Arxiu mensual: octubre de 2014

9N: VOTAREM

Les últimes enquestes, encara que amb l’intent absurd del Grup Godo de manipulació, reflecteixen el que fa por a l’Estat espanyol, la resposta de qualsevol tipus de consulta, i aquesta deixa clar una victòria dels partidaris de l’Estat propi. No hi ha alternatives. La prohibició que veiem preparen aquests dies amb arguments absurds i la posició de partits i entitats contraris com es el cas de Sociedad Civil Catalana que ahir no va anar al debat televisiu amb altres entitats amb l’argument de falta de pluralitat a la Televisió Catalana, jo suposo que deu ser per falta d’arguments i vergonya per defensar seguir amb un Estat on el fil entre el Regim anterior i la suposada democràcia es tant insostenible. El 9 N tots a votar, no hi ha altre camí possible.

Està prohibit: Passa-ho!
Odei A.-Etxearte
“Tingueu la precaució del mirar el col•legi que us toca i d’imprimir-vos la papereta, per si de cas”. El missatge corre de mòbil en mòbil, amb un to de subversió estimulant. Passa-ho. Fins i tot els que veien el nou 9-N com una martingala s’estan votant a sobre. N’hi ha prou que prohibeixin alguna cosa perquè es redobli l’ànsia de fer-la. Sobretot si la presumpta il•legalitat és una mobilització sense riscos jurídics personals. ¿No havíem quedat que era una manifestació més? La Moncloa té el do de l’oportunitat. Quan a alguns els podia la por de recomptar els independentistes de pedra picada sense cap marge per al dubte, tenint en compte la divisió que generava la consulta alternativa entre els de l’estelada, Mariano Rajoy empunya la llei i la Constitució. Prohibit! Gràcies.

La xifra dels dos milions és el menys important. L’índex de participació s’enfila tot sol fins a la cota més alta. La necessària reafirmació de dignitat s’imposa com la millor garantia d’èxit de la convocatòria. Fins i tot Joan Herrera ha hagut de rectificar: ara participarà en el 9-N i aviat haurà d’aclarir quina creueta pensa marcar en la casella de la segona pregunta, en un moviment que serà decisiu en l’anomenat procés. La següent serà Joana Ortega: Vostè què va votar, vicepresidenta? I el sobiranisme d’ampli espectre acabarà de fer el tomb definitiu cap a un punt de no retorn amb ICV i Unió inclosos. Mariano Rajoy, l’estadista, podrà presentar-se llavors amb el caramel: ¿el reconeixement com a nació, el pacte fiscal…? Una broma per als que ja ensumen la llibertat política mentre la castanyera fa paperines i remena les brases. La tardor arriba al novembre i entretant el president espanyol haurà acabat de destruir des de dins el seu admirat estat de dret: la separació de poders, la llibertat d’expressió, el vell prestigi institucional corcat per una corrupció transversal i a gran escala, el model autonòmic, el sistema de partits, la imatge internacional. Madrid desprèn una sentor de fi de règim que arriba a Catalunya amb un dolç aroma d’oportunitat per a la independència. La por no s’infiltra en aquells que ja no tenen res a perdre i tot a guanyar. Passa-ho.

No va ser una “anècdota”, no. L’individu de la salutació feixista al Parlament, expulsat amb els seus companys per Núria de Gispert per aplaudir i bramar des de la tribuna de l’hemicicle, diu molt del PP. Alícia Sánchez-Camacho es va resistir fins a l’últim moment a condemnar el gest romà i va cedir la feina de recollir els plats bruts a María José García Cuevas que era qui, al capdavall, havia convidat els del “Viva España”. L’ímpetu dels populars per reciclar vells franquistes com a demòcrates des de la transició comença a passar factura a la formació de Mariano Rajoy a Catalunya. Sembla que el PP i Ciutadans no són capaços d’aglutinar el vot de la bona gent del “no”. L’espanten quan es fotografien amb l’aguilot o flirtegen amb senyors capaços d’alçar el braç en el parlament democràtic d’un país que va patir l’afusellament de tot un president de la Generalitat sense que 74 anys després n’hagi arribat la reparació. Potser Podem representarà el lerrouxisme del segle XXI a Catalunya. Amb els populars ancorats a l’extrema dreta, hi ha un buit electoral raonable en el flanc unionista.

Si els col•legis no obren, el 9-N s’hi ha d’anar igualment a fer cua a les nou del matí. Passa-ho. El Congrés ha rebutjat aquest dijous un ple monogràfic sobre corrupció. Mariano Rajoy es nega a comparèixer per donar explicacions. Gürtel, Bárcenas, les targetes black de Caja Madrid i Bankia, l’operació Púnica. El president espanyol demana perdó amb el cap cot per haver-se rodejat de corruptes sense assumir cap responsabilitat política, però aixeca ben alt el mentó quan prohibeix l’ús d’unes inofensives paperetes: Catalans, no us enganxeu els dits amb les urnes de cartró, que és un simulacre de referèndum sense garanties! És ben bé que, contra el PP, un país s’independitza millor.

ELS CONVIDATS ESPECIALS

Les imatges que vam veure ahir al Parlament ja han donat un passeig pel món. El partit Popular va convidar uns membres de la Plataforma 12 d’octubre que finalment van ser expulsats de la Cambra per pertorbar la sessió amb evident falta de respecte i finalment fer la salutació feixista per posar la cirereta.

Aquests individus, no hi ha dubte que son una demostració evident dels nervis del nacionalisme espanyol ranci i uniforme. De cap manera poden admetre que una majoria parlamentària esta per la democràcia, per escoltar la ciutadania, i per una petició molt senzilla, com es decidir el nostre futur polític el més aviat possible. No hi ha dubte que la sempre pactista actitud catalana els ha desbordat i sorprès al veure que la societat catalana cada cop ho te més clar i no s’arronsa davant dels nombrosos greuges rebuts.

Suposo es pensaven era un Pla Ibarretxe segona part, que va acabar al Congrés de Madrid i amb el protagonista retirat de la vida política. Això va molt seriosament i tant per les formes com els instruments legals utilitzats son d’una força irrefutable als ulls del món.

Davant aquest 9 9 N i la volada que cada dia passa agafa, han decidit la mateixa estratègia, intentar prohibir via TC la mateixa i així tornar a prohibir el dret a opinar de la ciutadania curiosament en nom de la mateixa democràcia, en un procés que per la seva actitud ja es irreversible.

La condemna dels diferents grups a les salutacions feixistes a la cambra de representants del poble, tenen una excepció en la persona de Sanchez Camacho que fidel a les consignes del seu partit segueix sense condemnar clarament i rotundament el franquisme. Una cosa lògica si veiem com l’origen de molt dels seus membres es més que sospitós i amb lligams clars a l’antic règim. Intentar barrejar aquests aldarulls amb altres histories no es de rebut i fa veure qui son els que s’oposen a la democràcia.

En aquesta línia Ciudadanos i el seu líder Albert Rivera interrompent constantment a la intervenció de la CUP, una clara mostra de perdre els papers per no assumir una derrota que la democràcia parla clarament i que tard o d’hora tindrà que acceptar.

En definitiva, una imatge significativa de les mancances democràtiques d’un Estat que no vol evolucionar.

ELS NERVIS DE L’ESPANYOLISME RANCI

Ahir vam gaudir de dos exemples clars del nerviosisme, i manera d’entendre la democràcia de la classe dirigent espanyola, amb les figures del President Mariano Rajoy i el dirigent socialista i exlehendakari Patxi Lopez.

El segon ens diu que el PSOE dona suport a la impugnació del 9 9N del Govern central amb l’excusa de preservar les regles del joc i la legalitat, que els catalans decideixin el seu futur no entra dins el raonable, la consulta no es el millor exemple de democràcia, i nomes pot dividir la societat catalana que cada dia ja decideix dins la democràcia. Ningú pot uniformar la identitat dels ciutadans, ni votar la meva, dient que això passava a les dictadures, i es pregunta a qui se li impedeix en aquest país ser català?, entre d’altres perles.

El president espanyol molt irritat davant la pregunta de Jose Montilla sobre fer una proposta als catalans, li ha preguntat que vol dir fer una proposta?, si s’ha de fer a tothom que faci un referèndum il·legal?, els he de donar el pacte fiscal?, que faria vostè? li ha etzibat.

Respecte el primer, cal dir que no es cap sorpresa el suport dels dos grans partits quan es tracta de Catalunya, i desmunta aquelles teories que encara creuen que amb un canvi de majories el procés aniria diferent, totalment fals. Ens diu que decidir el nostre futur no entra dins el raonable, ho veig un menyspreu a la població i una falta de respecte sense qualificatiu. La consulta no es el millor exemple de democràcia, aquesta si que es bona, doncs en que es basa la democràcia segons ell. Ens diu que divideix, segur que ni més ni menys que qualsevol referèndum o eleccions, altra cosa si que seria uniformitat i es tracta d’un altre regim. Qui ens impedeix ser catalans? La resposta es senzilla, l’Estat espanyol,no podem exercir com a tals i sempre supeditat a com volen que exercim els nostres drets o la nostra identitat, suposo que per Patxi Lopez, això si que deu ser raonable.

Pel que fa al President espanyol, sembla mentida que encara no vegi o no vulgui veure que una part majoritària de la ciutadania catalana reclama votar i entre aquests una bona majoria defensa un projecte de país concret. Res a veure amb cap partit, ni persona,i la seva obligació es donar resposta als ciutadans i no utilitzar la llei com eina per frenar la democràcia, no es tracta de donar res, sinò simplement de facilitar que la gent pugui expressar en llibertat i amb totals garanties el que demana. Es així de simple, i es el que faria jo, responent a la seva pregunta.

PROTECCIÓ DELS NOSTRES DRETS

La propera impugnació del 9 9N es qüestió de dies, com sempre en nom de la Constitució i de protegir els drets dels catalans, que no tindria prou garanties democràtiques a la votació. De fet cal tenir molta barra per ser un Govern que pertany a un partit tacat de corrupció pels quatre costats i un Estat que s’enfonsa en el seu mateix fangar, per dir que es preocupa pels nostres drets, uns drets per cert mai tinguts en compte per l’Estat. Encara més greu posar-se a la boca la paraula democràcia quan l’han feta a mida com explica molt bé en Víctor Alexandre. Ara toca la política i la valentia, poca cosa queda per negociar, almenys prèviament.

Legalitat contra democràcia
Víctor Alexandre
La legalitat és l’arma més poderosa de les dictadures. S’estira i s’arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se’n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d’ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s’és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l’absolutisme. Si la llei no parla d’igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d’igualtat entre homes i dones, l’esgarriacries és la dona que no s’hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l’absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L’absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d’aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L’absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s’hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l’altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s’obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

FINS QUAN HA DE DURAR LA BROMA

Ja hi tornem a ser la que anomenaven consulta de costellada, al veure que agafa cada cop més volada, el President Rajoy ens diu que sempre es complirà la llei, que es veu no inclou votar en una democràcia, ens diu que tornarem a l’Edat Mitjana, i qualifica d’acte mesquí la utilització de funcionaris. Per altra banda el Diari El Mundo, anava a escriure mitjà informatiu, però evidentment seria una fantasia, ens diu que en les meses nomes hi haurà partidaris de la independència i ens compara amb el Ku Klux Klan. Per últim Iceta en un nou acte, aquest si de mesquinesa compara les possible eleccions de caràcter plebiscitari amb les que feien els dictadors a l’Alemanya del 33 i Hitler de protagonista, es a dir ens tornen a dir nazis. Potser ja n’hi ha prou.

Efectivament, Rajoy ens confirma que si una llei dins d’un Estat democràtic prohibeix votar i saber l’opinió de la gent per resoldre un problema, o be no es una democràcia o be la llei falla. Diu que tornarem a temps remots per voler ser independents, caldrà que torni a revisar els mapes del món i vegi la creació imparable de nous estats que la majoria els ha anat molt bé per la seva economia i cohesió interna, no serà ell que te en ment els senyors feudals i els seus vassalls per argumentar la seva negació al segle on vivim. Ara busquen com impugnar que la societat no es pugui expressar amb les condicions que ens han deixat, en un intent desesperat de continuar reivindicant allò de “una grande y libre”.

El Mundo ara ens comparen amb el Ku Klux Klan ja que diu tots els membres meses seran d’una opció concreta, han mirat de qui es la culpa això, qui ha prohibit reiteradament la democràcia i qui obliga a fer una nova consulta per la porta del darrera, segurament no els interessa, qui ha retallat garanties democràtiques es l’Estat espanyol no pas la Generalitat.

Premi a la mesquinesa amb repugnància per Iceta i la seva comparació amb el nazisme que l’uneix per si hi havia algun dubte amb Populars i Ciudadanos i el seu insult preferit. De totes maneres amb un afegit, la manipulació de la historia, ja que les eleccions alemanyes del 33 guanyades pel partit d’Adolf Hitler no tenien caràcter plebiscitari, cosa encara més greu i obviant les del 31 a l’Estat espanyol impulsades principalment pel Partit Socialista.

Una manipulació barroera i insultant que demanaria unes disculpes, i que defineix perfectament aquest personatge. Ja n’hi ha prou de comparar uns ciutadans amb una papereta i unes urnes per decidir el seu futur amb l’horror del nazisme. Fins hi tot per un Estat tant ranci com l’espanyol es intolerable.

EL MIRATGE DE LA NOVA POLÍTICA

Efectivament, l’efecte Podemos amb el seu portaveu i estratega de la formació Iñigo Errejon, ens diu ben clar que la decisió sobre el cas català, no és sols catalana, també és espanyola, i no reconeix la sobirania catalana. Es belluga entre dues aigües com per exemple Iniciativa, però sota la capa de renovació, la casta i altres paraules de manual de màrqueting, i concretament sobre Catalunya, els vells tics de sempre. En Francesc Puigpelat en fa una anàlisi prou acurada d’aquest fenomen pels que encara no han obert els ulls.

La incògnita de Podem(os)

Francesc Puigpelat
Afirma gent suposadament ament ben informada que les reticències d’Artur Mas a convocar eleccions anticipades a Catalunya vindrien de la por a la irrupció de Podem/Podemos al mapa polític català. Segons aquesta teoria, algunes enquestes indiquen que la formació de Pablo Iglesias podria arribar als 12 diputats, i que esgarraparia prou vots a ERC com per impedir que CiU i els republicans sumessin la majoria dels 68 diputats.

Bé: és una opinió acceptable, però bastant discutible. En primer lloc, perquè el ja assegurat èxit de la no-consulta del 9-N provocarà un efecte d’arrossegament molt fort sobre tot l’electorat sobiranista, i perquè el un hipotètic programa conjunt de CiU i ERC, que probablement inclouria la DUI, implicaria una gra polarització de l’electorat en torn a la qüestió de la independència.

I aquí passem a la segona qüestió. En unes eleccions d’aquestes característiques, amb un únic punt a l’agenda Podem té molt poc a oferir. La pregunta que se li farà a Pablo Iglesias i als seus, aquí i a Madrid, es repetirà milers i milers de vegades: “Esteu a favor de la independència, o no ho esteu?” Fins ara, el Podemos estatal s’ha mostrat contra la independència, però a favor del dret a decidir, de manera bastant semblant a Izquierda Unida o, a Catalunya, ICV. És a dir, ha evitat mullar-se.

Ara bé: arribat el moment de la veritat, Podemos s’haurà de decidir. Haurà de manifestar clarament, si està a favor o no de la independència, i aleshores començarà a patir en carn pròpia els problemes que ha tingut sempre el conglomerat PSC-PSOE, per ser alhora català i espanyol. Si Podemos es declara independentista, Pablo Iglesias serà massacrat a Madrid i perdrà opcions a les eleccions espanyoles de l’any que ve, que són les que de debò li interessen. Si Podemos es declara unionista, molta gent d’esquerra del Catalunya preferirà votar a opcions com ERC, les CUP o fins i tot ICV (segons com Herrera s’acabi decantant).

De forma que Podemos no és un problema per a Artur Mas i Oriol Junqueras, sinó al contrari: Mas i Junqueras són un problema (i dels grossos) per a Podemos, perquè l’obligaran a mullar-se en un territori enormement incòmode. És per això que no m’estranyaria que Podemos, al•legant dificultats logístiques i manca de temps i diners, renunciés a presentar-se a les eleccions més importants de la història de Catalunya. I ho faria perquè el seu objectiu és un altre: Madrid.

LA POBRESA ENERGÈTICA TAMPOC

El Govern amb una amplia majoria del Parlament favorable va aprovar el Decret de Pobresa Energètica on famílies en situació de vulnerabilitat es fes efectiva la moratòria amb la qual no es pugui tallar ni la llum ni el gas en el període de novembre a març. Per cert l’hivern passat van acollir-se al mateix, prop de 500 famílies.

Aquesta iniciativa social i de protecció de la gent més dèbil dins la societat, unes mesures que qualsevol Govern hauria de confirmar com a prioritat ha estat suspès pel TC degut al recurs presentat pel Govern espanyol amb les següents i principals motius:

Consideració que la Generalitat envaeix les competències de l’Estat, ja que la definició de persones vulnerables es una discriminació respecte a ciutadans d’altres comunitats.

Recrimina que el subministrament no es pugui tallar de novembre a març i que es pugui tallar entre abril i octubre, cosa no prevista en les lleis i afectaria resta consumidors espanyols.

Les energètiques i administracions no poden arribar a acords, ja que nomes ho pot fer el Govern espanyol.

Realment, indignant les explicacions del Govern espanyol per impedir que aquestes famílies sense recursos els tallin aquest subministrament justament quan fa més falta, a l’hivern, i que la suspensió afecti precisament aquests mesos. El més elemental sentit comú ens diria que en comptes de parlar de competències i discriminacions seria més lògic agafar exemple i ampliar aquesta iniciativa a tot l’Estat espanyol, en comptes de condemnar aquest sector de gent a Catalunya com si fossin un rebuig o de segona per no molestar a la resta d’altres comunitats que no gaudirien d’aquesta mesura.

Aquella explicació dels mesos entre estiu i hivern arriba al cinisme més absolut i la burla als mateixos implicats ja que la calefacció principalment s’utilitza a l’hivern i no a l’estiu, per tant la prioritat es clara.

Per últim els acords amb aquests lobbys elèctrics, precisament molts un cementiri d’elefants de polítics fora de la política i gran negoci amb el Govern espanyol.

Una nova falta de respecte i tracte sense excusa cap a Catalunya, i alguns encara es pregunten perquè volem marxar. Veure per creure.

LA POR DE LA VERITAT

Per ser una simple costellada el 9 N i unes eleccions autonòmiques les anticipades segons ens volen vendre, veiem que fan molt de soroll tots els mitjans del règim com La Razon, El Mundo, Periodico, Vanguardia, opinadors d’aquí i d’allà. Ves que no sigui que ens volen fer jugar al joc de la confusió i l’engany.

Sembla que la nova Consulta va creixent dia a dia, i pot ser un gran baròmetre de l’aire que respira el país, cosa evidentment que no desitgen. Saben perfectament que qualsevol consulta vinculant o no, te unes conseqüències polítiques, i com que això no deixa de ser un problema polític, ja hem arribat al final del camí.

La famosa llista unitària, ens volen vendre que es basa en interessos de partit, que si CIU hi es interessada per dissimular la seva patacada electoral i de pas frenar el seu principal competidor, com es Esquerra, que si aquesta acarona la presidència de la Generalitat, i no es partidària de perdre la oportunitat. Fins hi tot en Xavier Sardà pretén enganyar al personal dient que la llei d’Hondt perjudicaria una llista d’aquestes característiques, veure per creure.

De fet aquesta llista de PAÍS, i ho poso en majúscules per que aquest ha de ser el seu objectiu amb persones de diferents partits i de la societat civil amb un únic punt de programa ben clar i entenedor en forma de DUI generaria una gran il·lusió i alhora confiança en haver fet les coses bé i amb una visió general i no petita com fins ara. De cara a l’exterior seria un missatge d’una potencia molt gran que no deixaria dubtes de la nostra voluntat transversal i que res te a veure amb esquerres, dretes o personalismes. Per altra banda la famosa llei d’Hondt precisament l’avalaria ja que no dividir el vot en diverses formacions asseguraria un millor resultat, tenint en compte que es busca la majoria absoluta al Parlament i com més amplia millor.

En definitiva, l’Estat espanyol i els seus col·laboradors arriben al punt de desesperació al veure que no poden aturar una gran explosió de democràcia el 9 N, i una llista guanyadora en les definitives eleccions que saben tindran molt poc d’autonòmiques i molt de nacionals. Cal acabar la partida.

EL PAS DEFINITIU

Aquest diumenge per boca de l’ANC i Òmnium la societat civil va tornar a parlar, la que de moment i majoritàriament es mobilitza, i que constata per lògica una clara majoria visible, de moment no creiem en els fantasmes de majories invisibles que alguns pregonen i que mai es veuen. De totes maneres hem comprovat en l’espai d’una setmana i en el mateix lloc la diferència entre enormement ple i mig buit, oi Sra. Camacho.

Tanmateix, una paraula va sobrevolar l’escenari molts cops “unitat”, aquesta es la clau de volta, la societat no ordena els nostres representants o al President que ha de fer, però expressa el seu clam que lògicament ha de ser escoltat per la representació política de la mateixa. La societat demostra que esta ferma, preparada i vol finalitzar el procés sense més dilacions, per tant estic segur convertirà la Consulta del 9 N en un altre cop d’efecte a nivell internacional i vol el proper pas i definitiu ben aviat.

El problema rau en aquest segon pas, i allò sembla tant difícil de posar el País per davant del Partit. El que hem començat a veure dilluns amb reunions a diverses bandes, i critiques al President per la decisió de la nova consulta en primer lloc, no es un bon començament. Que no volien fer una consulta doncs?. En que quedem, l’altre era inviable, l’Estat espanyol li feia, per tant topar contra una roca i utilitzar el victimisme no tenia cap utilitat. Ara podem fer una gran festa de la democràcia, i ja lligada amb el pas definitiu, cal blindar-la i fer-la el més semblant possible a un referèndum oficial, depèn de nosaltres i no caure en els paranys de sempre.

Tanmateix la segona part, es molt clara, un sol punt en el programa, persones dels partits i la societat civil, i aconseguir aquesta majoria parlamentària que units es més possible per la llei d’Hondt, i alhora enllestir les estructures d’Estat mínimes com l’Agencia Tributària per proclamar independència i negociar sobre aquesta base el repartiment de bens amb l’Estat i la nostra acceptació a nivell internacional amb les autoritats.

Cal aquest pas, i no seguir l’exemple de persones com Herrera i Camats dient que no aniran a votar. Aquests son els del dret a decidir i defensa del vot, potser una mica de responsabilitat i veure el que demana la societat no aniria malament.

SENTIT D’ESTAT

Com diu la campanya, Ara es l’Hora. La nostra societat seguir demostrant la seva maduresa com a poble i que simplement vol decidir el seu futur sense haver d’escoltar més actituds i indignes representants com Sanchez Camacho, Rivera, Iceta, Duran fent mans i mànigues per impedir que expresem la nostra voluntat, senzillament es inconcebible. La nostra classe política, durant 300 anys malauradament no ha exercit d’Estat, però ara ha de fer un curs accelerat i adoptar aquest sentit a les seves decisions, ningú els podria perdonar no haver-ho fet.

Sincerament
Odei A.-Etxearte
Hi haurà plebiscitàries i una llista “de país”. L’ANC, Òmnium i les bases dels partits sobiranistes empenyen amb massa força perquè el procés acabi en un prematur fracàs. Els interrogants són si Artur Mas encapçalarà la candidatura, quin serà el lloc d’Oriol Junqueras i el calendari de la declaració unilateral d’independència dins del programa. CDC la preveu després d’encetar un últim procés de negociació amb l’Estat espanyol. ERC la vol immediata. Sembla que hi haurà eleccions refrendàries i que la societat civil haurà demostrat una altra vegada que té més capacitat per estar a l’alçada del clam del carrer que el govern i el Parlament. Ho veurem aquest diumenge, quan l’ANC i Òmnium concretin la seva proposta. Però no podem encarar aquesta nova fase del procés sense haver paït el que ha passat aquesta setmana ni aprendre’n la lliçó. No es pot aconseguir la independència amb maniobres pròpies de l’autonomisme i la mirada estancada en les pròximes eleccions, a no ser que CDC i ERC es discuteixin per gestionar un autogovern miserable. I és evident que no.

Ningú no se salva de la clatellada si destapem la caixa dels retrets. Però em sembla necessari obrir-la una mica abans de tancar-la per sempre. Entendre tots els actors per avançar amb més força. Artur Mas es va avançar rebaixant la transcendència política del 9-N per intentar encapçalar la llista unitària. Els convergents consideren que aquest és el camí per arribar a l’estat català. Ha estat el seu pla des del principi i l’han aplicat a costa de ser calculadament ambigus davant de la possibilitat de tirar endavant la consulta tant sí com no i amb el risc que molts, començant per Junqueras, hi hagin deixat de confiar. És legítim i comprensible. També ho és que ERC ja no se’ls cregui i que hagi desitjat agafar les regnes governamentals tot i haver d’admetre, alhora, que no podria pilotar un procés d’independència tota sola encara que guanyés les properes eleccions.

Els uns i els altres se saben abocats a engrossir l’anomenada candidatura unitària. Però arriben a les negociacions amb el desgast de les dues últimes setmanes. Es podria pensar també que Junqueras no ha estat capaç de collar prou el govern perquè vulnerés la llei espanyola, que ERC no ha estat la primera a afrontar els perills de la desobediència que predicava des dels municipis i que a darrera hora va deixar sola CDC amb les urnes i les paperetes. Les realitats són complexes i polièdriques. El mirall es trenca en mil bocins quan t’hi encares. Som d’una bellesa complicada, els humans.

També s’entén que Joan Herrera hagi aprofitat el primer replà per abandonar una ascensió massa arriscada que forçava ICV-EUiA a decantar-se sobre l’estat català. L’ecosocialista avançava a empentes i rodolons pel fal•laç camí de les garanties democràtiques. El que vivim és un procés d’independència i la consulta ha estat un instrument, mai una finalitat, tot i que la ciutadania no n’hagi estat prou advertida. I enmig de tot plegat, una Unió que s’ha deixat dur per CDC sense atrevir-se a desafiar el pare i una CUP amb un aparell digestiu a prova de contradiccions i un sentit d’estat que algú trobaria impropi d’un partit assembleari.

Que hi hagi llista conjunta, sí. Però posats a confrontar realitats i encara que sigui tard, m’hauria agradat que el govern i els partits sobiranistes haguessin anunciat, la mateixa nit de la suspensió de la llei de consultes i del decret, la formació d’un govern de concentració amb un objectiu únic: fer la consulta amb una estructura reforçada per afrontar les represàlies de l’Estat espanyol. És a dir, amb observadors internacionals, una obediència estricta a la legalitat catalana, un equip de funcionaris voluntaris protegits pels serveis jurídics de la Generalitat, a punt per entomar la bel•ligerància dels advocats i la fiscalia general de l’Estat, i una caixa de resistència per garantir la supervivència de les famílies dels treballadors públics que es jugaven la pell pel dret a decidir de tots. Potser és veritat que l’administració catalana no hauria resistit la convocatòria davant d’un govern espanyol totpoderós i que ni els partits ni el carrer estaven preparats encara per apujar fins a aquest grau el nivell de la reivindicació. Però potser Mariano Rajoy no hauria gosat enviar a judici milers de persones, començant pel president de la Generalitat i els honorables consellers multicolor del govern de concentració. No ho sabrem mai. El món ens mirava. Encara ho fa.

Sincerament, no crec que hi hagi seguretats en aquest camí ple d’esbarzers. Hi ha poques certeses i el govern, els partits i la societat civil hi avancen prenent decisions determinants i irreversibles. Votarem en unes eleccions plebiscitàries i el 9-N serà una gran mobilització: una estranya Diada nacional en ple novembre i convocada per Mas. Sigui com sigui, hi hem de ser tots. Hi insisteixo: tots. L’alternativa és un precipici sobrevolat per carronyaires. El 9-N, recomptem-nos i recomencem.