Arxiu mensual: novembre de 2015

LES EXIGENCIES DEL PAÍS

Un cop passada l’Assemblea de les CUP, cal dir qu em sento insultat i menyspreat quan Anna Gabriel ens diu amb contundència que fan el que exigeix el país. Una gran manipulació dels 2 milions de persones que vam votar independència, que ens hem mobilitzat durant 4 anys, que hem visualitzat al carrer mil i una performances amb el millor dels somriures, i que finalment hem avalat amb el nostre vot la culminació del procés, perquè 2 mesos despres del resultat amb majoria absoluta, aquest personatge em digui que sap el que jo exigeixo i que es veu que ella ha interpretat.

Ho sento però per aquí no hi passo. Una gran estafa amb majúscules es va perpetrar ahir. Catalunya no s’ho mereix, els esforços de la gent, la implicació de vells i nous sectors tots ben rebuts per estavellar-se contra les roques del nul sentit d’Estat, de la tàctica política més mesquina i de jugar amb els sentiments de la gent i els seus anhels per pura ideològia d’una legislatura autonòmica normal, quan ara toca fundar un Estat, es francament imperdonable.

Realment, atorgar-se el poder de saber que vol la gent i els seus motius es molt perillós. Tenim exemples com la famosa majoria silenciosa de Sanchez Camacho que encara esta buscant, o la interpretació del volt a Junts pel Sí en clau no independentista que ens oferia Duran i Lleida per posar dos exemples. Això condueix al descredit, el ridícul i el que encara és més perillós, confondre els seus desitjos o motivacions totalment legítimes amb les de la resta de la societat, inclosos els seus votants.

Ahir també vam sentir un altre tic perillos, que es començar a repartir culpes sobre una convocatòria de noves eleccions, el·ludint qualsevol responsabilitat. Precisament una divisió entre bons i dolents independentistes molt perillosa que ens deriva amb altres époques i que sembla ens digui que encara no han entés res. Com sempre diem a les diferents manifestacions ningú ha preguntat al del costat quina ideològia o quin partit vota. Ens unia o ens uneix un llaç molt més fort que sembla els partits no volen entendre.

La sensació de desencis en el procés és molt perillosa pel mateix, però no sembla que aixó importi massa als nostres representants. Sembla que la independència no sigui la primera part per alguns, és més important intentar destruir els que ideològicament son diferents i voler imposar un model social sigui com sigui sense tenir en compte la democràcia i una cosa molt clara que garanteix l’éxit, com es la transversalitat del procés de dreta a esquerra. La primera baula amb un clar líder com Artur Mas es la que segurament s’ha incorporat més tard al mateix i es imprescindible per assegurar aquesta majoria, alhora es la que ha fet més sacrificis, i per suposat no s’ha desentés de cap responsabilitat com sembla es marca de la casa d’alguns.

En definitiva, una oportunitat, i una alçada de mires que reclamem abans no sigui massa tard, el país i la seva gent no s’ho mereix.

2 MESOS SENSE GOVERN

Suposo que des de la societat civil aquests dos mesos son molt llargs, i si ho miressim des de dins de la taula de negociació per formar Govern serien un sospir. De totes maneres avui 27 de novembre fa exactament això, 2 mesos de la victòria independentista a les Eleccions al Parlament, repeteixo victòria, encara que alguns encara s’entesten a amagar les tossudes matemàtiques per justificar la seva derrota.

Avui també caduca la data donada per l’ANC per formar Govern, i no sembla que això preocupi en excés a les formacions polítiques, es demostra que una cosa son els desitjos i ritmes de la societat cívil i l’altra una negociació política amb l’objectiu ambiciós de culminar el naixement de la República catalana i no una legislatura autonòmica sense més complexitat. Alhora també es demostra que posar dates de caducitat es perillós, si no ets l’actor principal i qui ho ha de fer possible.

Segurament la decepció es alta en segons quines persones, es una caràcteristica derrotista del catalanisme que ja hem vist moltes vegades, i més veient com l’Estat actua implacable contra tota la societat catalana sense complexos, però no cal perdre el món de vista i veure que els elements de la victòria final segueixen al mateix lloc i disposats per fer-los servir. Aquest es el fet important, els 72 diputats no han desaparegut, nomes falta aquest acord i esperar que el sentit comú de les dues formacions acabi imposant la lògica més elemental i aprofitant allò pel que sempre han lluitat, i que ningú entendria que tenin tots els trumfos renunciessim a jugar.

Avui sentiem Carme Chacon com ens deia que Catalunya estem passant molta vergonya, suposo que encara no ha admès els resultats i no ha apostat per la democràcia i el respecte al vot de la societat catalana que ha atorgat un mandat clar que ha de respectar. No es pot omplir la boca de democràcia i respecte a la llei i no respectar el més elemental.

En definitiva cal mirar endavant, i no caure en un derrotisme excessiu que res de bo ens pot portar. Ho tenim a la mà i segur que el famós seny català s’acabarà imposant.

ELS ATACS I LA VERGONYA

l’Estat espanyol continua la seva feina imparable contra el procés de la independència, entre d’altres coses aprofitant que els nostres partits han decidit instaurar un buit de poder per no poder fer front i posar la directa per obeir el mandat popular.

El TC ara torna a tocar el moll de l’os de l’economia catalana vetant i prohibint la contractació per part de l’Agència Tributaria Catalana de funcionaris de l’espanyola amb destinació a Catalunya. Aquest organisme bàsic per la futura Hisenda catalana torna a rebre una torpedinada a la línia de flotació. Mentrestant veiem com Podemos rectifica a correcuita i en el seu programa espanyol apareix de sobte la paraula referèndum, però sense vinculació política expressada, ni sense deixar clar si seria sobre la independència, tot un nyap que no dona dubtes quan es tracta de defensar la lliure determinació del poble saharaui. Per altra banda La Vanguardia en una enquesta pregunta si la intervenció econòmica es una agressió a tots els catalans, amb una nova mostra del cinisme d’aquesta publicació al servei dels postulats espanyols i sense importar-li la decisió democràtica de la societat catalana.

Efectivament, esperem que el que la societat ha decidit i ha aconseguit, no ho malbaratin uns partits que no estiguin a l’alçada del repte que es proposa. De totes maneres serà urgent poder avançar amb la recaptació d’impostos i amb fonts de crèdit alhora que dura la desconnexió, ja que no gaudir de la clau de la caixa es el principal problema que ens podem trobar, i l’Estat espanyol evidentment ho sap.

Pel que fa als partits i tal com explicava l’altre dia, no hi ha aliats, jugar a la puta i la ramoneta amb el nostre dret d’autodeterminació com fa Podemos no ens serveix alhora de buscar un triomf de la democràcia i una sortida civilitzada al repte català. No es pot fer veure que posa el que no posa, sense cap concreció i amb mil i una interpretacions possibles. Encara més greu la pregunta de La Vanguardia, desesperada per evitar o aturar el procés passant per damunt de qualsevol ética períodistica sense vergonya. Volen fer creure que les mesures espanyoles amb Catalunya o les mateixes lleis son valides en funció dels nostres pensaments i no d’una societat sencera. La pregunta es insultant i genera vergonya aliena.

En definitiva, una fase del procés on tothom ensenya les seves cartes, i les vertaderament guanyadores segueixen al calaix sense veure la llum.

EL CINISME ESPANYOL

Ahir sentiem al President del Govern espanyol que garantirà la unitat nacional com sigui i que els proveidors catalans cobraran, ja que son un país solidari, alhora que el que sigui Espanya ho decideixen tots els espanyols. En definitiva la catalanofobia en estat pur per captar vots.

Tanmateix, aquests pseudodemocrates conjuntament amb la resta de forces espanyoles, que vol dir garantir la unitat nacional com sigui, per la força de la imposició o no respectant els drets dels ciutadans, son paraules greus fins hi tot per una democràcia de fireta com l’espanyola. Diuen que son solidaris, es veu que Catalunya amb 20 mil milions anuals de deficit fiscal a canvi de menyspreu no ho deu ser, i per últim i curiosament el que volia ser Escòcia ho van decidir els escocesos, i el que volien ser Quebec ho van decidir els quebequesos per posar dos exemples, però el que volen ser els catalans ho decideixen els espanyols, un fenomen a analitzar.

El text de Tian Riba descriu perfectament el cinisme espanyol amb la seva intervenció a l’autonòmia catalana, i de pas deixa clar utilitzant el llenguatge del programa Polonia que aviat haurem de decidir si es pot sacrificar tot un esmorzar per un croissant de xocolata. El temps s’acaba i la situació no anirà a millor.

La rectificació
TIAN RIBA
I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de catalans o qui ha suspès l’autonomia?
La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel•les va ordenar limitar l’endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l’estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d’endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava… els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se’ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espanyol ha decidit que la Generalitat i només la Generalitat haurà d’informar mensualment de totes les seves despeses, siguin amb el FLA o no. O sigui, que la Generalitat ja estava intervinguda, però ara estem davant d’una suspensió de facto de l’autonomia. Sense pietat. Un escàndol que vergonyosament justifiquen el PSC o Catalunya Sí que es Pot. És clar. No ens hem portat bé. I, a sobre, els instal•lats, la generació que ha viscut millor que cap altra, a costa dels seus fills –o, millor dit, dels fills dels altres– ara demanen una rectificació. I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de votants? Les classes mitjanes i populars fartes de ser espremudes com una mamella i que a sobre els diguin insolidàries? Els qui han volgut canviar l’statu quo perquè, és clar, els han enredat des de TV3? Aquests han de rectificar? Doncs em sembla que, per moltes ganes de revenja, el seu món de superioritat moral i intel•lectual ja no existeix.

A L’ALTRE COSTAT NO HI HA NINGÚ

Les eleccions del 20 D a l’Estat espanyol son justificades en segons quins sectors des de Catalunya com una oportunitat per poder veure noves majories parlamentaries i que això comporti oportunitats per Catalunya en el Procés català. Res més lluny de la veritat, i els fets son tossuts i impedeixen qualsevol canvi independentment de les sigles que ocupin els carrecs.

Aquesta esquerra transformadora que ens volen vendre com la solució de tots els mals del sistema, en aquest cas anomenada Podemos, i que tal com va passar a Grècia allà on vaig dir negre la crua realitat ho va transformar en blanc. En aquest cas la defensa del referèndum per solucionar el cas de Catalunya ha quedat en res, ja que en el seu programa electoral ha desaparegut misteriosament. De fet es van omplir la boca de recuperar la democràcia, de processos participatius i dels drets de la ciutadania i ara finalment un cop fet aquest eslogan, la seva proposta no varia de les dels partits que tant critiquen i la democràcia i els drets de la ciutadania catalana a l’Estat espanyol queden on estaven, sota terra.

Un altre curiositat es Lluís Rabell, número 1 de Catalunya si que es pot ha justificat la intervenció de facto de la Generalitat anunciada per Montoro per començar una desconnexió sense un mandat democràtic. Greu errada, ja que per si no ho sabia el 27 de setembre la ciutadania va exercir el seu dret a vot, i va donar una majoria absoluta al Parlament a les forces independentistes amb un full de ruta molt concret per executar. Això, aquí i a la Xina Popular com deia aquell es un aval democràtic, i de cap manera justifica aquest xantatge i intervenció d’una autonòmia per motius polítics i amb el perjudici directe als ciutadans. De fet aquesta formació, així com Iniciativa han deixat passar una gran oportunitat de defensar les classes populars que tant pregonen, i de passar de defensar mil i una causes llunyanes per abraçar la nostra que sembla prohibida.

Destacaria també pel PSC, la Carme Chacon que ens diu que els partits independentistes son un bloqueig. De fet el seu partit junt amb els Populars i Ciudadanos, al que podem afegir com deia Podemos si que son un tap, però un tap per la democràcia i les llibertats individuals i col·lectives, sobretot si son les catalanes. Aquest es l’autèntic bloqueig i no un altra.

Com deia, el 21 de desembre a Madrid, PSOE, PP, Ciudadanos i Podemos amb totes les combinacions que vulguem, o sigui segurament més d’un 90% de la cambra pensen el mateix sobre com tractar el cas català, i ara algú encara ens dirà que la nostra presència es fonamental. Em poden dir per quin motiu?.

INTERVINGUTS I SENSE COMPETÈNCIES, LA RECEPTA ESPANYOLA

El famós article 155 de suspensió de l’autonomia ja el tenim aquí, no d’una manera tant cridanera però amb els mateixos efectes. Una comunitat on el vot de la societat catalana amb la seva llei màxima no te cap valor com vam comprovar a l’Estatut del 2010, on un Tribunal passa per davant. On aquesta llei orgànica per exemple amb la famosa addicional tercera durant 7 anys va ser ignorada pel govern estatal, i on les seves competències son laminades i manipulades quan cal sense miraments.

Tanmateix, faltava un últim toc de gracia en forma de prendre el control total de les finances de la Generalitat per part del Govern espanyol. Efectivament, el FLA, aquest famós crèdit venut com una gran obra de solidaritat passarà uns controls totals per garantir el compliment de la legalitat i com han dit no sufragar cap política independentista. De fet el pagament es farà per trams amb les condicions imposades de Madrid, amb seguiment fàctura a fàctura i amb certificats mensuals detallats per la part catalana.

En definitiva, cap poder financer i una intervenció total. Cal dir que la mesura es molt greu. Com deia avui en Vicent Partal, la gent vota un partit o un altra per molts motius, però bàsicament per desenvolupar un programa de país que ens agradi, i per gestionar el dia a dia amb encert en base a un pressupost on cada formació pot incidir en segons que amb major o menor import. Aquesta última part, ara ja no es possible, ja que el pressupost ja es intervingut i no depén de nosaltres. Per tant una nova burla a la ciutadania i a la democràcia en general. Un nou desproposit d’un Govern espanyol que veu com aquesta autonomia de tercera vol emprendre el vol, ja que fins hi tot les eines autonòmiques han estat retallades i anul·lades.

Fa llastima sentir segons quines veus que ens diuen que mai Catalunya havia tingut tant de poder com fins ara. Una manera de fer veure el nostre paper a l’Espanya autonòmica.

Mentrestant les forces independentistes que recordo han guanyat, potser algun se n’oblida d’aquest detall segueixen sense formar un Govern que definitivament activi els mecanismes de desconnexió i pugui complir el mandat democràtic i fer front a les urgències de la seva societat. Ells també seran corresponsables d’aquest 155 encobert que estem sotmesos ja que tenen el desllurigador de la situació, nomes cal sentit d’Estat i responsabilitat amb la societat catalana.

20 N: ANIVERSARI D’UN PASSAT MOLT PRESENT

Restaurant Casa Pepe

Avui aniversari de la fi del règim del terror amb Francisco Franco al capdavant, un dels dictadors més sanguinaris del continent europeu, i que 40 anys desprès segueix a la seva tomba en un gran mausoleu que per vergonya aliena es una de les joies de la corona com a lloc de culte. El vídeo que podeu veure dona idea de la falsa transició que hi va haver en el seu dia. Dirigida pel mateix règim i que ha perdurat fins els nostres dies, una idea que dona moltes pistes de com ha tractat el problema català l’Estat espanyol.

Un monarca hereu del dictador i que curiosament va deixar el règim natural i legitim de República previ a la rebelió militar que va portar a la dictadura en un no res. Uns partits tacats per hereus del règim, i alguns com el Partit Popular fundat i amb un president honorific com Manuel Fraga en el seu dia amb les mans tacades de sang. Lleis i tribunals hereus directes dels que hi havia a la dictadura com la mateixa Audiència Nacional o la llei mordassa. Partits com la Falange de las Jons perfectament legals, quan era el partit del règim del terror i amb ideològia clarament feixista i xenofoba. Fundacions com la Fundació Francisco Franco que enalteix el dictador i rep subvencions generoses de l’Estat. Nul·la memòria historica on ningú ha pagat pels seus crims i els botxins han seguit les seves vides amb les víctimes indefenses.

Tot un seguit de fets que demostren que l’Estat no ha canviat tant. De fet símbols com l’estelada segueix perseguit i símbologia franquista continua en moltes ciutats i places. La llengua catalana va ser prohibida a la dictadura i posteriorment ha rebut tots els atacs possibles. En definitiva un passat que segueix molt present i arrelat a unes institucions de l’Estat amb blanc i negre.

ACORD IMPRESCINDIBLE, POSSIBLE I PROBABLE

La reunió d’Esquerra d’ahir va portar aquestes paraules del seu Presdent Oriol Junqueras sobre les negociacions amb la CUP. Les tres paraules son certes, imprescindible per anar endavant amb el mandat democràtic de la gent d’iniciar una República Catalana, possible per la majoria absoluta aconseguida al Parlament i probable perquè mai ens perdonariem deixar escapar aquesta oportunitat i trair la voluntat popular amb un acte de conseqüencies greus i reiterades. Com diu en Pere Cardús, aquest acord no va d’investidura va d’un acord de govern de màxim 18 mesos amb tots els passos pactats per proclamar el nou Estat, i així és com s’ha de presentar. No busquem els 64, busquem els 72 per tota la legislatura i compromesos amb el projectes des de les seves diferents visions. Ara no cal més soroll, ni pressions. Cal deixar teixir aquestes complicitats i trobar un acord global que seria un pas gairebé definitiu.

Hi haurà acord
Pere Cardús Cardellach
Els setanta-dos diputats independentistes volen per damunt de tot la independència de Catalunya. N’estic més que convençut. N’estic segur. A més, saben que hi ha dipositades més de dos milions d’esperances a les seves mans. I als seus caps. No hi ha ni un dels setanta-dos diputats que si pogués no pitjaria un botó perquè la independència fos una realitat. D’aquests setanta-dos diputats, n’hi ha de moltes menes. N’hi ha que fa quatre dies que es miraven l’independentisme per damunt l’espatlla. N’hi ha que eren independentistes quan ser independentista era una excepció. N’hi ha que volen la independència per a fer un país semblant a Dinamarca. N’hi ha que volen fer un país que encara no ha vist mai ningú. N’hi ha que tenen per prioritat la recuperació del control públic de tots els serveis. N’hi ha que pensen que cal una administració tan prima com sigui possible.

Tots pensen en el benestar de la gent. Tots volen el millor per a tothom. D’això també n’estic convençut. Cap dels setanta-dos diputats no és al parlament per a fer-se ric, ni per interessos opacs. Tots tenen raons. Ningú no té la veritat. Tots hi arriben carregats d’arguments. Tots tenen les seves veritats.

Si els deu de la CUP no són una peça homogènia, encara ho són menys els seixanta-dos de Junts pel Sí, que provenen de quatre o cinc partits diferents. També hi ha molts independents, que no responen a les consignes ni a les instruccions d’un partit. Les tradicions polítiques d’uns i altres són ben diferents. Les edats, també.

Tot això, encara que en moments com l’actual ho puguem percebre com una dificultat, és la gran riquesa de l’independentisme. De fet, és la raó que l’ha fet majoritari. Potser és cert que la diversitat afegeix complexitat a la presa de decisions. Però també les enriqueix.

Aquestes setmanes d’incertesa he vist com unes quantes vegades es feia la comparació de la CUP amb l’esquerra abertzale. Es parlava de quan l’esquerra abertzale –representada en aquell moment per Sozialista Abertzaleak– va decidir de facilitar l’aprovació del pla Ibarretxe amb tres vots del seu grup (sis diputats). L’esquerra abertzale s’oposava frontalment a aquell pla, però va acceptar que la majoria sobiranista era del PNB i que havia de permetre-li de provar-ho.

Per això mateix que explicava ara, la comparació no crec que serveixi per a l’ocasió que ens preocupa. En aquell moment, l’esquerra abertzale facilitava que reeixís un pla que no era el seu. No estava lligada ni compromesa amb aquella proposta política. Per tant, era molt més senzill de cedir tres diputats i deixar fer. En el nostre cas, la CUP sí que comparteix el pla. I n’és tan responsable com qualsevol. La CUP no es pot desentendre d’allò que passi amb els seus vots. Si el pla Ibarretxe fracassava –com va passar–, l’esquerra abertzale no hi tenia cap responsabilitat. Tan sols havien facilitat que el president pogués anar a Madrid a intentar-ho.

Aquí no és aquest, l’esquema. La independència és responsabilitat de tots i cadascun dels setanta-dos diputats. És un pla compartit. I, per tant, és lògic que les decisions es prenguin conjuntament. La comparació no és vàlida.

Aquí cal que hi hagi entesa; no un cop de mà dels uns als altres. No es tracta de fer cap favor. Com he dit en ocasions anteriors, crec que s’ha d’arribar a l’entesa respectant les proporcions de la força democràtica de cadascú. No pot ser que els qui tenen menys vots imposin totes les seves condicions als qui en tenen més. Encara que pensin que ho fan pel bé del país. Fins i tot encara que estiguin convençuts que la raó els fa costat, cal respectar la paraula del poble expressada amb claredat el 27 de setembre.

Perquè crec en el sentit democràtic dels setanta-dos diputats i els partits que representen; perquè crec que la diversitat és una riquesa i no un problema; perquè crec que tots pensen més en el país que en els partits; perquè estic convençut que saben que el pes de la història reposa damunt les seves espatlles; perquè sé que tots tenen al cap la gent més vulnerable i més castigada del nostre país; per tot això em resisteixo a pensar que espatllaran aquesta oportunitat històrica i es resignaran a ser els responsables d’una nova derrota. Amb flexibilitat, generositat, intel•ligència i caràcter, hi haurà acord i continuarem caminant.

REPÚBLICA CATALANA O PARTITS AUTONOMISTES

Entrem en dies decisius, declaracions i més declaracions. Unes eleccions espanyoles a la cantonada i com es diu popularment el més calent a l’aigüera. Francesc Homs va dir que l’independentisme no tenia prou força per culminar el procés i ha provocat polseguera. De fet es el mateix que va dir Antonio Baños referint-se que amb el 48% dels vots no hi podia haver DUI. Per tant cap novetat. De fet declaracions com la d’Homs de negociar amb l’Estat venen donades per la falta d’acord per formar un Govern per anar endavant amb el Procés, pel que quedaria aturat en contra de la voluntat popular per cert, i també per les properes eleccions espanyoles que poden ser un element més de distorsió entre els partits.

Tanmateix aquest allunyament entre la voluntat popular expressada a les urnes i els seus representants es va fent cada cop més gran. Aquest esquerranisme de classes populars com venen alguns, semblen que els volen vendre com a única part de la societat amb dret a formar una República, cosa que diu molt poc de segons quins partits, i en definitiva per la falta de sentit d’Estat en aquests moments crucials, com diu en Pere Gendrau cal conflicte i cal cdc.

Cal conflicte, i cal CDC
Pere Gendrau
La independència no serà gratis. Cal tenir-ho clar. L’estat espanyol no és el Regne Unit. Ni és el Canadà. No acceptarà un referèndum fins que no estigui contra les cordes, i n’hi ha mostres a diari. És per això que el procés va lligat, es vulgui o no, a un punt de conflicte. No cal arribar a les mans, que ningú no s’espanti. Però sí que fa falta arribar a un punt en què la comunitat internacional intervingui. I això no passarà fins que no topin, de debò, les legitimitats. Se li pot dir desobediència o acatament al mandat democràtic. Tant és.
El lector pensarà que, amb aquesta anàlisi, s’està donant la raó a la CUP. Però no ben bé. El president en funcions, Artur Mas, fa temps que va arribar a aquesta conclusió si ens creiem la seva aposta per l’estat propi. I no hi ha elements per pensar el contrari. Però ell no ho pot dir obertament. O, si més no, des del seu punt de vista, encara no ha arribat el moment per fer-ho.
Els sectors d’ordre podrien arribar a la conclusió, observant aquest escenari, que no els convé seguir endavant amb el procés. Però això no és cert. Els que es van atrevir amb aquesta aventura -i en contra del que intenta traslladar el sector unionista, són molts- ho van fer perquè van arribar a la conclusió que l’Estat ja no els ofereix cap recorregut. I això segueix i seguirà sent així. L’arquitectura institucional espanyola es va fundar sobre una transició mal resolta i no s’ha regit per criteris econòmics. El dia que es prioritzin les inversions que s’han de fer a Catalunya, amb una crisi que no permetrà a Europa tornar a ser el que era, quedaran devorats per la seva mentida. I això no ho permetran mai.

De deures, però, n’hi ha per tothom. El sector més dur de la CUP també en té. Ha d’abandonar la tesi que el procés d’independència va lligat al debilitament de Convergència. Per més que hi hagi hagut corrupció o unes polítiques que no es comparteixen, CDC i Artur Mas són dues eines imprescindibles, ara com ara, per mantenir el gruix del sobiranisme. I, més enllà de l’escenificació que comporta tot procés negociador, cal trobar la fórmula per explicar el pacte i formar un govern. Cadascú ha de fer la seva feina. La política en majúscules implica fer esforços titànics, i no ser sempre el més guai a la barra del bar. No és temps de covards. L’autèntica valentia és la de convèncer el que tens més a prop. Per molt que costi.

LA MESQUINESA NO TE LÍMITS

Recordo quan els atemptats a les estacions de tren de Madrid i ràpidament la teoria del Govern en contra de la resta del món i de les proves va ser ha estat ETA, per vincular el problema amb una banda terrorista això si, però no aquesta i per pur partidisme per damunt de les víctimes i de l’ética més elemental. Recordo els tuits que veiem a centenars cada cop que hi ha un greu accident amb moltes víctimes mortals i que desitgen que aquestes siguin catalanes. Recordo quan un procés pacífic i democràtics es barreja amb l’horror del nazisme, i molts exemples que ara continuen amb els atemptats de París.

Molts periodistes vinculant Catalunya i París, fins hi tot s’afegeixen membres del Govern espanyol com el Ministre de Sanitat Alfonso Alonso, que ens demana unitat pel desafiament nacionalista de Catalunya i contra el terrorisme gihadista que està colpejant el cor d’Europa i, per tant, ens colpeja a tots. Ha conclòs que “no s’ha de deixar arrossegar per pensaments nacionalistes estrets, sinó que ha d’abordar aquestes crisis de manera conjunta”.

Realment cal ser mol cínic i mala persona per aprofitar la desgracia de les morts de Paris amb un fenomen global i complex que afecta pràcticament a tot el món i que necessitarà de solucions segurament allunyades de la pressió militar que ara s’imposa i de les mesures que retallen els drets de les persones per passar a analitzar un canvi de model o sistema i de convivència entre totes les diferents cultures per evitar la barbàrie que ara vivim. Tot això amb un fenomen local, on una part majoritària d’una societat com la catalana per la via pacífica i democràtica reclama un Estat com a projecte de futur i amb la intenció sempre de seguir la legalitat i les normatives, amb un somriure ferm i sense anar en contra de ningú encara que es topi amb una paret intransigent i amb tics clarament anti democràtics com es l’Estat espanyol.

Cal molta barra i una mesquinesa sense límits. Precisament moltes d’aquestes solucions que apuntava com a canvi de model son aplicables a un Estat ancorat en un regim feixista de 40 anys que no ha superat, i que d’alguna manera ha dirigit un canvi o cortina de fum que fa veure tots els vicis que van sortint a la llum quan es tracta de parlar de reptes democràtics en majúscules com el que planteja Catalunya.