Arxiu mensual: gener de 2015

LA REALITAT I ELS RIDICULS

Ahir vam poder veure en el progrma .CAT de TV3 com tant Ernest Urtasun (ICV) i Gemma Ubasart (Podemos) van donar tota una lliçó de ridícul polític en un plató televisiu, els dos intentant fer seu l’èxit de Syriza a Grècia i amb l’obsessió contra el President Mas i el seu partit barrejant amb la troica, les retallades i les polítiques neoliberals. Tot un poti poti que amb arguments sòlids va ser desmuntat pels altres convidats, com en Miquel Puig, Tremosa, Anglada o el mateix Quim Arrufat.

Realment Urtasun amb un discurs volent capitalitzar una superioritat moral des de l’esquerra obsessionada simplement a culpar de tot la dreta sense matisos ni plantjaments globals. Justificant i passant per alt el pacte de Tsipras amb la dreta nacionalista grega i rebutjant l’acord amb CIU amb el tema nacional. Criticant les retallades i obviant l’espoli fiscal que estem sotmesos i les minses competències del nostre Parlament. Com va dir en Puig l’austeritat es un valor que s’ha de gestionar bé, però un valor individual i per un Estat. La candidata de Podemmos va mostrar una bona dosi de demagògia demostrant que quan es fuig del titular poca cosa hi ha més al darrere. De fet sentint les distincions entre el que anomenen casta i deixant per exemple en el Botin fora ja demostra quin tipus de partit ens volen vendre.

Tanmateix el país i a pesar dels nostres partits segueix el procés i comprovem que si som capaços de fer les coses be no te aturador. Per exemple, en el Campionat d’Espanya de tir en arc es va impedir pujar al podi un esportista català amb la senyera amb l’argument dae la normativa, quan estona abans la bandera navarresa havia estat present en el mateix. Queda ben clar quin es el nostre paper i l’odi sense remei que rebem de l’Estat sense distinció pel simple fet de ser català.

Per altra banda el Rei d’Espanya evita visitar l’estand de Catalunya a FITUR, cosa que no ha succeit amb la resta de comunitats, i que contrasta amb les seves visites quan era princep. Una mostra més del paper que tenim reservat si no assumim la majoria d’edat i ens emancipem. Un tracte totalment apart de la resta, i que no canviarà mani qui mani.

En definitiva, cal una mena d’unitat dels partits independentistes per assolir el nostre Estat, d’altra banda ens espera el que abans he descrit, i ningú pot dir que no ho sabia.

TOCAT DE MORT?

Sanchez Camacho ens diu avui que el procés està tocat de mort, dubta fins hi tot que hi hagin elecciones autonòmiques el 27 S, i presenta a la Sindicatura fiscalitzar els actes del Tricentenari i el procés del 9 N. Te gracia que un cadaver política com la líder Popular que amb la seves intervencions i actituds porta el seu partit a la marginació política parli de mort. Com diu en Quim Torra convertir les eleccions en plebiscitàries nomes depén de nosaltres, i això ho hem de tenir clar. Per altra banda intentar barrejar les retallades amb la despesa dels dos actes que vol fiscalitzar fa molta llastima. Primer el tricentenari forma part de la nostra historia li agradi o no, i com qualsevol poble la recordem, el segón es un mandat democràtic que evidentment s’havia de resoldre a les urnes i en un referèndum oficial, cosa que el Govern espanyol va prohibir. Per últim si vol buscar culpables a les retallades, perquè no fiscalitza l’espoli fiscal que estem sotmesos per exemple, suposo trobaria molt de material.

I tant que són plebiscitàries!
Quim Torra
L’anunci del president Mas de convocar les eleccions del 27S, d’acord amb el pacte assolit amb ERC, amb la intenció política que fossin plebiscitàries, ha obert també la porta a l’enèsima discussió bizantina que hem de suportar.

Com és sabut, en els últims dies de l’imperi romà d’Orient, quan els turcs ja assetjaven Constantinoble, els polítics i intel.lectuals bizantins es dedicaven a discutir sobre l’apassionant món del sexe dels àngels, enlloc de preparar la defensa de la ciutat davant del previsible atac enemic. El 29 de maig d’aquell any, la ciutat era conquerida, Constantí XI moria en la defensa i el seu cap decapitat era embalsamat per a gaudi de Mehmet II, el Conqueridor, el Gran Turc. El rei Alfons el Magnànim, preocupat per l’esfondrament dels regnes cristians, havia seguit una política d’intervenció a l’Orient, a Bòsnia, a Albània i finalment a Constantinoble mateix. Més de 200 soldats catalans van col.laborar a la defensa de la ciutat. La guarnició catalana era liderada per Pere Julià. Segons alguns historiadors, “tingueren l’honor de ser els darrers a sucumbir en el recinte emmurallat”.

No sé, potser és per aquest fet que se’ns ha empalmat als catalans a l’ADN aquestes boges ganes d’endinsar-nos en discussions que no porten enlloc, o que si en porten a algun és al desastre.

Les eleccions del 27S són i seran plebiscitàries. Punt i final. Només faltaria! No portem tots plegats aquests anys com per haver arribat fins aquí i que ara no només ens faltéssim al respecte, sinó que ens burléssim de nosaltres mateixos si no li sabéssim donar aquest caràcter plebiscitari – constituent.

Tot haurà tingut sentit, tots aquests mesos amunt i avall no s’hauran perdut, si el 27S votem en clau plebiscitària. I això, només depèn de nosaltres, dels electors, del poble de Catalunya. Aquesta és la dada que ho canvia tot i que fa que cadascú de nosaltres sigui responsable d’aquest tram final que ens queda. No demanis què poden fer les plebiscitàries per tu, sinó què pots fer tu per les plebiscitàries.

Quan el Sr. Duran Lleida afirma que no ho són, de plebiscitàries, igual que la Sra. Sánchez Camacho o el Sr. Joan Herrera (estranys companys de viatge), el que senzillament estan dient és que el que no volen és la independència de Catalunya. Cap problema, esperarem a conèixer quins arguments donen perquè ens convingui seguint depenent d’Espanya. Com podem gestionar millor i amb més recursos la nostra sanitat, la nostra educació, les nostres infraestructures o la nostra cultura? Perquè les eleccions del 27S, i els mesos que ara tenim fins aquella data, són per això: per a conèixer com somnien cada partit la futura República Catalana o, en el seu cas, com pretenen gestionar l’actual Comunitat Autònoma. Quina esplèndida ocasió que tenen per a enlluernar-nos amb el país que vindrà o per justificar-nos que ser part d’Espanya és formidable. No cada dia s’estrena un Estat. Que ho sàpiguen aprofitar.

Per això el 27S ho trenca tot, perquè obligarà a tots els partits, i als seus dirigents i militants, a argumentar si volen continuar essent una província espanyola o aspiren a un nou país. El 27S són arguments, contrast d’opinions, dades, futur. Ara ja sabem que votarem per la independència. No cal discutir més. Són plebiscitàries perquè les farem plebiscitàries. O és que algú dubta de què pensen -si són o no plebiscitàries- els dos milions de catalans que van votar SíSí el 9N? Ara, que els partits facin la seva oferta. I nosaltres a votar per la independència. I hom espera de tots aquells que aspiren a la independència de Catalunya el coratge i decisió com per, si cal, enfrontar-se als dirigents del partit que l’impedeixin votar d’acord amb la seva consciència.

Si em deixen posar-me churchillià, encara que hi hagi polítics que neguin el caràcter plebiscitari, per més tertulians unionistes que hi insisteixin, no flaquejarem ni fracassarem. Perquè no depèn d’ells, sinó de nosaltres arribar fins al final. Lluitarem al carrer, lluitarem a les places i als articles i als llibres, lluitarem a les xarxes socials amb confiança i força creixents; defensarem el plebiscit del 27S al preu que sigui. Lluitarem a les platges, lluitarem en els camps i els carrers, lluitarem a les muntanyes, no ens rendirem mai. I tant que són plebiscitàries; en el 27S ens hi va la vida.

LA RESPONSABILITAT INEXISTENT

Seguim veient aquest dies una responsabilitat i voluntat pel procés que no es correspon amb els gestos diaris. El dia que s’anunciava un acord pel Pressupost de la Generalitat entre CIU i ERC, al mateix temps els repúblicans enviaven al President Mas a declarar a la Comissió del Cas Pujol.

Sense caure en la demagògia constant de l’esquerra populista i la seva utilització de la Corrupció per escampar amb o sense proves la mala maror i fer entrar el procés cap a la independència en via morta, cal pensar cada pas que es fa i veure les seves conseqüències.

Valorar positivament l’acord pressupostari, diuen alguns que un pressupost autonòmic, be de moment som el que som, no cal enganyar-nos i fer veure el que no es, i afegir diners per les estructures d’Estat sempre es posítiu. Tanmateix l’altre tema es una gran falta de responsabilitat, ja que els republicans havien votat fins a tres vegades negativament la comparaixença, caldria preguntar que ha canviat ara?.

De cap manera s’ha d’encobrir la corrupció o mala gestió, però dona molt que pensar quan la teva opinió es referma tres cops en el mateix sentit, tot just en el moment d’haver segellat un acord i donar la màxima confiança en la societat sobre el projecte de la independència, i a canvi poses en aquest desgast innecessàri al President català.

Partidisme pur i dur. Si segueixen així provocaran poc a poc adormir i desilusionar a tota la societat que ha empés el projecte i que veu com els seus partit tenen altres prioritats i volen arribar a ser un Estat fent política autonomica de baixa volada. Si no hi ha confiança entre les diferents forces i entenen el que tenen entre mans els supera en molt qualsevol projecte polític propi, anem pel mal camí.

De fet l’exemple de Syriza i el seu pacte amb la dreta i un govern sense cap dona, ha deixat sense arguments i sense paraules a aquesta part de l’esquerra que vol negar la transversalitat del projecte independentista i que te més interés en fer caure l’altra part de l’arc ideologic que altra cosa, per no parlar de l’argument de la paritat com a bandera deixant en segon terme les capacitats de les persones.

Cal sentit d’Estat, un pas ferm i deixar clar la prioritat en aquest moment abans no fem el ridícul i prenguem mal.

GRECIA: EXEMPLE DE SOBIRANIA

La victòria de Syriza a Grecia va dibuixar un escenari on totes aquestes formacions de l’esquerra transformadora del sistema, o almenys això diuen es disputaven el clam i la felicitat per la victòria fent comparacions amb la nostra situació o l’espanyola. Tanmateix al cap de poques hores Tsipras ha deixat amb un pam de nas a totes aquestes formacions defensores del purisme ideològic i desqualificant qualsevol altra sector que vagi a la dreta, pactant amb un partit grec per formar la majoria que estaria a la dreta dels Populars espanyols per fer-nos una idea.

Un gran exemple, de saber que es realment el prioritari en cada cas, i que es secundari o simplement segon plat en determinats contexts. De fet des de Podemos ja hem sentit aquests dies missatges cap a Ciudadanos que anirien en aquesta direcció. Els Joan Herrera de torn que amb l’excusa tronada de l’eix esquerra i dreta han estat ràpids en baixar del carro independentista hauran rebut una gran lliçó.

Catalunya te en aquest moment una gran oportunitat i un moment únic per donar un tomb a la seva llarga historia assolint les eines que li poden permetre millorar la seva situació en tots els aspectes. Una eina que poc enten d’ideologies, i que des de la seva transversalitat ha unit a molta i molta gent a la societat en les mobilitzacions més grans de la seva historia.

De fet, i amb el gran èxit democràtic del 9 N, una data a recordar, i seguint aquest esperit podia seguir de forma unitària i fugint de sigles convocant aquestes eleccions ara al setembre i que de ben segur haurien estat un aval definitiu al procés.

En aquesta ocasió, la política de baixa volada i els interessos personals i de partit han passat per davant de l’objectiu i això ens ha afeblit i provocat la situació on ens trobem. Al mateix temps aquest purisme d’esquerres no ha estat capaç d’entendre que ara ens jugavem coses molt més importants que amb qui sortia a la foto, o amb la sigla del mateix partit i han anat en cami contrari al que ara ha fet Syriza.

Com va dir el President, en situacions excepcionals, decisions excepcionals, no es pot viure una situació diferent amb la mateixa actitud de sempre. Senzillament no funciona, i desprès veient els exemples tant clars com el grec encara ho deixen més en evidència, i donen idea de la mediocritat i poc sentit de país que tenen alguns, si es que algun cop l’han tingut.

LA SYRIZA CATALANA ES DIU CUP

La victòria esperada d’Alexis Tsipras a Grècia, deixarà pas segurament a una petita decepció dels seus votants, ho dic perquè les propostes inviables de fa 2 anys han donat pas a un projecte més moderat i possible que no trenca amb tot, encara que tampoc accepta tot com fins ara. Una cosa semblant va passar amb Obama a Estats Units o Sarkozi a França. Un bany de realisme interessant.

Dit això, veiem com els partits interessant es volen assegurar la paternitat o comparació amb aquest èxit a Grècia. Podemos, ICV, Guanyem i altres opcions trencadores gairebé sembla que hagin guanyat ells mateixos. De totes maneres Grècia no es Espanya, i si ens aturem a pensar aquestes formacions amb les seves apostes enlluernadores de canvi de la societat, del sistema i de tot el que es posi pel davant menys una cosa, el paper de Catalunya dins l’Estat, aquest no entra dins aquest gran populisme democràtic i evidentment seguirà patint l’espoli econòmic i patint tot tipus de lleis i faltes de respecte més o menys com sempre.

Sembla que ningú vol atogar aquest paper a la CUP, suposo que dins la mentalitat interessada d’aquestes formacions i d’altres de caire espanyol seria com validar un procés nacional diferent a l’espanyol. Aquesta formació es podria apropar per ideologia a Syriza, però apart ho vol fer dins un nou Estat, el nostre.
S
De fet el nostre canvi es la independència, i aquest es el tema que aquestes formacions no volen tocar, ja que com altres líders hem sentit aquest cap de setmana “la unidad del Estado no se toca”. Precisament i parlant dels Populars que fan revifar vells fantasmes per cultivar la cultura de la por com si fossim nens petits que fugirem aterroritzats de les nostres malifetes.

Deixant de banda les mentides habituals, per cert validades per Sociedad Civil Catalana que ja s’ha tret la careta definitivament per mostrar-se com un arma més del nacionalisme ranci espanyol, ens diuen que el 27 S seran unes Eleccions normals i que el dia desprès l’Estat vetllarà per complir la llei. Es curios veure com la manca absoluta de rigor democràtic permet dir que en una democràcia no es respectarà la decisió amb el seu vot de la gent tant alegrement, i això es consideri normal.

Tanamteix, veurem clarament com les amenaces europees d’expulsió de l’euro i moltes altres desgracies quedaran en paper mullat una vegada els resultats grecs son fets consumats. Cal prendre nota quan sentim segons que sobrel el procés català, i recordar que arribar als fets consumats depén de nosaltres.

UN PROJECTE GLOBAL

Estic totalment d’acord que apart de construir les estructures d’Estat, cal ja decididament mostrar el nou Estat com el vertader canvi en el sistema que molta gent enlluernada per noves formacions que ho pregonen, però que malauradament tampoc creuen que tinguem dret a decidir el nostre futur. La regeneració democràtica es possible començant de nou, la corrupció es possible controlar-la començant de nou, i la confiança amb el sistema es possible generar-la amb aquest nou començament. Com diu la Odei tenim dret a imaginar, i ara cal passar de la fantasia a la realitat. Ho tenim a prop i es la nostra oportunitat.

L’estat català: ni te l’imaginis
Odei A.-Etxearte
Quan debatrem, d’una vegada, les bases de l’estat independent que volem?

Algú dirà que això implica obrir un front més de discussions i de desacords potencials entre CiU, ERC i la CUP, i que més val deixar-ho per després. Però aquest després mai no arriba. Sempre hi ha coses prioritàries a fer. Ara mateix, que el govern i els partits s’aboquin en la construcció de les estructures d’estat que falten per a la desconnexió. La hisenda pròpia, la sindicatura electoral, la seguretat social catalana: que les facin. Però no ens deixem atrapar per un debat estèril entre la determinació dels convergents i els republicans de tirar-les endavant i el rebuig del govern espanyol a destinar recursos públics en la duplicitat administrativa que s’havien conjurat a eliminar. Posats a gastar energia verbal, seria millor que els partits argumentessin si Catalunya ha de tenir exèrcit o no, o de si és preferible que esdevingui una república parlamentària o presidencialista.

Quins drets públics essencials garantirà l’estat català? El castellà ha de ser llengua cooficial? Com ha de ser el sistema judicial? Com es pot impedir que hi hagi impunitat amb la corrupció? El de l’habitatge serà realment un dret garantit?

Hi ha nombrosos estudis que demostren la viabilitat de la independència. Durant tot el 2014, el més important era convèncer Espanya i la comunitat internacional que els catalans tenim dret a decidir. Uns que sí, els altres que no. Un 80% dels catalans ho té clar. Passem les pantalles de la viabilitat i de la legalitat, si us plau. Mentre Espanya s’escandalitza per la sortida de Luis Bárcenas de la presó, Catalunya, també castigada per la corrupció, debat les vies per impedir que pràctiques indignes com la seva no es tornin a generalitzar mai més en el nou estat català. No us sembla petita, Madrid? El jutge Santiago Vidal ha fet un primer intent amb la seva proposta de constitució catalana. Però no n’hi ha prou. Tampoc no val confondre l’esquelet de l’estat amb les polítiques conjunturals que dependran del color de cada govern.

Les il•lusions rebroten. Els independentistes convençuts difícilment deixaran de ser-ho encara que tot hi jugui en contra, fins i tot la fràgil i aprimada unitat amb què els partits pretenen arribar al 27-S. Però el segrest del marc mental és una de les principals armes intangibles amb què l’Estat espanyol perpetua l’autonomia: la independència és impossible jurídicament i material. Tant, que ni tan sols teniu dret a imaginar-la.

I tanmateix, començar a fer-ho és l’única manera per ampliar la majoria social favorable a la independència. Oferim un projecte de país integrador, socialment just, on torni a funcionar l’ascensor social, on regni d’una vegada i per sempre la meritocràcia, i els murs infranquejables dels imaginaris paral•lels entre uns catalans i els altres es desfaran. Ni l’àrea metropolitana, ni Telecinco. La independència no té a veure només amb les identitats: és la resposta a la crisi política, institucional i econòmica que vivim. L’oportunitat ens farà lliures i orgullosos de ser-ho

PRESÓ PERMANENT REVISABLE

Un nou eufemisme surt a escena, l’aprovació de la Presó Permanent revisable, o sigui i sense més embuts la Cadena Perpetua, que ja semblava oblidada, i que seguint la tradició reneix amb un altre nom, però les mateixes conseqüències, una revisió als 25 i 35 anys de condemna per assassinats greus. Sembla que considerin la ciutadania un pel justeta i es creuen amb el dret de canviar les paraules amb el mateix fi.

De fet la reforma del Codi Penal dels Populars, inclou noves mesures contra la corrupció com el delicte de finançament il·legal, obligació de retorn dels diners dels condemnats, ampliació de les facultats dels jutges per ordenar intervenció de bens, dsonacions als partits de més de 500 mil euros castigades amb multa, consentiment sexual als 16 anys, elimina les faltes del codi penal i passaran a ser delictes, castiga la resistència pacífica a les manifestacions per exemple.

Cal dir que delictes com la crema de banderes o injuries a la corona continuen en actiu, i donen idea de quina mena de sistema vol l’Estat. Crec que la llibertat d’expressió te uns límits, però precisament la temptació ideologica de retallar-los, i vendre que es defensa les caricatures religioses com a llibertat i en canvi les caricatures al Rei per exemple han de comportar problemes als autors. Ja es pot veure que no hi ha coherència per cap lloc.

Tanmateix, trobo bé fer tornar els diners a qui ha estafat, però caldria veure el patrimoni en cada cas, ja que sinó caurem amb la injusticia del pobre podrit a la presó i el ric sortint per la porta gran a les primeres de canvi. Cal veure els casos d’aquests grans delinquents que sembla viuen al marge de la llei, alhora que els menors son castigats amb severitat.

Per altra banda, si per un costat venem la presó com un espai de reinserció, i per altra podem aplicar cadenes perpetues per raons poc clares no anem be. Es poden endurir les condemnes per casos extrems o persones que simplement son un perill per la resta de la societat sense remei, però aquestes revisions a la carta no son bones conselleres.

Per altra banda, les donacions als partits requereixen d’un control exhaustiu que ara no hi ha, i un sistema semblant als Estats Units, on el control també del diner públic per part dels representants sigui medit al detall com els països nordics i evitar així una disbauxa que fa de mal mirar.

En definitiva, una nova retallada de drets ciutadans i una burla que ja es repeteix massa en forma d’eufemisme calculat.

EL CAS DE SANTIAGO VIDAL: VERGONYA D’ESTAT

Efectivament, el cas d’en Santiago Vidal, perseguit i acusat del gran delicte de passar les seves hores lliures redactant una Constitució Catalana. Com diu perfectament en Victor Alexandre, el càstig de pensament. De fet els règims totalitaris o que intenten funcionar com a tals no admeten discrepàncies en la línia marcada, i molt menys amb el lliure pensament individual o col·lectiu, tota una amenaça a combatre. De fet la manca de democràcia real es tant gran, que crec que els mateixos espanyols haurien d’estar escandalitzats i demanar responsabilitats per acabar d’una vegada per totes amb aquesta farsa. Evidentment tots som Santiago Vidal.

El cas Santiago Vidal
Víctor Alexandre
El cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d’una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l’Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s’exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l’esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s’embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l’Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d’haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre’l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l’expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l’Estat. Per això tota persona que no sols s’ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl•lula subversiva que amenaça l’estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Aquest és, doncs, l’extrem a què hem arribat. Un govern que elabora informes que es demostren falsos sobre presidents i expresidents catalans i alcaldes de Barcelona, que expulsa del territori persones xineses per saber parlar català sense saber parlar espanyol, que es nega a condemnar el franquisme, que subvenciona una entitat que n’exalça el nom, que condecora nazis, que legalitza formacions d’aquesta ideologia, que dispara contra immigrants indefensos mentre neden per salvar la vida, que restringeix el dret de vaga i que criminalitza la llibertat d’expressió, no és estrany que vulgui tenir també el control del pensament. Ja ho demanava un líder de la ultradreta de Grècia, transcrit per Vassilis Vasilikos i Jorge Semprún, a la segona meitat del segle XX: “Les malalties ideològiques s’han de combatre de manera preventiva, ja que són degudes a l’acció de gèrmens mòrbids i paràsits de diverses espècies. Per tant, la polvorització dels homes és indispensable. Les escoles, en aquest cas, són el nostre primer objectiu. És allà, si se’m permet la metàfora, on els brots joves no han assolit els dotze o quinze centímetres. La segona polvorització s’ha de fer poc abans o poc després de la floració. Es tracta, naturalment, de la universitat, de la joventut obrera, per tal de salvar l’arbre sagrat de la nació de la infecció d’aquesta malaltia ideològica”.

Estaria bé que algunes d’aquestes noves formacions i plataformes que es vanten de ser d’esquerres i de defensar els drets humans es pronunciessin sense ambigüitats sobre el cas Santiago Vidal, un cas flagrant de conculcació del dret a la llibertat de pensament i d’expressió. Llevat, és clar, que considerin que tot ésser humà té dret a pensar i a expressar el que vulgui, sempre que no sigui en favor de la llibertat de Catalunya.
Víctor Alexandre

LES LIMITACIONS DE LA DEMOCRÀCIA

Les eleccions del 27 S marquen les agendes de tots els agents polítics, i veiem aquest tic de parlar en nom del poble com una curiosa manera d’entendre la democràcia i el mínim respecte a la ciutadania.

Per part de Sociedad Civil Catalana, la seva vicepresidenta ens diu que els independentistes creuen que per ser molts al carrer seran molts a les eleccions, i això es un engany, i diu no creure en les mobilitzacions per canviar les coses, ja que la política ha de tornar als partits i al Parlament, i reclama la gran importància d’aquestes eleccions pels no secessionistes. Parla de que si hi hagués una majoria clara, com dos terços, el govern que en surti hauria de parlar amb l’espanyol, i encara que fos aclaparadora no legitimaria la independència ni molt menys, ja que el subjecte sobirà es l’Estat espanyol. De la mateixa manera s’expressen el President espanyol que diu que no existeixen les plebiscitàries o formacions com Podemos que neguen aquesta caràcteristica.

Realment, no creure que el mecanisme de la mobilització pacífica de la societat no es transcendent es curios, però encara ho es més creure que no s’ha de reflectir en els representants polítics, precisament d’aquesta mateixa societat que els ha escollit. Naturalment que la política ha de tornar als partits, però aquests es deuen a una societat que els ha votat, no son coses separades. Vol treure importància al 27 S, però el veu vital pels o secessionistes, en que quedem. Ja rebla el clau amb el joc de les majories, si les candidatures del full de ruta independentista son dos terços, o sigui uns 90 diputats els reclama parlar amb el Govern espanyol, i no es preocupi que ho faran per negociar la separació i el repartiment de bens, s’en diu complir el programa electoral, hi sembla normal en una democràcia. Si es aclaparador, no se que deu considerar, suposo que més de 100 diputats també adverteix que no poden complir el mandat de la societat catalana ni el programa i ara ens parla de subjecte sobirà per l’Estat. Curiosa manera d’entendre un sistema democràtic que obvia els votants i la societat que ha de regir, aquesta si que es la vertadera sobirania i no la que ens vol imposar de forma antinatural.

Tanmateix, Rajoy parla d’enganys i de no plebiscitàries, cal dir que això no ho decidirà ell, sinó precisament la societat catalana que li donarà el caràcter que li sembli oportú exercint la sobirania de la que parlava abans, es senzillament la democràcia que no pot ser coartada ni imposada.

LA CIUTAT MORTA

Arran del documental emés a la televisió sobre el cas 4 F, on queda retratat les clavagueres del sistema, concretament les forces de l’ordre que actuant amb total impunitat ajuden a que el mateix perverteixi la seva funció en benefici del control sense mesura i en contra de la llibertat més elemental de la societat que es regeix pel mateix.

De totes maneres, condemnant evidentment la censura de 5 minuts com a les millors èpoques de la Dictadura, analitzem primer que la informació es clarament parcial, quan una part a propia voluntat no es pot defensar, i ens ensenya que aquesta superioritat moral, puresa o esperit de revolució de les esquerres queda totalment desmuntat si es que calia, convertint els seus missatges moltes vegades en simple populisme d’anar per casa. Cal dir que els fets vergonyosos que ens expliquen, amb tortures, proves desaparegudes, acusacions en entredit i un suicidi a la presó com a consequencia més cruel fins ara, apart de la total impunitat de l’aparell de poder sense control, es fa en època de tripartit d’esquerres a la Generalitat i Govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona. Un partit com ICV que tantes vegades el veiem prioritzar l’eix dreta-esquerra i ens explica les maldats de la seva ideologia contraria ens amaga i ha colaborat a silenciar aquest cas tant dramàtic i espantós. Caldria preguntar a Joan Herrera si aquesta es la societat que vol canviar.

Com diu en Vicent Sanchis no podem fer creure que el piercing es bo i l’uniforme dolent com a resposta als que defensen el contrari. Es ben cert, no hi ha un sistema perfecte, però el control descontrolat es la pitjor arma contra una ciutadania indefensa i sense possibilitat de trobar justicia o ampara en el que se suposa hauria de ser la seva protecció.

Es condemnable, aquell que volent pujar als altars una determinada ideologia amaguen les misèries o vergonyes sota l’estora que tots han ajudat a omplir, d’un costat a l’altre.

En aquesta línia, trobem a Miquel Iceta, que critica l’acord Mas-Junqueras, declarant-se fart de les Estructures d’Estat amb una comparació amb la mort a Tarragona d’un pacien per no ser atés al servei d’hemodinàmica. Un altre mentida que cal denunciar. Caldria recordar a aquest desmemoriat ue en èpoques del segon tripartit de Jose Montilla el servei funcionava 45 hores setmanals, i ara 84 hores, les dues insuficients s’ens dubte, però si pràcticament s’acusa de criminals ara, que no serien els que ho feien la meitat.

Es una nova mostra, d’aquesta esquerra que torna amagar les seves misèries quant te responsabilitats de Govern, per vendre un projecte pur, nou i eficient. No es pot jugar amb la gent de bona fe d’aquesta manera, ja que els sistemes tots son millorable, però finalment els fan bons o dolents les persones, i com deia aquella cita religiosa “qui estigui net, que llenci la primera pedra”.