Arxiu mensual: desembre de 2015

UN NOU ANY

Últimes hores per canviar la xifra, del 15 al 16. Aquest pel que fa al procés sobiranista l’hem acabat amb un esgotament mental que segurament no esperavem. Ara veiem com la formació que ha de dir el si definitiu per engegar la recta final del procés, fa demagogia amb les preguntes de la seva assemblea a Sabadell i dona a escollir entre una primera investidura 5 si 5 no i una segona abstenció per buscar un nou candidat i que seria la fi de la comèdia i una segona amb 2 si i 8 abstencions en segona volta per acceptar la investidura. Aquest fet deixa ben clar el respecte de la formació pel 50% que va votar si a la investidura i a la proposta d’acord. Una peça més en el desgavell que ja anem veient i que el proper dia 3 sembla acabaran el vodevil i de pas segurament ens tornaran a fer passar vergonya aliena tot revestit de nova política i revolució, això que no falti.

De totes maneres i com que avui no es dia de penes i segurament el nou any sembla vindrà amb nous desitjos i esperances de canvis en forma de plasmació al Parlament del que el mandat popular ha donat per encetar el nostre camí a la llibertat, us desitjo a tots una bona entrada d’any i que entenguem per fi que junts ho tenim a tocar, si som capaços de veure el moment historic que el nostre país ens ofereix.

JUNTS PER DAMUNT DE TOT

Adjunto article de la Marta Rojals que reflecteix crec el gran tema, l’odi entre independentistes es la nostra derrota. Per sort una gran majoria i sobretot molts dels que hem sortit i mobilitzat els últims 4 anys sabem que les diferències ara son el menys important. Totes sumen en un nou projecte i cap ha de ser excloent. Per això no seria just que una minoria sectaria atures una societat que ja ha passat pantalla i te una visió més global i de llarg recorregut que molts dels seus representants amb la mirada curta de la ideologia i el partit.

L’odi
Per: Marta Rojals

Imaginem-nos que el 27-S hagués estat una assemblea de quatre milions de persones en un poliesportiu de la mida d’un camp d’aviació. Imaginem-nos que s’hi van votar onze opcions, de les quals sis van passar a la final. Que, d’aquestes sis, l’opció amb més suport va obtenir 1.628.714 veus, equivalents, en el sistema mètric futbolístic, a 16 i escaig camps del Barça (CdB), i que l’opció amb menys suport en va tenir 337.794, una mica més de 3 CdB. Els equips que anomenarem ‘Primer’ i ‘Sisè’ tenien la intenció, tots dos, de fer una república, però la suma no va sumar perquè els 16 CdB havien votat una transició presidida per +A i els 3 CdB, una transició amb -A.
Com que els assistents d’aquella assemblea no eren fredes calculadores, sinó gent de sang calenta, les xifres van ser alterades pel factor humà: l’equip Primer va exigir al Sisè que li reconegués la victòria i li acceptés el president A, però l’equip Sisè li va replicar que, mentre la república depengués dels seus 3 CdB, hauria d’assumir que no tenia prou força per a exigir cap president de re. I mentre el Primer insistia que eren 16 CdB, que volien A, el Sisè li responia que ha!, que els seus innocents votants s’havien empassat A per llebre, que si es restaven les tietes, els melindros i les camamilles, ja veuríem quants dels 16 CdB realment voldien A, i que si això no sortia a la llum oficialment era perquè l’equip que es creia guanyador no deixava fer assemblees entre la seua gent perquè poguessin rectificar el vot.
Tres mesos més tard, amb els equips enrocats, el torcebraç de les forces matemàticament desiguals arriba a assolir, en l’imaginari mediàtic, una proporció del 50%-50%: A-SÍ / A-NO. Per desencallar la situació, l’equip Sisè convoca una assemblea definitiva, i l’atzar determina –Mare de Déu, quin suspens!– que de 3.030 veus en resulti un empat a favor i en contra d’investir A. Alguns seguidors de l’equip Primer, envalentits, se’n foten que l’equip Sisè no tingués previst com resoldre un empat, quins assemblearis de fireta, passant per alt que, tres mesos enrere, l’equip Primer tampoc no tenia previst com resoldre una suma que no sumava i que, si ho hagués fet, cap dels dos no es trobarien en aquell atzucac, quins carallots prepotents. L’escalada del culpa teua, que no, culpa teua, i tu més, i tu encara més, toca sostre.
Com hem arribat fins aquí? Des del 27-S, els seguidors més abrandats de l’un equip i de l’altre s’han llançat a desqualificar-se mútuament amb el noble objectiu d’acostar posicions. L’insult com a estratègia per a convèncer l’altre: què pot fallar? Mentre els uns titllen els altres de dropos adolescents sense sentit d’estat i de sectaris infiltrats del CNI, els altres acusen els uns de burgesos abduïts per CDC i enemics de les ‘classes treballadores’. Mentre els uns acusen els altres d’eludir responsabilitats i de prioritzar la venjança cega a la creació d’una república, els altres acusen els uns de deixar-se entabanar per un xantatgista egòlatra que té segrestada la voluntat d’un pobre partit transversal. L’odi s’escampa amb posts a les xarxes, amb piulades, repiulades, ‘memes’ de ‘Junts per A’ contra ‘memes’ de ‘Anaven lents perquè no anaven enlloc’. En la distància, els voltors aixequen el vol sobre les batusses, planant en cercles, esperant el seu moment: unes noves eleccions.
L’odi entre els ‘indepes’ de baix fa més por que l’odi entre els ‘indepes’ de dalt, perquè els de dalt si convé els poden canviar, però els de baix seran els mateixos mentre visquin. Vull pensar que aquest odi no és l’èxit dels que l’atien per rebentar el projecte. Vull pensar que només és cosa de les xarxes, uns bars virtuals que no representen la societat real. Perquè entremig, n’estic segura, hi ha una gran massa d’indepes que no fan soroll, que respecten la disparitat d’idees dels companys de viatge i que tenen clar que, per fer una república, calen tantes ànimes que és impossible, impossible, que cada decisió els plagui una per una, individualment. Encara més: saben que, a mesura que avancem, hauran de fer més coses que no els agradaran que no pas al contrari. Per tot això, aquesta gent encara volen al tren els indepes que s’odien, malgrat que els que s’odien no s’hi vulguin entre ells. I mentre els que hi volen tothom siguin més dels que fan fàstics als altres, aquest tren no l’aturarem.

EMPAT A RES

Si ens pensavem que ho haviem vist tot, que podiem fer pitjor les coses, que podiem fer més el ridícul de cara a l’arc internacional, que podíem desencisar més a la societat catalana, que podiem malbaratar una oportunitat que la historia ens posa al davant i comença a marxar, ens equivocavem de ple.

Una assemblea d’11 hores, 3 votacions i mig país pendent del resultat de 3030 persones que tenien a les seves mans aprofitar els resultats electorals del 27 S per posar en marxa el tram final cap a l’Estat propi es evident que ja es prou esperpèntic, però ratlla l’equizofrenia quan acaba amb empat i una setmana més de marge, total nomes portem 3 mesos esperant per suposadament prendre una decisió.

Si parlem de l’Assemblea cupaire, i deixant de banda el respecte per la decisió personal de cada assistent, nomes faltaria. Em de desmitificar aquesta puresa i essencia de llum que tant ens venen, ho podem fer nomes amb alguns exemples. A la segona votació van entrar nous inscrits que no havien votat a la primera, cosa que per si sola ja es clarificadora, no es pot canviar el cens a la meitat de la partida. Per si fos poc es va decidir que a la tercera votació el vot blanc no valdria, cosa que si havia passat a les dues primeres, o sigui canvi de regles a mitja jornada. Cal que segueixi, crec que no cal.

Arribem a la culminació del que per mi es una tupinada en tota regla, jo soc de lletres, però algú em pot dir les probabilitats d’empat en percentatge que hi havia, segurament parlariem de 0,0000…. i guaita per on, acaba en empat, i més quan filtracions que simplement son això deien que el sí havia guanyat per un grapat de vots. No em direu que es surrealista i fa molta pudor. De fet ja he anat a comprar més números de la Grossa vist el vist i ara crec que em tocarà segur.

Un altre exemple de incoherencia es la roda de premsa anunciada sense preguntes, això també deu formar part d’aquesta nova manera més nitida i clara de fer les coses, crec que un tal Rajoy aplica el mateix sistema.

Les valoracions ja son de traca i mocador, en Baños dient que son la garantia d’anar més ràpid i que les decisions no es poden prendre en els despatxos. Simplement li preguntaria que entén per rapidesa, un concepte que ja se m’escapa i confirmar que potser no es prendran als despatxos, però de moment tampoc es prenen a la llum pública, es una bona evidència.

En segon lloc i menció apart Anna Gabriel, la líder de l’odi a Mas per davant de qualsevol República catalana falta al respecte al 50% dels seus afiliats o simpatitzants quan emplaça a Junts pel Sí a una nova proposat i candidat, com si els vots contraris valguessin més. Fa una lectura esbiaixada dels resultats posant adjectius com clares deficiències als que han votat contraris a la investidura. Si voliem una classe magistral de demagògia i manipulació vam tenir-ne una sense pagar.

En definitiva, i sense veure el que pot passar d’aquí una setmana ens hauriem de preguntar de que pot servir una investidura tipus 5 si 2 no i 3 abstenció si però no i Baños dient que es un si momentani, si no hi ha un acord tancat dels 72 per tirar endavant un Govern del minut 1 al darrer dels 18 mesos. Serà un tap dins un desgavell que pot acabar trencant encara més el procés. Respecte i compromís son dues paraules fonamentals en un projecte tant seriós i dificil com engegar la futura República i si això no es vol assumir i els objectius principals son uns altres potser cal considerar unes eleccions al març com a sortida abans el ridícul sigui més gran.

RESPIREM PROFUNDAMENT

Demà ja es Nadal, segurament aquesta nit alguns ja ho celebreu, i segurament son dies per prendre un respir, intentar fer una petita desconnexió, paraula que segur que ens sona, i gaudir amb els amics, la familia, parlar distesament, somiar els nous reptes pel proper anys tant personals com col·lectius i no entrar en una obsessió malaltissa per les misèries que cada dia sentim dels nostres representants que sembla cada cop menys ens representen.

La situació es complicada, i amb aquest context veiem com surt el pitjor de cada partit, intentant aprofitar la situació en benefici propi i deixant arraconat els desitjos de la societat catalana que sembla no va amb ells. Declaracions i més declaracions que ens deixen astorats. Ahir mateix sentiem en Joan Coscubiela explicant que el procés independentista estava incinerat i demanant abraçar una nova majoria pel referèndum. Caldria recordar-li dins la mentalitat espanyola del personatge, que les eleccions catalanes no van ser el 20 D, sinó el 27 S, una dada que ha de respectar. Per altra banda no confondre les dues eleccions amb comportaments electorals diferents i sobretot, si la seva opció es minoritaria a Madrid, es posicionarà en un sentit o altra, o seguirem divagant per no abordar el tema pels segles dels segles.

Aquests dies veiem com alguns sectors per retirar una persona i esborrar un partit son capaços de malmetre un esforç extraordinari que la gent del carrer ha fet sense pensar en res més que no sigui el futur del nostre poble. Esperem que l’esperit nadalenc envaeixi els cors de tots aquests sectors i finalment tots junts amb respecte posem aquest país on es mereix.

Respirem profundament i com diu el poeta “tot esta per fer, i tot es possible”

Bones festes a tothom.

PROPOSTA O ACORD

Ahir vam tornar a viure un d’aquells capítols del culebrot més interessant d’aquest país, deixant La Riera a banda. Els dies son curts quan la feina es a mig fer, i just en el límit imposat per les dues formacions independentistes i desprès de setmanes de negociacions intenses es presentava el document suposava que consensuat i validat per tirar endavant el procés cap a la independència.

Un pla detallat i quantificat amb tres grans blocs, com son un pla de xoc social per rescatar i ajudar aquells sectors de la població més vulnerables i que han quedat arraconats per la crisi, la seguretat jurídica per fer aquests passos de transició i nou estat sense cap perill o desprotecció per la societat catalana i un procés constituent amb els treballs d’una nova Constitució que ha de fundar la nova República i que haurem de validar amb el nostre vot. Una presidencia coral amb un president amb la persona d’Artur Mas i tres grans sectors amb Oriol Junqueras, Neus Munté i Raúl Romeva.

Fins aquí, crec que una bona feina per posar la maqunaria en marxa i tornar a il·lusionar a la bona gent d’aquest país que no entén de tàctiques partidistes i que solsament te una visió global de país i un objectiu clar.

A la tarda i desprès de la presentació de Junts pel Sí del projecte, arriba el torn de la CUP on sorprén dien que ells son simples intermediaris de les seves bases, no han negociat res, simplement han demanat informació i han recollit la proposta, que això si també porta algunes propostes seves i un gir social important, una proposta que tampoc defensaran en la seva Assemblea de diumenge i que es limitaran a explicar per escoltar la decisió de les prop de 3000 persones apuntades. Per arrodonir la festa la facció Endavant ja treu un comunicat rebutjant la proposta i desitjant unes eleccions al març amb el gran argument dels resultats de CDC a les eleccions espanyoles i de cedir el seu espai a Podemos.

En primer lloc, ja res ens pot sorprendre a aquestes alçades, i segurament no coneixem prou el funcionament intern d’algunes formacions, però fins ara una negociació creiem que eren dues parts que posavan damunt la taula les seves propostes i en feien un document comú on si hi ha un grup majoritàri reflectia més les seves tesis i incorporava aportacions del minoritàri per arribar a un acord. Es veu que no es així, 3 mesos de negociació amb una part com espectadors de luxe i intermediaris de 3000 persones en aquest cas que amb el seu vot legítim valdran més que el mandat democràtic de 2 milions de persones, per dir-ho suaument curiós.

En segon lloc el pla de xoc quantificat necessitarà d’uns nous pressupostos per fer-ho viable, cosa que tampoc es van comprometre a votar-lo favorablement, cosa que fa preguntar com el volen aplicar,i encara més, quina implicació volen tenir en el procés cap a la nova República, aportar el seu valor o simples espectadors.

En tercer lloc Endavant saltant aquesta neutralitat dels seus representants directament es proposa pel no i eleccions, en base a uns resultats d’unes eleccions espanyoles a les quals demanaven l’abstenció i per odi a una persona que ha liderat des de les institucions el procés al carrer, que ha portat un partit autonomista a posicions independentistes, l’ha partit i s’ha vist querellat per l’Estat per la Consulta del 9N, i que es veu no te el pedigree que els agradaria. Com deia xocant.

En definitiva, tota una barreja de sensacions que han deixat gran part de la població en fora de joc i que ara finalment veuran com 3000 persones tenen a les seves mans culminar el procés o tornar a l’autonomisme, com diu Obelix en les seves històries “son bojos aquests romans”.

POR DE GOVERNAR

En aquesta setmana decisiva pel nostre futur més immediat, i per agafar aquest avantatge que els resultats electorals espanyols ens han donat, trobo encertat l’article d’en Toni Aira explicant la por a governar.

Un panorama complicat com l’espanyol no ens pot distreure de la vertadera responsabilitat en el nostre Parlament, declaracions com les de la CUP agafant com a referent resultats d’uns comicis on has demanat l’abstenció. La dinamica de posar damunt la taula el referèndum agafa força, però tots veiem que amb els resultats a la mà es un impossible, encara que sigui la solució ideal i madura en un Estat vertaderament democràtic. Entenc que el següent a acceptar-lo hauria de ser el PSOE que fins hi tot el va esborrar del seu programa a Catalunya i la seva proposta per nosaltres es la mateixa que els Populars, nomes cal sentir l’odi profund que ha destil·lat la candidata Carme Chacon que com excusa al seu fracàs ens parla de la volatilitat del vot i la pluralitat a Catalunya, un cop més lamentable com la resta de la campanya. Per cert un altre damnificat com en Duran i Lleida tampoc ha tingut la decencia política de presentar la dimissió, sembla una paraula prohibida en aquestes contrades.

Por de governar

per Toni Aira
I ara ve quan es retraten. Els socialistes fa temps que ho van fent, però tot apunta que hi persistiran. A Catalunya no van tenir cap problema en desplaçar el primer partit en vots i en escons per fer-se amb el poder i pactar amb Esquerra i Iniciativa, però ara veurem si el govern d’Espanya consideren que és cosa més seriosa i que no permet de segons quines fórmules alternatives i també avalades per unes urnes que trien majories i minories parlamentàries, no un Executiu. O és que potser ara tenen por de governar? O és que no volen posar a prova el mantra aquell que no són iguals que el PP… però que respecte al dret a decidir del poble de Catalunya sona tan igual?

És una gran fal•làcia dir que l’independentisme català ha renunciat al dret a decidir. És, simplement, fals. Convergència i Esquerra tenen present en tot moment, en els seus acords, les urnes, que els ciutadans tinguin l’última paraula. Ara n’hi ha que diuen que Artur Mas hi torna, però no es pot tornar allà d’on mai no has marxat. Del dret a decidir se’n van despenjar els socialistes després de dur aquesta reivindicació en el seu programa electoral. Després que el PSOE els obligués a recular, en un gest d’aquells que diuen tant i que els anivella tant al PP per la via dels fets (no paraules).

Jo vull un referèndum, igual com una immensa majoria de la societat catalana, independentista o no. Ho vull per poder passar pàgina, per poder comptar-nos com es fa en democràcia amb les coses importants, per assumir-ne les conseqüències i tenir bases sòlides per avançar. Per passar pàgina de l’actual estancament general. I a Madrid, per fer-ho possible (si és que consideren que cal), serà necessària una clara voluntat política. Com per avançar en tantes altres coses. Que això els socialistes no ho volen o no poden fer (o totes dues coses alhora)? Doncs ja n’anirà prenent el relleu Podemos, que a punt ha estat de fer-ho ara. I llavors ells també s’hauran de retratar. Llavors, és clar, caldrà que ho facin en funció d’on sigui en aquell moment la política catalana, perquè aquí també val a dir que una part de l’independentisme s’està retratant de mala manera. I és que la por a governar, a prendre decisions de veritat i a ser conseqüents amb els discurs oficial que es defensa no és només cosa d’una part de l’espanyolisme.

PRIMERES VALORACIONS EN CLAU CATALANA

Ja tenim una nova fita passada, una fita que ha tingut als partits com a protagonistes i que ha amagat en part la vergonya del 27S que encara pot ser més gran si aquest proper diumenge la resposta es no, recordem 3 de les 4 propostes de la CUP van en aquest sentit i tornem a unes eleccions autonòmiques, aquest cop sí al mes de març, suposo amb un electorat demanant responsabilitats, enganyat, desencisat i sense referents per dipositar la seva confiança. Un paratge dessolador de conseqüències imprevisibles.

La inestabilitat ara es traslladarà també a Madrid, ja que no es veuen aliances clares per formar un Govern, encara que jo aposto per l’anomenada gran coalició a l’estil alemany dels dos grans partits com a formula. Altres opcions es veuen molt complicades per la malgama de partits a formar-los. Una cosa es clara, prop de 250 diputats dels 350 son contraris al dret a decidir i molt menys a l’instrument del referèndum, una dada per reflexionar. De fet els que diuen estan a favor com Podemos, ja veiem que en el primer discurs de valoració de nit electoral parlan de reconeixement d’un estat plurinacional en una reforma constitucional, però el referèndum no apareix al vocabulari, aquest reconeixement ja portem i per diverses formacions prop de 40 anys escoltant i com sabem el més calent a l’aiguera.

Un altra valoració inicial seria el resultat d’Esquerra i DIL, 17 diputats que suposo haurien de tenir clar que no van a pactar res que desnaturalitzi el full de ruta cap a l’Estat propi, nomes un referèndum impossible ara per ara seria una alternativa, amb garanties, el proper any i acordat sense paranys. Per tant espero no veure diputats dits independentistes donant suport a Governs en nom de les esquerres, les dretes o altres histories a canvi de res. El peix al cove versió 2.0 seria tant trist com ineficaç.

Per altra banda, la suma dels dos deixa més de 500 mil votants de Junts pel Sí perduts, que han optat per l’abstenció o per altres formacions. Una dada per fer reflexionar aquells que defensen les candidatures per separat i els missatges de sobiranisme dividits com a preferència.

Tanmateix, deixem clar un cop més el context i de que anaven aquestes eleccions, que no eren el plebiscit del 27 S, ni cap segona part de res. Per tant en referència al missatge de la CUP que ja demana pel resultat d’avui un canvi de candidat més a l’esquerra que no sigui Artur Mas. Una curiositat havent demanat l’abstenció i amb la ceguessa de que no es un procés de partits, sinó de país. Aqusta reflexió també es valida per aquells votants de partit que amb clau de partit ja demanen canvis de lideratge oblidant el procés global de país. Un perill que sabiem podia passar i que encara ens pot afeblir més. La ceguesa partidista te aquestes contraindicacions.

En definitiva, ara be la nostra guerra, la que nomes podem perdre nosaltres, i aquí la responsabilitat es de tots, i sobretot el respecte als 2 milions de persones que esperem pacientment les misèries dels nostres representants escoltant cada dia qui la diu més grossa, sense pensar en el nostre futur.

LA TRISTA REALITAT

Ahir vam saber les quatre opcions que plantejarà la CUP a la seva Assemblea, abans de comentar-les i valorar-les, una petita reflexió sobre el debat d’ahir a TV3. Em considero una persona amb dosis grans de paciencia, però ahir va aguantar exactament 15 minuts abans de canviar de canal i no veure un debat caotic, buit de contingut i que si calia amb reforça més la meva abstenció de diumenge. Considero que la societat es mereix un altra cosa i no aquesta parodia que en clau sobiranista frega l’absurd amb missatges gairebé apocaliptics que amaguen els interessos purs i durs dels partits.

Tornant a les propostes, cal dir que tres ens aboquen a unes noves eleccions i un desencís encara més gran del que ja portem, apart d’una estafa sense precedents i de conseqüéncies imprevisibles, i una ens fa albirar un Govern que per fi comença a aplicar el que la societat li ha demanat amb una majoria absoluta d’escons. Podríem dir que tenim un 25% de possibilitats, no es per tirar coets, però es el que hi ha.

La primera acceptar l’acord polític amb un Govern encapçalat per Artur Mas, la segona rebutjar les dues coses, la tercera rebutjar l’acord i full de ruta, però afavorir la investidura per continuar treballant per arribar a un acord més endavant i la quarta rebutjar la presidència d’Artur Mas i per tant l’acord instant a Junts pel Si a buscar nous suports afavorit per l’abstenció de la CUP.

Si analitzem la primera veiem que es ni més ni menys la que esperem gairebé fa 3 mesos, un acord sòlid de legislatura amb tots els passos pautats en aquest màxim de 18 mesos que ha de durar la desconnexió fins arribar a la proclamació de la nova República Catalana, un Govern encapçalat per Artur Mas, una decisió lògica en clau interna Junts pel Sí, de cara a fora i per assegurar que tots els sectors de la societat seguiran endavant, inclosos aquelles baules més febles que no podem perdre. En definitiva un acord d’Estat. La segona la constatació clara del fracàs de moment del procés, la incapacitat dels nostres representants, el frau polític a la societat catalana amb la desafecció que pot provocar i la constatació també que el principal objectiu de la CUP no era la independència, sinó la revolució idedològica que poc te a veure amb el procés. La tercera afavorir un Govern precari i sense una majoria per tirar endavant el full de ruta ens aboca al fracàs, i la quarta, una abstenció que amb nous suports per anar endavant desvirtua el procés i els objectius que el poble de Catalunya ha demanat i validat amb la força del vot.

Com veiem, aquest 1 de 4 indica que el respecte a la democràcia, a la representació de la societat i al procés vist en global es molt precari i ara per ara els anhels de 2 milions de persones depén al cap de 3 mesos exactes d’uns centenars de persones, això deu ser el que en diuen el poder real.

GAT PER LLEBRE

Com be diu l’interessant article que adjunto d’en Pere Cardús, poca cosa queda per dir de les Eleccions espanyoles. El més trist aquells que pretenen posar damunt la taula la tàctica de donar gat per llebre. Uns defensen la solució del referèndum, com si fos el gran descobriment, com si no ho haguessim demanat mil i una vegades, i com si no sabessin que cap partit espanyol hi donarà el seu vistiplau. Altres revesteixen de modernitat i nova política un partit creat per anar contra la llengua catalana i amb la demagogia per bandera. Els dos grans partits espanyols amb el nivell del cara a cara que ens van oferir per les pantalles, ignorant Catalunya i per postres l’agressió que vam veure ahir al President espanyol, totalment condemnable i que veurem com serà aprofitada per altres finalitats sense cap vergonya. Per últim els dos partits catalans venen que ens hi juguem molt a Madrid i que som fonamentals per defensar el procés amb la vella tàctica de la minòria catalana, quan a Catalunya el més calent a l’aigüera. Un sobiranisme que no ha estat capaç de presentar-se plegat com a gran missatge internacional i on novament la tàctica dels partits ha passat per davant, una vertadera llastima.

Editorial
Pere Cardús Cardellach

Tres dies abans de les eleccions tinc poques coses més a dir sobre les eleccions. Espanya no canviarà en res de substancial respecte de la qüestió catalana. No tinc gens clar que els qui han volgut fer creure que alguna cosa podia canviar deixin de continuar mirant de donar gat per llebre. Perquè, com s’ha demostrat a la campanya, el problema és més profund i té a veure amb els marcs de referència mental i manca d’autocentrament. I això no és una cosa que canviï amb arguments l’endemà d’un resultat evident. I aquí, les batalletes de sempre, més o menys soterrades. De moment, molt poc sentit d’estat i molt d’interès particular.

Per tant, que passin les eleccions espanyoles i continuem. I continuem, evidentment, amb un acord com més aviat millor. Que, de pena, ja n’hem feta massa. Ja hem posat prou a prova les capacitats d’esguerrar nosaltres solets allò que tanta gent generosa i voluntària ha fet. Els de la CUP: adobeu com vulgueu el desastre. Els altres: comenceu a preguntar-vos també què heu fet malament i per què el resultat del 27-S no va ser tan gloriós com volíeu. Perquè, al cap i a la fi, la responsabilitat que el país visqui en la indignitat actual és només nostra. I especialment de tots els qui han governat fins ara.

Sí. L’estat espanyol ha fet tot i més per ensorrar-nos i liquidar-nos com a catalans. Però durant massa anys ens hem deixat prendre el pèl i la mida. Podem lamentar-nos i carregar-nos de totes les raons del món. Però si no som un poble lliure avui és per culpa nostra. Perquè d’independentistes que van advertir de l’engany de la transició ja n’hi havia. I van ser menyspreats i ridiculitzats pels qui van acceptar d’entrar a la gàbia.

Ara tot això ja ha passat. Però paga la pena de recordar-ho de tant en tant, perquè si no sempre hi ha algú disposat a donar lliçons després d’haver-se passat la vida renunciant a plantar cara. I ara què? Què hem de fer i què necessitem que passi? Doncs després d’enllestir l’acord i deixar les petiteses de partit de banda, començar a fer passes fermes en direcció a la independència. Per exemple, fer un pressupost d’estat independent. Començar a finançar les estructures d’estat bàsiques i treballar sense parar fins que siguin una realitat. Hisenda pròpia, regulació de l’espai radioelèctric i comunicatiu, serveis d’intel•ligència i reforçament del cos de mossos d’esquadra per a poder fer-se càrrec de la seguretat integral a tot el territori… Seguretat social catalana, control de ports i aeroports, seguretat marítima, desplegament diplomàtic, etc.

Que caldrà accedir a un crèdit pont finançat per algun estat? Doncs endavant. N’hi ha una colla que estan disposats a col•laborar si veuen que anem de veres. Però cal engegar tot això sense esperar gaire temps més. El 2016 ha de ser l’any per a bastir el nou estat català. Si ens passem l’any rumiant com ho farem, ja podem anar preparant les exèquies del procés sobiranista. Era cert que el 27-S era un plebiscit? Doncs ara cal assumir-ne les conseqüències o, com diem habitualment, el mandat democràtic. Tot el que no sigui fer això serà un frau democràtic considerable que passarà factura als responsables.

Ara, entre determinats independentistes massa pendents dels del gat per llebre, s’ha posat de moda de tornar a demanar el referèndum. Sabeu qui posarà damunt la taula un referèndum d’independència vinculant? No serà ni Pablo Iglesias ni Ada Colau ni l’ex-cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol que els acompanya. Ho farà la comunitat internacional. Ho farà una comissió de diàleg promoguda per diversos països i entitats. I només aleshores acceptarem de tornar a votar. Perquè aleshores serà vinculant i definitiu.

Però perquè arribi aquest moment no podem deixar d’avançar contra tots els impediments i entrebancs que ens posi l’estat espanyol. Espanya no mourà ni un dit. I no ho farà encara que governi Pablo Iglesias. Perquè aquest sí que és el dia de la marmota. Les esquerres amigues que arriben al poder i s’obliden de tot allò que havien dit. Voleu que fem llista? No cal, oi? És massa dolorós, de repassar la quantitat de vegades que hem ensopegat amb la mateixa pedra. I la comunitat internacional tampoc no mourà ni un dit si nosaltres no portem aquest país a la porta de la independència. Si no actuem com un estat independent, ningú no farà res per ajudar-nos a sortir de l’atzucac espanyol.

Si per Cap d’Any o per Reis ja hi ha investidura, que la cosa comenci a avançar sense esperar ni un segon. Si el govern avança, hi ha un poble que no fallarà. Ho ha demostrat i ho tornarà a demostrar. Que la CUP estigui a l’altura. Que hi estigui el nou govern i el president. Que hi estigui el poble sencer. I això voldrà dir renúncies individuals de tothom perquè no hi hagi cap més renúncia col•lectiva i nacional.

EL TREN DE LA BRUIXA

Ahir vam viure un nou caos a Rodalies de Catalunya, un cop més la imatge trista i preocupant d’unes infraestructures antigues per un país que vol creixer i desenvolupar tot el seu potencial. Aquest cop un robatori de coure ha provocat la fallida dels sistemes de control i ADIF torna a mostrar la seva inoperancia conjuntament amb les mentides del Ministeri de l’Interior assegurant que els plans i les inversions son globals i per tots iguals.

Catalunya no ho pot permetre més, la societat catalana, i en aquest cas la majoria la classe treballadora que son els clients habituals d’aquests serveis tornen a pagar simplement per viure en el territori en el que viuen. Renfe ha tornat ha afectar 30 mil usuaris i prop de 200 trens afectats.

Desgraciadament, ja son molts els episodis viscuts, els robatoris, les pluges torrencials que van provocar inundacions a la línia d’AVE de Girona quedant sense servei i mil i una afectacions per pura i simple manca d’inversions premeditada. Al costat d’això veiem les inversions milionaries amb la xarxa d’AVE espanyola amb trams sense estudis previs de rendibilitat i sense passatgers.

Les promeses espanyoles han quedat sempre buides de contingut. Podem trobar la connexió ferroviaria al Port de Barcelona tant reclamada i clau pel comerç oriental cap a Catalunya, connexió a l’aeroport i la modernització d’una xarxa en un territori que es la porta a Europa i que amb aquest nivell no pot competir en les mateixes condicions que la resta.

El traspàs de rodalies va ser un altre episodi de vergonya, el Govern espanyol de torn i la seva claca es van omplir la boca d’un traspàs sense trens, vies i estacions que va ser fum per tapar les vergonyes. La realitat es que Catalunya necessita un Estat per poder modernitzar les seves infraestructures claus per la seva econòmia i poder adjudicar Rodalies a companyies solvents que ben segur donarant un salt qualitatiu en el servei i posaran a l’alçada que un Estat modern necessita.