Arxiu mensual: desembre de 2014

2015: ANEM PER FEINA

Últims dies del 2014, i esperant aquest acord que faci veure la llum al final del tunel. Mentrestant i com diu en Vicent Sanchis veiem motius per l’esperança, com la Constitució que aviat veurà la llum i realitzada per un équip de juristes encapçalats pel Santiago Vidal. Nomes veient uns quants articles ens podem adonar que sigui aquesta o un altra proposta que el salt democràtic i modernitzador es brutal. Uns conceptes que l’Estat espanyol es troben a anys llum, i que ens donen més motius per escollir el futur o un passat que amb matisos sempre seguirà sent passat, desmentint aquest líder que sembla per damunt del bé i del mal, nomes hi ha un projecte per trencar amb la casta o la caspa, i aquest es un Estat nou de trinca, i on nosaltres serem els protagonistes.

L’Estat que volem

Vicent Sanchis
Tal com s’havien compromès, l’equip de juristes que encapçala el jutge Santiago Vidal ha enllestit una proposta de Constitució abans del 2015. Ahir El Punt Avui en va publicar un tast. Un gran tast. En línies generals i superficials, però estratègiques, no decebrà ningú dels que volien saber “cap a on anem”. Aquesta ha estat una reivindicació contínua i sovint impertinent. Sincera o interessada. Reclamada per aquells que no tenen prou confiança en ells mateixos o en els catalans com a col·lectiu nacional. “Necessitem saber qui Estat tindrem per veure si paga la pena”, repeteixen. La reclamació manifesta una desconfiança incomprensible. Si qui la planteja creu realment que Catalunya és una nació i que té dret a constituir-se en Estat. Perquè seran els catalans els que hauran de definir el propi marc de convivència. I, senzillament, dependrà d’ells i no d’uns altres la comoditat i l’estabilitat d’aquest marc.

El text que ha enllestit el grup de juristes és una invitació al debat de l’esperança. Obre l’esperança. No hi ha res en l’articulat que s’ha aclarit que resulti estrambòtic, però tot s’ajusta amb un sentit democràtic radical i exemplar. Catalunya, sí, serà una república, regida pels valors que han convertit l’Europa del segle XXI en una instància amable amb uns valors que ha costat molt establir en la realitat i que ara cal preservar amb voluntat però també amb intel·ligència.

Els impertinents del dubte només l’han de comparar a les respostes que ahir donava Pablo Iglesias en l’entrevista que li va fer El Periódico. El secretari general de Podemos no pot decantar-se entre república o monarquia, perquè, senzillament, sap que no podrà complir un compromís republicà si guanya les pròximes eleccions. Defuig tots els plantejaments de radicalitat democràtica que inclou el primer text de constitució que ha aparegut en l’únic procés constituent que els catalans poden considerar segur, perquè depèn d’ells. No es tracta de contraposar il·lusions, sinó de destriar la palla de sempre del forment que volem.

CLAVEGUERES I AUTOINCULPACIONS

Dues imatges poderoses veiem aquestes últimes hores i que defineixen el moment i les actituds d’uns i altres. Per un costat la Fiscalia anticorrupció arxiva la causa contra Xavier Trias per no trobar cap prova, cosa que hauria de fer dimitir el Ministre Fernandez Diaz i els seus tripijocs contra Catalunya un cop si i l’altra també. Per un altre costat les cues de la gent per l’autoinculpació per la querella del 9 N que contrasten amb les actituds dels nostres partits que mantenen aturat el procés cap a la llibertat i la democràcia.

Efectivament, el Ministre, la UDEF i el pamflet El Mundo han quedat un cop més en evidencia ja que no han trobat cap prova del compte a Suïssa de Xavier Trias. Les pressions internes del Ministeri de públicar aquesta notícia uns dies abans del 9 N ens fa veure on son les famoses clavagueres de l’Estat.

De fet en qualsevol Estat democràtic aquest Ministre amb antecedents familiars franquistes ja hauria presentat la dimissió. No es el primer cop que avala informacions sense comprovar i fa tot un seguit d’intencionalitats polítiques com les mateixes acusacions al President Mas abans de les darreres eleccions catalanes i altres casos tractats amb tota la mala fe quan es tracta de Catalunya.

Tanmateix, hem vist com les cadenes i opinadors espanyols tracten de bajanada sense sentit les autoinculpacions, però alhora i repetint el que ja van fer el 9 N hi donen tota la solemnitat i importància possible. Se’ns dubte no han pait encara que el 9 N l’Estat no va controlar Catalunya, i aquesta va exercir el seu dret a decidir desprès de 300 anys, i ara la historia es repeteix, sabent en el fons que res tornarà a ser igual, i que les seves amenaces han quedat a ulls de tothom en paper mullat.

Mentrestant gairebé al Nadal i els nostres partits amb el fre al procés i començant a esgotar la paciència de la societat catalana que vol seguir endavant i no vol entendre de lluites partidistes que ningú pot entendre en aquest moment històric.

NEGACIÓ A LA DEMOCRÀCIA

La querella presentada contra el President Mas, la vicepresidenta i la Consellera Rigau, es un nou atac a la democràcia més elemental. Combatre les urnes i el dret a decidir d’un poble amb el poder judicial sense cap tipus d’escrúpol. De fet a l’Europa occidental no crec trobem un cas igual. A l’estil de la sentència del TC contra l’Estatut, i sense variar ni intentar arribar a uns mínims de democràcia.

A Catalunya mentrestant sentim propostes com la d’ICV amb una Catalunya sobirana, però no independent dins Espanya. Tot un desgavell i una burla a la societat catalana. Al mateix temps Pablo Iglesias per Podemos ens diu que per parlar de sobiranies no reconeix al President Mas, curiosa manera d’entendre la democràcia.

Com diu Marta Lasalas, difícil d’explicar, i un camí ben clar, votar el nostre futur i emprendre el nostre destí amb totes les conseqüències.

Difícil d’explicar…

Marta Lasalas
Les querelles i denuncies pel 9-N contra el president Artur Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Irene Rigau que ahir va acceptar a tràmit el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’acumularan en un únic procediment, el primer, el que va presentar el sindical ultradretà Manos Limpias. Tot un símbol. Un sindicat ultradretà signant la denúncia que acabarà portant davant la justícia un president democràticament escollit.

Tan simbòlic com el fet que cinc dies abans d’aquesta decisió, el fiscal general de l’Estat Eduardo Torres-Dulce presentés la dimissió. El mateix Torres-Dulce que va haver de quadrar els fiscals catalans després que aquests s’amotinessin en contra de la querella pel 9-N que els reclamaven els seus superiors. El fiscal general que va haver de suportar que la líder del PP català s’encarregués d’anunciar públicament la resposta de la fiscalia al procés participatiu. El mateix que un any enrere va haver de fer plegar el seu amic Martín Rodríguez Sol com a fiscal en cap de Catalunya perquè aquest va assegurar que potser caldria escoltar els catalans.

El procés està fent grinyolar tots els ressorts de l’Estat. I el de la justícia és segurament el que grinyola de manera més cridanera. No n’hi ha per menys. El president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera hauran de fer front finalment a una querella per haver dut a terme un mandat aprovat repetidament i àmpliament pel Parlament de Catalunya. Així de senzill.

La del TSJC era una decisió anunciada, però el fet de ser previsible no rebaixa gens ni mica l’extraordinària gravetat de la situació. Ja es poden fer tantes lectures com es vulgui sobre l’efecte que pot tenir en l’impuls del procés o sobre el suport que pot suscitar al voltant de la figura de Mas. Fins i tot es pot assenyalar el TSJC com un mal menor enfront del Suprem. Tant se val. El cert és que l’aparell de la justícia s’ha dirigit contra un president democràticament escollit.

Amb tot plegat, el sorprenent no és doncs que els ressorts estatals grinyolin. El realment sorprenent és que resisteixin com si res davant d’una embranzida d’aquesta magnitud i profunditat contra un govern i un Parlament. Possiblement, aquest és el pitjor símptoma de la situació que travessa aquest Estat.

LES CARTES DESCOBERTES

Dos fets m’han cridat l’atenció aquest cap de setmana, hi que segurament han fet obrir els ulls a molta gent. La primera es l’oferta d’Oriol Junqueres garantint la presidència de Catalunya a Artur Mas encara que la llista de CIU no fos la guanyadora.

Em sembla una errada més sense sentit, i que pot esgotar la paciència d’aquells que hem fet mil i una mobilitzacions i que ara reclamem culminar el procés per part dels nostres representants amb els partits fent pinya per l’objectiu. Realment l’oferta sembla deixar veure que no han entès res. No es qüestió de cadires, ni de persones. Estem parlant del país i encara sembla que no ho han entès. Per altra banda per un costat es demana joc net, regeneració democràtica i altres objectius valuosos i ara es pretendria donar suport a la presidència a una llista que no ha estat la més votada. Crec que no ens mereixem aquests ridículs, per si encara no ho saben volem un referèndum que sabem no es pot fer i per tant l’ocasió es amb unes eleccions anticipades convertides en plebiscitàries per un fet molt concret, ens interessa molt poc els seus tripijocs polítics de baixa volada.

En segon lloc, l’acte de Podemos a Barcelona amb Pablo Iglesias que va confirmar que podem decidir-ho tot, excepte l’autodeterminació de Catalunya. Demagògia a carretades, el discurs de la casta que ja fa una una mica de pudor. Critiques a Rajoy i Mas, sense cap referència a l’espoli català. Una futura candidata, la Gemma Galdon que dona una bona idea de l’ideari i el tarannà que podem esperar. Populisme per pescar en aquests temps, i Espanya com objectiu principal. PSC i ICV com a primeres víctimes. Grans amics d’Iglesias, com son Villarejo i la seva fòbia catalana, o el Jutge Garzon que donava cobertura a les tortures a patriotes catalans son referents que no conviden a l’optimisme. Al mateix temps la seva resposta cap a David Fernandez que no es refia dels política que van fent abraçades, en referència a la seva famosa abraçada amb Mas el 9 N. El que passa es que la xarxa te memòria i les fotos amb l’encaixada de mans amb el monarca espanyol l’ha deixat en evidència.

Realment, cal un acord per les plebiscitàries ja, molta gent pot caure en aquest nou lerrouxisme que amaga com deia avui en Vicent Partal un aire del primer Felipe Gonzalez, que ja hem vist com va evolucionar.

FALLIDA DEMOCRÀTICA

El Fiscal General de l’Estat Torres Dulce ha presentat la dimissió, ens diu per motius personals, però el cert es que la querella ordenada directament pel Govern espanyol contra el President Mas i dos consellers per haver-se atrevit a votar el 9 N ha estat la gota que ha fet vessar el got. Per altra banda Ana Mato, la ministra implicada en el cas Gurtel ja ha rebut el premi pel seu frau, vicepresidenta primera de la Comissió de Cooperació Internacional.

Son dos bons exemples per explicar la fallida democràtica de l’Estat espanyol. En Torres Dulce ha marxat jo diria per dignitat, el que va començar amb promeses d’independència a la Justícia, cosa que no es cap mèrit en un Estat democràtic, ha acabat amb una manipulació barroera per part del Govern Popular, per si no fos prou 13 jutges del Tribunal Suprem critiquen les interferències del Ministre de l’Interior Jorge Fernandez Diaz, expert en anar contra el procés català de qualsevol manera.

Aquesta justícia es la que ens diuen ha de lluitar contra la corrupció, totalment dirigida pel poder executiu, amb el qual la separació de poders no existeix, i on no es tracten tots els casos per igual. Els catalans son amplificats i altres tant greus com per exemple els EROS a Andalusia passen molt més de puntetes. Processos interminables i que en el cas del 9 N van ser anunciats i dictats pel Govern espanyol abans de ser efectius. Tota una vergonya d’un sistema totalment podrit.

Per la seva banda Ana Mato, 3 setmanes després de dimitir del càrrec de Ministra de Sanitat esquitxada pel cas Gurtel, ara ja te el seu premi amb el vot nomes del seu partit i un generos sou a càrrec de tots els contribuents. Per suposat ella no comparteix les critiques de l’oposició i una nova vergonya s’apodera d’un Estat on el sistema ha fet fallida, i es la societat del tot s’hi val sense cap control ni just ni democràtic.

Encara hi ha que dubta sobre si marxar o quedar-se, encara que nomes sigui per higiene ja seria un gran motiu.

L’ÚLTIM OBSTACLE

Ahir vam poder comprovar en el primer debat dels Pressupostos com l’unionisme polític en les seves diferents versions es va mostrar compacte i erosionant els dos principals partits que han fet bandera del sobiranisme. Des de Rivera, a Camacho, passant per Iceta i acabant amb Herrera van mostrar un atac frontal dirigint el focus cap un altra atenció, cosa que no passaria si l’acord per poder fer aquesta llista per la independència amb unes Eleccions anticipades en format referèndum per assolir el mandat democràtic necessari per engegar aquest període transitori entre Autonomia espanyola i Estat ja fos una realitat. Com diu en Pere Cardus, ara no la cagareu oi?. Seria una vergonya com a poble que un procés modèlic i nou engegat i conduit per la gent ensopegues precisament amb els seus representants polítics, i sincerament seria una indignitat que ens faria treure els colors per molt i molt de temps.

Pere Cardús

Mas i Junqueras, obrim el focus?

Ahir el president Mas va dir a Oriol Junqueras que, si les eleccions avançades no havien de servir per a fer el referèndum pendent, no n’hi hauria i es farien quan toquessin: el 2016. Junqueras li havia demanat si les convocaria abans d’acabar l’any i feia valer el gest d’haver renunciat a presentar esmena a la totalitat al pressupost del 2015. Mas li va respondre que l’una cosa i l’altra no tenien res a veure i que les eleccions no podien servir tan sols per a canviar l’aritmètica parlamentària. En definitiva, que van demostrar públicament que la distància entre les seves posicions en la qüestió de la fórmula electoral és la mateixa de fa setmanes. No han avançat. Hi ha algú que no cedeix ni un mil•límetre. Estem estancats. La preocupació s’estén entre els més ben informats de l’evolució de les converses, però també entre tota la gent que no ha deixat d’empènyer des de l’anonimat. Hi comença a haver un cert emprenyament entre la bona gent que ho ha fet tot en canvi de res.

Obrim el focus.

La negociació per trobar una sortida per al tram final del procés d’independència s’ha estancat. Aquestes últimes setmanes el president de Catalunya i el cap de l’oposició han fet propostes concretes per a avançar cap a la independència. I han posat data i compromís personal. Fa poc més d’un mes, gairebé dos milions i mig de catalans i el seu govern van desobeir l’estat espanyol en la prohibició d’anar a votar en la consulta sobre la independència. El món sencer va veure aquest gest i el va interpretar com la voluntat insubornable d’un poble de ser lliure. Tot just dos mesos abans, centenars de milers de ciutadans havien fet la concentració més multitudinària de la història europea. La V també va causar un fort impacte mundial. La revolta dels somriures.

Obrim el focus.

L’any 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va trinxar l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya quatre anys abans. La forma i el contingut de la sentència eren una humiliació clara i rotunda de l’estat espanyol als catalans. Després d’aquell atac, la societat civil va activar la mobilització de resposta al crit de ‘som una nació, nosaltres decidim’. Va ser el punt de partida d’un moviment per la llibertat nacional que no ha cessat de créixer. Les enquestes abans de la sentència espanyola donaven a l’independentisme un suport que anava del 20% al 30%. A partir d’aquell moment, aquesta xifra no va parar de pujar, les mobilitzacions al carrer eren cada vegada més grans i els partits començaven a transformar-se per adaptar-se al nou paradigma polític central a Catalunya. Quatre anys després, amb la Via Catalana i la V, el concert del Camp Nou, les eleccions del 2012, la declaració de sobirania, el ressò internacional i el 9-N, encara no hem pogut fer el pas definitiu. Hi ha qüestions procedimentals que impedeixen l’acord entre els principals actors polítics. Però som a la porta d’unes eleccions que volen ser el referèndum que no s’ha pogut fer, a fi de llegar un mandat democràtic per a construir l’estat català.

Obrim el focus.

Després de quaranta anys de dictadura feixista a l’estat espanyol, la transició va establir els pilars d’una democràcia formal. Moltes renúncies i algunes presses van portar a la construcció d’un estat d’autonomies en què les nacions mancaven d’un reconeixement explícit i de drets col•lectius. L’autogovern s’eixamplava mitjançant un mecanisme d’enginyeria política molt complex que es va anomenar ‘peix al cove’. Per a fer funcionar el mecanisme, calien dues senyoretes: la puta i la Ramoneta. Aquest sistema va funcionar d’aquella manera durant vint anys ben bons. Però a Espanya van descobrir la trampa, van rapinyar tot el peix i van clavar una puntada de peu al cove. Aleshores, a Catalunya es van encendre les grans ments i van decidir de fer un nou estatut. És a dir, una gàbia nova. Convençuts i volenterosos com sempre, els catalans es van arromangar i van anar per feina. El resultat va deixar ben enlluernats els autors i tot, que van portar la criatura a Madrid per passar-la pel sedàs. No tenien sedàs i es van estimar més de passar-hi el ribot. Però, tot i amb la cosa ben aprimada, el govern va convocar un referèndum per donar-la per bona. Obedients i educats com sempre, els catalans van aplaudir l’arribada de la gabieta. Més endavant, l’estat espanyol no en va tenir prou i va decidir que la volia abonyegar del tot. I ho va fer. Això ja no va agradar tant als catalans, que van reaccionar com no ho havien fet mai abans. Es va engegar un procés d’independència per canviar la gàbia abonyegada per una parcel•la amb vistes al mar. I avui són a prop de triar el terreny i dipositar la fiança.

Obrim el focus.

Fa tres-cents anys que els catalans van perdre la llibertat com a poble. Espanya i França van imposar la seva brutalitat i violència per mirar de fer desaparèixer qualsevol expressió de catalanitat. Per sort, no se’n van sortir, per bé que cal reconèixer que prou s’hi van escarrassar. Sense acabar d’aixecar el cap del tot, els catalans van anar refent l’autoestima i la dignitat pròpia durant decennis, cinquantennis i segles. Revoltes, renaixences i nous moviments van portar la nau fins al segle XX, el de les utopies polítiques i les atrocitats històriques. Després d’algunes experiències més o menys reeixides a principi de segle, la cosa va semblar que podia funcionar als anys trenta. Però quan ja es veia el somni a prop, la bèstia es va despertar i va imposar quaranta anys de silenci i foscor. Acabada la llarga nit, una democràcia coixa i escarransida va donar noves esperances als catalans, que no havien abandonat mai l’anhel de llibertat. I ara, al cap de tres-cents anys, constatat el fracàs de la convivència amb Espanya, Catalunya pot recuperar la independència.

Tornem a tancar el focus.

Molt Honorable President Mas, Honorable senyor Junqueras, respectius equips i assessors: oi que ara no la cagarem?

RETALLADES DE LLIBERTAT

La política dels Populars espanyols estem veient que te com a principal característica el control i intervenció de l’Estat en els drets personals dels ciutadans, ho hem vist últimament amb la Llei de Seguretat Ciutadana o Llei Mordassa, i també amb l’afer de Google News, un portal lliure de notícies que funciona molt bé en molts Estats, i que a traves de lleis absurdes ha tancat la seva emissió. Com diu l’Àstrid en el seu escrit aquesta mena d’intervencionisme ferotge es més propi de règims comunistes com la Xina, Bolivia o Unió Sovietica, pel que podem entendre que els extrems son molt més semblants del que ens pensem, i un règim totalitari de dretes o esquerres te una característica comuna, que es totalitari.

Google també engega Espanya
Àstrid Bierge
El tancament de Google News a Espanya demostra, de nou, l’atàvic menyspreu que tenen les institucions de l’estat espanyol per la llibertat. Google News és un portal disponible a 70 països del món i en 35 idiomes que enllaça notícies publicades per diaris d’abast estatal i local. Enllaça, no reprodueix. Mostra només el titular i unes poques línies de la notícia. Les publicacions obtenen -gratis!- un gran nombre de visites a través d’aquesta plana web, i com que el nombre d’entrades està directament relacionat amb els ingressos publicitaris que obtenen, es podria dir que Google News els ofereix publicitat no-cost. Qui podria dir que no a aquest pacte extraordinari fet amb una de les empreses més importants del món?! Doncs Espanya. Només. És un cas únic a tot el món mundial.

Google News ha decidit tancar el seu portal espanyol perquè la Llei de Propietat Intel•lectual -que entra en vigor aquest gener-, obligaria l’empresa a pagar un import als diaris, revistes i blogs per enllaçar les seves notícies. A sobre! Naturalment Google ha dit que pagarà sa tia i que, si a Espanya no volen beneficiar-se de la publicitat gratuïta que els ofereixen, ja s’ho faran. El govern espanyol s’ha defensat dient que el reglament va ser un requeriment d’AEDE (Asociación de Editores de Diarios Españoles). De fet, el reglament es diu Canon AEDE. L’organització, però, en veure que Google no estava disposat a deixar-se marcar aquest gol, va emetre un comunicat demanant al Govern que si-us-plau-si-us-plau fes alguna cosa perquè evitar que el servei tanqués. El Govern no ha fet res i ahir ja no hi havia Google News España.

Hi ha un aspecte clau en tot plegat. Les publicacions enllaçades a Google News són lliures de triar si volen ser-hi o no. Si tu creus que el cercador està infringint els teus drets d’autor, dius que no t’hi posin mai més i s’ha acabat el problema. Per tant, és delirant i penós que un reglament obligui a totes les publicacions espanyoles a renunciar a aquest servei. Potser hi ha publicacions que no volen ser “protegides” per l’estat, potser algunes prefereixen ser “violades” per Google, i és lamentable que a partir d’ara ja no tinguin la llibertat de triar fer-ho. És com si un músic penja una cançó a Youtube i el seu govern li diu que no està autoritzat a compartir-la gratuïtament amb el món perquè s’estarien violant els seus drets d’autor… És aquesta mania de ficar-se en tot. Després el PP encara té la cara de dir que té una ideologia liberal. Bé, i la gent d’esquerres els acusa de ser neoliberals! Francament, a mi em sembla que el PP s’acosta molt més a l’intervencionisme soviètic, xinès i bolivarià que no pas al laissez-faire defensat pels liberals.

No m’estranya que Google, que a través de la tan injustament criticada economia de mercat ens fa un servei immens a tots -als bolivarians també- hagi engegat a rodar aquest estat caspós i obsessivament controlador.

LA VIA HERRERA

Ahir tocava el torn del líder d’ICV Joan Herrera. Em refereixo al torn de Conferència, una modalitat que sembla de moda i que tots els líders catalans en fan us per explicar els seus projectes de futur pel nostre país.

A cop d’ambigüitat nacional es va moure Herrera, que ens planteja quatre grans consultes per definir un nou contracte social per Catalunya desprès de les noves eleccions, tres d’àmbit social i econòmic, desigualtat social, model públic de sanitat i control públic sectors com l’aigua i l’energia. Aposta per crear un pol d’esquerres amb Procés Constituent, Podem i CUP per fer un gir polític al país. Diu que no creu en les plebiscitàries perquè el país es complex, i la reivindicació del mateix és sobretot democràtica, ni independentista ni no independentista.

Realment, aparcar la consulta sobre la independència per totes aquestes reivindicacions socials es viure en una realitat que no es la catalana. Suposo que Herrera no deu haver vist que tot el procés democràtic des de la societat reclama bàsicament independència. Tanmateix vol arribar-hi per la via de l’urna.

El president en aquest cas, ens dona una via possible perquè en un màxim de 18 mesos puguem ser un Estat independent. Herrera sap perfectament que un referèndum no es possible, per tant insistir amb això es una burla a la societat, l’alternativa que queda i veuen tots els partits es fer aquestes eleccions com a plebiscitàries i obtenir així el mandat democràtic necessari. De fet el mandat ha de ser llegit nítidament a totes les institucions i estats, per tant no hi podem barrejar qüestions social o models de país que serien unes eleccions constituents i normals, cosa de la que no estem parlant ara.

Dir que la reivindicació es democràtica sobretot, es fals i ho sap perfectament. El clam i motor del procés es sobiranista, una evidència que no te discussió. El seu pol d’esquerres es legitim, però primer hem d’aconseguir la base, o sigui un Estat, sinó sap perfectament que el seu projecte social o altres no seran possibles, i per tant es enganyar a la gent.

No es pot amagar les seves sigles per mantenir l’ambigüitat sobre la independència i alhora defugir el que ara reclama el país per tàctiques partidistes que seran castigades per l’electorat.

En definitiva, cal saber en cada moment el que reclama la societat catalana, i ara toca decidir sobre el nostre futur polític, el model be desprès i serà el que la majoria de la societat vulgui.

ELS COMPTES DE LA LLETERA

Els pressupostos arriben en mal moment, o potser seran el desllorigador de tot, no ho sabem encara. De fet el conte de la lletera i aquests pressupostos tenen una relació molt fluida. Aquests 2500 milions amb ingressos depenent de la bona voluntat de l’Estat espanyol son el conte de mai acabar. En un estat normal aquestes previsions serien realitats ja que son deutes reals amb Catalunya, però vista l’experiència acumulada i els incompliments com a tracte preferent amb la societat catalana costa d’assumir que es convertiran en realitat.

Per altra banda, segurament i fent veure que vivim en un lloc normal, els deutes han de ser compatibilitzats, encara que la realitat s’esforci a desmentir-ho, i com a llei fonamental per aquell dia a dia que altres sempre tenen a la boca, i ara sembla que tampoc els interessa. Per altra banda aquells que en nom de les esquerres parlen de pressupostos poc socials, quan amb percentatge segurament son els més socials, caldria que apart d’aquesta demagògia expliquessin que la bases es la que es, allò on n’hi ha 5 no es pot pressupostar per 10. Es a dir no es pot denunciar per una banda l’espoli fiscal i el maltracte i incompliments constants i per l’altra exigir disposar d’un pressupost generós com ens correspondria. Les dues coses van lligades.

Tanmateix, la qüestió que ens ocupa son aquestes negociacions pel referèndum en forma d’eleccions anticipades i que s’ha de blindar el més aviat possible. No es poden barrejar les coses, però em sembla que un acord global seria positiu si ha de servir per regularitzar la situació que la ciutadania catalana reclama. En el supòsit d’una victòria pel si en una llista o varies, i un període de govern de concentració per pilotar aquesta transició cap a l’Estat propi, caldrà actuar en el dia a dia, i el pressupost es imprescindible. No val fer xantatge amb segons quines partides com la devolució de pagues als funcionaris per aprovar-lo, però cal tenir en compte que a pesar de les mentides instal·lades al carrer interessadament, aquest col·lectiu ha estat dels principals damnificats de les retallades, i per tant ha de rebre una mica d’aire com qualsevol sector molt afectat.

Com deia al principi, Esquerra ha de posar si o si el país per davant, igual que la resta, però especialment com a soci de govern te una responsabilitat i l’ha d’exercir. Ni esquerres ni dretes, país, per tant amb les modificacions i esmenes que calgui, el pressupost i les eleccions en format plebiscitària han de ser una realitat molt propera que com a societat exigim.

UNITAT CONTRA LA LLIBERTAT CATALANA

Felip VI va fer una crida a Barcelona a unir forces i estratègies com a la Transició i posa el marc constitucional com a garantia de l’estabilitat i la pau social, ja que no es pot permetre la divisió, amb un respecte a l’estat de dret per garantir la convivència i llibertat. Res de nou a l’horitzó, on queda la democràcia, ha pensat en respectar el dret a decidir dels catalans, o senzillament el tenen prohibit en nom d’un marc inamovible i impositiu. De debò ens nega el dret d’unir forces a tota Catalunya en vies d’un projecte a favor de, i en contra de ningú.

Segurament hauria de repassar la historia, però l’Estat feudal ja no existeix i els vassallatge encara menys. Hi ha persones que tenen uns drets i uns deures, i que democràticament tenen tot el dret a canviar el seu model de societat o convivència. Segurament son valors que ja li venen massa grans al nou monarca.

Alarmes d’incendi
Melcior Comes
Si una cosa ens ha ensenyat l’actual situació política a Catalunya és que a la nostra societat no hi ha qui la pugui governar. D’igual manera que els crítics literaris pretenen dirigir el gust però la gent acaba llegint el que els passa pels nassos, els intel•lectuals que han pretès guiar el discurs polític s’han trobat que la cosa els passava per sobre. La gent ha pensat el que ha volgut, en els termes que ha volgut, i ha desitjat un canvi en la situació política, sense escoltar ni les advertències dels moderats ni les receptes de paciència dels federalistes.

Fins i tot, però, els intel•lectuals independentistes són poc tinguts en compte: la gent sap el que vol i quan ho vol, i no combrega ni amb rodis de molí espanyolista ni amb l’oli en un llum que acompanya certs discursos independentistes, que o bé ho revesteixen tot de somni meravellós o bé ho pinten tot tràgic, com si per accedir a l’estat propi s’hagués de passar primer per un inevitable estadi de dolor o de part nacional sense epidural.

Els que diuen, en aquesta línia, que el president Mas està emmetzinant la societat catalana tampoc no acaben d’entendre la cosa. La societat catalana no és d’Artur Mas ni segueix els seus mandats ni suggeriments ni balla al ritme de les consignes que se li acuden al nostre president o a les presentadores frívoles de TV3. A TV3, més que independentisme, fan malabarismes, i qui digui el contrari que s’ho miri bé, si és capaç de resistir-ho.

Imaginar-se que aquí la societat està al•lucinada perquè algú li dóna al•lucinògens és una absurditat. Durant massa temps hem vist ja aquesta paradoxa: tothom s’inventa que representa tothom, fins i tot aquell que no es presenta a les eleccions, o aquell que presentant-s’hi és absolutament minoritari, i que acaba parlant com si tothom pensés com ell i ell fos el portaveu de ‘la majoria silenciosa’ (el president Rajoy el primer).

No acaben de pair que el país hagi fet un tomb cap el sobiranisme, i no saben com atacar tot això, i per aquest motiu cada dia inventen una nova teoria política o fan una analogia història més aviat incongruent. Els pica tant el sobiranisme que s’han arrabassat els cabells, i ja no saben què inventar ara per a frenar l’alopècia. Estic segur que acabaran dient que la democràcia és una mala idea, o que potser no es va inventar per això…

La majoria silenciosa no existeix, com tampoc una majoria sorollosa que parla en un sol sentit i sota una sola sensibilitat nacional: per això hi ha diferents partits i diferents maneres d’encaixar les peces. Ara resulta que, quan guanya el discurs sobiranista, s’ha de ser plural i obert, com si la pluralitat i l’obertura —la complexitat, etc.— hagués de desactivar la cosa. El sobiranisme és l’única idea política que s’ha d’aturar en virtut de no sé quins principis intangibles; és l’única idea política que s’ha de parar perquè “divideix la societat”, mentre que totes les altres idees, que tenen el mateix efecte inevitablement “divisor”, es poden debatre i implementar sense gaires problemes. Ai.

¿Pot ser no divideix el constitucionalisme, el federalisme? ¿Pot ser no divideix l’eix esquerra i dreta? ¿Pot ser no divideix qualsevol debat sobre l’educació o l’avortament o sobre les llengües? ¿Potser no divideix el feminisme, o l’ecologisme? Tot divideix!, però de tot se’n parla i de tot se’n deriven polítiques en un sentit o en un altre. Tanmateix, el sobiranisme —sobretot perquè guanya i desmunta jerarquies— és aquella idea “que divideix” fatalment, una pensada que s’ha d’amagar al fons de l’armari, amb les revistes pornogràfiques.

Quan l’espanyolisme era inatacable, però, ningú no parlava de populisme, de totalitarisme, de manipulacions, etc. A ningú se li acudien teories esotèriques sobre la societat civil. Al sobiranisme se li pressuposen tots els càncers polítics, i això de manera totalment irracional. És el que passa quan una idea que aparentment s’hauria de defensar des del racionalisme —l’Espanya constitucional— esdevé un dogma de fe, el dubte davant de la qual acaba assemblant-se a una forma d’heretgia contra la qual valen totes les diatribes.

És com si només el sobiranisme tingués la capacitat d’emmetzinar-ho tot i de fer aixecar les alarmes puritanes, vestides de respecte cívic. Són coses que no s’acaben d’entendre…

Sent constitucionalista a hom se li pressuposen qualitats morals que deixa de poder lluir en cas de definir-se com independentista. Que l’espanyolisme juga a aquesta carta és més que notori, i això encara dificulta més la capacitat d’entendre’s. L’espanyolista mira a qui no ho és com si fos imbècil.

Estan molt nerviosos. La por se’ls nota a la veu, a cada adverbi que posen en cada article. La invenció de xacres que genera l’independentisme també la motiva la formació Podemos, els arguments de la qual no es poden debatre de manera ponderada o racional. Podemos, com l’independentisme, ve a qüestionar l’inqüestionable, i davant d’això s’activen totes les alarmes, tot i que Podemos, al cap i a la fi, només planteja vells idearis socialistes, els treu de les golfes i els envernissa amb una mica de revolució pendent. Tanmateix, el tango Podemos ocupa ara el paper de Catalunya: el gran fantasma o enemic contra el qual valen tots els tripijocs i totes les martingales.

Res de massa greu, però Déu n’hi do quins gossos furiosos se’ls posen en contra. Els llops i les cabres, etc. Els vertaders demòcrates espanyols se poden sentir ben catalans, en això, perquè van a per ells a la brava: han gosat posar en qüestió el dogma sagrat de l’Espanya governada com en el segle XIX. Bon cap de setmana.