Arxiu mensual: novembre de 2014

LA HISTORIA ENS CONVOCA

Diuen que la pilota es a la teulada d’Esquerra, jo crec que es a la teulada de tots. Hi ha una gran possibilitat i uns punts molt clars, nomes hi ha una manera de fer el referèndum, que es unes Eleccions anticipades, la democràcia de baixa qualitat espanyola així ho obliga, alhora amb llista unitària o separades, han de ser amb un únic punt en el programa referent a la Constitució del Nou Estat, i perquè des de fora sigui el màxim nítid i entenedor per la posterior validació internacional. A partir d’aqui poden buscar la formula millor, però em sembla que com a mínim aquestes dues condicions son indispensables, i per un historiador com Oriol Junqueras sabrà molt be com han funcionat aquestes coses i com han de ser per arribar a l’èxit, tenim molts exemples, i Catalunya no es mereix que uns partits amb els seus interessos particulars legítims passin per davant de tot un poble.

Oriol Junqueras
Marta Lasalas
Què farà ara Oriol Junqueras? Què pot fer? Artur Mas ha posat davant dels seus ulls un camí que porta si no a la independència –que això depèn evidentment de la voluntat dels catalans- sí cap al procés més pròxim a aquest objectiu que mai s’ha viscut a Catalunya i que no es viurà mai més durant molts anys.

Sembla evident que no n’hi ha prou que un partit favorable a la independència guanyi les eleccions –Convergència ja les va guanyar el 2012, amb 50 diputats, molt més del que les enquestes preveuen per a ERC o CiU en els propers comicis, i malgrat aquest resultat no ha aconseguit desempallegar-se de la imatge de feblesa política-. Cal una victòria clara i inapel•lable perquè aquest procés no quedi estroncat en la pròxima cita amb les urnes.

El pacte que proposa Mas per una candidatura d’unitat semblaria la sortida més lògica si ens ho miréssim tot des de la fredor d’un laboratori on la història es dibuixa en provetes asèptiques. Però aquesta història està plena d’emocions, de pressions, de passió i d’ambicions. Tot plegat imprescindible –i legítim- per a qualsevol argument de la transcendència del que vivim.

No ens enganyem, tenen raó aquells que apunten que una sortida unitària donarà molta vitalitat a Convergència i possiblement li estalviaria el tràngol d’una nova davallada electoral i, fins i tot, segons algunes enquestes, el cop de gràcia de quedar en segona posició per primer cop des de 1980. Però la política té aquestes coses. També CiU s’ha mostrat disposada a apostar-ho tot en aquest camí. Les sigles de la federació fa molts mesos que pateixen, fins al punt que ja hi ha qui les ha arribat a donar per amortitzades. La raó essencial són els propis errors acumulats en el temps, però també un procés polític que li ha fet renunciar a alguns dels seus trets definitoris.

Mas demana ara molta generositat a Junqueras i a ERC. Però quin és l’objectiu d’ERC? Guanyar les eleccions o fer possible que tiri endavant el procés que hauria de portar a la constitució de Catalunya en un nou Estat? Estan disposats els republicans a congelar les sigles durant 18 mesos i sortir del congelador en un escenari incert?

També Convergència ha posat tota la carn a la graella. El president s’ha mostrat disposat a renunciar al primer lloc a la candidatura si això facilita la unitat. Potser un altre parany per a Junqueras atès que és evident que ara mateix qui pot suscitar més suports, des del vot més moderat fins als més entusiasta, és un president com Mas molt prudent en les formes però radicalment contundent en el fons, amb una querella penal al damunt per haver empès el procés i amb el compromís d’abandonar la cursa un cop estigui enfilat el camí. Mas s’ofereix a ser l’últim de la llista quan gairebé ningú entendria que no sigui el primer. És cert, aquest camí té moltes mines per a Junqueras i per a ERC. Però és l’únic camí possible. Un tot o res. Les mines estan identificades, el dubte és: se la jugarà Esquerra? Pot dir Junqueras no a una alternativa històrica com la que li han parat al davant?

De moment el líder republicà es mou amb intel•ligència. Dimecres al Parlament va voler demostrar una sintonia diferent amb Mas. I escolta. Hi ha moltes veus a la seu republicana. Entre la vella Esquerra –amb comptes pendents amb CiU- i l’Esquerra d’avui –perplexa per l’evolució de Mas- se sent dirigents com Anna Simó que, des de l’experiència de govern i la visió privilegiada del Parlament, animen a analitzar l’oportunitat de cada instant. Cap fred. La situació és extraordinària. I complexa. I arriscada. Com extraordinari, complex i arriscat és el repte que se li està plantejant a tota la societat catalana. Quina decisió…! I quins moments per a un historiador que va fent equilibris ja entre les pàgines de la història.

LA MINORIA DE CATALANS

Segons el President espanyol Mariano Rajoy i en resposta a la proposta de full de Ruta català presentada pel President Mas, entre d’altres gentileses ens diu que nomes governa per una minoria de catalans, cosa per cert que va amb sintonia amb aquella cantarella de que dos de cada tres catalans no van anar a votar al 9 N, o que cada cop perd més suports, amb la majoria silenciosa de fons.

Quan la desesperació de veure que les seves tàctiques de la por i l’amenaça no surten l’efecte desitjat, i que les propies limitacions democràtiques no permeten anar més enllà. Ara toca llençar un altre missatge sense cap ni peus. Un referèndum, encara que sigui en forma d’Eleccions es per tothom, no cal confondre una de les opcions amb la pregunta, aquesta es clara, però tothom es cridat a respondre amb qualsevol de les possibles opcions, per tant es el joc democràtic que alguns encara no entenen o no volen entendre.

Els beneficis o greuges d’aquesta decisió, tant si es positiva, com si es negativa també son per tots. Un estat propi prenent les nostres propies decisions i assumint les errades sense excuses o quedar-se on estem, sense massa responsabilitats propies i aquestes assumides per un tercer en base a les seves prioritats i conveniències, em sembla que es força simple.

Crec que amb els condicionants dels suports, també van per camí errat, no es el projecte del President, ni de tal o qual partit, que sent agosarat mai haguessin fet el pas sense l’empenta de la societat civil, precisament es aquesta la protagonista i motor de tot el procés. Els nostres representants simplement han escoltat al poble i han seguit el seu clam com no pot ser d’altra manera, ès allò tant poc aplicat moltes vegades de que la sobirania resideix en el poble, segurament massa revolucionari per democràcies tant deficitàries com l’espanyola.

Les majories son les que son, les que veiem i es manifesten o van a votar, la resta no son cap majoria, simplement acaten el resultat, per tant les majories silencioses mai governen cap país, ni tant sols el fan bellugar.

Tanmateix, el Govern espanyol ha decidit no governar pels catalans, i això si que es crear una minoria marginal. Es el seu tarannà i no hi poden fer res.

UN PRESIDENT PER LA HISTORIA

No hi ha dubte, i ho espero que les properes generacions catalanes, en els seus llibres d’historia tindran el dia 25 de novembre marcat en vermell i amb una fita important, com la d’un President que per primer cop va fer una aposta clarament per la independència i va proposar el full de ruta final de la darrera part del procés fins néixer el nostre propi estat.

Ahir el President Mas va fer una aposta decidida i que no te marxa enrere, naturalment aquesta no admet receptes normals, ja que la situació es excepcional, ni tampoc càlculs partidistes o ideològics que encara sembla no han entès que sense una base ferma com es un Estat, no es podrà desenvolupar cap d’aquests.

Una llista de país amb gent preparada, experts en les seves matèries de la societat civil i d’altres proposats pels partits que farien un pas enrere. Una llista nítidament amb un punt concret sobre el futur estat propi i amb l’encàrrec si aconsegueix aquesta majoria de pilotar la transició, fer les negociacions, culminar les estructures d’Estat i elaborar la futura Constitució catalana que a final del 2016 i ja amb els partits per separat es votaria i formaria el primer parlament de l’Estat Català desprès de 300 anys.

Ha posat molt difícil a qui vol rebutjar la proposta, naturalment es pot millorar o contribuir a la seva realització, però difícilment negar. La mateixa societat mobilitzada repetidament no ho entendria, i te tot el dret a exigir aquesta generositat d’un President que podria ni tant sols encapçalar el projecte, i el podria tancar i renuncia a ser el primer president del nostre estat,com exigeix a la resta de la candidatura.

Ara cal una mirada llarga, posar tota la carn a la graella per no perdre cap vot per la independència. Ja sabem que molts militants d’Unió votarien la mateixa, igualment d’Iniciativa, encara que els seus liders ja han renunciat a la mateixa en benefici d’una vella política que no vol canviar, suposo que ja s’ho trobaran.

La societat catalana ha demostrat ser prou madura, i el seu President també, ara cal exigir el mateix de la resta d’actors. Oblidem les amenaces i insults de tot tipus de la vella Espanya, i gaudim d’aquesta oportunitat que se’ns presenta i que ningú ens perdonaria no aprofitar.

Oriol Junqueras ahir deia que escoltava, ara cal que complementi en la seva conferència la propera setmana el seu compromís amb el procés i deixi clar que primer el país i desprès el partit per molt bones enquestes que tingui. Units som molt més forts, i els enemics son poderosos i els aliats internacionals no actuaran fins veure el nostre mandat democràtic ferm i sense fissures.

PODEMOS: UN PERILL PER CATALUNYA

Catalunya avui escoltarà la proposta del President Mas i seguirà endavant amb el procés pacífic i democràtic per decidir el nostre futur polític. Espanya, esta esgotant els seus cartutxos. Els Populars i socialistes ja no tenen cap credibilitat. Els primers amb un partit corrupte pels quatre costats i amb el discurs ranci del no, i la visió uniformista de l’Estat per bandera, i el segon amb promeses de reformes impossibles i la negació a Catalunya del dret a decidir.

Tanmateix, l’Estat ha trobat una nova formula per intentar fer reversible aquesta desconnexió de Catalunya, es l’efecte Podemos, sota unes propostes trencadores i amb aire progre i modern, s’amaga el discurs ranci de sempre i una amenaça enlluernadora pel descontentament d’una part jove de la societat, i que alhora l’allunya d’un projecte com la independència que es el vertader canvi sense embuts.

Juan Carlos Monedero, membre del Consell Ciutadà de Podemos acusa les forces sobiranistes de re-inventar fets històrics pels fets de 1714 amb un enfrontament de dos entitats polítiques que ni tant sols existien, posant al mateix sac el nacionalisme expansiu espanyol i el moviment democràtic per la llibertat de Catalunya. Diu que el que cal es potencia la vessant democratitzadora i rebutjar la vessant identitaria.

Tot un insult als milers i milers de catalans que simplement desitgen pel camí de l’urna i el vot decidir el seu futur. Un discurs que signaria qualsevol membre del PP o PSOE, passant per UPyD o Ciudadanos, i que pretén re definir la historia a la seva conveniència amagant la realitat. Malauradament per ell les Constitucions, lleis. institucions i drets catalans van ser suprimits un cop culminada la victòria per la força de les armes per part de Felip V, per tant existien i no es pot menysprear als ciutadans negant les evidencies. Per altra banda demostra que tampoc ha entès res del que passa a Catalunya.

Simplement es democràcia, i una gran part de la població ha exigit als seus representants poder decidir el seu futur polític per qüestions diverses, res a veure amb la imposició i el caràcter invasiu de l’Estat Espanyol al llarg de la historia.

Vol potenciar la vessant democratitzadora, doncs posem les urnes, o no es democràcia això, ja que no li interessa el resultat.

Dit això, tenim pressa, ja que aquest nou escull es el millor aliat espanyol per bellugar tot per no bellugar res i que Catalunya torni a amagar les seves reclamacions al calaix amb falses promeses.

En definitiva, un nou repte a superar, i un nou parany dins la teranyina on ens trobem atrapats.

CONSTRUIM

En Duran ens presenta aquesta mena de plataforma, perquè diu ja vida més enllà de la independència, segurament si, però pel nostre país francament no massa. Aquest projecte no es un fi en si mateix, es un mitjà per construir aquest cop si, una societat més justa i prospera, amb la particularitat que dependrà de les nostres decisions. Per això aquesta generació de polítics de belluguem tot per no acabar bellugant res i emmarcar finalment el nostre destí en una mena de gabia que sembla mai es el moment de discutir, viuen en un trasbals constant i totalment desorientats. Duran, Icetas, Herreras i molts d’altres han quedat desbordats per un tsunami que reclama política nova en majúscules, i no em refereixo els venedors de fum i gran perill per la independència de Podem/Podemos, sinó democràcia real i política d’Estat.

Un moment delicat i transcendental, ja que les llistes sempre fan perdre qualsevol perspectiva als partits, encara que la historia i el moment siguin extraordinaris. Ara exigim i reclamem aquesta llista de país el mes de febrer i iniciar el nostre camí sense embuts. No hi ha excusa possible per no fer-ho possible.

Tinguem la llista, o les llistes, en pau

Vicent Sanchis
El mite pro patria mori va començar a esquerdar-se molt abans del 9-N. L’estupefacta societat dita civil va constatar com les relacions entre tots els partits del denominat bloc sobiranista patien unes turbulències que van esclafir en la reunió del palau de Pedralbes. La pressió d’Òmnium i l’Assemblea, i també un cert sentit comú, van aconseguir reajustar les peces de la porcellana fina que reivindicava el president Mas. Superada la prova de la consulta, però, la pròxima etapa és molt més complexa i la unitat que reivindiquen tants i tants encara queda més lluny.

És lògic i és lícit que sigui així. Encara que pugui resultar també estèril. Ni tots tenen les mateixes conviccions, ni tots comparteixen la mateixa estratègia, ni tots cobreixen les mateixes sensibilitats socials. Per això hi són. Un votant de la CUP difícilment pot acceptar que el seu referent polític comparteixi llista electoral amb aquells que conformen “el sistema”. Esquerra Republicana és “esquerra” i se’n sent i se’n proclama. Més enllà de les trampes que ens fem els uns als altres, en una societat en què les diferències sovint són més sentides o ornamentals que reals. Però, en tot cas, si no hi hagués la necessitat de sentir-se d’“esquerres” i proclamar-se’n, no hi hauria Esquerra Republicana. Forçar tots aquests ressorts, per exemple, per confluir en una única llista electoral amb intencions plebiscitàries segurament reclama sentir la situació que viu Catalunya més extraordinària del que és.

Podria passar. Hi ha una enorme massa social que viu els moments exactament com extraordinaris i reclama decisions i actuacions polítiques que s’hi adapten. Demana una llista unitària amb partits i entitats civils que encarrili el procés sobiranista de manera definitiva cap a la independència. Però hi ha altra gent que no ho viu així. I tampoc ho fan els mateixos partits. Molt referents teòrics d’Esquerra Republicana afirmen ara que cal establir, en primer lloc, l’hegemonia d’una “esquerra independentista”. Òbviament, aquesta opció no contempla incorporar-se a una llista electoral encapçalada per Artur Mas.

En els pròxims dies viurem dos punts d’inflexió quan Artur Mas, el dia 25 de novembre, i Oriol Junqueras, el dia 2 de desembre, s’expliquin. El debat serà intens. Apassionat. Entre els avantatges i els inconvenients que es podrien derivar del fet que Convergència i Esquerra conflueixin en una llista electoral única o que es presentin a les eleccions per separat. Sentirem tota mena de doctes de cuina i interessats de rebost proclamant les virtuts de les seves tesis i les maldats de les dels altres.

Com que aquesta experiència ja ha estat viscuda arran dels dos governs tripartits, el que hauria de demanar la gent sensata, aquells que pensen en la sort i en la dissort del seu país per sobre de qualsevol altra consideració, és que hi hagi discrepància però no combat. Per l’amor dels déus, que ningú es llanci els plats al cap! Tinguem la festa, i la llista o les llistes, en pau.

LA DISBAUXA NO TE LÍMITS

Aquests dies amb un Estat espanyol desorientat i sense cap tipus de reacció política i democràtica, i a Catalunya amb persones i partits sense saber que fer dona molts exemples que ens demostren fins on poden arribar.

El líder del PSOE, Pedro Sanchez ens diu que els catalans no volen la independència, i la solució es reformar la Constitució. Àngel Ros, alcalde de Lleida fa lloances de figures vinculades al franquisme, la Fiscal en Cap de Barcelona Ana Maria Magaldi en la seva compareixença ens diu que el català nomes pel “Bon dia i Bona tarda” i Dolors Camats, coordinadora ICV que no es creu les plebiscitàries, ni la llista única, no hi jugaran.

Son nomes uns quants exemples del que deia. Pedro Sanchez es veu que sap el que volem i el que no volem, i el més curios es que no es basa en els fets reals, o sigui les grans mobilitzacions dels últims anys, els resultats del 9N o el xup xup que es viu a Catalunya clarament favorable a la independència, ho fa nomes pels seus gustos personals i proposa coses irreals i que ni tant sols ha demanat ningú, potser que deixi de fer el ridícul per intentar diferenciar-se del discurs Popular amb materia nacional, que simplement es el mateix.

En Ros arran de la mort de Victor Hellin alcalde del 43 al 52 afirma en un escrit que era bona persona, banalitzant un cop més el feixisme, ja que era una part més de l’aparell repressiu franquista pel càrrec que ocupava, i per tant mereix la més gran de les repulses i per suposat res de bona persona. Ja n’hi ha prou de convertir una dictadura sagnant amb una mena de conte de Disney. Un cop més ha caigut la careta de Ros que ja no es la primera vegada.

Menció especial per la fiscal en cap, que menysprea clarament el català. Tant sols serveix per saludar i la resta naturalment amb l’idioma de primera. Una excusa poc valida ha estat que hi havia mitjans en castellà, perquè normalment s’utilitzen els dos precisament pel mateix respecte que esgrimeix, l’autoodi ja ho te això.

Per últim Camats no creu amb les plebiscitàries ni llistes úniques i segueix defensant una consulta que sap perfectament que no podem fer. Em vol explicar com pensa consultar als catalans si no es amb unes eleccions. Aquesta indefinició permanent d’aquest partit no es de rebut, i els farà perdre segurament molts vots, ja que aquest posicionament tant variable i inconsistent no va amb els temps que vivim.

En definitiva, uns exemples per entendre els esculls que ens trobem en el procés.

UNA QUERELLA: RELACIÓ CATALUNYA-ESPANYA

El govern espanyol segueix entossudit a no entendre res. La seva última patinada es la querella judicial contra el President Mas, Ortega i Rigau per Prevaricació, desobediència, usurpació de funcions i malversació. Torres Dulce ha reunit els fiscals i fen cas omís dels fiscals catalans que no veien com agafar aquest tema, ha tret la prepotència espanyola tant característica i s’ha pensat que pot fer callar al poble amb una simple querella sense justificació.

Per acabar d’arrodonir la feina l’oferta de trobada i diàleg a la Generalitat aprofitant la visita del President espanyol ja ha estat rebutjada amb excuses matusseres. Tota una lliçó de com fer política amb minúscules.

Realment la querella sense fonaments, es evidentment política, cosa que deixa ben clara per si algú tenia algun dubte que la separació de poders a Espanya no existeix. Primer i greu pas per la degradació d’una democràcia. Acusen 3 persones, quan tot un Parlament s’ha declarat responsable, hi ha 2300000 persones que van desobeir anant a votar i prop de 40000 voluntaris que ho van fer possible, tota una incongruència.

Ens diuen que hi ha malversació, quan una partida dels pressupostos aprovats per la cambra catalana era destinada a aquesta finalitat amb tota la legalitat. També acusen de usurpació de funcions, quan simplement s’ha complert el programa electoral i el que una majoria del poble reclamava, això se’n diu democràcia, i ja entenc que el concepte els queda gran, tant gran que posar unes urnes per saber l’opinió de la gent es delicte.

Alhora parlen de Prevaricació i desobediència quan no hi ha cap sentència que hagi anul·lat el 9 N, simplement el TC que no ha dictat cap sentència, ho havia suspès cautelarment, una mesura automàtica pel simple fet de presentar un recurs. Per tant on esta la desobediència. De quin delicte ens parlen quan fins hi tot les urnes les van fer els presos i cap empresa en va treure profit.

La querella es una resposta política i un nou ridícul internacional que simplement farà augmentar les nostres opcions, igualment que la negació al diàleg de Rajoy. Quina es la funció de la seva visita a Catalunya, un míting pels seus fidels, francament per això ho podria fer a traves de la seva pantalla de plasma que hi esta més acostumat.

Un nou pas cap a la independència sense excuses, i fer veure a tots aquells que no ho tenen clara que els nostres drets mai seran respectats dins aquest Estat.

UN ESTAT EN DESCOMPOSICIÓ

Com sempre he dit, el fet més important de la Consulta del 9 N, va ser comprovar com per primer cop l’Estat no feia complir la seva autoritat en un territori. El que ha vingut desprès ha estat tot un seguit de fets increïbles i que donen idea del desconcert i del tipus d’Estat que amagat i vivint dins la cova, ara ha hagut de treure el cap i fer-se visible amb tot el que això comporta.

El cinisme no te límits, i quan la legalitat existent l’encobreix encara es més esfereïdor, per això veiem un dels ministres de Franco reclamat per la Justícia Argentina, Utrera Molina es declara innocent i amenaça en denunciar les víctimes del franquisme. Crec que sobren les paraules, un ministre d’una dictadura mai es innocent, evidentment es culpable de crims contra la humanitat i en alguns casos amb les mans tacades de sang, i que per la vergonya de la transició ha estat protegit donant com a normal, uns criminals fets passar per persones normals, aquest es el canvi dictadura-democràcia que ens venen com exemplar.

La hipocresia espanyola de reconèixer un futur estat palestí amb una resolució molt oberta, i negar Kosovo i per descomptat Catalunya. Cal tenir barra, qualsevol estat del món que ni tant sols sabem que existia pot gaudir de la possibilitat de reconèixer els seus drets, excepte Catalunya, encara que ens diuen que tots som iguals, aquesta es la igualtat que ens ofereixen.

Enric Millo, portaveu dels Populars i campió del cinisme, es queixa i demana explicacions pel gag del Polònia on Rajoy i el seu govern imitaven els últims dies del règim nazi dins el bunker, i mostra la seva indignació per aquests fets. Clar que no diu res del reportatge de Telemadrid que ja porta 1 any i mig penjat al seu web i emes per un suposat programa seriós on ens comparen amb el regim nazi repetidament, ni tant sols diu res de la quantitat de personatges del seu mateix partit, d’altres partits i mitjans que des de fa més de 3 anys per demanar el simple dret a vot ens comparen amb el règim alemany. El descrèdit de la política be en part per actituds tant mesquines com aquestes.

El Cap d’Estat de l’exercit de terra espanyol, ens diu respecte a Catalunya que processos com aquest aprofiten quan l’Estat es dèbil, com va passar amb la pèrdua de les ultimes colònies. Realment ja era hora que reconeguessin obertament que rebem aquest tracte, i que en son perfectament conscients, per tant queda desmuntada la teoria de que no tenim dret a l’autodeterminació ja que es reservat a les colònies, oi Sr. Domínguez.

Per últim Floriano pels Populars que ens diu que la negativa a la querella per part dels Fiscals Catalans es deu a que estan contaminats pel nacionalisme. Francament un Estat on els poders no son separats com actualment l’espanyol si que esta contaminat i difícilment pot mantenir l’etiqueta de democràtic.

Son nomes uns exemples del que vivim aquests dies, i encara algú es pregunta perquè volem marxar.

FRUSTRACIÓ I VIOLÈNCIA

El Ministre de l’Interior espanyol esta preocupat pel final del procés català en format de violència. Segurament es el seu desig intern, com diu Vicent Sanchis no s’entendria actuacions com l’enviament de dotacions ben visibles que paguem tots i que es donen un passeig per terres catalanes sense cap justificació. Per estrany que li sembli el nostre procés ha estat i serà pacífic i aglutinador de pensaments diversos. La violència i la democràcia no poden anar junts, però alguns semblen capficats en que es l’única solució als problemes. Ja en tenim un clar exemple al País Basc o encara s’espera un sol gest de l’Estat per contribuir al procés de pau, i seguint el seu dubtós codi ètic intenten encendre la flama del que més els agrada a Catalunya.

Mentalitat colonial

Vicent Sanchis
Diu la Viquipèdia que Jorge Fernández Díaz, nascut a Valladolid, és “un polític castellà establert a Catalunya, fill d’un militar falangista i membre de l’Opus Dei”. La definició no demana ser salpebrada. Amb això n’hi ha prou. Si no és cert o si el ministre d’Interior considera que no li fa estricta justícia, sempre pot canviar-la. Les definicions de la Viquipèdia tenen això. Es deixen modificar.

Ser polític castellà i fill de falangista són dos atributs que no determinen, però marquen i condicionen. Dins aquests paràmetres tan clars s’entén l’actitud de l’actual ministre d’Interior. Cada vegada que a Catalunya hi ha mobilització, sobretot si es tracta d’una mobilització sobiranista, Jorge Fernández Díaz envia tropa antiavalots al Maresme. Perquè s’hi passegen, perquè mai tenen l’oportunitat d’actuar. A càrrec del contribuent. Que paga però no calla.

L’excusa que addueix el ministre quan la gent de més bona voluntat que ell li demanen per què ho fa és sempre la mateixa: tenen com a missió “la protecció dels edificis públics de propietat de l’Estat”. La raó és estrictament colonial. La metròpoli no es refia de la policia indígena. Només la Policia Nacional pot vigilar edificis de l’Estat i protegir-ne els interessos. Els altres no compten. Perquè vés a saber. Només cal mirar com van acabar els sipais…

Aquests agents que vénen i van Catalunya endins i enfora són el complement vistós d’una altra dotació més maliciosa encara: els homes del Centre Nacional d’Intel•ligència que borinotegen per Barcelona amb l’estúpida intenció d’avançar unes estratègies que tothom coneix. Si el ministre vol saber, en lloc de punxar telèfons, pot trucar directament a Artur Mas, a Oriol Junqueras, a Carme Forcadell o a Muriel Casals. I si vol sabotejar mòbils o sistemes informàtics, que no pateixi, ho pot fer des de Madrid.

Potser Fernández Díaz, més que evitar la violència, la vol incitar. Pot voler fer-ho per convertir el “problema català” en una “qüestió d’ordre públic”. Més aviat de desordre. On ell i el Partit Popular navegarien amb molta més traça. Alguns no entenen de política, però sí de repressió. És en la repressió que se’n surten.

I si alguna ànima càndida es pensa que tot això no és actitud colonial, només ha de llegir l’entrevista que ahir Jorge Fernández Díaz va dispensar al diari ABC. El ministre va deixar anar, com qui és menja un gínjol: “El català és un poble molt sentimental. Però quan els sentiments no són moderats per la raó, es desborden en passions i d’aquí a la radicalització hi ha un pas”. Són paraules que podria subscriure senceres Sir Sidney Rowlatt referides al caràcter indi. Els indígenes sempre són “sentimentals”. I com que no controlen els seus sentiments, cal domar-los des de la metròpoli. Jo, Tarzan; tu, negrot! Jorge Fernández Díaz pensa, parla i actua com una autoritat colonial. Això també podria aparèixer a la Viquipèdia.

El ministre remata l’entrevista alertant que “hi ha risc que una frustració independentista desemboqui en violència”. El risc de debò és que la frustració espanyolista no la faciliti per poder-la després reprimir. Això és també exactament colonial. No, bwana!

LES MILLORS EXPLICACIONS DE RAJOY

El president espanyol diu que viatjarà a Catalunya per explicar les raons per les quals no podem marxar i sembla ser es un anti-natura, diu que ho explicarà millor per defensar els interessos dels catalans, i diu clarament que no vol que escollim entre ser català. Alhora el Ministre de Justícia diu que es sorprenent qualificar el 9N d’èxit i Esperanza Aguirre que hi ha coses que no es poden votar com la lapidació de les adulteres.

Realment aquesta es la proposta que ens ofereixen. Un president que suposo considera que no s’ha explicat bé, ja es un començament i que vetlla pels nostres interessos, suposo que entre aquests no hi deu haver els democràtics, ja que sinó no s’entendria que tingues cap problema per deixar que les urnes dictessin sentencia, i ho deixa clar quan no vol que escollim, o sigui que un President espanyol te dret a decidir el que podem escollir ser i el que no. Curiosa democràcia aquesta.

Crec que si no vol parlar del tema català, ni de la democràcia per resoldre el mateix, es pot estalviar el viatge, ningú ha demanat solucions ja esgotades i gens creïbles, o reformes constitucionals que per suposat no inclouen el nostre dret a decidir com ens vol oferir en Pedro Sanchez, sincerament no cal. Ningú ho ha demanat, i si escollim marxar, podran fer el que vulguin amb la Constitució, son dues coses separades.

Menció apart mereix el Ministre de Justícia, intentant negar la realitat, i amagant l’èxit del 9 N, com si fossin estúpids o imbècils, prou de faltar el respecte als catalans, afició per altra banda molt estesa a l’Estat i que com tots sabem es un graner de vots molt important. Les condicions de les votacions i la quantitat de gent son proves del gran èxit democràtic que nomes un cec o un mal intencionat pot negar.

Encara n’hi ha que filen més prim i ens diu que lapidar les adulteres com en certs Estats es legal per cert, ho dic per aquells que defensen la legalitat abans de la democràcia, hi ho compara amb la nostra consulta. Realment tant poca democràcia i menyspreu nomes ens aboca a una solució.

La dignitat ha de prevaldre, i el procés hores d’ara nomes el podem avortar la nostra classe política i els seus interessos de partit amb mentalitats autonomistes que res tenen a veure amb les reclamacions d’una societat que ja no acceptarà més excuses de mal pagador.