un hipotètic acord entre En Comú Podem i el PSC, que Miquel Iceta ja ha dit que és impossible.

En resum, l’únic camí cap a l’Estat propi és la unilateralitat. El full de ruta preveu tots els passos necessaris per assolir la independència sense acord amb l’Estat. La negociació, imprescindible perquè tot acabi bé, només es produirà quan Catalunya ja s’hagi declarat independent i pugui seure amb Madrid en una taula de negociació europea, per acordar els termes del divorci en peu d’igualtat. Som-hi, doncs, que 15 mesos passen volant.

EL FORAT DE LA DEMOCRÀCIA

Ahir entre d’altres coses hi va haver una sessió de control esperpèntica al Congreso de Madrid on les cadires del Govern eren totes buides i les preguntes de la resta de forces es van convertir bàsicament en critiques a aquest fet abans que preguntes a ningú. De fet no es nou, el govern espanyol es declara en funcions cosa certa, però això de cap manera pot exhimir de les seves responsabilitats, com e sotmetre els seus membres al Parlament i respondre les preguntes dels grups. Per respecte amb aquests, a la ciutadania que representent i a un model democràtic que en el cas espanyol ha quedat un cop més sota mínims.

De fet es curiós que la incomoditat de donar respostes sigui justificada pel terme “Govern en funcions” i una interpretació de la llei fora de qualsevol element democràtic i en canvi les actuacions en diferents àmbits i sobretot la judicialització i marcatge compulsiu al procés català sembla que te via lliure sense remei.

El fet espanyol es portada per exemple al NY Times i es titllat de circ i de regne de la paràlisi. Una descripció que deixa ben clar una imatge trista i deplorable que deixa aquest Estat en fallida econòmica també en valors i en responsabilitat democràtica i cap a la seva ciutadania.

De fet aquests valors els veiem cada dia amb diferents reaccions de diferents actors com Miquel Iceta que ens diu que cada dia es menys partidari de les consultes, ja que les preguntes condicionen, en referència a la consulta de Podemos i al mateix tems ens diu que es podria haver formulat d’un altra manera per afavorir la sortida del si. Tot un exemple de valors democràtics.

De la mateixa manera Angel Ros ens diu que el sufle independentista esta baixant, que la ciutadania s’ha cansat i que la via federal es l’única opció. Un altre exercici de poc respecte a la societat catalana i la democràcia en general que ha demostrat la seva majoria al carrer i també a la màxima institució catalana amb una majoria absoluta independentista i un Govern amb un encarrec ben clar com objectiu principal.

Greus mancances a tots nivells que cada dia donen més arguments per crear un nou model i posar la democràcia on pertoca. Això nomes es podrà aconseguir amb un nou Estat, aquest està massa podrit i massa allunyat de qualsevol lògica democràtica, i sobretot sense perspectiva de canvi o evolució a curt i mig termini.

EL PROBLEMA ES CATALUNYA

Com diu molt encertadament en Xavier Roig en el seu escrit, que si tomba que si gira i finalment si hi ha noves eleccions espanyoles fonamentalment seran per no acceptar la democràcia vertadera, aquella que posa en mans de la decisió dels ciutadans per resoldre un problema i amb la força del vot per aval. Estic plenament convençut que si Populars i Ciudadanos arribessin a la suma exigida el pacte de dretes ja seria una realitat. Pel costat contrari el pacte d’esquerres amb PSOE com a cap de cartell ja seria una realitat fins hi tot amb el suport dels grups catalans. Nomes ho impedeix l’alergia a actuar com una democràcia adulta i la indigestió que els provoquen les urnes i les decisions lliures dels ciutadans. Evidentment si aquests son catalans encara molt pitjor. Simplement es això. No cal barrejar acords progràmatics, ni temes socials. Com deia la culpa es simplement de Catalunya.

Un bon eslògan: per culpa de Catalunya

Xavier Roig

Sembla difícil que hi hagi un nou govern a Espanya. Probablement acabarem anant a eleccions. Aquesta seria una bona ocasió per als catalans –si tinguéssim una mica de noció del que és una oportunitat-. És interessant analitzar per què.

Jo no he dedicat temps a fer cabòries sobre l’aritmètica parlamentària espanyola que va sortir de les eleccions de desembre passat. Em sembla sorprenent la quantitat de temps perdut per periodistes, contertulians, pels anomenats “analistes polítics” (una forma com una altra d’estimular les ínfules a l’hora de referir-se a molts xarlatans), etc. Vull dir que hi ha dues opcions: una de dretes (en la que hi participarien PP i Ciudadanos), i una d’esquerres (en la que hi participarien PSOE i Podemos, amb el seu còctel ad làtere). La resta sembla il•lògica. Molts patriotes (en general, patrioters) espanyols reclamen la “gran coalició”. Posen com a exemple Alemanya. Com si els que això reclamen tinguessin res d’alemanys! Si hi ha una cosa al món que més s’allunya del germanisme, és l’iberisme.
Una coalició PP amb Ciudadanos tindria Catalunya com a principal oponent. No crec equivocar-me si dic que l’independentisme creixeria de manera notable. Si, a aquesta coalició, hi suméssim el PSOE, pitjor encara. Si hi hagués algun espanyolista intel•ligent hauria de boicotejar aquesta coalició; hauria de veure’s a venir el sidral que tindria lloc aquí, al nostre país. Una coalició PSOE amb Podemos també compta amb Catalunya com a obstacle. De fet, encara que ho vulguin amagar, Catalunya ha estat el problema. I això, hauria de carregar-nos les bateries. Hauríem d’aprofitar-ho.

Ignoro si la posició de Podemos és sincera o només busca eixamplar la base electoral a Catalunya. El senyor Xavier Domènech no sembla pas un xitxarel•lo en mans dels amos de Madrid. En qualsevol cas, s’han mantingut ferms, per ara. Només m’ha semblat incorrecte que neguessin que la seva demanda d’un referèndum a Catalunya era el principal obstacle per pactar amb el PSOE –deuen pensar que aquesta informació els fa mal a Espanya-. Però tots sabem que aquest és l’obstacle principal.

La notícia que hauria de fer la volta al món és que a Espanya no hi ha govern perquè la majoria de partits espanyols no volen fer un referèndum d’independència a Catalunya. Penso que, almenys, aquesta és la informació que hauríem de fer córrer els catalans. Perquè és la realitat. I serà dur per als partits espanyols tornar a fer eleccions, perquè aquest condicionant no desapareixerà. Al contrari. Sembla que, a Catalunya, s’enfortirà.

Als independentistes que, a més, creiem en la democràcia liberal ens hauria d’alegrar que la batalla sigui aquesta. Al cap i a la fi, Catalunya decidirà el seu destí, segur, en un moment o un altre. Ara, també ens hauria de provocar inquietud. Que, finalment, la majoria dels cridats a la consulta ens deixem entabanar per cants de sirena i votem “no” a la independència? Ep, això ja és responsabilitat nostra. De fet, el destí dels catalans, no ens enganyem, sempre ha estat a les nostres mans. Però ara, en cas de referèndum, el notari internacional podrà aixecar acta. Fins i tot de les nostres renúncies.

LA PREGUNTA

Aquest dimecres el President de la Generalitat es trobarà amb Mariano Rajoy en una reunió que en un Estat normal ja faria temps que hagués tingut lloc. De fet nomes per cortesia del nou càrrec de Carles Puigdemont i per protocol i normalitat aquesta no hauria de ser notícia. Finalment la Generalitat l’ha demanada i el dia fixat. Això encara ha estat utilitzat des de la premsa de Madrid per fer-ho veure com una baixada de pantalons catalana, veure per creure.

El President ja ha anunciat que demanarà el referèndum, cosa que tampoc hauria de ser cap notícia, veient on ens trobem i els mecanismes d’una democràcia per resoldre els problemes i on es suposa la sobirania resideix en la ciutadania i els seus drets han de ser respectats. De totes manereres no veiem res de nou a l’horitzó per pensar que la normalitat tornarà entre nosaltres i les butxaques buides serà el que ens portarà en Puigdemont de tornada amb tota seguretat.

Alhora i davant la proposta de Podemos per resoldre el tema català hem sabut com en Xavier Domènech li va plantejar a Iceta dues preguntes per acordar la consulta pactada. La primera “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent d’acord amb els procediments legals corresponents” i la segona opció “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat independent mitjançant la corresponent reforma de la Constitució”. Ara esperen la resposta socialista.

Aquesta parodia de preguntes, es la gran proposta que volen pactar per solucionar el nostre dret a decidir. La primera deixa portes obertes, però els procediments legals que l’Estat pot considerar son la reforma constitucional, la segona directament va cap aquesta via sense amagar-se. Les dues obvien que les reformes d’aquest tipus requereixen un ampli suport parlamentari que no tenen i queda molt lluny, alhora que han de ser aprovades per Congreso, posteriorment pel Senado amb majoria Popular, noves eleccions i aprovació. Tot un via crucis impossible que es un atzucac sense sortida. Ara diuen que els experts estudiaran la constitucionalitat. No contemplen que seria molt més senzill cedir la competència per fer referèndums com va passar a la Gran Bretanya amb Escòcia i adaptar la solució al problema i als drets de la societat catalana sense que la Constitució sigui un obstacle per la democràcia. La via propugnada saben perfectament que no va enlloc.

En definitiva una consulta que si no es per via imposició europea difícilment arribarà i no ha de centrar ja els nostres esforços que ja hi hem esmerçat sense fruits. Toca obeir el mandat del 27 S i utilitzar la majoria al carrer i a les institucions per escoltar la democràcia.

ÈTICA DEL PRESENTADOR

Les últimes setmanes m’han cridat l’atenció a TV3, la televisió pública catalana l’actitud de la figura del presentador o conductor d’un programa amb determinades situacions, i que m’ha semblat poc contundent.
Concretament em volia referir al .Cat i la conducció d’en Xavi Coral, no dubto un gran professional, però que no he trobat encertat en el context que explicaré.

En una emissió passada amb en Joan Tardà com a convidat i alguns tertulians fent preguntes com en Joan López Alegre que arrel de la visita del polític a Euskadi per l’alliberament d’Otegui, va qualificar el dirigent abertzale d’assassí amb crims de sang fent demagògia sobre l’atemptat d’Hipercor i els nens morts cosa que va provocar la picabaralla amb Tardà. Ahir concretament en el debat dels representants partits catalans a Madrid, per part del Partit Popular Dolors Montserrat va regalar un exemplar de la Constitució espanyola condemnant energicament la seva crema per part d’Empar Moliner i reclamant la televisió catalana fos de tots els catalans.

En els dos casos, l’actitud de Coral crec no va ser encertada, en el primer i davant de l’aberració sobre Otegui, ja que la seva condemna no ha estat per cap delicte de sang i vincular-lo a la mort de nens hauria de ser prou greu per demanar-li immediatament una rectificació o demanar que acabes la seva intervenció en el programa. Arguments no li faltaven, les proves i la raó estaven al seu costat i la demagogia i la injuria demostrable no tenen cabuda en un mitjà informatiu, de pas els moments de tensió entre els convidats tristos per l’espectador haurien estat totalment evitables i la ètica i els valors d’una televisió pública guardats.

En el segon cas, vaig trobar a faltar que algú li digues a la Montserrat que la demagògia barrejada amb la mentida o les mitjes veritats no hi tenen cabuda. Una explicació sobre el decret de pobres energetica anul·lat pel TC i la relació amb la crema de la ficticia Constitució hauria anat perfectament per desmontar un circ que la dirigent popular va oferir a la ciutadania. De pas recordar que la televisió es plural i precisament perquè no es d’uns quants, sinó de tots, hi cap la denúncia en les diferents formes que es considerin oportunes, es diu llibertat d’expressió. Aquella que nomes utilitzen gent com la Montserrat quan els convé i que combaten quan toca fer demagògia.

En definitiva, demano més valentia per tallar de socarrel actituds que no haurien de ser tolerables en cap mitjà públic.