Arxiu mensual: març de 2016

REFERÈNDUM A LA CARTA

La trobada d’ahir entre Pedro Sanchez i Pablo Iglesias per mirar de formar Govern a Espanya en va sortir una proposta per resoldre la qüestió catalana des de Podemos que seria passar la patata calenta a Miquel Iceta i Xavier Domènech i les seves formacions a Catalunya per parlar i treure una proposta a preguntar als catalans.

De fet En Comú Podem ja llença l aproposta de fer un referèndum on es voti sobre la reforma federal i la secessió al mateix temps. La reforma hauria d’assegurar que Espanya es formada per diferents nacions i vagi més enllà de l’ampliació de l’estat de les autonòmies.

Com podem comprovar una repetició del “apoyare” que Zapatero ja ens va regalar en forma d’engany monumental. També se’n diu marejar la perdiu. De fet no es massa difícil d’entendre que a Catalunya no hi ha hagut mobilitzacions demanant reformes federals i per tant les ocurrencies d’uns polítics no es poden traslladar a una societat que ha demananat una cosa molt concreta amb repetides manifestacions massives i donant una majoria de representants en el Parlament. Això es el que s’hauria de votar i no cap altra cosa. No s’ha vist mai i ningú ho ha demanat.

Un frau d’aquestes caràcteristiques requereix uns actors per dur-lo a terme. En aquest cas aquesta esquerra que vol ser moderna i propera per amagar el tuf a naftalina i el rebuig a que el poble català pugui decidir el seu futur com en el seu dia han fet el Quebec o Escòcia recentment. Es diu alergia a les urnes o el que es més greu a la democràcia.

Es un engany majúscul. Ja que apart una reforma constitucional hauria de passar per l’aprovació de les dues cambres espanyoles i per exemple el Senat te una majoria Popular on ja quedaria bloquejada en cas de superar la primera cambra. Un desgavell de proposta que no mereix ni ser debatuda, i molt menys considerada pels partits independentistes.

Crec que cal ja actuar amb claredat. El referèndum ha estat sol·licitat molts cops i negat els mateixos cops. No cal insistir més. Es la millor via no hi ha dubte, però l’Esta que l’ha de garantir ja ha deixat clar les seves mancances democràtiques i no podem caure de quatre potes amb sucedanis que no ens porten enlloc, més enllà de repetir les mateixes errades del passat.

Anem per feina i quan toqui haurem de donar el pas (menys de 15 mesos). Les estructures eternes no poden ser excusa, en tenim molts exemples anteriors i no podem vendre que volem un estat embolicat amb una capseta i un llaç per donar el pas. Determinació i intel·ligéncia sense enganyar a ningú.

EL COM ES IMPORTANT

Davant les picabaralles i la visió de curta volada dels nostres partits. Un cop resolt el qui que ens va fer estar entretinguts 3 llargs mesos passant vergonya aliena i perquè no dir-ho fent el ridícul, ara és urgent definir el com. No podem sentir vint versions diferents d’un mateix final. Cal triar entre les diferents opcions com diu en Salvador Cot i ser coherent amb la decisió fins al final. La més ideal seria un referèndum, però malauradament sembla inviable i potser hauriem de decidir un cop arribat a la conclusió descartar l’opció i agafar la que sigui més realista sense donar més tombs amb la perdua de credibilitat que suposa.

A la independència, com?
Salvador Cot
El moment és delicat. Hi ha, com a mínim, quatre “coms” diferents sobre la manera de resoldre el pas de la comunitat autònoma catalana a un estat amb reconeixement internacional. Sintetitzant-ho molt, Junts pel Sí considera que cal tirar endavant un procediment civil que desembocarà, al final, en unes eleccions constituents que, més tard, posaran a referèndum un bloc constitucional. La independència serà allò. En segon lloc, la CUP segueix més o menys el mateix itinerari, però amb una diferència molt substancial: Les eleccions subsegüents serviran per declarar la independència, no pas per redactar una Constitució que, de fet, ja s’haurà concretat pel procediment civil anterior. El referèndum posterior, per tant, el convocaria una República ja independent.

Encara hi ha l’opció de l’entorn Colau, que sembla inclinar-se per un pacte intern entre les forces catalanes que torni a intentar el pacte amb Madrid per a un referèndum vinculant. I fins i tot hi ha veus dins del PSC que estarien d’acord a acceptar una consulta per a una reforma constitucional a tot l’estat que, en cas de no obtenir un suport suficient a Catalunya, derivés en un referèndum a la quebequesa.

Tot plegat, un desgavell molt difícil de gestionar políticament. O sigui que és important que hi hagi un acord com a mínim entre JxS i la CUP, amb interlocució amb l’àmbit Colau. No és qüestió de matisos, sinó d’efectivitat i, sobretot, credibilitat.

LA MOCIÓ DEL NO RES

Avui la Mesa del Parlament ha de decidir si es tramita la moció presentada per la CUP que demana a la Cambra reafirmi el seu suport a la declaració independentista anul·lada pel TC espanyol en el seu dia. De fet aqueta ha portar creuament de declaracions entre membres de Junts pel Sí i la pròpia CUP. Homs pregunta si cada setmana hem de votar si estem convençuts i acusa de fer mocions partidistes i discussions ridícules que no ajuden a convençer més gent pel projecte, alhora que marquen distàncies internes i sembla es troben més comodes amb la reivindicació i acusant CDC de traïdoria. Per la seva part la CUP replica rescatant el pressing cup i posant els seus alcaldes i regidors perseguits per l’Audiència Nacional com a prova.

Realment, trobo del tot absurd i decebedor aquests gests de cara a la galeria i en clau interna. Alhora em sento estafat per aquestes errades que no ens porten enlloc. La declaració independentista va ser com l’inici del procés, va ser aprovada per la majoria del Parlament, o sigui els 72 diputats. Posteriorment i com era previsible els tribunals espanyols ho van suspendre, però tal com deia la mateixa declaració això no afectava i el Parlament i el mandat popular era davant de tot. Si això ens ho creiem, o millor dit les nostres forces polítiques ho tenen clar no te cap tipus de sentit tornar reafirmar el que ja tenim aprovat. Es com dir que acceptem l’autoritat del TC i per tant hem de tornar a aprovar la declaració i això no pot ser. La credibilitat es bàsica.

Segurament sobren gests que ara ja no toquen si no son per finalitats internes de partit. Toca fer feina i creure i donar la visibilitat que el procés es segur, creible i decidit. Per altra banda aquestes discussions públiques no ajuden a crear un bon estat d’anim a la societat, i per descomptat donen munició a qui no vol que això vagi endavant.

Per altra banda i aquestes alçades de la pel·licula seguir amb les acusacions a CDC de poc pedigree independentista, quan sabem que ens necessitem tots i es el partit que fins ara ha fet més sacrificis, trencant el partit, amb imputats pel 9N i agafant les regnes de la reivindicació popular amb un canvi total i decidit tenin com a premi la perdúa de suports populars a cada elecció. Crec que no es pot demanar més. Pel que fa al pressing CUP crec que ja forma part del passat i l’objectiu és compartit, clar i per damunt de qualsevol altre consideració. No ho enredem.

UN CANVI DE MENTALITAT: JOHAN CRUYFF

Ahir ens deixava Johan Cruyff, un geni del futbol i un mite que va canviar la mentalitat derrotista del Barça i va posar els fonaments d’aquest estil de joc que perdura en el temps i que ha posat el club com a referent mundial pels títols aconseguits i per la manera de jugar. Cal dir que aquesta mentalitat també va aconseguir canviar en part la societat catalana que va veure que si vols una cosa has de creure amb ella i pensar que ho pots fer i aconseguir. Un mite en majúscules que simbolitzo amb el vídeo del 0-5 al Bernabeu del 74, un triomf que significava molt més que un partit.

HOMENATGE A JOHAN CRUYFF

UN ESTAT DE FIRETA

La prova del cotó es implacable, i la gestió de la visita del Primer ministre italià Matteo Renzi per les víctimes de l’accident d’autocar a Catalunya, seguit posteriorment de la gestió del retorn dels catalans atrapats pels atemptats de Brussel·les donen la sensació que l’Estat es Catalunya i que Espanya ha passat a la categoria de fireta.

Un Estat ha d’actuar com a tal sempre, qualsevol part del seu territori es Estat per tant ha de ser tractat igualment, no es pot entendre d’altra manera. De fet trobem dos elements en l’accident de Fraginals i el tracte a Catalunya. El primer es l’excusa judicial com a arma per no usar la democràcia. Un intent penos de voler espantar a les institucions i a la societat en general oblidant la separació de poders i evitant donar la paraula a la gent per resoldre el problema com qualsevol democràcia normal faria servir. Una manera de demostrar la manca de qualitat democràtica i una actitud propia d’altres temps o altres regims, alhora que de falta de respecte als drets elementals de la ciutadania, precisament on resideix la sobirania.

Catalunya amb tots els respectes no es Múrcia, ni Extremadura posem el cas, la mateixa Constitució espanyola distingeix entre nacionalitats i regions, la nostra pertany a les primeres, o sigui que saben perfectament la realitat nacional i la voluntat de ser catalana que no es pot amagar amb un maltractament absurd que no amaga la realitat. Aquest arriba a no complir amb els mínims exigits en un cas com l’accident i la rebuda del mandatari italià qua hauria d’haver estat rebut pel president espanyol conjuntament amb el català, però en comptes d’això s’intenta evitar que el president català compleixi amb normalitat. Tota una falta de respecte i una visualització de com funciona o funcionarà el nostre nou Estat reben com cal a Renzi i acompanyant amb tota la seva visita com es de rebut.

Per altra banda al cor d’Europa veiem com el Govern català va actuar ràpidament proporcionant transport per poder organitzar la tornada dels catalans al seu lloc d’origen. Celeritat i eficàcia, son coses d’un Estat modern i on les estructures han de ser prou agils per servir a la ciutadania i afrontar qualsevol situació eliminant traves innecessàries.

Europa ha vist un cop més la diferència entra Catalunya i Espanya en tots els sentits, i la imatge va més que mil paraules com diuen.

LA HUMANITAT EN PERILL

Els atemptats d’ahir a Brussel·les amb més de 30 morts i uns centenars de ferits ens tornen a mostrar la cara més fosca de la condició humana. De fet aquests últims temps estem veient massa sovint aquesta cara que no ens agrada però que llueix més que mai.

El drama dels refugiats i la manera de gestionar-ho de les autoritats europees produeix vergonya. No crec que sigui fàcil i davant la demagògia d’aquests que sense pensar diuen obriu fronteres i endavant, hi ha solucions que amb voluntat per part de tothom podrien alleugerir aquest patiment. Tot menys la posició actual, on de fet Angela Merkel que donava entrada als mateixos ha estat castigada a les urnes, un altra dada a reflexionar. Es evident que no tothom pot entrar i amb unes condicions acceptables, però també es evident que pactar amb Turquia, un estat amb greus mancances democràtiques i respecte dubtos dels drets humans la seva acollida a canvi de contrapartidas a la Unió no seria un pacte ètic, ni solvent.

De fet els atemptats d’Estat Islàmic, o millor dit la barbarie que es marca de la casa d’aquest grup te un origen de culpabilitat amb el que anomenem primer món, Europa inclosa. Una guerra a l’Iraq que va deixar amb la mort del dictador un estat amb caos permanent i amb diferents faccions enfrontades sense remei. Una Siria on el seu cap, un dictador sanguinari amb el suport occidental en certa manera també ha provocat un territori dividit amb un caos on el populisme i l’horror disfressat de conceptes religiosos de fa molts segles han agafat la llavor. Alhora una gestió deficient de determinada migració reclosa en barris marginals a Europa i que han estat un caldo de cultiu on l’educació, els valors i el civisme no han tingut cabuda per convertir-los en uns ciutadans europeus més.

Un desgavell d’interessos econòmics i polítics que ara ha explotat davant la nostra cara amb final incert i un present dolorós i difícil de gestionar.

En definitiva uns valors que semblava eren el pal de paller de la manera de fer occidental i que han quedat en un no res per la condició humana destructiva i ambiciosa sense miraments ni per la mateixa raça.

Hem deixat creixer un monstre que en una guerra no convencional com aquesta te tots els avantatges, i la comparació amb el comportament occidental on l’ètica, el coneixement i el respecte han quedat al calaix per vergonya nostra.

Una humanitat que ara més que mai te l’oportunitat de referendar la seva condició o caure per sempre en un pou sense fons on res tornarà a ser igual.

LA PARANOIA DE LA SORAYA

Aquest cap de setmana hem pogut comprovar com una persona pot literalment embogir per denunciar que ha sortit del paper que es veu te reservat pels segles dels segles. La iniciativa lloable en forma de carta del President Puigdemont per intentar ser solidari i alleugerir el drama dels refugiats que en qualsevol racó del món seria ben vista, ha estat un nou atac furibund que es pot incloure en les denúncies al TC dins la suspensió de la Conselleria d’Exteriors.

Cada cop es més clar que la xenofòbia contra Catalunya no te límits, i sense cap criteri qualsevol iniciativa es menyspreada i recurrida simplement perquè no ens toca. Catalunya sempre ha estat terra d’acollida i amb la solidaritat per bandera i de fet davant la vergonya de la Unió Europea que podem veure aquests mesos amb els refugiats no es podia quedar impassible si podia oferir algun tipus d’ajuda. No valen excuses com les esgrimides per la vicepresidenta espanyola de qui s’ha cregut que es, una simple comunitat o regió.

No es tracta del qui, sinó del que. Parlem de persones, de criatures i d’un drama que fa avergonyir la poca humanitat que encara ens queda, un terme molt devaluat evidentment. De totes maneres per Soraya també es una nosa i un destorb ja que la seva gran argumentació es que es materia dels estats, com si el problema fos el de menys.

La seva imatge irritada ha estat tot un poema, en aquest cas macabre i de difícil explicació coherent. Crec que encara no ha entés que estem en un procés cap a ser un Estat i per tant les nostres actuacions cada cop aniran sent en aquesta línia, i deslligats de les atribucions d’una simple regió sense veu ni vot.

En definitiva, per no poder, no podem ni ser solidaris. De fet l’excepció es la nostra solidaritat espanyola sense límit que aquesta suposo no li deu desagradar i es la manera que tenen d’entendre la nostra solidaritat.

LA DIGNITAT I LES MISÈRIES DE L’ESTAT

El dia que veiem a cinc de les principals capçaleres de mitjans europeus l’entrevista amb el President Puigdemont, cal dir tot un cop d’efecte internacional pel procés, descobrim a l’altre costat de la balança com el Tribunal Suprem valida que el 0,7 de l’IRPF es gestionat per l’Estat en una clara invasió de competències i un desproposit per les entitats del tercer sector del territori. Per altra banda el líder popular català ens anuncia que rebrem 350 milions del finançament dle 2014 per part d’Hisenda i ho expressa com una gran heroicitat i generositat per part de l’Estat.

Efectivament, el President deixa titulars com “Catalunya es pot separar sense l’acord amb Madrid”, “No volem esperar 5 o 10 anys”, “Jo he estat escollit pel Parlament, no pel TC” o “Poseu data al referèndum i votarem si al Govern”. Crec que ha quedat molt clar la determinació del país per anar endavant amb el procés, el full de ruta, la determinació del Govern, la legitimitat d’una majoria de representants al Parlament, el desig d’un referèndum si Espanya ho autoritza, la no dilació en el temps i l’obediència a la societat catalana per davant de Tribunals de dubtosa credibilitat. La imatge de seriositat es important i les principals cancelleries d’Europa tenen el tema català ben present i tal com ha passat amb el brexit britànic, es trobarà la solució i adaptació per un nou Estat que vol seguir com a membre de la Unió Europea i ser un motor del sud d’Europa que sona molt millor que ser el motor d’Espanya.

Pel que fa a la misèria, es indignant i inversemblant que el Tribunal rebutgi les alegacions de la Generalitat en el cas de la casella del 0,7. Un percentatge que el territori coneixedor de la seva realitat i les seves entitats del tercer sector podia distribuir amb l’eficacia que dona el coneixement amb aquest tema tant sensible. Ara l’Estat ho regularà des de fora i crea un clar greuge per pur centralisme i abusant de les sentències polítiques per simplement intentar no deixar cap marge de maniobra a Catalunya per damunt dels interessos de la ciutadania.

Albiol hauriem de dir amb quin nom negocia per la Generalitat, i en segon lloc que malament fa els negocis quan presenta un gran acord de 350 milions, quan el deute es de 1400 milions del 2014. Simplement es una nova presa de pel i estafa que hauria de provocar vergonya aliena i no cap alegria.

Algú encara pot dubtar que hem de marxar.

PRIMER ELS OUS

Les forces que no volen la independència del país, o que tenen altres vies, per passades que semblin, utilitzaran totes les armes per intentar fer descarrilar el tren de l’Estat propi. Des del punt de vista nacional tant Junts pel Sí com CUP semblen inabastables, queda el caire social. Un espai on les diferents sensibilitats que conformen la coalició poden grinyolar, per tant no perden oportunitat per intentar desestabilitzar el procés per aquesta via.

Ahir vam veure com amb els concerts de les escoles que segreguen per sexe intentaven aquest pla i no els va sortir bé, però sabem que hi tornaran. Com diu en Germà Capdevila, cal que la majoria de 72 diputats tingui molt clar que primer calen els ous i després podrem fer la truita. Els ous son un Estat i es davant de tot, l’aspecte social vindrà després, no caiguem en el parany de posar al mateix nivell o prendrem mal. Fem via cap a la base, i un cop obtinguda ja la revestirem com un Estat modern i socialment avançat.

El carro i els bous

Germà Capdevila

Les forces contraries al procés d’independència faran tot el que estigui a les seves mans per impedir que Catalunya esdevingui una república en el proper any i mig. Una de les estratègies més matusseres és la de presentar iniciatives parlamentàries que generen contradiccions entre el bloc independentista. És el “divideix i venceràs” de tota la vida.

La proposta de suprimir els concerts a les escoles que segreguen per sexe presentada per CSQEP al Parlament anava en aquesta direcció, i no serà l’última vegada. És evident que el bloc independentista és una agrupació heterogènia que abraça tot l’espectre ideològic. Hom podria dir sense exagerar que l’únic que els uneix és el desig d’independència.

Aquest cop, JxS va saber esquivar el parany. La diputada Anna Simó va desemmascarar la jugada de forma clara, però la tensió ideològica es va fer ben palesa entre els parlamentaris convergents, els republicans, els independents i àdhuc els de la CUP. No es tracta de criticar la llibertat de vot, només faltaria! En sóc un gran defensor i crec que la disciplina de vot és un mal a eradicar de la futura república.

Tanmateix, fóra bo establir una fórmula clara i explícita per evitar aquests paranys. Cal deixar clar que durant els propers 16 mesos no posarem el carro per davant dels bous. Primer assolirem la independència i després ens discutirem per definir el model de país que volem en els àmbits educatiu, sanitari, laboral, familiar, etcètera.

Que tothom tingui clar que la prioritat és la independència, perquè d’ella es derivarà el progrés del país, un cop tinguem la gestió directa dels nostres recursos i dels nostres destins. Quin sentit té discutir ara sobre engrunes autonòmiques? És evident que hi ha qüestions urgents que no poden esperar, i s’han de resoldre. Tota la resta, pot esperar l’endemà de la independència.

LA UNITAT D’ESPANYA

Es molt significatiu que el Congreso espanyol presenti dues mocions a bombo i plateret per defensar la unitat d’Espanya. Ens imaginem el Parlament anglés per exemple amb mocions d’aquest tipus. Senzillament no per esperpèntiques i poc democràtiques tant per les formes, com pel contingut, com pels resultats.

La veritat es que una era de Ciudadanos amb el suport del PSOE i un altra de Populars amb suport de Ciudadanos. De fets socialistes i populars han pactat abstenir-se en la que no era seva per tirar endavant i visualitzar els pactes per formar Govern que son en marxa. Les dues estableixen el compromís amb la unitat espanyola i la seva oposició contra el referèndum català. La resta de forces han votat contrariament i descaca el vot dels parlamentaris catalans. Concretament 29 en contra 18 a favor. Una dada que a l’Estat passa irrellevant i qualsevol persona posaria com a capçalera.

El tarannà de l’Estat res te a veure amb una democràcia normal. No hi ha dubte que aquesta obsessió malaltissa amb el tema nacional i una visió casposa i retrograda del mateix no es de rebut i fa mal a la vista aquí i a nivell internacional. O sigui per damunt de la voluntat ciutadana i sense dret a opinar, per imposició sense discussió unitat per sempre. Em poden dir la diferència amb el lema feixista “Una grande y libre”. Jo crec que es cap. La segona part ja es de traca una democràcia que mostra la seva oposició contra la consulta ciutadana per resoldre un problema. Es a dir al·lergia a les urnes, i desprès es volen dir democrates.

Com a segona conclusió, es que parlant del tema català , qualsevol persona preguntaria que en diuen concretament els representants del territori. A nivell de ciutadania, ja sabem que un 80% vol un referèndum, però a nivell de representants a l’Estat, un 62% també mostra el seu vot favorable. No els diu res això. Ho consideren una dada irrellevant, ni que fos el 100%. A ulls del món, segur que aquesta dada no passa desapercebuda. De fet es la més important, però clar els principals protagonistes son desats al calaix en benefici de la resta. Com podeu veure tot molt democràtic.

En definitiva, i amb aquesta manera de fer, poca cosa queda per parlar, sinó és el repartiment de bens i una separació el més civilitzada possible. La seva democràcia no es la nostra, senzillament perquè la seva no ho es.