Arxiu mensual: febrer de 2015

BURLA SENSE CONTROL

Les últimes hores hem sofert dos fets que ens poden provocar indignació per la mesquinesa que destil·len i enuig per la burla que suposen a la ciutadania en general. Parlem de la sentència al Jutge Vidal i la seva suspensió per 3 anys per haver dedicat el seu temps lliure a activitats que sembla no son del gust del CGPJ, i si afegim que son un esborrany d’una Constitució Catalana, el delicte sembla ser ja és molt greu. Per altra banda aquest cap de setmana ICV presentarà la seva proposta nacional per aprovar-la internament, i es tracta de la brillant idea d’un Estat lliure i sobirà dins d’Espanya. Segurament algun lector es deu pensar que m’he equivocat a transcriure la proposta o que directament he creuat la frontera del respecte a les persones. Res de tot això, la proposta es aquesta.

Tot un dia de deliberacions per decidir no expulsar el Jutge Vidal de la seva carrera, però suspendre per 3 anys per redactar la Constitució Catalana en el seu temps lliure, una falta molt greu diuen, ja que posa en perill els principis que sustenten la Constitució Espanyola. Una nova marxa enrere en la feble democràcia espanyola, un Consell amb alguns membres de dubtosa imparcialitat i al servei de l’executiu donen lliçons del que pot fer un Jutge a la seva vida privada, el següent pas suposo serà demanar als jutges si van al cinema, quina pel·licula van a veure, o si van a sopar quins plats han escollit, no sigui que també siguin incompatibles amb les sagrades escriptures de la Constitució. Un nou atac al procés i un avís per navegants de les actuacions d’un Estat que no vol permetre la democràcia i els drets de les persones si van contra la idea única de l’Estat per damunt de la mateixa societat que la composa. El Jutge Vidal, ha pagat la seva valentia i honestedat amb aquest càstig. La unilateralitat cada cop es veu com la única via un cop votat el 27S. Tots som Vidal.

El tema d’Iniciativa, es una burla a la ciutadania que ja passa de mida i que mereix el càstig electoral definitiu. Com es pot entendre un Estat lliure i sobirà dins Espanya, si ets lliure i sobirà, per tant un Estat no pots formar part d’un altre, això ni existeix al món, ni te cap sentit. Apart de ser impossible. Neguen el caràcter plebiscitàri del 27S, qui son ells per negar-lo si la ciutadania ho vol així. Es demanar compartir qüestions i sobiranies amb l’Estat espanyol i per suposat no abandonar la quota de solidaritat a la resta de comunitats espanyoles, o sigui seguir amb la disbauxa de l’espoli fiscal per decret. Una definició nova dels dos Estats, si parlem de l’altra part, em volen dir amb quin partit o majoria compten per fer aquesta burla, Cap dels grans partits ho vol, és absolutament impossible.

Cal exigir un mínim de seriositat i rigor als partits, Herrera i Camats amb la seva proposta esperpèntica han signat la defunció d’un partit a la deriva, on la bona gent que no vol s’en burlin a la cara hauria de fugir per dignitat. Un altra víctima del procés que ha perdut la bruixola, i el que no es pot perdre mai, la dignitat i la credibilitat.

En definitiva, una burla sense control que no ens mereixem.

TORNEM AL NODO EN BLANC I NEGRE

l’Estat espanyol no te remei, camina enrere com els crancs, intentant destruir els pocs espais de llibertat i les petites porcions de democràcia que havia forjat amb prop de 40 anys des de la farsa de la Transició. Ahir el sagrat Tribunal Constitucional o annex de l’executiu sense cap legitimitat anul·la la part important de la Llei de Consultes del 2014 i el decret del 9N amb l’excusa de la competència exclusiva de l’Estat. Del segon diu que sota el concepte de consultes populars no refrèndaries s’amaga un referèndum i nega que la sobirania de la pregunta sigui nomes el poble català. Al mateix temps el ministre Wert ens presenta el nou currículum de l’assignatura de Religió Catòlica, on incorpora pregàries a Primària i suprimeix qualsevol referència a altres confessions. Es oferta obligatòria i de lliure elecció pels alumnes. Ensenya perles com “reconèixer la incapacitat de la persona per a arribar per si mateixa a la felicitat” o presentar la creació com un regal de Déu i tot un seguit de reflexions adroctinadores.

Realment, quan diem que Catalunya es una colonia, ara veiem que senzillament no som res. Els nostres actes no tenen cap valor, i no tenim cap dret de decidir res en nom de la llei i la democràcia. No podem consultar, ni demanar opinió a la nostra societat ja que el TC ens anul·la o ens obliga a fer una mena de reset de per exemple els 2 milions llargs de persones que el novembre van dipositar la seva papereta amb una urna responent a la crida feta i en condicions força difícils. En definitiva no tenim drets, aquests son per gentilesa de l’Estat que evidentment els te en exclusiva.

Tanmateix, desprès d’aquest nou atemptat democràtic no hi ha excusa per no dir clarament que el 27S es el nostre referèndum i com a tal es te que interpretar. Exigir els nostres partits que deixin les seves ideològies al calaix i es posin al costat de la democràcia, la dignitat i la llibertat perquè un poble pugui decidir el que exigeix decidir, el seu futur. Sambla mentida que el 2015 i en l’anomenta primer món estiguem reclamant això perquè un Estat viu ancorat en el passat macabre d’una Dictadura que no vol desapareixer.

De fet en l’àmbit de l’Educació ho veiem ben clar, dient per endavant que total respecte a qualsevol fe religiosa, no es pot adoctrinar d’aquesta manera, nomes falta ressucitar la santa inquisició en un estat laic teòricament. Per altra banda dir que la felicitat de l’home nomes depén de Déu, es francament ofensiu sobretot pels que som ateus i per la diginitat de qualsevol persona. No fer menció de cap altre confessió es fer trampes i voler un monopoli que no te sentit en un estat laic, i resar a les escoles ja es intolerable. Cada religió te els seus llocs de culte on es fan les seves pràctiques, però l’escola es de les persones, d’una societat plural i on s’educa i forma, no s’adoctrina des d’una organització que es creu la sea veritat absoluta i segueix dominant, tal com passava en temps passats que abans recordava.

En definitiva, tenim l’opció de passar del blanc i negre al color, i veritablement la diferència ès molt gran.

EL NUL RESPECTE A LA DEMOCRÀCIA

l’Estat espanyol viu en una deriva que s’allunya dels models democràtics més elementals, cada dia en tenim diferents exemples, els últims el premi europeu a la ciutadania a SCC presidit per una persona de dubtosa fidelitat als valors democràtics. Per altra banda el debat de Política General amb una sèria de motius que donen idea del nivell del que estem parlant i per últim la possible decisió del TC per anul·ar la Consulta i el 9N en un altra decisió que va en direcció contraria al que s’espera del mínim respecte a la societat catalana.

Efectivament, dia trist al Parlament Europeu, un premi amb engany dels Populars per una Societat Civil Catalana presidida per en Josep Ramon Bosch, fill d’una família molt lligada amb Franco, i que ara escampa l’odi i la mentida amb finançament estatal. Sense anar més lluny van presidir fa uns dies a la seu de la Generalitat a Madrid on es va insultar i menysprear als catalans i es va fer una apologia del feixisme totalment denunciable. Van avalar la negació de persecució de la nostra llengua en el franquisme per part d’en Boadella i la comparació de sempre amb el nazisme, es van empassar la comparació d’en Jordi Cañas entre el procés i el virus de l’ebola per posar dos exemples, de l’odi i el tuf de feixisme que van presidir. El premi es revocable i per salut i higiene democràtica estaria be demanar als eurodiputats catalans explicar aquests fets i demanar el retorn del premi de la vergonya.

Al debat de política general espanyola, vam veure els crits, bronques i xiulets als quals no estem acostumats, una presidenta de la cambra enxampada jugant amb la seva tablet al candy crash, no cal mes comentaris, una total fugida de diputats quan van acabar de parlar els dos principals partits espanyols, en una mostra de falta de respecte inusual, insults, un líder de l’oposició venen fum en forma de reforma constitucional i prohibint el dret a decidir dels catalans, i un president espanyol negant-lo directament sense fer cap pas com fins ara. Per reblar el clau, una promesa de 3 milions de llocs de treball en els propers anys que fa riure per no plorar.

Per últim un TC que pretén anul.lar el decret de Consulta i el del 9N d’un sol cop, i així donar un altre cop mortal a la democràcia, i de pas a la voluntat dels catalans. Alguns encara questionen que les eleccions del 27S puquin ser plebiscitàries, segurament haurien d’explicar com pretenen preguntar als catalans si no es per aquesta via, be de fet, segurament el que volen es no preguntar i negar els drets més elementals dels catalans.

EL CARNESTOLTES DE LA DISCORDIA

Els fets del Carnestoltes de Solsona amb una parodia sobre l’exèrcit espanyol i en un context festiu i de satira total, de fet d’això es tracta en aquesta festa, també ha estat aprofitat per la tropa unionista per descarregar tot tipus de mentides i de demandes amb un nou capitol d’aquesta paranoia per la nostra ferma voluntat de decidir el nostre futur.

De fet l’alcalde de la població ens diu que un militar espanyol pot amenaçar amb enviar l’exercit a Catalunya i no passa res, però en canvi en plena festa i amb direcció contrària la cosa canvia radicalment. Com diu la satira es l’arrel d’aquesta festa agradi més o menys. Tanmateix el consistori no organitza la mateixa, es una entitat, i ha assegurat que la convivència es totalment garantida. El cartell de la discordia on posava “Vine a matar espanyols en un ambient festiu, pacific i familiar” resulta que ni tant sols es el cartell oficial del Carnestoltes de Solsona.

Sociedad Civil Catalana titlla de bel·licista aquesta festa, encara que no en diu res de l’actuació de Boadella a la seu de la Generalitat a Madrid amb una mascareta contra possibles infeccions i titllan els sobiranistes de nazis i negant la repressió franquista entre d’altres animalades d’aquest personatge grotesc, xenofob i mesqui´. Tampoc hi ha faltat el sindicat ultra dreta Manos Limpias que diu no es vàlid emparar-se amb el Carnestoltes per insultar Espanya i els espanyols, fomentant l’odi i la xenofòbia.

Realment galdos el paper de SCC que cada cop mostra més la seva autèntica cara contra la democràcia i la societat catalana sense arguments i sent un annexe de Partits com el Popular o d’altres que ens neguen el pa i la sal perquè es veu que no ens correspon. No deixa de ser curiós que el sindicat feixista es queixi del que sempre practiquen, o sigui l’odi i la xenofòbia, i curiosament contra els interessos catalans siguin els que siguin.

No deixa de ser trist caure en aquesta paranoia per qualsevol motiu, més enllà de la satira sigui més encertada o no, cal veure el context de les coses. Com deia abans l’acte a la seu catalana a Madrid si que era un acte serios i allà nomes vam poder veure odi a Catalunya i burla i menyspreu de xacres de la humanitat com el nacisme comparat al dret a decidir pacific i democràtic de la ciutadania catalana, tota una malifeta que no poden tolerar.

DESCONNEXIÓ O CONNEXIÓ

Arran d’aquestes paraules del President espanyol per la inauguració de la MAT, aprofitant per vendre la connexió de l’obra i dient que Catalunya no vol desconnectar d’Espanya i d’Europa ja que seria perjudicial i contra els temps, hem vist diferents reaccions que evidencien que hi ha persones que difilment connectaran amb la realitat.

Sanchez Camacho assegura que l’independentisme es el principal problema i l’impost més dur que castiga els catalans, amb manca d’estabilitat convivència i econòmica. Per la seva banda el que va ser ministre a l’època Aznar, en Jaime Mayor Oreja ens diu que ETA es un projecte que ha arrelat a Catalunya, amb dos tipus de ruptures com son la social i la territorial amb un debat Podemos i ETA per fer possible les dues coses. Ada Colau defensa que esdeveniments com el Mobile World Congress no es un model sostenible per Barcelona. Finalment Herrera es queixa de que Mas i Junqueres volen barrejar les eleccions municipals i el debat nacional i tem que aquesta primera volta que reclament sigui per consolidar la política de retallades, i alhora avisant que han de ser per donar fi a les polítiques d’austeritat i en contra dels 1800 milions que la Generalitat deu als Ajuntaments.

Realment, i com va dir el President, ens interessa la connexió amb Espanya i Europa, però no amb l’Estat espanyol cosa molt diferent i que ja ha demostrar al llarg dels últims 300 anys que es nociu per Catalunya i els nostres interessos. Per tant la Sra. Camacho potser hauria d’entendre que el principal problems es l’Estat que defensa i aquest si que es un impost molt dur en forma d’espoli, imposicions, enganys i menyspreu que no ens ha afavorit, per la resta no veig cap problema de convivència ni molt menys d’estabilitat econòmica amb inversions creixents i exportacions records, quan no hi ha arguments es el que te.

En Mayor Oreja i el seu nul sentit democràtic ha tornat a connectar ETA i el procès sobiranista català, com si fos un projecte per la força i d’esquena a la societat, precisament la que ho ha reclamat. Potser caldria que deixes de dir bajanades i fes un curs accelerat si es que encara hi es a temps de democràcia i respecte.

Ada Colau, veiem com va deixant anar les seves línies mestres per la capital catalana que sembla vol convertir en una ciutat de segona, on els grans esdeveniments mundials no tenen cabuda, ja que es veu no son el seu model. De fet el Mobile dona gran prestigi a la ciutat i genera un benefici econòmic fora de dubte. Es un avís per navegants.

En Joan Herrera continua fugint de la realitat, i ignorant el que viu el nostre país, que fa que les eleccions locals no seran normals, de la mateixa manera que no ho seran les del 27 S. Per cert la critica a l’Austeritat i els deutes de la Generalitat, potser hi podria afegir els deutes majúsculs de l’Estat amb la mateixa, un petit detall que sembla no vol veure, i a partir d’aquí deixar de fer demagògia amb l’austeritat i la morositat amb una societat que comença a conèixer molt bé l’origen de tots els mals, evidentment sense defugir la nostra responsabilitat.

LA DEMAGÒGIA AL DESCOBERT

La demagògia tard o d’hora s’acaba descobrint. Es pot mantenir si no es te cap responsabilitat per afrontar els problemes, però un cop assolida aquesta la crua realitat s’acaba imposant. Un exemple clar el tenim a Grècia, on fer-se el gallet i no reconèixer el teu interlocutor que t’ha permés sobreviure economicament i dir que s’ha acabat l’austeritat queda aparcat en un calaix, i evidentment els deutes son els deutes i la prorroga del rescat ja està demanada, encara que es vulgui cometre el segon capítol del manual de la demagògia barata canviant de nom i pensant que el nom no fa la cosa. En Francesc Puigpelat ho explica amb claredat i deixa al descobert aquest extrema esquerra nova i que ho girarà tot de dalt a baix, però que més enllà de les proclames no hi ha res. Es un avis per navegants.

La primera derrota de Syriza

Francesc Puigpelat
Resulta trist fins a quin punt hi ha tanta gent sensible, en aquest país, a la demagògia barata de l’extrema esquerra, vingui de Veneçuela (Chaves i Maduro), Grècia (Alexis Tsipras) o Madrid (Pablo Iglesias). És per això que cal seguir amb atenció l’evolució de l’extrema esquerra emergent, la que representa Syriza a Grècia. Quan Tsipras va guanyar les eleccions, van ser legió els mitjans i opinadors que van anunciar la bona nova de “la fi de l’austericidi” impulsat pel país que (segons ells) representa ser el súmmum del progressisme, la intel•ligència i la riquesa: Grècia.

No ha passat ni un mes i la demagògia al•lucinant de Syriza ha quedat al descobert. A Brussel•les, a Berlín i a Frankfurt, on hi ha la gent seriosa de debò, no els han fet cap cas. Normal. Què es pot esperar d’un president com Tsipras que declara que no reconeix la Troica (l’FMI, la UE i el BCE) com a part amb qui hagi de negociar? La idea és al•lucinant: gràcies a la Troica, Grècia pot pagar les serves factures a final de mes, però el president diu que no els reconeix com a interlocutors.

Tot plegat devia quedar molt bé de cara a l’electorat grec de Syriza i al dels seus socis, els de l’extrema dreta nacionalista. Però la realitat és tossuda: Grècia té un deute de 240.000 milions d’euros i cal refinançar-lo. Tsipras i el seu ministre d’Economia, Yanis Varufakis, el senyor de la caçadora de cuiro negre, han arribat a amenaçar amb sortir de l’euro i demanar els diners a la Xina o a Rússia. De debò es creien que feien por? Algú a Grècia és tan innocent com per empassar-se que Vladímir Putin té diners per prestar a un país insolvent? I, en el cas que ho fes, que el cost seria menor que el que atorga el BCE?

Finalment, Tsipras s’ha abaixat els pantalons, ha reconegut la Troica com a interlocutor i ha demanat la pròrroga del rescat. Una derrota en tota la regla, a menys d’un mes dels absurds discursos amb què va arribar a la presidència de Grècia. Tsipras haurà d’acotar el cap, perquè el que no es pot fer és ser el país més improductiu, endeutat i corrupte d’Europa i, a damunt, anar donant lliçons d’economia a tots els altres.

Un detall final. L’arrogància de Tsipras i companyia només és comparable a la dels Monagos i Susanas Díaz, penibles demagogs que viuen en llocs hiperfinançats i totalment improductius i, a damunt, encara donen lliçons d’economia a Catalunya. Som tan rucs tots nosaltres, els catalans, de no adonar-nos que Tsipras, Maduro, Monago i Susana Díaz són el producte de la mateixa ideologia tercermundista? I podem arribar a ser tan rucs de voler imitar-los?

LES PARANOIES DEL DESTÍ

El desembarcament de Ciudadanos amb Albert Rivera al capdavant a l’Estat espanyol preferiblement per convertir-se en una opció moderna i de canvi tipus Podemos i amb la platocracia (terme que utilitza Toni Soler) com a mèrit, es a dir passar de programa en programa, de tertùlia en tertùlia com a campanya i venda per crear un procucte buit de contingut, però amb unes finalitats molt concretes de regeneració per seguir tal com estavem. Una operació a gran escala que el sistema vol donar a la societat i seguir la perpetuació de les velles estructures de poder, per dir-ho en altres paraules, una mena de segona Transició dirigida pels de sempre i amb la cosmetica com a gran aportació per tapar les vergonyes de sempre.

Com deia, Ciudadanos que pretén escombrar UPyD i fer forat amb els Populars, ha topat amb allò que més ataquen i que més menyspreen, la seva catalanitat. Tal com li va passar a Carme Chacon, ser d’aquesta terra, encara que en reneguin un i mil cops com es el cas a l’Estat espanyol te conseqüències, i ara Rivera les començarà a patir amb aquest Ciutadans que els anomenen, i curiosament la llengua que voldrien a l’oblit dels temps es convertirà en el seu malson. Tot un joc del destí.

De fet patiran en les seves propies carns allò que neguen sempre en públic, aquest amagar la realitat del nostre paper a l’Estat, aquesta tergiversació de la nostra solidaritat, aquest blasfemar dels nostres greuges que diuen ser a la imaginació del nacionalisme català per amagar la nostra incompetència, ves per on, ara ho comprovaran en primera persona. Per suposat seguiran amb el seu discurs ja que tracten als seus votants com a cecs i sords sense remei.

En Rivera ha de comprendre que no n’hi ha prou en fer el tour per les tertùlies mès ràncies de l’Estat i dir el que volen sentir, serà utilitzat per la finalitat que es pretén, però mai deixarà de gaudir d’un estigma pels seus origens, cosa que deixaria sense arguments a qualsevol mortal sobre la catalnofobia que es la font de vots i el recurs ocurrent dels partits espanyols. Una cosa molt greu en qualsevol democràcia i territori que no te distincions.

Es el mateix que quan diem que aquests greuges no miren sentiments, son per tots igual pensin el que pensin, i això hauria de fer reflexionar a més d’un. Encara que el Rivera de torn seguirà topant amb la mateixa roca sense remei. Ironies del destí.

DIBUIXANT EL FUTUR I EL PASSAT

Ahir vam viure dos maneres d’enfocar la realitat, per una banda la imputació dels expresidents andalusos Jose Antonio Griñan i Manuel Chaves per la causa dels EROS irregulars. ‘Es dona la coincidencia que la presidenta actual Susana Diaz va declarar que apartaria immediatament qualsevol imputat de les institucions, i també el mateix Pedro Sanchez va afirmar les mateixes paraules que de fet va confirmar amb la retirada de Tomas Gomez a Madrid encara no imputat i pel codi etic del mateix partit que estableix apartar del càrrec els que tinguin obert un judici, i no nomes els imputats per un delicte.

Doncs be, la realitat es ben diferent, els dos personatges esmentats no han estat apartats, ara per l’excusa de que estan imputats però no per cap delicte, cosa que contradiu clarament el codi ètic aprovat per aquest partit i les declaracions del màxim responsable a nivell espanyol i la màxima responsable a nivell d’Andalusia. La seva paraula i la del seu partit ha tornat ha quedar en paper mullat i ja son tantes que la credibilitat d’aquest partit ja no pot ser més baixa davant els seus electors. Això no es ni nova ni vella política, simplement es cinisme i burla a la societat.

Per altra banda ahir el President Mas va reforçar la construcció de les estructures d’Estat amb dos nous nomenaments com Carles Viver i Pi Sunyer i Núria Bassols, preparar la desconnexió amb Espanya i abordar els temes socials més urgents que no poden esperar a la independència si aquesta es validada el 27S. Més enllà de les critiques i mirades al passat per si s’havia pogut fer o no diferents coses i ara es pretén fer-les amb 6 mesos, cal mirar el present i futur. El passat ja no el podem recuperar i ara l i pesi a qui li pesi, tenim una oportunitat en forma d’eleccions per votar la independència, un President disposat a tot per arribar-hi i un Govern que camina amb pas ferm per passar de les paraules a la realitat.

A partir d’aquí tothom ha de saber fer el seu paper, començant pels partits sobiranistes que no estan al Govern, i també la societat cívl revifant la mobilització al carrer i passant full a dos mesos que han deixat tothom força decebut.

La conclusió es que simplement depén de nosaltres, fer els passos correctes, obtenir una majoria parlamentaria compromesa amb el projecte, i que aquesta faci el que el mandat popular li ha autoritzat, la desconnexió per ser amos del nostre propi destí-

LA BARBÀRIE COM A NORMALITAT HUMANA

El món mostra les seves misèries cada dia i s’esforça per superar els seus nivells de barbàrie i deshumanització sense mesura. Les imatges de les 21 persones executades a les platges de Libia se sumen a moltes de les que ja hem vist els últims mesos amb el botxí i la seva víctima vestida de taronja i saben que serà decapitada sense remei, per no parlar del pilot jordà cremat dins una gabia com un espectacle públic. Tot plegat una vergonya per la raça humana que diuen es el esser intel·ligent del planeta.

La meva visió pot ser des de fora ja que soc ateu i per tant no em vinculo espiritualment amb cap sentiment religios, encara que si amb uns valors humans com l’amistat, la solidaritat, la pau i molts més que son un codi de conducta crec apropiat per la nostra convivència com essers humans. La pregunta es que pot portar a una persona a cometre aquests assessinats sense fi i sense cap justificació. Em podeu dir la religió, però em nego a creure que cap moviment espiritual ordeni aquest horror com a fet normal i ho ampari amb un premi en forma de paradís terrenal.

Res a veure amb l’Islam, el catolicisme, el budisme o qualsevol altra fe espiritual. Sí així fos seria una simple xarxa criminal i no una fe interior que crec no es pot imposar ni dirigir. Aquesta revolta sagnant d’una part del món contra la resta del planeta te moltes altrs claus, i segur que n’hi ha que en treuen profit, perquè en el fons aquests incitadors a la violència i com sempre passa no estan a primera línia de foc, i si manipulant milers de persones que moren cada dia per uns ideals promesos, molts d’ells amb vides desesperades, desestructurades o sense un futur clar, com poden ser els voluntaris que surten d’Europa cap allà.

Es una gran dictadura amb el lema amb mi o contra mi, i això es molt perillós i amenaça en expandir-se creuant el continent, de fet Libia i Itàlia no estan tant lluny i ja hem vist que el respecte a la vida humana no es cap inconvenient per les seves accions. Segurament les accions d’Occident han ajudat a aquest caldo de cultiu i per tant una bona part de responsabilitat podria derivar per aquí, però el cert es que hem arribat al punt que una simple caricatura pot ser objecte de signar la pena de mort, i això atempta contra la mateixa evolució de la humanitat i la més sagrada existència en el planeta.

Quan els afers espirituals agafen les regnes per davant dels afers reals o ètics les conseqüències poden ser imprevisibles i haurem demostrat que la raça humana ha perdut un altre cop.

MARGALLO, UBASART, CAMATS, ICETA: PARANYS A LA DEMOCRÀCIA

Aquests dies hem sentit algunes perles que ens han de fer reflecinar sobre el procés que viu Catalunya i reclama la societat, i sobretot de qui et pots refiar i de qui no. El nostre amic Margallo assegura sense rubor que si Espanya no hagués prestat 32 mil milions a Grècia pel seu rescat, les prestacions per l’atur haguessin pujat un 50% o les pensions un 38%, i defensa aquesta solidaritat per exigir arribar a un acord sobre el deute grec i no perjudicar als mateixos espanyols. Per altra banda la líder de Podemos a Catalunya Gema Ubasart, que no Podem, rebutja la DUI i defensa el dret a Decidir a l’escocesa amb un referèndum. Iceta es un dels signants del manifest de suport a Sociedad Civil Catalana que ha enviat als consulars estrangers catalans una carta rebutjant el caràcter plebiscitàri del 27S que diu no existeix. Per últim Dolors Camats que en nom ICV es nega a participar en les reunions de la Societat Civil per acordar el full de ruta cap a la independència confirmant la deriva d’aquest partit al no res.

El Ministre d’afers exteriors espanyol mai el podrem estar prou agraïts per les seves declaracions esperpèntiques sobre Catalunya, i que les amplia a tots els temes. La seva demagògia no te límits, ara s’atorga la potestat que sense els diners prestats als grecs els espanyols haguessin tingut una sèrie de millores en el seu estat del benestar, però ho van fer per solidaritat. Caram, llastima que se li ha oblidat la quantitat de diners que la Unió Europea ha prestat a l’Estat espanyol per rescatar els seus bancs, la quantitat que ha percebut com a membre de la mateixa, ja que rep i no aporta, res, un petit detall. Si ens traslladem a Catalunya tampoc recorda els 16 mil milions anuals que van i no tornen, i que seguint la seva teoria permetrien augmentar molt i molt l’estat del benestar català i aquests no son solidaritat, son obligatoris.

La candidata oficial de Podemos ha guanyat la seva candidatura, quina casualitat, com son tant transparents ho deixo aquí. Rebutja la DUI per antidemocràtica, es veu que si uns partits la porten al seu programa electoral, la gent els vota i ho apliquen no ho veu de rebut. Curiosa manera de veure la daemocràcia. A canvi defensa un model escocès que sap impossible a l’Estat espanyol, digueu-me mal pensat, però es un tap més per la llibertat nacional.

Iceta signa per l’unionisme sense arguments, i nega la possibilitat de que la gent decideixi en que vol convertir les Eleccions. Un altre gran democrata, i que respecta la societat com ningú.

Per últim Camat i ICV que ara neguen colaborar amb el full de rutat conjuntament amb la societat cívil. Ara be, ni se’ls passa pel cap no colaborar amb causes molt més minoritàries com el Sahara o l’agricultura ecològica posem el cas. Tot un exemple de parany per endarrerir el procés que ja ha vist la llum.

En definitiva, uns paranys que ja no tornaran enganyar ningú, ni aturar cap procés democràtica si Catalunya el vol tiran endavant.