Arxiu mensual: octubre de 2015

ACORDS ESTRANYS

La setmana s’acaba amb uns acords presentats que podríem qualificar de poc clars o poc entenedors. Per una part el president espanyol avui acaba la seva cimera per lluitar contra la Declaració que es presentarà al Parlament amb la visita d’Albert Rivera i Pablo Iglesias, sembla estrany les reunions amb formacions sense representació parlamentaria, i la no convocatòria d’altres existents i amb representants. Un nou menyspreu a determinats partits i la constancia que la ideologia és més important que la realitat representativa.

Per altra banda avui es presenta l’acord per les eleccions espanyoles entre CDC i ERC per anar per separat però amb unitat d’acció i punts comuns en el programa, deixant clar que ja no es tracta d’un plebiscit i es pot afavorir el vot de determinats sectors amb aquesta formula.

Pel que fa a la primera qüestió dona idea del tarannà tant poc democràtic de l’Estat envoltat de les formacions amb el mateix objectiu nacional i apartant la diferència per no buscar un punt de consens. Una maniobra que segurament acabarà a la Justícia fins hi tot diuen que abans de portar-la al Parlament, cosa que ja seria sorprenent i comprovaran igual que va passar amb el 9N com la democràcia i la decisió de la ciutadania catalana no s’aturarà i seguirà endavant en un procés irreversible en part per la falta de resposta política espanyola que ha estat incapaç d’apartar la testosterona i l’orgull per assumir una situació amb normalitat i pulcritud democràtica. Dona la sensació que prefereixen viure en la seva realitat feta a mida amb una derrota de l’independentisme el 27 S i un gran responsable com es Artur Mas. Espanya en estat pur.

Pel que fa l’acord de les dues formacions i tàcticament sembla encertat, però cal veure la conveniència dels partits independentistes a les eleccions espanyoles en el context on es trobem. Una declaració de desconnexió i un full de ruta clar cap a l’Estat propi no sembla compatible en enviar els nostres representants a la Cambra espanyola, per visualització del mateix procés davant la ciutadania i com diuen les mateixes formacions per no ser cap plebliscit, simple qüestió de partits que en cas de bons resultats que poden ser interpretats de moltes maneres no passaran de ser testimonials en una cambra dominada per PP, PSOE i segurament una forta inclusió de Ciudadanos. Cap possibilitat de determinar la política espanyola, ja sabem que encara que no hi hagi majories, la qüestió nacional uneix a les formacions estatals. Davant tot això la utilitat com deia passa a ser més una qüestió de partit que una part del procés en si, i així caldria explicar-ho.

LES ESQUERRES I LES DRETES

Un bon article d’en Vicent Sanchis per descriure una situació que ja fa temps que dura dividint els partits sobiranistes per la seva ideologia entre bons i dolents, o entre corruptes i honestos. Es aquesta sensació des de diversos sectors que sembla tant els fa el procés i si molt la ideològia que el domina o aprofitar per acabar amb determinada opció. Des de l’Estat intenten dificultar un acord imprescindible de Govern entre Junts pel Sí i CUP amb les accions policials que no son gratuites. Ahir amb el Casal llibertari es va tornar a fer la mateixa jugada, abans havia estat a Casa del President Pujol, i així intentar embrutar qualsevol relació entre les dues forces.

Crec que hauriem de veure l’ordre de prioritat, el més important es el procés i aquest necessita de tots els sectors i la mateixa implicació. Ara no es moment de posar les ideologies per davant o aprofitar les tàctiques brutes de l’Estat per treure profit. Com diu en Sanchis el principal atac de les institucions espanyoles es pel President Mas i el seu partit. Es una dada que caldria posar en valor i actuar en conseqüència.

El desgast d’Esquerra

per Vicent Sanchis
De tant en tant, se’n sent a parlar. “El desgast d’Esquerra” és la fórmula que fan servir analistes i articulistes per reivindicar el “sacrifici” dels republicans arran d’haver accedit a formar una candidatura unitària amb Convergència Democràtica. És exactament el mateix “desgast” que patiria la CUP si finalment accedís, d’alguna estranya manera, a investir Artur Mas com a president de la Generalitat.

Ací només hi ha uns que desgasten i uns altres que són els desgastats. L'”esquerra” es “desgasta” en el contacte amb “la dreta”. És una manera de mirar-se la vida. Els enfonsats i els salvats. Els corruptes i els honestos. Els bons i els dolents. En una situació convencional, aquesta dualitat maniquea és reduccionista. Simplificadora. Superficial. Idiota. En una situació extraordinària com la que vivim, és senzillament suïcida. “A tot arreu se’n fan de bolets, quan plou”, proclamava fa anys un polític situat més aviat a l’esquerra. Encara que en terrenys humits se’n facin més que als eixuts. A la soca del poder hi ha més molsa.

Des d’aquesta interpretació de la realitat és absurd replicar que també “la dreta” es “desgasta”. Que hi ha gent, molta gent, en aquest país que consideren Convergència Democràtica una opció política més vàlida que Esquerra Republicana i molt més que la CUP. I els retrauen que facin cessions insuportables en contacte amb l'”esquerra”. Potser estan tots equivocats. O potser són tots de dretes. O estan tan “desgastats” que són irrecuperables.

En tot cas, i per si algú que encara no se n’ha adonat, el procés independentista fins ara ha passat molta més factura als “desgastadors” que “als desgastats”. L’ofensiva de l’Estat, en tots els fronts, és molt més bèstia contra Artur Mas i contra Convergència que contra qualsevol altre líder o opció política. Per què els ho han posat més fàcil? És dubtós de creure-ho. En tot cas, perquè representen la baula més fràgil de la cadena. I per això hauria de ser la que rebés menys embats des de dins.

Ni Pedro Sánchez ni Albert Rivera es “desgastaran” amb el contacte amb Mariano Rajoy en la reunió que hi mantindran un d’aquests dies. Més aviat al contrari. Són ells mateixos que l’han demanada. La “dreta” i l'”esquerra” espanyoles no fan fàstics a la coincidència necessària per defensar la integritat nacional. Com tampoc en fan La Razón, El País o El Mundo a l’hora de convergir les línies editorials per fer front al “desafiament separatista”. Catalunya és un país ofegat per una estètica absurda, que vol fer revolucions abans de guanyar la guerra i que sempre fa Pasqua abans de Rams. Si el criteri ha de ser “el desgast”, més desgasta Espanya..

LEGALITAT CATALANA

Ahir l’Estat no va poder impedir que amb l’escenificació habitual d’una altre xou mediatic en forma d’escorcoll al President Pujol, i més enllà de l’escarni públic fes trontollar els plans del procés sobiranista. Efectivament i tal com va succeir el 9N, constatem que hi ha dues agèndes diferents que ja no estan supeditades i que les amenaces i els cops de puny sobre la taula no son més que fum sense realitat.

La Declaració d’inici del Procés presentada per Junts pel Sí i la CUP a registre i per votació al Parlament segurament la propera setmana, ens indica que les negociacions van raonablement bé, i que l’entesa en tots els apartats es perfectament possible. Alhora ens indica una cosa tant estranya al món de la política que coneixem, com es que els programes electorals s’han de complir. Es aquell contracte amb la ciutadania que dona validesa a l’aval de la mateixa com a representants de tota la societat.

Es declara l’inici del procés de la creació de l’Estat català en forma de República, l’obertura d’un procés constituent, insta en 30 dies les lleis del procés constituent, Seguretat Social i Hisenda Pública, no supeditar-se a les decisions de les institucions de l’Estat, en particular el TC que considera deslegitimat o l’inici de negociacions al conjunt de la comunitat internacional.

Una decisió decidida que serveix d’avis a aquells que vivien en una realitat imaginaria fent creure que qui havia guanyat havia perdut i a l’inversa. De fet la reacció de l’Estat en boca del seu President ha portat tots els tics antidemocràtics que hem sentit al llarg del procés. Dues frases destaquen “no van a conseguir ninguno de sus objetivos” i “la ley no esta de su parte”. La primera es la mateixa frase que els Governs espanyols de torn deien quan hi havia un atemptat terrorista d’ETA, sembla que per ells es el mateix, la violència i la democràcia, cosa preocupant, la segona s’apropia de la llei com si nomes fos d’uns quants i deixa veure que no tots som iguals davant la mateixa. Uns tics que deixen entreveure que no hi ha cap intenció de resoldre el tema per la via política i democràtica, sino combatre per la via judicial, coacció i amenaces.

Un cop aprovada, es formi Govern, cosa que no es pot allargar més en el temps pel be del procés i es posi en marxa els mandats de la resolució, arribarà aquesta topada amb l’Estat encara incerta, i on esperem finalment la Unió Europea tingui alguna cosa que dir per defensar els seus valors de defensa de la democràcia i els drets dels ciutadans.

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

La nova Presidenta del Parlament va acabar amb aquest visca el seu discurs i explicant que acaba l’ètapa autonòmica i es vol passar a ser un Parlament sobirà que representa un poble lliure. De fet hi ha hagut pluja de critiques per aquest discurs diuen de part, curiosament els mateixos no han optat per la mateixa tàctica quan Rajoy exclou a una bona part dels catalans tornan a dir que no portaran cap reforma de la Constitució per trobar l’encaix de Catalunya i que el dret a decidir es de tots els espanyols sense discussió.

De fet al Parlament vam tornar a veure aquest odi irracional contra el que representa Catalunya per part d’aquells que demanen respectar les lleis i la pluralitat quan Ciudadanos i Populars van mostrar la seva indiferència per l’himne de Catalunya. Una posició que dona visualització al seu pensament i els seus objectius amagats sota aquest tel democràtic.

Carme Forcadell simplement va escenificar la realitat del 27S, aquella que intenten amagar un i altre cop des dels partits espanyols sense cap sentit parlant de derrotes quan saben perfectament que una majoria absoluta es una victòria sense matisos es miri per on es miri. De fet i tal com ha dit vol ser la Presidenta de tots, cosa que ha de ser normal i per exemple ha ofert que els dos grups no representats a la Mesa puguin assistir a les seves reunions amb veu i sense vot. Un gest que ja dona idea de la generositat que per altra banda sempre ha estat un dels valors de l’ANC. El moment es excepcional, la legislatura també i l’aval democràtic es prou clar per dur a terme el projecte, i per tant no es pot medir amb els mateixos parametres que una legislatura normal. Tanmateix i a pesar de mirar cap un altre costat, la realitat es la que es i el procés cap una nova República no te alternativa. El mateix president espanyol si es que calia ahir va tancar les portes a qualsevol reforma per poder consultar a la ciutadania i va negar el dialeg si es per parlar de sobirania, per tant el camí es clar sense volta enrere.

El que si es censurable es l’actitud de Ciudadanos i Populars amb l’himne de Catalunya, recordo el de tots els catalans i que aquests grans defensors dels símbols, quan son uns determinats evidentment, van menysprear com si no anes amb ells. Amb aquesta actitud desprès demanen que es governi per tots els catalans quan la seva imatge de superbia va en una direcció que els delata sense dubtes.

Visca la República catalana.

ELS MURS INVISIBLES

Avui comença la legislatura catalana que ha de culminar el procés cap a la independència amb el suport d’una majoria absoluta que l’avala per part de la població catalana. Democràcia, legitimitat i acció com no pot ser d’altra manera.

Davant d’això ens trobem personatges que viuen del seu cinisme sense límits buscan interpretacions recargolades per falsejar la democràcia. El Monarca espanyol ens diu que ningú construeixi murs amb els sentiments i demanar apartar-se de tot alló que ens divideix. De fet el menyspreu a la societat catalana en aquest cas es evident. Aquests murs dels que ens parla i que fa 300 anys que duren a la nostra contra semblen totalment correctes, alhora quan son questionats per un aval democràtic la cosa sembla que canvia. Un Borbó no tindria massa credibilitat per parlar de sentiments respecte a Catalunya, però si no ho fos caldria veure que el sentiment espanyol cap a Catalunya en general ha estat negatiu, nomes cal veure que la catalanofobia dona rèdit electoral per entendre aquesta realitat, i encara ens vol parlar de sentiments. De totes maneres i per aclarir el tema, els sentiments son personals i intransferibles i no canvien, ni canviaran per cap situació política o jurídica. No intenti barrejar els temes. Respecte la divisió en tenen una bona part de responsabilitat, i de fet no cal compartir sostre per buscar interessos comuns, i més quan la convivència sempre ha estat impossible en termes de respecte per la diferència i de drets dels pobles.

Tenim també la Carme Chacon, que amb el seu cinisme habitual es permet parlar de la renovació del PSOE amb una nova generació amb presidents com els de Balears o el País Valencià, i on ell s’inclou en aquesta regeneració. Cal tenir barra. Alhora parla del procés com a separador de families i parla del que ens convé o no i de que sempre hem estat millor junts. Francament la disparitat de criteris no trenca res, es la democràcia simplement i menys un moviment pacífic, argumentat i amb majoria a les urnes del Parlament, prou de fer por. El que ens convé ja ho hem decidit el 27 de setembre donant una majoria absoluta amb l’objectiu d’un nou estat independents. Si es democrata, el mínim que hauria de fer es respectar la voluntat dels catalans i no posar en la seva persona la decisió de tota una societat. Respecte esta millor junts, la realitat es prou clara tant econòmica, com cultural, com en els diferents termes per desmentir-la.

Cal un respecte a la democràcia i no demagògia sense límits.

COMENCEM

Avui llegim a la premsa que els negociadors de Junts pel Sí i de les CUP han arribat a un acord per la Declaració rupturista d’inici del Procés cap a la constitució d’una República catalana. Segons els mitjans aquesta es votaria a principis de novembre i serà molt clar amb la Constitució d’un nou Estat català, la desconnexió de Catalunya respecte l’Estat i inici del procés constituent. Aquest text s’enviaria a les autoritats estatals, cancelleries europees i el conjunt de la comunitat internacional.

Una bona notícia davant dels atacs constants de les clavegueres de l’Estat, les amenaces contra les nostres autoritats, la tergiversació dels resultats electorals i els texts conjunts de les altres formacions parlamentàries catalanes questionant les propostes per la presidència de la mateixa en la persona de Carme Forcadell i reclamant una representació en nom d’una suposada democràcia que es veu no te en compte els resultats.

Com diu avui en Vicent Partal, 72 és el número màgic. Un número que ha de permetre escollir a Forcadell com a presidenta del Parlament, la constitució de la Mesa i aquesta Declaració esmentada abans de formar el nou Govern i que no deixa dubtes sobre la direcció d’aquesta breu legislatura que ha de donar resposta a la petició majoritària de la societat catalana en forma d’un nou Estat.

Aquesta serà la realitat, el punt d’inflexió que tallarà de socarrel aquestes insinuacions de falta de pluralitat, quan en una democràcia la majoria es la que en una democràcia te l’obligació de complir els seus compromisos amb l’electorat amb el màxim respecte i consens possible, però habilitada per exercir el seu programa. Les quatre formacions (PP, Ciudadanos, PSC i CSQEP) tornaran a tocar de peus a terra i si es que realment son democrates hauran d’assumir la voluntat popular per molts gestos de cara a la galeria que facin.

Per part espanyola, la por es màxima, i d’aquí be totes les persecucions i actes durant les últimes setmanes, justament per ignorar la realitat que abans explicava i que un cop executada ja no podran deixar de veure.

Cal arribar a aquesta etapa ben aviat, per mostrar les matemàtiques reals fruit de la voluntat de la societat catalana i deixar enrere aquests intents desesperats de pervertir un resultat molt clar que brillara amb llum propia.

EL PLA DE XOC

La prova del xou mediatic amb el famos 3% de CIU i els escorcolls televisius per part de l’Estat es una mostra més de les clavegueres de l’Estat contra el procés. No podem anar amb el lliri a la ma. Cal un acord i començar la desconnexió amb visualització per totes bandes. La guerra bruta no ens afavoreix. Cal recordar que ja fa 10 anys el President Maragall va citar el 3% i encara no s’ha demostrat res. Per altra banda que els mitjans espanyols ho publiquessin abans de procedir a l’escorcoll dona idea de la intencionalitat, i per altra banda les dates escollides no son casuals ni el moment tampoc.

Crec que tots els partits han tingut alguna poma podrida en el cistell, ni ha que d’això n’han fet la normalitat i s’ha de perseguir i castigar. De totes maneres l’independentisme ara te majoria al Parlament i aquests fets es repetiran amb aquesta mena de caça de bruixes per desacreditar un resultat que no volen s’expressi tal com ha sortit i falsejar-lo amb mil i una històries.

El dilluns es forma el Parlament i la majoria ha de començar a fer la seva funció davant el menyspreu dels que han perdut i ara es presenten com a víctimes. A la gent de la CUP i de Junts pel Sí nomes dir que l’enemic no es a casa es davant nostre, que ho tinguin present i que aquest pla de xoc social nomes es podrà executar si som un Estat, no ens podem enganyar. La clau de la caixa i el poder de decisió fa fer política, la situació actual nomes permet sobreviure o malviure. Com diu en Pere Cardus no esperem res de l’altra banda i anem per feina.

El veritable pla de xoc

Pere Cardús Cardellach

Fugir corrent
Espanya té Arnaldo Otegi a la presó per haver impulsat en l’esquerra abertzale l’estratègia de defensar exclusivament la via pacífica. Espanya ha il•legalitzat partits per poder frenar un procés d’independència i de pau al País Basc i, en canvi, els partits feixistes tenen tota la llibertat del món per fer allò que els doni la gana. Espanya no ha volgut anul•lar el judici sumaríssim contra el president Lluís Companys ni n’ha condemnat oficialment l’assassinat en nom de l’estat espanyol.

Espanya no ha derogat mai explícitament el decret de Nova Planta que Felipe V –el parent del Felipe actual– va imposar a mata-degolla contra els catalans. Espanya reivindica dia per altre Gibraltar però no ha pensat mai a reivindicar el Rosselló ni la liquidació del tractat dels Pirineus. Espanya és un dels estats de la UE que incompleix i desobeeix més normatives i directives comunitàries i, en canvi, amenaça amb greus conseqüències qui incompleixi la seva llei. Espanya transgredeix la pròpia constitució i el seu govern incompleix sentències del Tribunal Constitucional.

Realment, no es tracta de fer el millor govern del món. No es tracta de pactar els millors programes de governabilitat de la nostra història. Es tracta de fugir corrent d’Espanya sense perdre ni un segon més. Vull dir que m’agradaria molt i, a la vegada, seria molt convenient que el govern que hi ha damunt la taula de negociació de Junts pel Sí i la CUP durés el mínim temps possible.

És clar que s’ha de pensar ben pensada la manera de tocar el dos. Val la pena d’encertar-la perquè no en tindrem gaires més ocasions. Però convé fer una desconnexió ràpida i valenta. No hi ha plans de xoc contra la pobresa sense independència. No hi ha transformació democràtica dins la gàbia autonòmica. El veritable pla de xoc és aquest: desconnectar a tot drap. Aquesta és la clau que obre tots els panys.

Que a la CUP no li agrada Artur Mas? No ho discutiré. És legítim i tenen les seves raons. Però si és així, la millor cosa que poden fer és acordar el calendari més curt possible per a la desconnexió. Mas va dir que portaria el procés fins al final i plegaria. Si no volen Mas, que facilitin la fórmula que escurci més el període de desconnexió.

Com més va més convençut estic que el temps corre contra l’independentisme. Cal aprofitar el moment. I aquest compàs d’espera no beneficia ningú. Tan sols beneficia l’estat espanyol, que activa totes les armes a l’abast per mirar de crear desconfiança i desestabilitzar la majoria independentista. A qui pot interessar d’allargar aquesta situació?

L’objectiu del nou govern i de la nova legislatura ha de ser que durin tan poc com sigui possible. Si duren sis mesos, millor que no pas nou. No hi ha negociació possible. No pas abans de la ruptura legal amb l’estat espanyol. A Espanya i a Europa ningú no mourà ni un dit fins que la independència no sigui una realitat. Per tant, no ens entretinguem, que hi ha massa problemes i prou greus per a resoldre i necessitem les eines d’un estat propi.

Enllestim de pressa, que l’edifici on es fa la negociació cau a trossos, té goteres i s’acosta l’hivern. Un govern i una legislatura breus, una desconnexió a bon ritme, un poble alçat i disposat a combatre, i un futur per construir.

LA DARRERA OPORTUNITAT

Ahir a Madrid es van viure les cares de la moneda agre, poc respectuosa, amb l’engany com a bandera i de menyspreu a les institucions i la ciutadania en general. De fet res que no estiguem acostumats a veure dia si i dia també.

La proposta de Carme Forcadell com a Presidenta del Parlament va provocar que la portaveu del Govern espanyol opines sobre el tema dient que no esta legitimada per presidir-lo ja que no comparteix les tesis de la majoria dels catalans. Crec que la Sra. Santamaria torna a quedar en evidència i potser algú amb calma li hauria de tornar a explicar que la realitat es la que es, i no la que voldria que sigui. El Parlament te una majoria absoluta de 72 diputats a favor de la independència, 52 contraris i 11 sense definir. Aquesta es la realitat, si vol per percentatges 48% a favor 39% en contra i 13% favorables al referèndum sense definir-se. Crec que sobren més xifres. Legitimació total, victòria clara per molt que ho vulgui amagar fent el ridícul a cada compareixença, no hi ha res més trist que no assumir la realitat i insultar amb mentides a la ciutadania. Per altra banda no es ningú per opinar sobre qui ha de ser o no President d’un Parlament, que ja te els seus procediments per escollir-lo, que jo sàpiga ningú ha questionat per exemple el President del Congreso. Es pura i simple democràcia, encara que això per ella potser son paraules majors.

Alhora a l’última sessió de la cambra espanyola de la legislatura es va debatre una moció sobre demanar iniciar les negociacions entre Catalunya i Espanya per la seva independència. Un cop més el famós diàleg que tant expressen va desapareixer i tant PP com PSOE el van negar completament falsejant un cop més els resultats electorals que a ulls de la resta del món son tot un altra cosa. Menció especial per la diputada catalana Popular Dolors Montserrat qualificant Espanya de “nación de libertad” o referent a Catalunya “el nacionalismo nos roba” i afirmant el fracás de l’independentisme.

No hi ha res més trist que fer aquests paperots carregats d’autoodi i mediocritat. Negar el referèndum, no voler escoltar la ciutadania, utilitzar la justícia amb el delicte de posar les urnes i negar el diàleg no lliga massa amb la seva afirmació de terra de llibertat, en tot cas deu ser la seva contra la de la resta, i això es imposició, tot un altra cosa. Ignorar els greuges a Catalunya o voler falsejar uns resultats que estan damunt la taula es simple ignorància i mala fe, i això si que va destil·lar en grans quantitats, tot per evitar la democràcia, i encara algú pot dubtar que el procés es irreversible.

LES ESTELADES PROHIBIDES PER LA UEFA

Un altre cop veiem com la UEFA segueix aquesta persecució política, cosa que precisament utilitzen com argument per la seva actuació i torna a multar al Barça amb 40 mil euros per l’exhibició d’estelades al Camp Nou en l’últim partit de Champions. Parla des de la multa ja imposada a la Final de Berlin, el no aixecament de la sanció per fitxar jugadors encara que hi hagi lesionats de llarga durada, i de no barrejar política i esport. Tot això amb uns dirigents blaugranes encara amb la fase de la puta i la ramoneta ja feliçment superada pel país.

Empassar tots els gripaus i davant una petita protesta acotar el cap no ha demostrat ser cap solució per aquesta persecució de l’organisme internacional del futbol contra el club, per cert amb uns dirigents totalment esquitxats per la corrupció i amb una credibilitat nul·la per dirigir ni que sigui un club de petanca.

La directiva del Barça actual fa temps que juga a l’ambigüitat en els temes on ha de defensar el club. En aquest cas la reacció ara d’anar a per totes fins a la justícia ordinària cal posar-la en quarentena fins que no sigui una realitat. Entenc que la diplomàcia i la bona relació amb els organismes que dirigeixen el futbol hauria de ser la norma, però en cas de greuges continuats i persecució com es el cas, el club s’ha de fer respectar. El cas del veto a qualsevol fitxatge i no atendre la reclamació per causes molt justificades ja es indignant i dona idea de que no es casualitat. Ara be, les multes per exhibir banderes estelades, recordo no es cap bandera prohibida i tant sols reflexteix la llibertat d’expressió de la ciutadania no te justificació.

De fet qualsevol bandera que veiem als estadis de qualsevol estat es política i no veig multes a la resta. Tanmateix la desproporció de les quantitats en aquest cas i amb una afició exemplar allà on va amb altres afers més greus i violents fa riure. La batalla amb bengales dins al Vicente Calderon per exemple una multa que es la quarta part de la que parlem es de vergonya sense límits. Intentar equiparar una estelada amb banderes que inciten odi i xenofobia com la nazi o d’altres es simplement un desconeixement o no de grans proporcions.

Cal un canvi amb aquesta Junta blaugrana, escollida democràticament però que te l’obligació de defensar el club i també els seus símbols sense por, i no fer el joc a aquest disbarat corrumput anomenat Uefa que no pot donar lliçons d’ètica a ningú i menys a un club que s’ha caracteritzat per defensar els valors de l’esport i el comportament exemplar allà on ha anat.

ÚLTIM SERVEI AL PAÍS

Aquest cap de setmana Duran i Lleida era proclamat com a candidat a Madrid en les properes eleccions espanyoles, de fet no és un gran mèrit saben que els que queden aquest partit son els seus, la resta han fugit i el degoteig de baixes es constant.

La derrota a les Eleccions al Parlament amb un missatge que poca gent es creu i ple de contradiccions lliga molt be amb la figura de Duran, que parla de servei al país. La pregunta seria de quin país parla. Se li ha de reconèixer la seva vida com a polític i directament assumir un partit com ell mateix. Ara juga la seva última carta i com diu en Vicent Sanchis ple d’incognites. Jo ho definiria com un últim servei a ell mateix.

Unió: Sols i directes cap a on?
Vicent Sanchis
Ningú poc negar que Josep Antoni Duran i Lleida és una bèstia política important. Cap carrera en aquest àmbit ha estat tan llarga, persistent i profitosa com la seva a Catalunya. Cap partit tampoc presenta un grau de dependència tan accentuat respecte al líder. Això pot ser una grandesa i també una misèria. O les dues coses alhora. Perquè al final la identificació de l’un amb l’altre poc acabar lligant-los en la caiguda.

L’opció de Duran Lleida estava ben clara des del començament de la passada legislatura: Ni pactes de govern amb Esquerra Republicana ni independentisme. La jugada li podia haver sortit malament. Tot depenia del grau de discrepància dins Unió Democràtica. Duran es va jugar tota la partida a una tirada i la va encertar. Va guanyar de poc una consulta que, en el fons i en la superfície, era plebiscitària. Si Duran guanyava, es quedava amb el partit; si perdia, se n’anava amb els seus. Va guanyar, encara que es va deixar els darrers pèls a la gatera.

Després de la victòria, la següent jugada era determinant. Unió Democràtica buscava uns “bons resultats” en les darreres eleccions al Parlament. El seu candidat, Ramon Espadaler, repetia, una vegada i una altra, que “bons” volia dir poder formar grup parlamentari. No és que no Unió no va aconseguir cinc diputats, és que no n’hi va obtenir cap. Però el resultat, que en unes altres circumstàncies hauria estat catastròfic, va donar peu a una altra interpretació. L’altíssima participació va impedir a Unió aconseguir representació al Parlament, però el resultat en vots, més de 100.000, ha permès als seus dirigents parlar d’un “bon punt de partida”.

Els 100.000 vots han salvat Duran. I la seva Unió. El consell nacional del partit ha fet pinya i li ha renovat de manera unànime la confiança. Ara Josep Antoni Duran i Lleida serà, per primera vegada, candidat d’Unió Democràtica al Congrés dels diputats. “Per primera vegada” és una expressió tan certa com falsa. Un polític amb més escates que un fardatxo no pot parlar de “primeres vegades”. Duran sempre ha estat el candidat del seu partit. “Sempre” vol dir cada vegada que s’ha presentat a unes eleccions. Les que fossin. Però, d’altra banda, és de veres que hi ha una nova Unió Democràtica que ja no fa de crossa de Convergència.

Duran i Lleida, doncs, manté el seu partit i el seu liderat, i ha guanyat també un cert marge de temps. Però la pròxima prova serà molt més difícil. En primer lloc cal determinar si 100.000 vots són res. Si aquesta base, en les circumstàncies que aniran encadenant-se, permetran a Unió obtenir l’única cosa que el pot justificar com a partit: representació parlamentària. I més encara si es considera la deserció contínua de regidors que pateix des del trencament amb Convergència.

Hi ha una base sòlida de catalanisme autonomista que no es vol independentista? Dependrà de l’independentisme. De la seva capacitat de resistència, de la concreció de les seves propostes. Una vegada més, Josep Antoni Duran i Lleida s’ho juga tot a una tirada. Si Junts pel sí aconsegueix pactar amb la CUP i Artur Mas és investit president de la Generalitat, Duran haurà d’enfrontar-se a la campanya electoral més dura de la seva vida. Sense gaire credibilitat a les albardes, podria repetir el resultat de Ramon Espadaler i això arrasaria el seu darrer propòsit polític. I s’emportaria també per davant Unió Democràtica. Almenys la Unió de Duran. Unió va sola i directa, sí, però ningú sap cap a on.