Arxiu mensual: febrer de 2016

LA UNITAT SAGRADA

Quan sentim coses increibles, mantenim les reserves sobre la informació, però aquesta ja passa de ridícul i indignació amb segons quines afirmacions.

Posaré dos exemples ben clars, el primer Maria Dolores Cospedal afirmant amb rotunditat que l’acord signat per PSOE i Ciudadanos amaga la celebració d’un referèndum per Catalunya i per tant no garanteix la unitat d’Espanya. El segon la consulta socialista a la militància avalada per la mateixa, i que concretament a Catalunya tant sols vota un 31% de la militancia que contrasta amb el 52% de l’Estat, cosa que planteja diverses preguntes. Recordo la pregunta era “El PSOE ha assolit i proposat acords amb diverses forces polítiques per donar suport a la investidura de Pedro Sanchez a la presidència del Govern. Dones suport a aquest acord per formar un Govern progressista i reformista?”.

Realment esperpèntic la dirigent popular mentint descaradament, el document signat del pacte diu ben clar que no tenim cap dret a cap mena de referèndum. Alhora la posició dels dos partits expresada per activa i per passiva ha deixat ben clar que son contraris a qualsevol tipus de dret a decidir per Catalunya. El discurs i la posició exactament la mateixa i contraria a qualsevol estandard minimament democràtic. Tanmateix Cospedal no veu del tot blindat aquesta retallada de drets pels catalans, com ho proposa fer, vol enviar els tancs a cada ciutat per garantir la “una grande y libre”, prohibir les nostres institucions com a mesura preventiva o que se li passa pel cap, potser que ens ho aclareixi.

Per altra banda la consulta socialista a Catalunya no es per tirar coets. La participació arreu es molt menys que les primàries passades, i especificament pel que fa al PSC es molt pobre, un 31% no es massa significatiu, tot hi així ho donen per validat. Es curiós veure com un 48% de votants favorable a la independència en les últimes eleccions de cap manera es pot admetre i en canvi un 31% en aquest cas es perfectament viable. També es una cosa que ens haurien d’explicar, ja que les matemàtiques suspenen, en canvi la demagògia suma perfectament.

En definitiva un pacte progressista de dos partits a la dreta i que atempten contra els principis bàsics de qualsevol democràcia. Tot perfectament normal en la Espanya que coneixem.

EL VODEVIL DE GIRONA

La primera idea que be al cap, es que no ens ho podem permetre. Ara més que mai, el procés està per damunt de les disputes locals. El que ha passat a Girona no te perdó i es incomprensible. No em valen les excuses de qüestions locals, ara no.

Primer vull dir que això provoca desconfiança en el mateix procés i en els partits que l’han de dur a terme i que de fet ho estan fent. Provoca que veiem per les xarxes com els supporters incondicionals d’una formació concreta aprofiten per abocar tota la bilis que tenen acumulada i que ara haurien de posar al calaix precisament pel periode excepcional i meravellos que ens ha tocat viure.

La segona cosa que volia dir, es que es injust carregar totes les culpes en exclusiva cap a una formació concreta, i alhora fent un exercici de poca memòria exculpar a la resta per no haver comés mai cap pecat original. Visió global i hemeroteca serien dos receptes que no ens anirien malament.

Resulta esperpèntic la tria del substitut del President a l’alcaldia, el número 19 d’una llista que va haver d’entrar com a regidor i provocar la renúncia dels que tenia per davant. Tot per equilibris polítics que no per legítims deixen de ser poc étics. Seguint amb unes converses on el sou del batlle ha agafat el protagonisme principal, una nova errada. Uns per demagògia, ja que l’anterior com a diputat no cobrava el mateix i ara no es cap crim posar-lo damunt la taula, i l’interessat per posar com excusa pactes per quantitats que semblen molt poca cosa. Podríem parlar també del nombre d’assessors on ERC va aprovar els 8 que hi havia sense problemes i ara no acceptaven 7 en una nova lliçó de poca claredat.

Com no resulta incomprensible buscar el suport de les dues forces nacionalment espanyoles i no arribar acords amb les nacionalment catalanes. Alhora no preveure que en aquest cas Ciudadanos, aquells que sempre diuen que no son nacionalistes i que els preocupa les coses que vertaderament pensa la gent com a problemes. Suposo que la pertinença a l’AMI deu ser una gran preocupació pels gironins. El resultat la negativa i el ridícul.

Per últim cal dir que preocupa veure com les direccions sobretot convergents i repúblicanes no han tractat el tema per buscar solucions coherents que segur en trobarien i han deixat fer amb una tàctica partidista intolerable sense importar el resultat final que ens perjudica a tots.

En definitiva, el mal ja esta fet, però cal reconduïr la situació, i deixar els beneficis de partit a un costat per posar la capital independentista del país al lloc que li pertany dins el procés cap a la República.

EL JOC ESPANYOL (2)

A mesura que anem coneixent amb profunditat el document signat per Sanchez i Rivera, veiem que més enllà dels titular, poques concrecions, i com diu el President Puigdemont, no resol i contribueix a enquistar el problema de Catalunya.

En Vicent Sanchis un cop més dona en el clau, i el més inquietant es l’intent de convertir les autonòmies amb Diputacions autonòmiques amb la desaparició d’aquestes. Aquesta es la reforma federal que proposen com alternativa. Retrocedir mès en el temps, menys poder real, més centralització de l’Estat i per suposat negació de drets als ciutadans que volen expressar davant una urna i sense embuts que volen ser de grans. Aquesta democràcia express o reforma constitucional express com li diuen es la clau de volta de la negació de la democràcia, sort que diuen es un acord de progrés.

Diputacions autonòmiques

Vicent Sanchis
Això que ha passat a Espanya no passa enlloc. Sense novetat al front. El partit que guanya amb escreix unes eleccions renuncia a portar la iniciativa política i el seu candidat no es presenta, per falta de ganes i ambició, a la primera investidura. Només la indolència, l’arrogància i la violència amb què el PP tracta els seus rivals i la humanitat en general expliquen l’error colossal de Mariano Rajoy.

L’endemà de les eleccions tota la pressió fàctica i la palpable també queien sobre Pedro Sánchez. Com que el Partit Popular no podia aconseguir la majoria absoluta amb Ciutadans, els defensors de l’estabilitat -a Espanya estabilitat sempre ha volgut dir resignació- inquietaven el candidat socialista perquè s’abstingués en la previsible investidura de Rajoy. Com en la millor sainet de confusions, la situació s’ha invertit. El líder del Partit Popular no va acceptar l’encàrrec del rei -que encara deu estar traient-se lleganyes- i va cedir el pas i l’oxigen al seu rival polític, que havia perdut les eleccions.

Pedro Sánchez no podia pactar amb Podemos sense trencar el seu partit i fer cruixir els ossos de les venerables mòmies que encara en viuen. Per això ha lligat el pacte amb Ciutadans, que no suma però li permet lluir el llom i la cresta. Potser el PP no s’abstindrà i Mariano Rajoy rebutjarà la insistència dels que no volen eleccions -de Brussel•les, la banca i la gran empresa-, però, en tot cas, no és ell qui porta la iniciativa. I això en política és important. De vegades, determinant.

L’episodi extravagant ha fet aflorar l’habilitat d’un líder que semblava estúpid. I ha permès constatar una altra obvietat. Socialistes i ciutadans coincideixen en dos grans objectius. El primer, a barrar el pas a qualsevol aspiració democràtica com la que és majoritària a Catalunya. Espanya no es toca. El segon, tant inquietant com el primer, a convertir els governs autonòmics en diputacions, que se suprimiran perquè ja no caldran.

EL JOC ESPANYOL

Aquest acord anunciat a bombo i plateret entre PSOE i CIUDADANOS es la volta del cercle que ens faltava veure. Des dun punt de vista polític Albert Rivera ha estat molt habil per no quedar fora de joc i posar les seves propostes damunt la taula i presentar les seves credencials com home d’Estat capaç de pactar a diferents bandes en benefici de l’Estat.

Hi ha 5 condicions que han sorgit damunt la taula com son: Suspensió dels aforats, rebaixar el número de signatures per una ILP a la meitat, despolititzar la justícia, suprimir les diputacions i limitar a vuit anys el President de Govern. Tot això amb una reforma constitucional express que ho faci viable. Pedro Sànchez segurament molt pressionat per diferents sectors, i en especial pel sector de l’IBEX 35 ha triat aquest camí davant les propostes d’un PODEMOS que el tarannà de partit poc democràtic com es el PSOE no podia acceptar i que no lligaria amb la defensa de la unitat d’Espanya per damunt de tot, una especie de la “Una grande y libre” actualitzada.

El fet es que les propostes sonen a nova política i regeneració democràtica, i potser uns Populars assetjats pels casos de corrupció podrien permetre anar endavant amb una abstenció per altra banda necessària per arribar a bon port. Aquesta o la de Podemos, que hauria de justificar moltes de les seves línies vermelles en cas d’acceptar aquest paper que semblava anava destinat a unes noves eleccions que podrien comportar una OPA a la part esquerra i el costat socialista per assaltar el primer lloc en aquest espai i poder negociar amb molta més força. Segurament la corda ha estat tant tensa que les estructures estatals mai la suportaran.

Queda un tema pendent, Catalunya. Alguna proposta, alguna mesura, la resposta es cap. No tenim dret a Referèndum, ni a ser escoltats. La població ignorada i les nostres demandes també. Una reforma constitucional de pa sucat amb oli per vendre fum, i la democràcia, la força del vot i els problemes polítics al calaix tancats amb clau per sempre més.

Aquesta es la recepta que un cop més ens espera. La diferència es que el context es diferent i la constatació de que el mur un cop més es tanca i espero la constatació per part dels que volien resoldre això com es norma en una cultura democràtica i de veu al poble respectant els seus drets, que hem de seguir el nostre camí sense esperar res de camins que estan tancats amb pany i clau.

ANIVERSARI 23 F: LES COSES NO VARIEN

Avui fa anys d’aquell 23 F on algunes unitats militars van voler acabar amb la democràcia de fireta per retornar amb més força al passat i el Monarca espanyol va sortir com un heroi a defensar la mateixa. De fet es curiós que la persona que va ser nomenada hereu pel dictador, ara fos el salvador de les essències democràtiques. Cal dir que aquesta teoria de cara a la la galeria te molts punts foscos que han anat sortint a la llum i que els poders de l’Estat han intentat amagar matusserament com es habitual.

El cert es que hi ha coses que no canvien amb triomf del cop d’Estat o no. Continua haven presos polítics a l’Estat, cosa ja de per si inaudita en un teòric règim com el que vivim. Arnaldo Otegui d’aquí una setmana sortirà definitivament de la presó sense taques de sang demostrades i simplement per motius polítics amb les causes que defensa. De fet els actes que es preparen de benvinguda ja han estat causa de demanada de suspensió pel delegat del Govern espanyol a Euskadi Carlos Urquijo.

La contradicció es servida, per un costa no te cap caire polític la seva condemna i per altre es inhabilitat per impedir es presenti a les eleccions basques amb molt bones perspectives, i es volen suspendre actes a una persona que ja ha complert la seva condemna i per tant ha pagat el seu deute i es perfectament lliure, o es que el tema de la reinserció també era un engany.

Otegui ha estat un actiu perquè ETA abandones les armes i per tant barrejar això amb enaltiment del terrorisme es fals i indecent. Parla el delegat d’humiliació a les víctimes, quan precisament la seva lluita ha estat per evitar que hi hagi més víctimes, cosa que l’Estat amb la seva gestió del tema amb creació de banda terrorista com el GAL inclosa ha propiciat més mort i dolor. Posteriorment hem vist els nuls passos de l’Estat amb la dissolució definitiva de la banda terrorista, on nomes aquesta ha fet passos valents per acabar amb el drama.

Com diu Joseba Permach, portaveu de la il·legalitzada Batasuna ” l’empresonen per fer política, volen prohibir acte polítics a la seva sortida i encara diuen que no es un pres polític”.

El mateix ministre Fernandez Diaz, el que ara qüestiona la Justícia per les investigacions del seu Partit, cosa que quan era contra CIU provocava la seva defensa de la llibertat de la mateixa. Parla de que Otegui no es pot dir home de pau i el vincula amb la banda terrorista. Un nou desproposit de com interpretar en el propi interés un nou cas de vergonya per l’Estat espanyol.

Passen els anys, i els 23 F però hi ha coses que no varien.

LA VAGA DE COLAU

La vaga de TMB d’aquesta setmana, i deixant ben clar que el Dret a Vaga es un dret que no es discuteix en qualsevol democràcia solvent, però les conseqüències i el be general tampoc haurien de passar desapercebudes.

Cada any ens trobem a les portes d’un esdeveniment tan important com el Mobile World Congress amb les amenaces de vaga del transport públic. Ara s’ha fet realitat. Deixant de banda les raons i condicions dels treballadors que es volen negociar, caldria posar a l’altre costat de la balança el greuge que comporta interpretat com un xantatge a la imatge que deixa Barcelona en aquest gran aparador, i que deixa molts diners invertits en diferents sectors de la nostra societat i un volum de negoci necessàri. Per altra banda els més perjudicats son precisament els usuraris d’aquests serveis, classe treballadora o estudiants en la seva majoria que hauran de patir unes incomoditats i greuges per un servei públic que amb els seus impostos esperen sigui de qualitat.

Dic això, i de cara al nou país, no estaria de més revisar el dret de vaga, per impedir segons quines situacions que son intolerables per molt justa que sigui la protesta.

Una gran curiositat es veure l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau des de l’altra banda. Recordem al costat dels treballadors i les seves lluites socials i acusant TMB depenent del consistori com empresa opaca i exemple del mal del capitalisme. Ara des del poder l’hem vist negocian solucions per desconvocar la mateixa i qualificant la mateixa de desproporcionada. Fent públics sous mitjans dels treballadors, cosa que amb altres alcaldes hagués segurament criticat fins a la sacietat i el·ludint responsabilitat a altres institucions quan l’empresa es municipal. Alhora la seva responsable Mercedes Vidal que el 2013 celebrava una vaga de TV3 per l’11 de setembre i que ara defensas que la proposta del consistori ha estat bona i posa en entredit la seva coherència.

De fet l’èquip de Comú Podem està demostrant el canvi de discurs i fets, al carrer, en campanya o des de les institucions i segurament demostra que el Capitalisme no es el gran mal de la humanitat i que les coses son diferents des del poder i amb la responsabilitat de decidir o des del carrer amb la queixa permanent.

En definitiva i el perjudicat com sempre la ciutadania i no precisament la classe alta, curiosament la mitjana i base de la classe treballadora del país.

ELS ASSUMPTES DEL CEL I LA TERRA

El cap de la Religió Catòlica Francesc ens reconeix que lús dels anticonceptius contra el Zika es un mal menor, i ho va aclarir dient que l’avortament no es un mal menor, sinó un crim, llençar una persona per salvar-ne un altra, el que fa la mafia, en canvi l’altra opció no es un mal absolut. Apart va considerar l’aspirant a la Presidencia americana Donald Trump com a no cristià per voler aixecar murs entre Mèxix i USA per no permetre l’entrada d’immigrants.

Ja hi tornem a ser, amb el màxim respecte per totes les persones de fe en el que sigui, des d’un Déu a una cadira per posar un exemple, no podem donar segons quines lliçons des de la ignorància o la mala fe, encara que sigui redundant. Aquest virus que provoca malformacions a les embarassades, es pot combatre amb metodes anticonceptius com a manera més lógica i cal dir també humana. De cap manera es un mal menor, simplement no es cap mal, es una prevenció normal i personal per evitar mals irreversibles. Qui es aquest senyor per erigir-se per damunt del be i del mal i qualificar això de mal menor, simplement no es de rebut.

Per altra banda qualificar avortament com a crim i barrejar-ho amb les tàctiques de la mafia, es una falta de respecte a la persona humana i el seu dret a decidir personal sobre el seu cos. Simplement es feixisme a cara descoberta. La gestació d’una criatura es una situació volguda per una parella normalment o una dona que es la responsable de l’acte i que per aquesta mateixa responsabilitat i per mil motius o pot frenar si la medicina li permet. Senzillament es personal i intransferible i ningú te dret a posar el nas en la privacitat i el mateix ser humà en el seu interior, em sembla una demagògia impresentable alliçonar a la resta de la humanitat sobre que ha de decidir o no.

En la qüestió política rebla el clau ja que segons el seu llibre sagrat, si no ho tinc mal entés el perdó es una base prou significativa, i sembla que Trump, independentment del que en poguem pensar de les seves propostes no en te el benefici i li retira el carnet de cristià, que es veu en te la potestat. Em sembla una nova mostra de l’engany d’aquestes elits religioses que pretenen convertir la persona humana en un ser sense poder de decisió i sense llibertat per analitzar el que vol fer.

En definitiva, i des del respecte, noves proves d’una manera de fer propia d’altres temps i que segueix inalterable per la condició humana.

TC “CONTIGO EMPEZO TODO”

La resposta del President Puigdemont en seu parlamentària a les preguntes del Popular Albiol en forma d’acatament de les sentències del Tribunal Constitucional va ser ferma i amb aquest punt d’ironia que el caracteritza i que aviat traurà de polleguera l’unionisme més ranci que viu d’esquenes al que la societat catalana reclama i al que la majoria dels seus representants volen exercir.

El TC un cop més actua com a quart poder a les ordres dels dos partits espanyols majoritàris i sense cap legitimitat per les actuacions anteriors. Sembla que el xoc es inevitable, però de totes maneres aquesta fàbrica d’independentistes anomenada Espanya no te present que un Tribunal de Justícia, igual que un Govern te validesa o efectivitat si a l’altre costat els administrats acaten les seves ordres. Si no es així es simplement paper mullat i la constatació que la legalitat ha canviat.

Cal recordar que el Govern espanyol de l’època un cop perdut la illa de Cuba seguia enviant les sentències dels tribunals espanyols que lògicament ja no tenien cap tipus d’efectivitat, més enllà del ridícul, una cosa semblant els pot passar amb Catalunya.

Aquesta estratègia els pot portar a accelerar el procés si la desproporció es massa grossa, apart i com diu en Partal avui, un TC hauria d’actuar en casos excepcionals, quan ho fa amb normalitat cada setmana, admetent a tràmit recursos com la Conselleria d’Exteriors amb l’aval de l’Estatut i mai posada en dubte la credibilitat queda anul·lada.

l’Estat potser hauria de començar a entendre que la voluntat popular expressada amb una majoria dels seus representants a la seva institució principal ha de ser respectada en qualsevol democràcia com a base de convivència sigui del seu gust o no. Intentar avortar-la a cop de la justícia i amb la paranoia de la legalitat infinita no es de rebut i deixa clar que el 78 no va ser de canvi, sinó de continuació tunejada per dir-ho suaument.

Efectivament “Contigo empezo todo”.

NI CAS

Crec que la reacció més raonable davant les absurditats que ens van caien es no fer escarafalls sense cap necessitat i seguir endavant a l’ampara de la democràcia i de l’aval de la ciutadania.

El TC, aquest quart poder utilitzat pel Govern espanyol per resoldre problemes polítics ha tornat a actuar aquesta nit amb l’admissió a tràmit del recurs contra atribucions de la Conselleria d’Exteriors catalana dirigida per Raul Romeva i per tant queda en suspensió durant cinc mesos, el temps per resoldre definitivament. Avui en el Parlament tant Ciudadanos com Populars ja han portat aquesta pregunta al President, que senzillament ha contestat que la Generalitat com no pot ser d’altra manera seguirà fent acció exterior com ja fa molts anys que fa, i com també fan altres Comunitats. No hi ha res més a dir. Romeva ha de seguir la seva feina i no caure en paranys absurds que no porten enlloc.

Sabem que aquesta es i serà la tàctica de l’executiu espanyol, portar cada nou pas fet al TC pensant que això pot aturar tot un poble i tot un Parlament legitimament escollit com es de rebut en una democràcia. De fet el 9N ja vam comprovar que aquests recursos son un simple brindis al sol. No cal caure en provocacions ni enfrontaments buscats per altres parts. Simplement actuar amb normalitat fins al final. Si a l’altre costat no hi ha interlocutor, no podem seguir parlant amb qui no ens vol escoltar.

Per altra banda la Carme Chacon ens vol defensar un referèndum, però no el que reclama un 80% de la societat catalana, sinó el que ella defensa “una reforma constitucional”, amb l’excusa de que vol una consulta per l’acord i no pel trencament. Curiosa manera d’entendre la democràcia, fer oides sordes el que reclama el poble i preguntar el que a mi m’interessa preguntar. Per altra banda qualsevol consulta de si o no no es acord o trencament es escollir o dret a decidir amb la minoria acceptant el resultat com marquen les regles del joc. Una reforma que sap impossible pels diferents procediments i majòries a assolir i que amb falses promeses de beneficis per Catalunya ens vol encolomar, quan sap perfectament que aquesta historia ja l’hem viscuda. Ens diu que l’exemple d’Escòcia o Quebec no li val, ja que no van trencar la legalitat. Quin cinisme no la van trencar perquè l’Estat que els acollia era democràtic i lògicament va donar la paraula a la societat, si aquest no ho es com es el cas que ens recomana.

Com deia, ni cas.

LA MATEIXA PEDRA

Suposo que tots recordarem a Zapatero i aquell famós “Apoyare el Estatuto que salga del Parlament de Catalunya”. Ja sabem el final, retallada rera retallada, la voluntat del poble a les urnes deslegitimada i el President català Maragall liquidat de la vida política.

Dic això per les últimes ofertes de Podemos que vam sentir ahir per pactar. Un referèndum que ha anat oscil·lant amb el temps i que ara es presenta com una proposta ferma per qualsevol pacte amb Pedro Sanchez. Ens diu que van guanyar a Catalunya i el País Basc amb aquesta promesa i per tant el Ministeri de plurinacionalitat ha de ser l’artifex del mateix. No es línia vermella ja que diuen estar oberts a noves propostes i volen parlar amb Ciudadanos. Per la seva part Xavier Domenech vol com a mínim l’abstenció de DIL i ERC apuntant altres propostes com elements simbòlics que posin de manifest la plurinacionalitat com fer constar la nacionalitat catalana als DNI o les matricules dels cotxes. Per la seva banda el PSOE ja ha dit clarament no a cap proposta de Referèndum. Per cert cap notícia del deficit fiscal català en les propostes.

En el context on ens trobem i valorant el discurs oficial espanyol respecte a la democràcia i als drets dels ciutadans, inclosos els catalans, s’ha de valorar que aquestes propostes son entrar en aquest segle de cop i fugir d’aquest immobilisme i falsa democràcia tacada encara de periodes foscos que millor no recordar.

Dit això. Entrem a la tàctica política. Podemos sap perfectament que PSOE, PP i Ciudadanos mai acceptaran un Referèndum per Catalunya, ja el van rebutjar en el seu dia quan es va demanar a Madrid el traspàs de la competència estil a l’escocesa i ens ho recordan cada dia, que no tenim dret a decidir. Fa riure quan sentim Pedro Sanchez dient que vol formar un Govern de Progrés, quan per altra banda nega la democràcia més elemental, aquest es el progrés que ens volen vendre.

Iglesias sap que si no hi ha acord de Populars i socialistes les eleccions seran inevitables i en sortirà afavorit com marquen les enquestes. Posar el llistó tan alt en unes negociacions nomes pot significar que no esperes res de les mateixes. Per altra banda veiem com ja no es una línia vermella, cosa que fa veure que pot passar el mateix que l’altre promesa de grups propis per tots els partits integrats a Podemos i que ja va caure en el seu dia. Cap proposta de finançament i el deficit crònic català, mesures simbòliques que anys enrere podien ser significatives i ara francament no tenen cap importància, ja que parlem d’un altra cosa i un altre llenguatje.

En definitiva un Apoyare en versió moderna que es valora perquè la música sona millor, però res que haguem de negociar, ni que signifiqui cap suport. La reforma constitucional es impossible per les majories i tràmits a realitzar.

El nostre camí ha de seguir i com a poble no podem caure a la mateixa pedra. El nostre objectiu es la independència i el poble ha donat el seu aval als nostres representants. Aquesta es la realitat.