Arxiu mensual: març de 2015

UN ACORD REAL

El preacord signat ahir amb alguns dels actors més importants del procés com ERC, CIU, ANC o ÒMNIUM entre d’altres posa unes bases reals i sòlides de cara al compromís posterior al 27S.

Dona imatge de responsabilitat entre els principals actors implicats, i alhora es prou obert per anar incorporant nous suports que segur vindràn i s’hauran de definir. En aquests temps on l’unionisme no para de parlar d’un desinflament del sobiranisme i negant una evidència que no volen veure ni en pintura, com son el caràcter plebiscitàri de les properes eleccions, cal fer feina, i aquesta era imprescindible.

Deixa clar que hi haurà el punt conjunt en els programes de les diferents llistes, una declaració d’inici del procés si s’asoleix la majoria desitjada, una negociació internacional i amb Espanya, 18 mesos de marge per anar fent la fútura Constitució Catalana, culminar les estructures d’Estat i arribar a acords amb els actors implicats, i una validació del nou text legal que alhora serveix de ratificació de la mateixa independència.

Crec que es un bon acord, possible, i que dona marge per anar incorporant les diferents forces que encara falten. Serà un procés participatiu que voldrà a tothom per configurar el nou país, un cop hagi estat validat per les urnes, i el marge de temps es el mateix que Escòcia es donava, segurament pot ser inferior, i ha de donar temps per fer els passos sense dubtes i ferms. Dona la voluntat de negociació i de mà estesa com sempre, cosa important en el context internacional, i completarà una triple afirmació indiscutible.

Aquestes hauran estat el 9N sense validesa legal, però un punt clau, el 27S el nostre referèndum que no podem fer en format electoral plebiscitaria i amb una majoria de representants al nostre Parlament per exercir el mandat, i per últim la nostra Constitució que posarà la cirereta al pastís.

Segurament des del cor, com alguns reclamen, una DUI immediata seria un desig, però ens hi juguem massa com per arriscar tota la feina feta amb declaracions que no anirian enlloc, i que finalment jugarien a la nostra contra.

Ara cal evitar com deia ahir, les contradiccions dels nostres actors principals, i afermar unes bases cada cop més solides, alhora que la societat civil es va enfortint per arribar en les millors condicions a les eleccions més importants dels últims 300 anys.

ERRADES INFANTILS

Ara li ha tocat al Candidat a l’alcaldia per Esquerra Repúblicana a Barcelona Alfred Bosch fer declaracions amb desitjos i semblava novetats per rescatar la llista única pel 27S que posteriorment han hagut de ser desmentits davant el rebombori i la confusió creades. Fa uns dies el Jutge Vidal també anunciava novetats en aquest aspecte pel juny o juliol i segons ells amb petits serrells per fer-ho possible.

Crec que no podem jugar la partida fent-nos trampes nosaltres mateixos i desencisant a la societat catalana d’aquesta manera. No pot ser que després de dos mesos de discusió partidista que ha provocat un refredament del procés, finalment s’arribi a un acord amb unes candidatures amb un full de ruta comú nacional, i sigui el tret de sortida de les plebiscitàries beneit per les entitats i partits, i que ara cada setmana algú torni a posar damunt la taula el que va ser rebutjat en l’acord global descrit abans. No es seriós, ni responsable, i algú hauria de fer veure als nostres polítics que ens hi juguem molt per anar fent el passarell d’aquesta manera.

Jo mateix soc partidari ferm d’una llista ùnica, com la que va proposar el President Mas, però un cop arribat a un acord on lògicament tothom fa concessions i s’arriba al comú denominador per anar endavant, això es el que tenim i ho defensarè. Per exemple tampoc era partidari de la doble pregunta del 9 N, però era l’acord de tots i calia donar-hi suport. No es pot anar confonent a la ciutadania, ni fer-la dubtar del caràcter de les properes eleccions, ni molt menys del format acordat per tirar endavant el procés. Es el que s’ha acordat i ara toca reforçar-lo i no entrar amb bucles tancats que van a la nostra contra.

En definitiva demanaria comptar fins a deu als nostres partits abans de parlar del 27 S, unificar criteris i discursos que donin confiança, i alhora encara que hi hagi les municipals a la cantonada no utilitzar aquests missatges i posteriors renúncies per possibles beneficis electorals que després podem pagar molt car i ens deixen una imatge trista i d’un rigor totalment soterrat que no ens mereixem.

LA DISBAUXA COM A FORMA DE VIDA

No calia confirmar-ho, però el projecte de l’Estat espanyol te molt a veure amb aquest frau sense rubor, i aquests interessos de les elits econòmiques que han posat aquest Estat en un declivi sense fi. Naturalment això encara és més greu si la festa la paguem en bona part la societat catalana i som espectadors d’aquest festival de despropòsits i de projecte de segles passats que no evoluciona, i el que es pitjor, no en te cap interès.

Un informe de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) conclou clarament que totes les línies d’alta velocitat espanyola presenten una rendibilitat social i financera negativa. Fins hi tot la línia amb més passatgers entre Barcelona i Madrid recuperarà el 46% dels costos d’inversió, i a llarg termini. La resta de línies ja son dramàtiques, la Madrid a Andalusia un 11% o la Madrid a LLevant un 10%, moltes altres encara son pitjor. Pel que fa a la vessant social el Madrid a Barcelona compensarà el 79% d’aquest cost, i altres línies no arriben al 50%. El resum es que s’han construït sense planificació global entre tots els mitjans, amb trajectes amb avió i tren, que fan absolutament el mateix, i que en cas de no fer la ferroviària res hagués passat.

Son dades demolidores, i que dona entendre com un Estat no evoluciona des de fa més de 3 segles enrere, amb una reduïda concentració de persones que acumulen tota la riquesa i fan i desfan els negocis nets o bruts sense cap mania, i porta a disbarats com l’AVE, on encara de tant en tant el Govern espanyol ho presenta traient pit com un Estat amb el major número de quilòmetres de via, molts més que altres estats molt més poderosos, però evidentment molt més racionals.

El més greu, es que molts empresaris i persones han tret profit monetari d’aquestes infraestructures ruïnoses i seguint el model radial plenament obsolet al món civilitzat. Aquesta disbauxa hauria de promoure consciències i comportar dimissions i actuacions que no es faran. Ja que es el mateix sistema implantat que no ho permet i on els ciutadans espanyols haurien de dir prou un dia o altre. Mentrestant amb aquest espoli fiscal que patim a Catalunya i que no ens permet fer actuacions bàsiques en bona part servei per pagar exemples com aquest.

Això que podria semblar demagògia, evidentment no ho es i hauria de fer caure la cara de vergonya, suposant que aquest adjectiu estigui present. Alguns encara es pregunten perquè volem marxar.

JOAN TAPIA I ÀNGEL ROS: DUES CARES DE LA MATEIXA MONEDA

Efectivament, hi ha persones dins de Catalunya amb un objectiu molt clar, intentar des legitimar i frustrar el procés independentista amb arguments falsos i fins hi tot admetent que hi hagi una majoria, sempre troben una excusa per deixar-lo fora de joc.

El periodista i exdirector de la Vanguardia Joan Tapia augura que el fantasma independentista generarà inestabilitat el 27 S, i ens diu que Catalunya serà el que els catalans vulguin, però d’una forma reflexionada o pactada, no amb el dit i fet. Ens avisa que la política fora de la realitat no porta enlloc, i que no es pot fer la mateixa nomes amb il·lusió ja que quedar fora de la realitat física i de la gravetat no porta enlloc, no pot entendre que la meitat dels catalans vulgui imposar el seu model a l’altra meitat i a una Espanya i Europa que no son independentistes.

Per altra banda l’alcalde de Lleida avisa a CIU i ERC que gestionar expectatives és més complicat que gestionar il·lusions, i vol seny després de les Eleccions per reconduir la situació. Considera que hi haurà una frustració i diu que el concepte de plebiscitàries no existeix, i serà problema tant si l’independentisme obté una majoria clara com si no, ja que la ciutadania voldrà els passos promesos per la ruptura. Per últim ens diu que avançar les eleccions mai es bo per una democràcia.

En Tapia, parla d’una opció que ha marcat les mobilitzacions més importants de la historia de Catalunya com un fantasma i no com el que es, una proposta real. Per una part serem el que vulguem ser però amb condicionants ja que ha de ser reflexionat i no a dit. Suposo que voler votar en una democràcia no es fer res per imposició, vers al contrari, és de la manera que es resolen les coses en aquest sistema. Parla de la independència com una il·lusió com si fos una cosa extraterrestre que mai ha succeït enlloc i que ningú ha vist. Ens torna a parlar d’imposicions d’una meitat a l’altra, cosa que no sap per les proporcions que ens comenta, i curiosament si que troba acceptable que la meitat que diu ell no independentista imposi el seu criteri a l’altra meitat. Curiosa manera d’entendre una democràcia, i tot per dissimular al màxim la seva oposició al projecte. Tranquil que també podrà exercir el seu dret a vot, per sort per ell, els independentistes som molt més democràtics que ell.

En Ros demana seny desprès de les Eleccions, i parla de frustració encara que hi hagi una majoria clara. Jo diria que la frustració serà seva ja que apart de formar part d’un partit mort a Catalunya, li caldria una lliçó de sistema democràtic, ja que el full de ruta hi serà, i amb majoria simplement s’exercirà com no pot ser d’altra forma. El caràcter plebiscitari legalment no existeix, però els ciutadans el fàrem plebiscitari, recordant que un Referèndum que seria la primera opció, l’Estat espanyol i el seu partit entre d’altres ens el nega aquest dret per greus mancances democràtiques, per tant no queda altre opció, i com deia al Tapia, tranquil. que podrà posar la seva papereta, i posteriorment li exigirem respecte la majoria, suposo que en serà capaç.

JUGAR AMB EL DOLOR

Amb l’accident aeri encara molt fresc, observem el tractament dels mitjans sobre l’assumpte. Realment jugar amb el dolor o aprofitar per barrejar-lo amb altres temes que res tenen a veure es d’una mesquinesa absoluta. Els tuits que hem vist recentment jugant amb l’origen dels passatgers, alguns d’ells catalans i mostrant tot l’odi que destil·len aquests autèntics malalts sense remei. No representen ningú, i vull creure que el mateix rebuig que poden generar aquí, el generen allà.

Tanmateix el tractament dels mitjans es un altra història, veiem com per exemple l’altre gran afectat,com es Alemanya els seus mitjans escrits no ensenyen fotos de les restes, ni molt menys imatges de familiars i el seu dolor, aquest fet també el podem destacar amb molts mitjans catalans on un crespo negre o el panell amb els vols i el desaparegut sense data d’arribada ha estat escollit per alguns. De totes maneres hi ha portades que fan feredat i que traspassen qualsevol límit de l’ética del periodisme, em refereixo per exemple a la portada de l’ABC amb la imatge d’una dona amb el seu dolor i patiment en primer pla i especificant en el titular la descripció de la imatge. Senzillament repulsiu el tractament i el sensacionalisme amb una imatge sense cap consentiment ni respecte per les persones afectades.

Altra cosa també son paranoies com l’advocada Esperanza Garcia que compara el President Mas amb els tuits abans esmentats. i explica que la distinció de l’origen dels cognoms que les víctimes l’ofen, quan realment el President nomes va dir que pels cognoms no es pot saber la nacionalitat, i en realitat qui va començar a parlar de cognoms espanyols i estrangers va ser el Ministeri espanyol.

Una polèmica surrealista compara l’odi irracional dels tuits amb una realitat com que l’origen dels cognoms no suposa la seva nacionalitat, per exemple Manel Valls podríem dir que es català, però es francès, i fer distincions dins del dolor, com si hi hagués morts de primera i de segona, es un altre prova de la mentalitat retorçada d’aquesta gent que no s’atura per res, ni sota cap circumstància.

En definitiva, respecte, ètica i suport al dolor son les úniques paraules i fets que haurien de servir, encara que malauradament no es el primer cop que ho veiem, els diferents nivells dels estats també es demostren amb aquests fets.

LA DEMOCRÀCIA SEMPRE PREVAL

Aquesta frase esmentada pel President en la carta explicant que el 27 S es i serà el nostre referèndum per la independència pels mitjans europeus, defineix molt bé, la força del procés. Un dret a decidir que no cap a la democràcia espanyola, i que havent provat totes les possibilitats per fer la millor opció sense cap resultat, ara toca el pla B, i el món ho ha de saber. Des de l’Estat ja s’encarregaran de desmentir això i intoxicar ajudat per altres d’aquí on amb l’excusa de la ideològia pròpia intentaran disfressar la consulta real que la ciutadania vol exercir. No hi ha dubte que l’últim torpede a la línia de flotació dels nostres drets com a catalans es Podemos, que com diu en Victor Alexandre no es Podem, i que te una missió molt clara, que en cap cas passa per exercir la nostra democràcia.

Podemos, amb P de parany
Víctor Alexandre
El procés català té un valor afegit extraordinari, perquè a poc a poc, sense fer soroll, va llevant les màscares de polítics i de partits. L’ambigüitat ha deixat de ser un aixopluc i ara cal definir-se i dir si s’està a favor de la llibertat de Catalunya o en contra. No hi ha terme mitjà. Aquesta evolució dels fets, que és un mèrit de la societat, ha canviat moltes coses, i encara en canviarà moltes més. Fixem-nos com el terme “dret a decidir”, que va ser titllat d’eufemisme de la independència, i, per tant, blasmat per l’espanyolisme, és ara el terme favorit d’algunes de les noves sigles que veurem en llistes electorals. Un exemple és Podemos, formació d’arrel madrilenya i hispanocèntrica. Podemos és al•lèrgica a unes eleccions plebiscitàries catalanes perquè sap que la desemmascaren, que l’obliguen a definir-se i que la retraten com a força nacionalista espanyola. Ja he comentat sovint l’esperit supremacista espanyol que implica el terme/atzagaiada “nació de nacions”.

Al final som davant d’un nou parany espanyol –que compta, com sempre, amb la bona fe d’alguns catalans– per tal d’avortar el procés català. Podemos es presenta com el gran canvi, però no fa altra cosa que repetir el mateix discurs de Duran i Lleida: “La nostra formació aplega moltes sensibilitats; tenim gent independentista i gent que no n’és”. I, és clar, com que té “moltes sensibilitats”, opta per la indefinició tot refermant, així, l’hegemonia nacional espanyola. I és que, al capdavall, un programa electoral que no està a favor de la independència de Catalunya és un programa que està en contra de la seva llibertat. S’entén, doncs, que Podemos blasmi la CUP.

El parany, observem-ho, rau en el fet de dir, com fa la hispanocèntrica secretària general Gemma Ubasart, que accepten el dret de decidir, però només si s’expressa via referèndum pactat amb Espanya (!). Res de plebiscitàries, malgrat que sigui l’única escletxa que permet l’Estat espanyol. I encara menys una acció conseqüent en cas de majoria independentista. Hi ha persones, com la senyora Ubasart, que no saben travessar un carrer sense demanar permís a Espanya. La trampa de Podemos, com dic, consisteix a restar vots als partits independentistes amb la falsa promesa de permetre un referèndum a Catalunya si guanyen les eleccions a Espanya. Saben que si perden no hauran de complir la promesa, i que si guanyen podran adduir que els manquen escons per complir-la. I si un català els ho retreu, ja tenen la resposta a punt: espereu-vos a la propera legislatura, a veure si tenim més vots. I si no, a l’altra, o a l’altra, o a l’altra… Ho han dit ben clar, en resumir el seu programa electoral: “promourem l’odi contra el president de Catalunya”.

Parem atenció en el que deia la sucursal catalana de Podemos, molt amiga de Ciudadanos, el 28 de desembre de 2014:
• “Dues terceres parts dels catalans ens sentim espanyols [atenció a la primera persona del plural]. No existeix cap dret que permeti que Catalunya se separi d’Espanya amb les fronteres que hi ha des del primer terç del segle XIX. ‘Dret a decidir’ són unes paraules posades juntes que no tenen cap concepte ni teoria política al darrere; en la legislació internacional no existeix”.

Aquesta és la formació que tot d’una, per art d’encanteri, ha decidit utilitzar el dret de decidir com a esquer per tal que els catalans piquem l’ham, votem les seves sigles i abandonem els partits independentistes. I després, tal dia farà un any. La FAES no ho hauria fet millor. Podemos –i remarco Podemos, perquè la catalanització del mot, Podemos/Podem, forma part del mateix parany que Ciudadanos/Ciutadans– és la taula de salvació del nacionalisme espanyol per salvar Espanya de la pèrfides ànsies de llibertat de Catalunya.

EL BIPARTIDISME ESPANYOL SEGUEIX MOLT VIU

Les eleccions andaluses ens han confirmat diverses qüestions. De fet i com sempre passa a totes les Eleccions hi ha diferents versions del mateix fet segons els interessos del portaveu que els pregona, es com veure tots una obra de teatre i cada espectador expliqués un final diferent. Segurament ho trobariem esperpèntic, ja que de final nomes n’hi hauria un.

A Andalusia trobem una idea similar, d’aquells que pregonen la fi del bipartidisme, nomes cal dir una dada demolidora, 80 dels 109 escons son del bipartidisme i tant sols 24 de noves forces que volien acabar amb tot. Això son dades reals i fredes que no tenen contestació. De fet i per les pretensions de Pablo Iglesias la patacada i la cura d’humilitat es prou clara, tans sols 15 escons, i un 15% des suport, molt per sota del que atorgaven les enquestes prèvies i el primer bany de realitat d’aquest projecte dit reformador i que juga amb un líder amb el suport dels platos televisius i la ambigüitat per bandera. Tenim per altra banda Ciudadanos que amb els seus 9 escons i 9% de suport és un èxit però limita clarament la seva funció, que en cap cas serà una eina de Govern.

De fet, Izquierda Unida ha partit un retrocés i queda en forma testimonial, i els Populars reben la més gran patacada, fruit de la seva acció de Govern. En línies paral·leles podem dir que els Podemos agafen els vots de l’agonitzant Izquierda Unida i els Ciudadanos dels desencantats Populars. Fent desapareixer forces com UPyD. Hi ha una gran diferència, la formació d’Albert Rivera es pot donar per satisfeta, però la d’Iglesias per les seves pretensions evidentment no.

Menció apart el PSOE que a pesar del cas dels ERES penjant dels seus caps, aguanta els seus escons i demostra que la corrupció no es forçosament davant l’electorat un element significatiu.

Com a primera mostra, i esperant les properes conteses electorals, podem confirmar que poca cosa es belluga a l’Estat, i que tots aquells que encara pregonen canvis i possibilitats per Catalunya, com estratègia per evitar l’independència, es poden quedar aviat sense arguments. De fet crec que l’exemple Grec, també es un element que frenarà l’efecte Podemos, ja que a l’hora de la veritat s’ha vist com la realitat s’ha imposat i la fantàsia com a producte electoral ha quedat amb això.

En definitiva, cal fer cas omís a aquests cants de sirena del canvi, ja que l’Estat espanyol no canviarà substancialment i Catalunya ha de seguir amb el seu camí sense esperar res de nou a l’horitzó.

CATALAN WEEKEND

Aquesta nova iniciativa d’Òmnium Cultural, va amb la línia de donar a conèixer al mòn el nostre desig de llibertat, i com la societat cívil ha agafat les regnes d’un procés radicalment democràtic, alegre i ferm com un sol poble. Malauradament la classe política un cop i un altra ens demostra no està a l’alçada que demanem. Ahir Oriol Junqueras mostrava la seva incertesa sobre la convocatòria per part del President del 27 S, i hores abans en seu parlamentaria Marta Rovira preguntava al mateix President si el procés seguia endavant. Tanta batalleta partidista de curta volada ens posa obstacles al camí que nomes la responsabilitat de la societat catalana i iniciatives com aquesta tornen a posar al lloc. La pregunta seria, si amb declaracions com aquestes pretenen mobilitzar l’electorat, sort en tenim que la irresponsabilitat no es contagiosa i el catalan weekend ho demostra.

CATALAN WEEKEND

ODI SENSE LÍMITS

Si cada vegada que veiem insults, vexacions o comparacions odioses pel que fa a Catalunya, les responguessin, segurament estarien molt ocupats cada dia. No crec que sigui necessari, però hi ha alguns exemples que pel seu cinisme i odi que destil·len val la pena remarcar.

Concretament, en Xavier Pericay, impulsor de Ciudadanos i coautor del llibre “Verinosa llengua”, i presentat com a referent intel·lectual censura la Generalitat per fomentar immigració dels països del nord de l’Àfrica en detriment de la sud-americana. Justificant que no son hispanoparlants, i estaran més predisposats a aprendre català, fent més fàcil la immersió lingüística, i ho barreja amb la detenció de sis jihadistes que ho considera amb un nivell molt elevat per la qüestió abans esmentada. Ens diu que la immersió ha lligat de mans la llibertat de milions de ciutadans entre d’altres gentileses. Per altra banda el Diari El Mundo en referència a l’atemptat a Tunísia d’ahir, publica que la parella de catalans jubilats morts tenien fortes conviccions catalanistes tant en el subtítol, com en el text com a dada important.

Realment la xenofòbia contra Catalunya de determinats personatges a l’Estat espanyol es i limitada, i l’acceptació com a normalitat de la ciutadania, i de molta que l’aplaudeix i en conteses electorals dona rèdits també. En Pericay dins la seva paranoia es capaç de barrejar la detenció de jihadistes amb la immersió lingüística i un suposat favoritisme per estrangers que no siguin hispano parlants per poder inculcar la llengua catalana mes fàcilment. Ja se que per persones normals pot semblar una bogeria, però es realitat. La immersió, un sistema lloat moltes vegades al món com exemple, i les proves que al final d’etapa els alumnes dominen perfectament les dues llengues, i moltes vegades amb millors resultats que territoris monolingües no son proves suficients per aquests intel·lectuals de l’odi irracional. De fet parla de coartar la llibertat, suposo que la mateixa de qualsevol escola de l’Estat on el castellà es la llengua vinculant. Però esclar, això ho consideren normal, en canvi si a Catalunya aquesta es la seva llengua propia, la cosa adquireix un dramatisme fora de mida.

Tanmateix relacionar el terror del jihadisme amb un problema inexistent a les nostres escoles i la política de la Generalitat es d’una mesquinesa de proporcions considerables i que hauria de donar a reflexió.

Per altra banda El Mundo, una vergonya per cert pel periodisme en general. Destaca de les dues desgraciades morts les seves conviccions catalanistes com aquell que diu que son alts, o que els agradava la muntanya. No veig que altres nacionalitats que han sofert aquesta atemptat o d’altres es destaqui aquest tipus de dades. Es francament un nou atemptat, en aquest cas a l’ètica i al periodisme en general. Esclar, que venint d’aquest mitjà seria demanar un impossible.

EL SETGE DE LA VERGONYA NO ES POT JUSTIFICAR

El Tribunal Suprem ha condemnat a 3 anys de presó als 8 implicats al setge al Parlament, per delicte contra les institucions de l’Estat. Anul·lant la sentència de l’Audiència Nacional que els havia absolt amb empara al dret de llibertat d’expressió. Ara entén que fer prevaldre aquest dret i el de Reunió per davant del dret de participació dels ciutadans a través dels seus representants es erroni. El Govern ho ha valorat positivament i ERC, ICV i la CUP ho troben desproporcionat i parlen de restricció a les llibertats com el dret a manifestació i parlen de sentència política. La CUP ho justifica per un moment on el Parlament executava de manera antidemocràtica retallades vergonyoses.

Realment, i deixant de banda, si la pena havia de ser 2, 4 o 1, crec s’ha fet justícia. Era veritablement incomprensible que la coacció tingués premi, i menys als representants escollits pel poble per governar-lo. La llibertat d’expressió s’ha de cuidar evidentment, com també el Dret de Reunió o manifestació, però ningú diu res del dret de coacció o de la violència per justificar aquest dret. Tots tenim les imatges de Montserrat Tura amb la jaqueta amb una creu marcada, o diputats entrant a empentes i increpats per una massa de gent descontrolada, per no parlar de que el President va haver d’accedir a la seu de la sobirania catalana en helicòpter. Això no es una manifestació, es tot un altra cosa i en una democràcia normal no es pot permetre.

No es pot barrejar la política del Govern i les retallades amb el tot s’hi val. Això es demagògia i ho saben perfectament. El moviment d’indignats no pot actuar com si tingués la raó absoluta sense cap pudor i cohibint els nostres representants escollits pel poble, nomes faltaria.

Les retallades en el context que ens hem trobat i més amb Catalunya i dins la situació dins Espanya i el seu espoli eren inevitables, es pot discutir la seva gestió, però no el fet. Ningú podia fer altra cosa per dolorós que fos. Tanmateix tornem a un capítol més d’aquesta esquerra que es creu en possessió absoluta de la veritat i que en aquest cas barrejant conceptes que res tenen a veure poden justificar el que en qualsevol estat civilitzat no ho es, i Catalunya simplement vol ser normal i gaudir d’una democràcia normal. En aquestes circumstàncies evidentment s’ha fet justícia i posat les coses a lloc, no tot s’hi val.

En definitiva, prou de validar ocupar el carrer que es de tots, i perseguir la democràcia, ja que fent això l’etiqueta d’indignats canvia de costat.